COMARQUES El Baix Maestrat El Baix Segura El Baix Vinalopó El Camp de Morvedre El Camp de Túria El Comtat El Racó d'Ademús El Vinalopó Mitjà Els Ports Els Serrans L'Alacantí L'Alcalatén L'Alcoià L'Alt Maestrat L'Alt Millars L'Alt Palància L'Alt Vinalopó L'Horta La Canal de Navarrés La Costera La Foia de Bunyol La Marina Alta La Marina Baixa La Plana Alta La Plana Baixa La Plana d'Utiel La Ribera Alta La Ribera Baixa La Safor La Vall d'Albaida La Vall de Cofrents-Aiora Les Valls del Vinalopó

• Índex toponímic

Comarca de parla valenciana que ocupa les valls mitjanes del Vinalopó. La seua vegetació és formada per matollar, amb carrasques, romaní i xares. Té una densitat de població bastant elevada gràcies a la concentració de les indústries del calcer a Novelda, la capital de la comarca, Petrer i Monòver. La resta de municipis es dediquen, més aviat, a l'activitat agrària. És important assenyalar la comercialització del safrà a Novelda, que també té centres de treball del marbre i conserves vegetals. Monòver, a part de la indústria del calcer, destil·lera i marbrera, produeix objectes de marroquineria.

El terme s'ubica en una xicoteta vall protegit per la serra de Crevillent, poblada de pins, ametlers, oliveres i vinyers. Hi ha paratges força agradables com ara el de La Cuesta o el de La Cruz, habilitats per a l'esbarjo. Si decidim conèixer el terme caminant podem triar la ruta del Alto Pelao on podem observar moltes espècies vegetals: pi, ginebre, farigola, romaní; la representació animal inclou: senglars, guineus, perdius, llebres, conills, fardatxos, mussols reials, etc. Hi ha els dos llogarets del Rebalso i La Canalosa .

Tot i que no s'ha pogut comprovar, es diu que va estar poblada en temps dels grecs; les tropes cristianes van conquistar-la als àrabs el 1246 i va pertànyer a la jurisdicció d'Asp fins el 1839, en què es va independitzar i constituí un únic municipi amb El Fondó dels Frares del qual es va segregar el 1926; el màxim de població va abastar-lo el 1900: 3.690 habitants, encara que en aquesta data incloïa encara El Fondó dels Frares.

La tradicional economia agrícola, sustentada en el raïm de taula, es veu ara complementada, i superada, pels negocis immobiliaris, ja que cada vegada és major el nombre d'estrangers que s'hi instal·len. Hi ha pedreres de sorra i grava i indústries derivades del ciment

La plaça de la Vila, amb l'ajuntament i la Casa de Cultura és el centre neuràlgic del poble, del patrimoni del qual parlem a continuació:

• Església de Sant Pere apòstol. Aixecada sobre l'ermita de les Neus en 1746, en estil barroc.
• Ermita de sant Isidre. En el paratge de La Cruz .
• Façana del convent de Concepcionistes Franciscanes. De mitjan segle XX; com que es troba prou deteriorada, s'espera intervenció per a la seua recuperació.

A banda del seu exquisit raïm de taula, inclòs en la denominació d'origen Uva de Mesa Embolsada del Vinalopó, podem degustar l'arròs caldós, els gaspatxos, la gatxamiga, el putxero i la paella amb conill i caragols. Els dolços també tenen bona representació amb rollos de costra, torrijas , sequillos o embocaos.

EL FONDÓ DELS FRARES

La superfície del terme està limitada per la serra dels Frares (718 m en la Solana), la de Crevillent i la d'Albatera. Hi ha possibilitats de practicar el senderisme en diferents rutes com ara la de Jaime el Barbudo , o la dels Moros, en què podria trobar-se un jaciment romà, també són dignes d'esment les coves del Sastre i del Sentenero . Els ciclistes també solen visitar les carreteres del municipi, que s'ha convertit, gràcies a la seua orografia i la proximitat a les platges en un lloc on proliferen les segones residències.

Històric emplaçament de la romana Inlumbam. En 1498 se li va  concedir a Jaume de Santàngel, senyor de Redován i Ball General d'Oriola la concessió per part del consell, de la "gràcia del Fondón ". En 1579 li va ser embargat a Diego de Santàngel per part de Felip II (1527-1598) el senyoriu. Després de diverses temptatives de compra del senyoriu aquest va recaure en l'Ordre Dominica l'Il·lustre Col·legi de Predicadors de Oriola, que pagaren 12.000 lliures i prengueren possessió del mateix el 12 de gener de 1616 i donaren el topònim al poble. Com a conseqüència de la desamortització de Mendizábal (1790-1853) els frares van ser desposseïts i el poble passà a formar part de Redovà i posteriorment adscrit al municipi d'El Fondó de les Neus del qual s'independitzaria el 1926 per a constituir municipi propi. Durant el transcurs de la Guerra Civil , el municipi va passar a denominar-se durant un breu període de temps "Fondó Lliure", tornant a la denominació original del Fondó dels Frares un cop el conflicte armat arriba al final.

D'economia fonamentalment agrícola, raïm, olivera, ametler, però amb indústries de marbre, sabates i, en menor mida, construcció, fusteria metàl·lica, cooperatives de vins i productes hortofrutícoles i una fàbrica de borses de paper per a embutxacar el raïm de la Denominació d'origen "Uva de Mesa Embolsada del Vinalopó".

Hi ha una xicoteta mostra de deixalles arqueològiques d'època romana i àrab i l'església de la Mare de Déu de la Salut, creada pels dominics en el segle XIX.

Els vins de la Cooperativa, l'arròs amb conill i caragols, les pilotes, els gaspatxos, la tonya, la coca boba , i els rotllos d'amor són una mostra de la gastronomia local.

EL PINÓS

L'enorme terme se situa en una vall limitada per l'Herrada de Salinas, la serra de Salinas, la serra de la Taja ––amb l'Alt Redó (962 m)––, l'Herrada del Carxe, el Cabezo de la Sal (893 m) i la serra del Reclot ––amb l'Algarejo (1.043 m)–– amb tan sols un 30% de superfície forestal però amb alt contingut biològic i geològic. Hi ha les pedanies de Paredón, Tres Fuentes, Encebras, Casas Ibáñez, Lel, Caballusa, Culebrón, Rodriguillo, Casas del Pino Ubeda y Cañada del Trigo.

D'origen musulmà, fou conquistat per les tropes castellanes de Ferran III (1196-1252) i incorporat a Castella en 1244, en virtut del Tractat d’Almizra. El 1296 Jaume II (1267-1327) annexionà el lloc al Regne de València. Fins el 1773, en què adquirí l'actual topònim, s'anomenà Casas de la Costa. En 1826 assoleix el títol de Vial Reial i la independència de Monòver, del qual depenia administrativament. En 1929 s’hi crea la Unión Lírica Pinosense, que encara existeix. En 1933 se li segrega L’Alguenya. La demografia ha estat des de sempre lligada a l'evolució del cep, així el seu màxim demogràfic l'abasta a les primeries del XX quan hi ha vora els 8.000 habitants, però l'epidèmia de fil·loxera inicia una lenta sagnia que s'incrementa a meitat segle amb la fugida cap a les zones costaneres de constant creixement turístic.

La economia tradicional ha estat basada en l'agricultura: olivera, ametler i especialment el raïm i la seua transformació en vins en la Bodega Cooperativa. També hi ha magatzems de fruïts secs, indústries de calcer, que proliferen arreu del terme i l'explotació del marbre crema-ivori del Monte Coto de què és líder en la UE.

L'església de sant Pere apòstol, de 1743, allotja el Reloj de la Torre, instal·lat en 1887 al qual se'l dóna corda de manera manual i que representa la més important fita patrimonial del poble. A més, podem veure-hi:

• El Pouet. Edifici singular que durant molts anys va ser el proveïdor d’aigua a la localitat.
• Convent d’Encebras. 1919
• Unes quantes ermites com ara la d’Ùbeda, que és la més antiga (1696), la de Santa Caterina, la de Muntanya Cabezo, la de Rodriguillo o la de Caballussa, totes elles del segle XX.
• Els Cucos. Antics refugis de pastor que construeixen una bona mostra de la construcció en pedra seca.
• Casa del Marbre i del Vi. 2002. Edifici singular multidisciplinar ja que, a banda del museu que homenatja ambdós sectors, acull exposicions, cursos, tallers i, fins i tot, l’oficina de turisme local.
• Casa de Don Pedro. També coneguda com Casa de les Rises, pel cognom (Rizo) d’un dels seus propietaris. Actualment és propietat municipal, a l’espera de pressupost per a habilitar-la com a contenidor cultural.

El plat estrella de la gastronomia pinosera és l’arròs amb conill i caragols, definit per cuiners tan importants com Adrià (1962), Berasategui (1960) o Paco Torreblanca (1951) com “el millor arròs del món”. Però també els embotits, gaspatxos o les fasegures, tot allò acompanyat dels excel·lents fondillons: vins de taula forts i d’alta gradació, que igualment poden acompanyar els dolços tradicionals: peruses, rotllets d'anís, rossegons, rotllets de ví, tonyes o sequillos, tots ells elaborats amb un bon oli d'oliva, també de producció local.

L'ALGUENYA

El terme, voltat per la serra del Coto, la de l’Algaiat, la Serreta i la Penya Gorda, ofereix nombroses rutes senderistes. El municipi compta amb dos nuclis de població: L’Alguenya i La Solana.

Sobre el topònim hi ha dues versions, ambdues coincideixen que prové de l'àrab, però mentre que una diu que significa “la rica, la opulenta”, l'altre l'atribueix a una planta utilitzada per fer tints abundant en el terme. Situada en la vall per on transitava l’antiga la Canyada Ibero-romana cap a Jumella, la seua història com a municipi independent és molt curta ja que fins 1826 fou llogaret de Monòver i fins 1934, en què es va constituir l’ajuntament, del Pinós. En 1361 se la citqa com Camp d'Alhenya i, posteriorment, en 1470 se la cita com Canyada d’Alhenya en un document adreçat a Ferran el Catòlic (1452-1516). També apareix citada com Alhenya en altres documents. En el segle XVI hi ha notícies de la presència de moriscs.

És un poble típicament agrícola, dedicat al conreu de la vinya, l'oli i l'ametlla. S’hi elaboren, com a la resta de la comarca, bons vins inclosos en la Denominació d'Origen Alicante. Hi ha també indústria de fabricació de licors i d'elaboració de marbre, aquesta en expansió. L’artesania típica que s’hi ha conservat la trobem en el treball de l’espart i la randa de boixets.

L’únic monument digne d’esment és l’església parroquial de sant Josep, bastida en 1738 en estil romànic, amb dues torres bessones afegides el segle XIX. L’origen del lloc van ser les coves que estan fora del casc urbà actual i que durant molts anys s’utilitzaren com a habitatge habitual. Avui en dia s’hi conserven moltes d’elles com a segona residència.

S’hi conserva plenament la cuina típica de la zona: arròs amb conill i caragols, fasegures, gaspacho de torta a la pala, borreta, putxero i bons embotits artesanals.

LA ROMANA

Hi ha dues versions sobre l'etimologia del topònim, una parla del mot àrab Al rumanas (les mangranes) i l'altra l'associa amb el marquès de la Romana. De vestigis prehistòrics només s'ha trobat la cova sepulcral dels Calderons. Quant al seu origen es parla dels romans per que la Via Augusta passava prop del poble. També es parla dels moros, però no hi ha documentació al respecte. En 1449 es va constituir la Baronia de Novelda, de què formaven part La Romana, Monòver i Xinorla, i pertanyia a Pere Maça de Lizana, Almirall d’Aragó i senyor de Moixent.  En 1739 donà nom al marquesat de La Romana. En 1793 les 173 famílies que habitaven el poble vivien repartides en caserius i masos i treballaven 200 telers de llenç i altres teixits de llana i cotó. Va pertànyer a Novelda fins el 24 de maig de 1929 en què es va segregar i va constituir municipi propi, després d'haver comprat les terres que venien conreant segle rere segle al marquès.

Té pedreres del denominat "marbre roig d'Alacant" i conreus de vinya, ametles i olivera.

L'únic monument digne de ressenyar és l'església de Sant Pere Apòstol inaugurada el 21 d'abril de 1910.

Els menjars típics són els gaspatxos, l'arròs amb caragols, les miques i els embotits i dolços casolans. Hi ha també vi elaborat al poble.

MONÒVER

El seu extens terme, escampat per les serres del Reclot, Les Llometes, La Pedrera, La Solana, la Safra i L'Ombria compta amb algunes altures que superen els mil metres i propicia la pràctica del senderisme, la bicicleta de muntanya i, fins i tot, de les passejades a cavall. Un dels paratges més apreciats és el Paratge Natural Municipal Muntanya Vedat, que va ser declarat l'any 2007 com a tal.  La població es distribueix en diferents nuclis com ara Monòver, Canyades de Don Giro, Cases del Senyor, Xinorlet , Fondo i La Romaneta.

Els jaciments arqueològics de la Serra la Vella, amb la presència de restes humanes, de l'Calafuig i les Llometes, el Cerro de los Molinos, la cova sepulcral de la Romaneta o les restes del poblat en altura de la Serra de la Zafra, mostren l'existència d'assentaments de població des l'època eneolítica. Dels romans, a més a més d'una teoria sobre el topònim del poble que diu que prové del llatí Mons Novar “mont nou” hi ha les restes d'una necròpoli i el jaciment del Manyar que ha tret a la llum les restes d'una vila romana que mostra l'existència d'una explotació rural de gran extensió perfectament definida.; altra teoria sobre el topònim, aquesta sembla que més apropiada, diu que ve de l'arab manowar , “florit”. Precisament àrab és l'origen de l'actual població. Mitjançant el tractat d'Almizra romangué inclosa en la zona de conquesta castellana. Davant l’avalot sarraí que tingué lloc el 1261, Alfons X el Savi (1221-1284), es va veure obligat a sol·licitar l'ajuda de son sogre Jaume I el Conqueridor (1208-1276), el qual va recuperar el lloc per al monarca castellà. Durant el regnat de Jaume II (1267-1327) hi va tenir lloc un arbitri que rectificava les fronteres i que va acabar amb la inclusió de Monòver en terres valencianes. L'any 1328 Alfons III (1265-1291) donà la vila a Gonçal Garcia, que era son conseller i persona de confiança; la seua família ostentà el senyoriu fins que fou venut a Pere Maça de Liçana, el 1471. Fadric de Portugal i Margarida de Borja, princesa de Mélito i duquessa de Pastrana eren els propietaris a finals del XVI. En 1609, a causa de l'expulsió morisca, perdé la totalitat de la població, que ascendia a 45 famílies morisques, les quals depenien de la vall d'Elda, per la qual cosa en 1611 Ana de Portugal, vigent senyora del lloc, donà carta pobla a diferents pobladors provinents de llocs propers; posteriorment el senyoriu passarà al ducat d'Híjar, que havia aglutinat el de Pastrana. Durant la guerra de Successió estigué al costat del d'Anjou, la qual cosa li va ser recompensada, en 1705, amb el títol de Villa Muy Noble Fiel y Leal. El creixement del XVIII hi fou espectacular demogràficament i econòmica com ho demostra els més de 200 telers que comptabilitza Madoz (1806-1870) en 1790. El XIX el ferrocarril i els vins, que s'exportaven a EUA, França, Alemanya, Rússia, Dinamarca, Suècia i Noruega van ser la base del desenvolupament local. En 1883 s'instal·la per primera vegada la Fira, amb l'objecte d'afavorir l'agricultura, la indústria i el comerç de la localitat. El segle XX s'inicia amb la concessió del títol de Ciutat, atorgat per la reina regent Maria Cristina el 24 d'abril de 1900 En 1901 obtingué el títol de ciutat, atorgat per la reina regent, Maria Cristina (1858-1929). L'epidèmia de fil·loxera de 1904 obligà la burgesia a diversificar els seus guanys i així va nàixer una indústria que abans de 1920 ja comptava amb fàbriques de sabó, farina, calcer i marbre; la segona meitat del XX fou la de la consolidació industrial sobre tot en el sector sabater. Durant la Guerra Civil (1938) es va construir, a la pedania, del Fondó un aeròdrom militar des que el Govern de la II República, amb el seu president Juan Negrín (1892-1956) al capdavant, va partir vers l'exili; també ací embarcaren reconeguts personatges republicans com ara Dolors Ibàrruri 'La Pasionària'(1895-1989) o el poeta Rafael Alberti (1902-1999).

El calcer i la marroquineria, amb una important indústria de transformació de productes agraris (vins amb D.O. Alacant, sense oblidar l'exclusiu Fondillón, i fruits secs) constitueixen la base d'una rica economia. En les pedreres de la Cavarassa s'extrau el marbre roig “Alacant”. En el pla artesanal citarem el treball del vímet, joguines, cistelles i mobles de jardí; l'única escola de l'Estat de boixets i un dels pocs artesans que encara fabriquen barrils en la península.

La ciutat s'assenta al vessant d'una muntanya i els seus carrers conserven memòria de la seua història, especialment en la gran quantitat d'edificis del XVIII. Dignes d'esment són:

• Ermita de santa Bàrbara. Monument Historicoartístic des de 1983. Aixecada en 1799 sobre una més antiga.
• Convent de Caputxins. Acabat de construir l'11 d'octubre de 1756 en estil barroc. Fou exclaustrat en 1835 i cedit a l'ajuntament en 1841 per decret d'Espartero (1793-1879).
• Església de Sant Joan Baptista. Barroca, de 1751. Conserva, entre altres obres d'art, un important orgue del XVIII.
• Torre del Rellotge. Construïda en 1748 pel mestre alacantí Tomàs Terol, allotja el rellotge de la ciutat i les seues campanes. Abasta 18 metres d´alçada, és de planta quadrada i consta de quatre cossos.
• Ajuntament. 1845.
• Castell de Monòver. Almohade, segles XII-XIII. S'hi conserven escasses deixalles i està en estat d'abandó.
• Església de la Mare de Déu del Remei, de Cases del Senyor.
• Casa Museu Azorín. Fou residència de la família Martínez Ruiz des de 1876. Actualment és propietat d'una entitat bancària i allotja diversos estris i la biblioteca de l'escriptor.
• Museu d'Arts i Oficis Monovers. Museu etnològic de propietat particular.
• Museu Urbà d'Art al Carrer (MUAC). Creat per iniciativa popular, dins del marc dels pressuposts participatius, en 2016. El seu acrònim juga també amb l'onomatopeia del bes.
• Teatre Principal. Construït en 1857. Després de diverses vicissituds fou adquirit per l'Ajuntament en 1988 i rehabilitat per a tornar a ser inaugurat amb el seu destí inicial en 2002.
• Societat Cultural Casino de Monòver. Es va crear per fusió de les societats "Casino del Teatre" i "Cercle Agrícola" l'any 1880.
• Diverses cases amb interès arquitectònic com ara la Casa Consistorial (s XIX), la Societat Cultural Casino de Monòver (1880), la Casa de Las Bolas i la Casa dels Tortosa (ambdues del XX) o la Llar del Pensionista, restaurada per a aquest ús.
• Refugi antiaeri de la Guerra Civil. Únic que es conserva dels 4 o 5 que es poden documentar. Està situat dintre de la població.
• Plaça de bous. 1911. Durant la Guerra Civil fou utilitzada com a cap de concentració franquista i pràcticament destruïda. Actualment és de propietat municipal després d'haver estat remodelada totalment. Es va reinaugurar el 9 de setembre del 2002.

Aquests són els plats més típics: gaspatxo, fasegures , arròs amb conill, caragols, alls, gatxamiga i olleta de Sant Antoni.

El fill més conegut de la ciutat és l'escriptor José Augusto Trinidad Martínez Ruiz, més conegut pel seu pseudònim Azorín. Va nàixer a Monòver el 8 de juny de 1873. Dedicat principalment al periodisme i al gènere de la novel·la, assagista, dramaturg i un dels crítics literaris més importants de la seua època, la seua obra literària és enterament en castellà. Habitualment se'l situa dins del grup conegut com a Generació del 98 o, segons les tendències d'historiografia literària més modernes, dins del Modernisme. En 1928 fou nomenat acadèmic de la llengua. Va morir-se a Madrid en 1967.

Hi ha dos nuclis de població: Novelda i L'Estació. El terme municipal, assentat en la vall del Vinalopó, compta amb altures com ara la serra del Cid (1.100 m), la Serreta (450 m) o la serra d'Horna (450 m). Es poden fer excursions a La Mola (hi ha un sender marcat des de la ciutat al Castell), al Santuari o a Les Salinetes .

L'assentament humà més antic que s'hi ha trobat es localitza en la partida de Ledua i consisteix en una peça ceràmica datada al voltant del 4000 aC., posterior a aquesta data és la troballa d'atifells arreu del terme i dels aixovars funeraris dels enterraments de la cova dels Misteris. La cova del Migdia i la de La Mola donen testimoni de l'arrelament de la població al llarg dels diferents períodes prehistòrics. Dels romans també s'han trobat diversos atuells ceràmics i un poblat a la serra del Zambo; en aquesta serra també hi ha els primers vestigis d'una societat islamitzada datada al voltant del segle IX. Dos segle més tard els moros s'havien instal·lat a la Mola i formaven part del regne musulmà de Múrcia. Alfons X de Castella, el Savi (1221-1284), després de la conquesta obligà els pobladors àrabs a abandonar la Mola i traslladar-se al pla, on crearen el poblat de Noella el qual, en 1252, romangué adscrit a la municipalitat d'Alacant creada per odre del rei; nogensmenys aviat tornaria a la Corona en la persona de l'infant Joan Manel, qui va entregar-lo a sa filla Violant. A finals d'aqueixa dècada l'alcaid del castell hi era Jofre de Loaysa, senyor de Petrer, Xumella y Banyeres. El 1296, amb la rectificació de fronteres entre la Corona de Castella i la d'Aragó, Novelda passà a pertànyer al Regne de València i Jaume II (1267-1327) va cedir-la a sa esposa Blanca d'Anjou; posteriorment Alfons el Benigne (1299-1336) va deixar-la a son fill Ferran, el qual designava els alcaids del castell. En 1356 s'enceta la denominada guerra dels Dos Peres (Pere I de Castella (1334-1369) i Pere IV d'Aragó (1319-1387)); en 1363 el castellà conquesta les terres del Vinalopó, però en 1366 l'aragonès tornà a conquerir-les i va lliurar Novelda a Beltran Duglesquin, qui va transferir-la a Hug de Calvila. El 5 de febrer del 1366, el rei donà el castell i el lloc de Novelda en feu a Mateu de Gornay, a condició que si moria sense successor legítim retornara a la Corona. En 1378 la fortalesa, inclosa la jurisdicció civil i criminal, és donada pel rei a la seua esposa Sibila de Fortia. En 1393, sent propietat de Violant de Bar, la fortalesa i el poble són venuts a Pere Maça de Liçana, almirall d'Aragó i senyor de Moixent. Després pertanyé als Rocamora, als ducs de Mandas, als marquesos de Terranova, comtes de la Granja, i als marquesos de La Romana. En 1449 es crea la baronia de Novelda de què formaran part La Romana, Monòver i Xinorla. El 1521, Raimon de Rocafull, senyor d'Albatera, va reclutar gents de Novelda per a reprimir els agermanats que havien pres força a Oriola. El 1602 comptava amb un hospital per a atendre els pobres, de la qual administració i manteniment s'encarregaven els jurats mitjançant un paborde anomenat per ells. Durant tota l'edat mitjana els cristians vivien en la veïna cima de la Mola i els musulmans en l'actual emplaçament del pla al costat del Vinalopó. Amb l'expulsió de 1609 més de 300 famílies morisques foren obligades a abandonar la seua terra deixant el poble quasi desert; aleshores el cristians l'ocuparen i La Mola romangué abandonada com a nucli poblacional. En 1611 els senyors vigents, Francesc de Rocamora i sa muller, Isabel Maça, donaren carta de població per a nous pobladors en la qual s’estipulava que els propietaris haurien de concedir llicència i cobrarien censos de totes les terres incultes: monts, ponts, arbres, cases i terres i es reservaven la fadiga, el lluïsme i demés drets emfitèutics; a més s’establia que durant quatre anys no podien vendre ni transmetre les llicències, evitant així que s'hi n'anaren. Quant al delme dels fruits, tenien que pagar allò estipulat per la sentència del rei Jaume I (1208-1276), i devien realitzar partició de fruits i donar al senyor la cinquena part de les collites; el senyor es reservava les regalies, el forn, el molí, l’almàssera, la taverna, l’hostal, les vendes, la carnisseria i els pasturatges. En les Corts valencianes de 1626 l'església demanà exempció de pagar dret d'amortització i segell de 1.500 lliures. Al començament de la guerra de Successió, Novelda estava amb l'arxiduc però prompte es declararia partidària del Borbó la qual cosa li valdrà a Carles Caro el nomenament reial de marquès de La Romana. El segle XVII és una centúria de sequeres i epidèmies de què es van ressentir la demografia i l'economia; tan sols a finals del segle es reactiven l'agricultura i la ramaderia, bases de l'economia de llavors. Les defuncions causades per la pesta groga en 1804 obligares a la construcció d'un nou cementiri. Durant la guerra de la Independència el guerriller Josep Romeu (1778-1812) hi organitzà algunes partides de combatents. L'abolició dels senyorius i la desamortització adobaren el naixement d'una burgesia agrària i comercial que començà a introduir la mecanització ––en 1879 hi ha 9 molins de farina, 12 almàsseres i 8 fàbriques d'aiguardent i es consolidà la manufactura del safrà que s'exportava sobre tot a països asiàtics–– i, encomanada del gust de la burgesia catalana pel corrent artístic de moda, el Modernisme, aixecà diversos edificis modernistes. El segle XX començà amb l'arribada, en 1901, del títol de ciutat i confirmà la millora econòmica i l'expansió urbana amb la consolidació de la indústria.

La indústria del marbre, la producció de safrà ––de què va ser principal exportador mundial––, i d'altres espècies, i l'embutxacat del prestigiós raïm de taula del Vinalopó configuren, en l’actualitat, una economia pròspera i en creixement.

Com ja hem comentat, l'expansió econòmica del XVIII-XIX deixà al poble un bon grapat d’edificis modernistes de què destaquen:

• Santuari de la Magdalena. Sens dubte la referència turística més important de Novelda. Construït a partir de 1918 pel novelder José Sala, que havia estudiat a Barcelona i dissenyà l'edifici imbuït de l'estil modernista de Gaudí; d'aquí l'enorme paregut del Santuari amb la Sagrada Família. A la façana principal destaquen dues torres laterals de 25 m. d’alçada culminades per una creu pètria que també es troba en la cúpula i sobre els arcs superiors de la façana. Els motius decoratius deuen tenir antecedents en els estils medievals, barrocs i en la pròpia naturalesa. Influències aquestes que van dur l’autor a combinar cudols del riu Vinalopó, taulells policromats, rajoles rogenques, maçoneria, etc.
• Centre Cultural Gómez Tortosa. Construït al principi de l'últim terç del segle XIX com a habitatge, va patir una profunda reestructuració i ampliació de la seua planta en 1901, en ser adquirit per Antonia Navarro Mira la qual va incorporar elements decoratius i arquitectònics propis del modernisme. Encara que el seu aspecte exterior no crida l’atenció, a l'estar més prop de les composicions arquitectòniques del segle XIX, és el seu interior el que sí ho fa, ja que ofereix bons exemples de decoració i distribució típica de les cases de la burgesia de principis de segle XX. Són de ressenyar les columnes i enreixats de ferro colat, l’escala de buit ovalada; la claraboia, el pati, rodejat de columnes de roca calcària d'estil corinti sobre base de marbre roig de la zona; el saló dels tapissos ––pintats per Llorenç Pericás (1868-1912)––, rodejat de sòcol de roure tallat amb taulelleria policromada, la capella, i els mobles d’època i la resta d'elements que reflecteixen l'exquisit gust modernista de l'època.
• Casa Museu Modernista. Encarregada en 1901 per la seua propietària, Antonia Navarro Mira, a l'arquitecte Pedro Cerdán Martínez (1863-1947), autor del projecte. És u dels habitatges modernistes millor conservats de l’estat, en què es troba amb major profusió i esplendor la decoració pròpiament modernista. Es compon de planta baixa i dos pisos. Hi destaca una excel·lent obra d'enreixats en finestres i balcons, però és en el seu interior on es desenvolupen amb tota la seua opulència els elements propis del modernisme: fusta tallada, vidres, estucs, pintures de sostres i murals, marbres, mobles d'època, etc., destacant pel seu singular bellesa l'escala i el pati rodejat de columnes de marbre blanc.
• Casino. Es tracta d'un edifici de dues plantes amb amples salons per a tertúlies i joc, magníficament decorats amb enteixinat i un d'ells amb belles pintures al sostre i laterals. La construcció data de 1888 i posteriorment ha estat ampliada. Una reixa de ferro sobre basament de pedra envolta els 7.000 m2 que constitueixen el jardí, al centre del qual existeix un templet per a les actuacions musicals.

De la resta del patrimoni destaquem:

• El Castell de La Mola. Aixecat pel moros en el segle XII sobre una antiga edificació romana. Els seus avatars històrics han quedat reflectits al llarg d'aquest article. Fou abandonat definitivament com a nucli de població en el segle XVIII; des de 1931 és Monument Històric; el seu estat de conservació és bo i presenta algunes fites arquitectòniques importants com ara la Torre dels Tres Cantons, única a Europa en el seu estil. .
• Ajuntament. Arquitectura civil valenciana del segle XVII. Molt modificat.
• Església de Sant Pere. Iniciada en 1553 i “barroquitzada” en 1740, en 1910 se li va afegir un nou campanar; en 1957 sofrí la darrera intervenció, en l'entrada principal.
• Església del Sagrat Cor.
• Església de Sant Roc. De 1668. Adossada a l'asil d'ancians, antic hospital.
• Ermita de Sant Felip. Sobre una mesquita.
• Ermita del Pas dels Dolors.
• Museu Arqueològic i Paleontològic de Novelda. En la Casa de la Cultura.
• Museu del Betlem.

La gastronomia ofereix gaspatxos, fasegures , bollitori de bacallà, alls amb giraboix, forment picat i moltes especialitats més que comparteix amb la resta de pobles de les comarques regades pel Vinalopó. No oblidar, de postres, l'excel·lent raïm de la terra.

A mitjan juliol se celebren Moros i Cristians, però la fita festera més característica és la Processó de 40 hores que és única en el món, ja que, sent un acte religiós, té lloc el dimarts de Carnestoltes. L'origen el té en una epidèmia de pesta que va assetjar a la ciutat i, des d'aleshores, li fou concedit a la ciutat aquest privilegi papal per resoldre la pena.

PETRER

Petrer en la seua expansió ha arribat a formar una conurbació amb Elda que ultrapassa àmpliament els 87.000 habitants; i es dóna la circumstància que a Elda parlen castellà, i a Petrer parlen valencià. El seu ampli terme ofereix força paratges on establir contacte amb la natura: la serra del Cid (1127 m), que comparteix amb Elda; serra del Cavall, serra d'Argueña, el Pantanet, Rabasa, Pusa, la Foradà o el Racó Xolí, en són uns quants. Menció especial mereix l'Arenal de l'Almorxò que en 8 de febrer de 2002 va obtenir la distinció com a Paratge Natural Municipal per la riquesa ecològica de les seues dunes. Hi ha també rutes senderistes com ara la Caprala-L'Avaiol.

El poble coneix assentaments des l'Edat del Bronze (jaciments de Catí Foradà), De període iber donen fe les restes arqueològiques del Xorrillo, Caprala, l'Almortxò i el Mirador de la Serra del Cavall. La localitat actual té el seu origen sobre una antiga vila romana (Villa Petrarium) en què es va produir l'assentament d'una població eminentment sarraïna a mitjan segle XII que va donar al lloc el nom de Bitrir i edificà la fortalesa que junt a les de Villena, Saix i Novelda formaven la frontera amb Castella. Després de la signatura del tractat d'Almizra (1244) el territori restà comprès en la zona de conquesta castellana. En 1258 el castell fou lliurat per Alfons X el Savi (1221-1284) a Garcia Jofré de Loaisa, els hereus del qual mantingueren el senyoriu fins el segle XV. L'any 1261 els musulmans participaren en l'avalot contra Alfons X, el qual hagué de demanar ajuda al seu sogre, Jaume I (1208-1276), el qual va sufocar la rebel·lió tres anys més tard; sota el regnat de Jaume II (1267-1327), es rectificaren els límits territorials mitjançant la Sentència Arbitral de Torrelles (1304). En 1305 en virtut del Pacte d'Elx Petrer restà englobat en el Regne de València; aquest monarca confirma als sarraïns llurs possessions i llurs llibertats, i els va permetre l'ús dels seus cult i llengua, en atenció a l'amistat que l'unia amb el rais de Crevillent, Muhammad ben Hudayr; aquests privilegis serian respectats pels diversos senyors territorials. En 1424 la família Loaisa vengué Elda i Petrer a Ximén Pérez de Corella, comte de Cocentaina i, els seus hereus, l'any 1495, a Joan Coloma, descendent dels Folch de Cardona. Felip II (1527-1598) creà l'any 1577 el comtat d'Elda, en el qual restaria Petrer fins l'abolició del senyorius del XIX. La població, que constituïa un important nucli de moriscs, restà totalment deshabitada després del decret d'expulsió del 1609; el 1611 Antoni Coloma atorgà carta pobla a 100 famílies de cristians vells catalanoparlants procedents de Castalla, Onil i Biar; aquesta carta es caracteritza per la duresa de les condicions. Durant la guerra de Successió fou partidària de Felip d'Anjou (1683-1746), per la qual cosa seria recompensada mitjançant l'atorgament de la condició de 'Muy Ilustre y Leal Villa', la independència d'Elda i el privilegi de restar lliure d'alguns tributs durant deu anys. En 1844 la vila fou escenari de l'enfrontament entre les tropes governamentals comandades pel general Pardo i les sedicioses de Pantaleó Boné, que van ser derrotades. Petrer fou seu i capital de govern durant la Segona República (1936-1939), el president Negrín (1892-1956) va establir a la finca del Poblet el seu gabinet immediatament abans de sortir cap a l'exili. A partir del 1950 degut al desenvolupament industrial basat en la fabricació de sabates i altres produccions afins s'ha incentivat una immigració procedent de l'actual Castella-La Manxa, Múrcia i Andalusia oriental.

A la conurbació ja esmentada s'uneixen els municipis de Monòver i Saix amb els quals, sense fer conurbació, formen una Mancomunitat, amb més de 100.000 habitants, de gran importància econòmica. La tradicional activitat agrícola, ametla, cereals, olivera i raïm; i terrissera ha estat substituïda per una àmplia activitat industrial que té el principal focus en el calcer i la marroquineria, més de 220 empreses exporten arreu del món els seus productes; aquesta bonança econòmica porta aparellat un espectacular creixement dels sectors construcció, comerç i serveis.

El casc antic, de planta àrab, s'arrecera als peus del castell amb carrers estrets i rosts. Patrimonialment el municipi conserva:

• Castell. Segle XIII. Declarat, en 1983, Monument Històric Artístic una recent restauració ha deixat una impecable presència. S'utilitza com a sala d'exposicions.
• Arc del Castell. Segle XVI. Declarat BIC.
• Aqüeducte de Sant Rafel. Va subministrar aigua a la ciutat d'Elda des del segle XVI en què es va construir fins el XIX en què deixà de prestar servei. S'hi conserven 3 arcs apuntats. Va ser declarat Monument Historicoartístic d'Interès Local el 1981.
• Església de Sant Bertomeu. Neoclàssica, de 1783.
• Ermita del Crist. De 1674.
• Ermita de Sant Bonifaç. De 1634.
• Ermita de Catí. Segle XVII.
• Creu de Mollà. De recent construcció, rememora l'antiga, desapareguda.
• Pantà o Pantanet. Segle XVII, actualment en desús.
• Forn romà de Villa Petrària. Segles III-IV
• Cases Cova de la Muralla. Es tracten de 3 cases de principis del segle XX excavades en la roca al voltant del castell, vestigis de les que s'hi van construir per a allotjar les famílies més necessitades. La compra i restauració d'elles per part de l'ajuntament ha permès posar en valor aquest peculiar tipus de construcció i instal·lar en elles el Museu Arqueològic i Etnològic Dàmaso Navarro
• Canal de Ferro. Obra hidràulica de principis del segle passat que servia de suport a la canalització de les aigües de la mina de la Benvinguda. Actualment s'hi estan realitzant tasques de restauració
• Museu de la Festa.
• Teatre Cervantes
• Finca El Poblet (segle XIX), o "Posición Yuste" com se la conegué durant la guerra, com ja s'ha dit fou seu del govern de la república. Posteriorment passà a mans privades. Per a poder tenir accés tant a la finca en si com als documents que fan d'ella un lloc històric digne de ser estudiat i protegit l'ha declarat, en 2017, Bé de Rellevància Local, amb la qual cosa el Govern valencià podrà iniciar els tràmits per a considerar-la BIC i poder, així, protegir-la adequadament i tenir accés a quant El Poblet puga aportar al nostre patrimoni i la nostra história.
  

Fassegures, paella amb conill i caragols, gaspatxo, gatxamiga i una important rebosteria constitueixen l'oferta gastronòmica pròpia de Petrer.

La celebració festera més important són els Moros i Cristians. L'oferta cultural inclou la Setmana de la Guitarra.