—L’obra d’un metge que va combinar recerques de laboratori amb la traducció mèdica i la història de les ciències a través dels fons de la biblioteca Vicent Peset Llorca.—

 

La història de Jaume Pi-Sunyer i Bayo (1903-2000) permet conèixer les transformacions que va experimentar la recerca mèdica des de principis del segle XX. Estic seguint la seua trajectòria des que va ser a Xile, entre els anys 1931 i 1932, quan va ser nomenat professor de Fisiologia a la Facultat de Medicina acabada de crear a la Pontificia Universidad Católica de Chile (PUC). L’estada de Pi-Sunyer a Xile va coincidir també amb els seus estudis sobre el metabolisme basal en comunitats maputxes al sud de Xile, un projecte a escala global que buscava estudiar com la raça influïa en el metabolisme basal. Tanmateix, conèixer la trajectòria de Pi-Sunyer a Xile implicava comprendre el context científic de la seua formació i la seua trajectòria professional. L’estada de recerca realitzada a la biblioteca Vicent Peset Llorca, de l’Institut Interuniversitari López Piñero, va estar dedicada a estudiar i comprendre amb més detall el context de les seues pràctiques científiques. L’estudi d’una àmplia varietat de textos, des de manuals fins a traduccions, em va permetre observar aspectes fonamentals del seu treball científic, com ara la seua experiència al laboratori i el seu treball en la traducció i recerca històrica. Aquests aspectes em van resultar fonamentals per a entendre els nous canvis que experimentava la recerca mèdica a la primera meitat del segle XX.

Jaume Pi-Sunyer i Bayo pertanyia a una de les famílies més destacades de la medicina catalana: la dinastia Pi Sunyer. El seu avi, Jaume Pi i Sunyer (1851-1897), va ser professor clínic a la Facultat de Medicina i catedràtic de Patologia General a la Universitat de Barcelona a finals del segle XIX. El seu pare, August Pi i Sunyer (1879-1965), també metge, es va consolidar com una figura clau de la fisiologia catalana en exercir com a professor a la mateixa universitat. El 1920, va assumir la direcció del nou Institut de Fisiologia.

La carrera de Pi-Sunyer i Bayo es va iniciar en un període de profundes transformacions en la pràctica de la fisiologia. El laboratori va esdevenir un espai fonamental per a la seua investigació. Pi-Sunyer encarnava les qualitats d’un fisiòleg modern que, combinant tècniques i teories de la química i la física, podia crear experimentalment fenòmens biològics associats a la malaltia. Estudiava aspectes com ara el metabolisme del glucogen als teixits o les respostes insulíniques a la funció hepàtica mitjançant tècniques avançades com la tinció cel·lular o la manipulació de reactius químics. La seua formació també incloïa habilitats tècniques clau —per exemple, el calibratge i la preparació d’equips de mesuratge tals com calorímetres i termòstats— per a l’estudi de l’impacte oxidatiu de la vitamina B i el mesuratge del metabolisme basal.

Una fita clau en la seua carrera va ser la presentació de la seua tesi doctoral El equilibrio de óxido-reducción en los tejidos a la Universidad Central de Madrid, en la que establia una relació entre la presència d’oxigen i l’alcalinitat de les seues molècules. Per a fer-ho, va utilitzar metodologies físico-químiques, com la determinació electromagnètica de l’oxidoreducció i la mesura del pH en teixits disseccionats. A la seua tesi, també s’observa l’ús d’animals, ja que es van aplicar tècniques de decoloració química a trossos de músculs de gats i gossos per a observar-hi l’efecte de l’oxidació. La dissecció de gossos, gats, ratolins, conills i granotes per a l’estudi dels diversos sistemes biològics era una pràctica comuna en la recerca en medicina. Finalment, la seua tesi inclou gràfiques detallades i fotografies del laboratori que il·lustren part dels seus procediments i resultats.

Pi-Sunyer i Bayo no només va destacar com un metge de laboratori de renom, sinó també com un prolífic traductor i escriptor que va exercir un paper clau en la difusió del coneixement mèdic. Per a ell, llegir, escriure i traduir no eren meres eines professionals, sinó un pont essencial cap a un mercat editorial en llengua castellana àvid d’incorporar els avenços científics provinents dels grans centres de recerca d’Alemanya, Anglaterra i els EUA.

A la biblioteca Peset Llorca es conserva, per exemple, la seua traducció a l’espanyol de 1927 del text alemany de Ludwig Pincussen (1873-1942), director de la Secció de Bioquímica de l’Hospital Municipal de Berlin, Micrométodos: determinación cuantitativa de los componentes de la orina, la sangre y los órganos en pequeñas cantidades, para usos clínicos y experimentales. Pi-Sunyer va realitzar aquesta traducció entre 1924 i 1925, i el seu pare August va escriure el pròleg de l’edició. El 1928 va traduir de l’italià Terapéutica física, una obra que reexaminava els fonaments fisiològics del medi ambient i la interacció humana. En ella, un grup de metges italians debatia sobre el potencial terapèutic dels climes i espais geogràfics per a la recerca clínica.

El domini de l’anglès va ser un altre aspecte fonamental en la seua formació, especialment a partir de la dècada del 1920, quan l’idioma es va consolidar com a estàndard internacional de la ciència. Aquest coneixement va resultar clau durant la seua estada a la Universitat de Yale, on va treballar al laboratori del destacat neurofisiòleg John F. Fulton (1899-1960). Les seues recerques amb primats van ser fonamentals per a comprendre la localització funcional del còrtex cerebral, els mecanismes bàsics del control motor i l’equilibri en el sistema nerviós. A la biblioteca Peset Llorca es conserva una traducció realitzada per Pi-Sunyer el 1952 del tractat de neurofisiologia Fisiología del sistema nervioso (Physiology of the Nervous System). Es tracta de la tercera edició anglesa (original de 1938), que Pi-Sunyer va revisar i adaptar al castellà. En aquest tractat, Fulton va recopilar dècades de recerques de laboratori al voltant de la transmissió sinàptica, la conducció nerviosa i la química de la funció nerviosa. Aquestes investigacions van assentar les bases per a l’estudi futur de la cibernètica.

Dins dels treballs de Pi-Sunyer observem també els seus vincles amb metges-investigadors residents a l’Amèrica Llatina.  Especialment el nom del metge letó Alejandro Lipschutz (1883-1980), arribat a Xile el 1926 per a dirigir l’Institut de Fisiologia a la Universidad de Concepción. Lipschutz gaudia de gran prestigi internacional per les seues contribucions a l’endocrinologia experimental. Junts van publicar el 1934 Curso práctico de fisiología, una obra en dos volums editada a Madrid per l’Editorial Morata. Aquest manual compilava anys d’observacions sobre processos bioquímics, l’estudi dels moviments digestius i respiratoris i observacions en teixits nerviosos o glàndules hormonals.

A més de la seua labor com a traductor, Pi-Sunyer i Bayo va contribuir significativament al camp de la història de la ciència. La seua estada de recerca amb John Fulton també va influir en la seua perspectiva històrica sobre la comprensió de la fisiologia. Fulton va ser un dels fundadors de la Biblioteca Hisòrico-Mèdica de Yale i del Journal of the History of Medicine and Allied Sciences, publicació que segueix vigent en l’actualitat. En aquest àmbit, Pi-Sunyer va destacar per les seues edicions comentades i seleccionades de les recerques del reconegut fisiòleg francès Claude Bernard (1813-1878). Els treballs de Bernard van assentar les bases per a la comprensió fisiològica dels processos interns, com el metabolisme i la nutrició. El seu mètode de recerca de laboratori i la seua aplicació a la biologia i la medicina van transformar la manera d’entendre i abordar els processos biològics com la patogènia de la diabetis des de la segona meitat del segle XIX.

La biblioteca Peset Llorca posseeix una còpia de la primera edició que Pi-Sunyer va traduir i adaptar al català de Bernard, Introducció a l’estudi de la medicina experimental, publicada el 1935 per l’editorial Arnau de Vilanova, dirigida en aquell moment pel reconegut polític català Jaume Aiguader. Aquesta primera edició en català inclou un prefaci escrit per Fulton, a qui Pi-Sunyer agraeix al text per facilitar la traducció del text original en anglès. Per a Pi-Sunyer, aquesta obra no només reflectia els avenços científics, sinó que també era una manera d’establir continuïtats i connexions històriques entre el seu treball i la formació dels grans sabers internacionals. A partir de 1940 se’n publicarien edicions en castellà, en les que Pi-Sunyer treballaria amb editorials a l’Argentina i Mèxic fins a la dècada del 1970.

La història de Pi-Sunyer i Bayo també es complementa amb diversos arxius. Els documents digitalitzats pel Rockefeller Archive Center ens mostren la seua trajectòria després de deixar Xile el 1932. El 1933, Pi-Sunyer va sol·licitar beca d’estudis a l’Institut Rockefeller per a continuar la seua formació als EUA. Continuaria treballant al costat de Fulton a Yale i amb Walter Cannon (1871-1945), un prestigiós fisiòleg nord-americà conegut per la seua teoria de l’homeòstasi. A més, Pi-Sunyer formaria part del laboratori del fisiòleg i químic especialitzat en nutrició Francis G. Benedict (1870-1957) per a seguir perfeccionant les tècniques de mesura del metabolisme basal.

A finals de 1933, va tornar a l’Institut de Fisiologia de Barcelona. El 1936 va ser nomenat professor de Fisiologia de la Universidad de Santiago de Compostela. Tanmateix, l’esclat de la Guerra Civil espanyola va suposar un important canvi en la seua vida. El 1938 va reprendre el contacte amb Fulton per a gestionar la seua sortida d’Espanya i, el 1939, va iniciar el seu exili, que el va portar a Mèxic. Allà, Pi-Sunyer es va unir a l’Escola de Fisiologia de la Universidad Nacional Autónoma de México (UNAM), on va treballar al costat d’altres científics espanyols exiliats.

El 1942, l’arxiu indica que Pi-Sunyer va començar a treballar al laboratori de Hoffmann-La Roche a Nova York. Dos anys després, es va establir definitivament als EUA. El 1950 va ser nomenat director mèdic de Winthrop Products Inc., on es dedicaria a la recerca aplicada a la indústria farmacèutica. Cap al 1960, estava integrat a la cultura nord-americana, i apareixia als registres mèdics com a “James” Pi-Sunyer. Com si fos testimoni complet del segle XX, mor una vegada entrat el nou mil·lenni, l’any 2000, a Nova York.

Els fons de la biblioteca Peset Llorca permeten conèixer diversos aspectes de la vida i obra d’un metge del segle XX com Pi-Sunyer i Bayo. Les seues recerques de laboratori van assentar les bases empíriques per al desenvolupament d’una fisiologia experimental cada vegada més orientada a l’ús d’aparells tècnics per a l’estudi i mesura d’aspectes com el metabolisme, l’acció de les vitamines i l’oxidació dels teixits. Aquestes investigacions també van fomentar pràctiques essencials per a la recerca mèdica, en les que habilitats com l’escriptura, la lectura i la traducció van exercir un paper fonamental. En el seu cas particular, la història de les ciències es presentava com una part important de la formació acadèmica, en la que els canvis tecnològics dins de la recerca biomèdica s’explicaven en un entramat social, filosòfic i històric.

En definitiva, la trajectòria científica i professional de Jaume Pi-Sunyer i Bayo ens apropa a una història contemporània i global de la ciència del segle XX, marcada no només per la circulació de nous sabers, teories i coneixements en la fisiologia experimental, sinó també per noves formes d’escriure, traduir i llegir.

 

 

Felipe Martínez Fernández
Investigador independent

 

* Traducció: Judit Gil-Farrero

 

Com citar aquest article:
Martínez Fernández, Felipe. Jaume Pi-Sunyer en acció. Sabers en acció, 11-12-2024. https://sabersenaccio.iec.cat/jaume-pi-sunyer-en-accio/.

 

 

Per a saber-ne més

Pots ampliar la informació amb la bibliografia i recursos disponibles.

—L’evolució conjunta de les tècniques de laboratori i les interpretacions de la composició en l’anàlisi química del segle XVIII.—

 

La composició és un aspecte central de la química moderna. És habitual diferenciar substàncies per dades relacionades amb la seua composició, ja sigui per les proporcions i identitats dels elements de la fórmula química d’una sal o per la disposició espacial d’aquests elements en l’estructura molecular d’una substància orgànica. Tanmateix, no sempre va existir en química la certesa que les espècies químiques poden caracteritzar-se i classificar-se segons la seua composició. Va ser un plantejament que va sorgir de les operacions manuals realitzades amb diferents substàncies als laboratoris químics.

Els relats històrics tradicionals, incloent el famós article de Robert Siegfried i Betty Jo Dobbs, han associat l’aparició d’aquesta visió de la composició química amb la revolució química de finals del segle XVIII. En aquella època, Antoine Lavoisier (1743-1794) i els seus col·legues francesos van desenvolupar un nou sistema químic, en què les substàncies s’anomenaven i classificaven segons la seua composició creixent, és a dir, des de les més simples a les més complexes. El sistema se centrava en una llista d’elements químics o “substàncies simples”, cossos impossibles de descompondre, que substituïen així definitivament els quatre elements com a constituents primers de totes les substàncies químiques. Un dels aspectes nous, segons Siegfried i Dobbs, va ser que Lavoisier va basar explícitament les seues conclusions sobre la composició en mètodes experimentals d’anàlisi i síntesis, per exemple, a través de la descomposició i recomposició de l’aigua en els famosos experiments públics de 1785. D’aquesta manera, va caracteritzar els elements químics com a substàncies susceptibles d’obtenir-se mitjançant operacions químiques, “l’últim punt que l’anàlisi és capaç d’assolir”. Tanmateix, des dels anys setanta del segle XX, els historiadors han qüestionat el caràcter revolucionari de l’obra de Lavoisier mostrant que una visió “analítica” de la composició química es va desenvolupar gradualment al llarg del segle XVIII i va seguir evolucionant al següent. En aquest text presentaré alguns dels aspectes d’aquest desenvolupament gradual i explicaré la seua relació amb l’evolució de les tècniques d’anàlisi química.

Al llarg del segle XVIII va sorgir una metodologia relativament estandarditzada d’anàlisi química en la intersecció dels sabers acadèmics, artesanals i industrials. El procediment s’iniciava amb una descripció preliminar de les substàncies, que incloïa el color, la forma, la textura i el gust, per a posteriorment realitzar l’anàlisi mitjançant els mètodes denominats “humits” i “secs”, ambdós destinats a determinar tant la naturalesa com la proporció dels components. Els primers (“humits”) s’aplicaven a l’estudi de les substàncies minerals en dissolució, mentre que els segons (“secs”) incloïen procediments d’assaig realitzats a alta temperatura, tals com la fusió, la calcinació o la vitrificació. Moltes d’aquestes tècniques van sorgir paulatinament a l’Europa dels segles XVI i XVII dins del món de la farmàcia, la metal·lúrgia i altres arts químiques d’aquells segles. Permetien identificar i descompondre un gran nombre de sals, aliatges i solucions aquoses.

La distinció entre mètodes “humits” i “secs” va sorgir a les taules d’afinitat de principis del segle XVIII. En elles, les substàncies es classificaven i ordenaven segons la seua tendència a substituir-se unes a altres en una operació química. La pràctica d’establir taules d’afinitat es va estendre per tota Europa arran de la publicació el 1718 de la Table des différents rapports observés en chimie entre différentes substances d’Etienne François Geoffroy (1672-1731). En aquesta taula d’afinitats es resumien visualment els resultats d’estudis experimentals i sistemàtics de la composició, centrats en les maneres de separació i recombinació de diverses substàncies, particularment les relacionades amb la química de les sals de principis del segle XVIII. Aquest enfocament va sorgir en el context de la química europea del segle XVIII, una activitat practicada en diversos espais, tant acadèmics com extraacadèmics, i centrada principalment en l’estudi de matèries primeres que podien trobar-se també en mines, tallers, destil·leries o apotecaries.

Al llarg del segle XVIII, els mètodes analítics van seguir desenvolupant-se gràcies en gran manera a aquestes activitats econòmiques, tecnològiques i industrials. Diversos governs europeus van proposar mesures per al foment de les seues indústries nacionals i van contractar funcionaris per a investigar la composició i la producció de diversos materials. Sota aquest impuls, molts mètodes d’anàlisi van tenir el seu origen en pràctiques artesanals i industrials. Per exemple, els mineralogistes químics suecs i centreeuropeus de mitjan segle XVIII van adoptar el bufador que havien utilitzat habitualment els bufadors de vidre i els orfebres per a fondre vidre i metalls. Amb aquest bufador, format per un tub amb una obertura més petita que s’introduïa a la boca, es podia bufar aire sobre una flama per a canviar-ne la direcció i augmentar-ne la temperatura, la qual cosa permetia disposar d’un mètode portàtil, ràpid i barat per a realitzar una versió simplificada de l’anàlisi en sec que podia utilitzar-se per a obtenir resultats fàcilment reproduïbles en el terreny.

De la mateixa manera, els mètodes per via humida es van millorar gràcies a l’addició de nous indicadors, reactius i altres proves que permetien detectar i identificar components d’una dissolució mineral. Aquests mètodes també van millorar gràcies a la mineralogia química i l’anàlisi d’aigües. Per exemple, sota la direcció de Torbern Bergman (1735-1784), es van sistematitzar els procediments existents i se’n van afegir de nous, a la qual cosa van contribuir també molts farmacèutics que analitzaven aigües minerals. A França, per exemple, els mètodes de Bergman van gaudir de gran popularitat, ja que les aigües minerals van començar a caracteritzar-se cada vegada més per la seua composició química, en comptes de la tradicional descripció pels seus efectes medicinals. A l’igual de Bergman, els farmacèutics del segle XVIII van recórrer a mètodes per via humida per a l’estudi de les substàncies vegetals i animals. En aquest terreny es va rebutjar aviat l’ús del foc perquè es va considerar que la seua acció era destructora dels components d’aquestes substàncies. Es preferien els mètodes humits com l’extracció perquè semblava separar els components inalterats de les substàncies vegetals i animals.

En el context d’aquests estudis sistemàtics sobre la descomposició i recombinació de les substàncies químiques, l’heterogènia comunitat química del segle XVIII va adoptar gradualment una nova caracterització de les substàncies basada en la seua composició. No hi ha dubtes respecte a l’existència d’aquest canvi conceptual, tot i que els especialistes en història de la ciència segueixen debatent quan es va produir exactament la nova aproximació. Els treballs de Lavoisier, lluny de ser revolucionaris en si mateixos, han passat a ser considerats un pas més, encara que important, en l’ascens gradual del que Hasok Chang ha denominat “compositionism”, una manera d’abordar la pràctica química centrada en l’estudi experimental de la composició i en la caracterització de les substàncies com a simples o compostes.

Altres historiadors, com David Oldroyd i Hjalmar Fors, han argumentat que els mineralogistes químics suecs i centreeuropeus van abraçar implícitament una concepció analítica dels elements químics. Enfront del sistema de Linné, que classificava els minerals en funció de la seua forma i color, aquests mineralogistes van adoptar una ordenació basada en la composició química, segons els sistemes de Bergman, Axel Fredrik Cronstedt (1745-1765) i Abraham Gottlob Werner (1749-1817), tots ells basats directament en l’anàlisi química. En lloc de reflexionar sobre la composició final, aquests mineralogistes van adoptar un enfocament pragmàtic, centrat en les parts constituents que realment podien manipular al laboratori i que van esdevenir així una espècie d’“elements químic”, diferents dels quatre elements de la filosofia natural.

També s’han suggerit orígens més remots d’aquesta visió basada en la diferenciació entre substàncies simples i compostes. Segons Ursula Klein, l’esmentada taula d’afinitats de Geoffroy (1718) contenia implícitament el primer exemple d’un nou concepte de compost químic. Segons Klein, la seua novetat radicava en la idea que components estables, aparentment simples, podien combinar-se per a formar compostos químics i reproduir-se posteriorment mitjançant la descomposició d’aquests compostos. Aquest punt de vista diferia d’anteriors concepcions que imaginaven totes les substàncies compostes com perfectament homogènies i, per tant, no permetien distingir clarament entre cossos simples i compostos. Aquest punt de vista de Klein ha estat criticat per historiadors de l’alquímia com William Newman, que ha argumentat que idees sobre (re)combinacions reversibles de components estables es poden trobar ja en textos de l’alquímia medieval i de l’edat moderna. De fet, es pot afirmar que les investigacions del mestre de Geoffroy, Wilhelm Homberg (1652-1715), connecten directament el concepte del segle XVIII de composts químic amb les idees de les tradicions químiques del segles anteriors, segons es desprèn de les recerques de Mi Gyung Kim i Lawrence Principe. Tot apunta que potser sigui més apropiat considerar aquesta evolució com una transició gradual, més que com un canvi revolucionari, susceptible de ser situat en un moment i lloc concret.

En el cas de les substàncies vegetals i animals, l’impuls de l’enfocament basat en la composició (o “compositionist approach”, segons Hasok Chang) no apareix tan clarament marcat a principis del segle XVIII. D’una banda, les investigacions es van centrar cada cop més a determinar la composició elemental d’aquestes substàncies, sobretot a mesura que la química s’establia com a disciplina independent de la farmàcia, la medicina i la història natural. De l’altra, l’anàlisi elemental tenia l’inconvenient de descompondre aquestes substàncies sense cap possibilitat de tornar-les a recompondre, tal com ocorria amb la química mineral. Aquesta dificultat va motivar que molts farmacèutics recorreguessin a mètodes d’extracció per a obtenir els principis immediats de les substàncies vegetals i animals i conservar-ne així les propietats medicinals. Encara que es van desenvolupar diversos mètodes d’anàlisi elemental, com el mètode de combustió de Lavoisier, la determinació de la composició exacta de les substàncies vegetals i animals va ser un problema difícil de resoldre fins ben entrat el segle XIX.

Historiadors com Sacha Tomic han argumentat que la química orgànica finalment va sorgir de la convergència de l’anàlisi immediata i l’anàlisi elemental. La dificultat d’identificar la composició elemental de principis immediats com els alcaloides va impulsar el desenvolupament de nous procediments i instruments analítics, com ara el famós Kaliapparat de Justus von Liebig (1803-1873), un instrument de vidre habitualment associat amb el naixement de la química orgànica a la dècada del 1830. Recentment, Catherine Jackson ha demostrat que el desenvolupament posterior de la nova especialitat es va basar en la pràctica combinada de l’anàlisi i de la síntesi orgànica, la qual cosa va conduir a l’estabilització de punts de vista teòrics sobre l’estructura molecular al llarg de la segona meitat del segle XIX.

En definitiva, la recerca històrica de les últimes dècades mostra clarament que l’evolució de la interpretació de la composició química per part de la comunitat química està completament entrellaçada amb el desenvolupament dels mètodes pràctics d’anàlisi. A mesura que s’estabilitzaven les pràctiques de descomposició, identificació i recombinació de substàncies, també ho feien les concepcions teòriques sobre les maneres de composició de les substàncies. Malgrat els diversos canvis en la teoria química de finals del segle XVIII, poden identificar-se moltes continuïtats amb el segle següent. Una d’elles és la relativa estabilitat dels mètodes utilitzats per a l’anàlisi mineral. Encara que la pràctica va perdre importància relativa a partir de la dècada del 1830, amb l’auge de la química orgànica, els mètodes d’“anàlisi clàssica” originats al segle XVIII van seguir exercint un paper central en la forma estàndard de caracteritzar les substàncies minerals fins a mitjan segle XIX. Tal com explica Armel Cornu, aquests mètodes es basaven freqüentment en l’ús dels sentits. Inclús quan els enfocaments quantitatius van guanyar importància, les persones que treballaven en química van seguir confiant en el gust, l’olfacte, la vista i el tacte per a la identificació de substàncies.

De la mateixa manera, es poden assenyalar continuïtats entre les classificacions químiques del segle XIX i les pràctiques del segle XVIII. No es tracta solament de la persistència de grups específics com els àcids i els àlcalis, hereus d’alguna manera de la química de les sals del segle XVIII. També es troben continuïtats en la pràctica més general de classificar les substàncies per patrons basats en una major o menor tendència a combinar-se amb altres substàncies. L’ús d’aquests patrons –també anomenats “analogies químiques”– per a la identificació de famílies de substàncies es troba ja present a les taules d’afinitat del segle XVIII i, en certa manera, es pot dir que perdura fins avui a les columnes de la taula periòdica.

Sota el supòsit que la similitud de propietats era indici de semblança en la composició, les analogies químiques es van utilitzar regularment per a predir la composició de cossos encara sense descompondre durant el segle XIX. En altres paraules, a pesar de l’afirmació explícita de Lavoisier i dels seus seguidors que exigia conèixer la composició a través de l’anàlisi i la síntesi, la comunitat química del segle XIX va tenir també en compte altres indicis més indirectes per abordar el problema de la composició de les substàncies. Es pot afirmar, per tant, que la concepció “analítica” de la composició química es va centrar més a caracteritzar les substàncies en funció de la seua composició elemental que a descompondre progressivament cada cos i aïllar-ne les substàncies elementals. Encara que l’anàlisi química tenia com a objectiu principal la identificació de la composició, aquesta qüestió requeria en molts casos la integració de sabers procedents de treballs experimentals i de raonaments.

 

Sarah Hijmans
Université Paris Cité

 

* Traducció: Judit Gil-Farrero

 

Com citar aquest article:
Hijmans, Sarah. Anàlisi química i composició. Sabers en acció, 13-11-2024. https://sabersenaccio.iec.cat/analisi-quimica-i-composicio/.

 

 

Per a saber-ne més

Pots ampliar la informació amb la bibliografia i recursos disponibles.

—Com la tecnologia de l’antiga Grècia ha modelat l’enginyeria moderna i l’actual rellevància de l’harmonia i la moderació.—

 

La tecnologia de l’antiga Grècia representa un dels primers exemples de l’enginy humà, i va assentar les bases de nombrosos avenços de l’enginyeria moderna. Des d’invents innovadors com el cargol d’Arquímedes, que va revolucionar la gestió de l’aigua, fins al mecanisme d’Anticitera, una primerenca computadora analògica que incorporava un conjunt d’engranatge per als seus càlculs, els enginyers van introduir solucions innovadores a diversos reptes pràctics. El seu treball va combinar un profund coneixement de les matemàtiques, la física i la mecànica, i va assentar les bases per als avenços tecnològics que van seguir en segles posteriors. Malgrat les limitacions de la seua època, aquestes innovacions antigues van demostrar principis que segueixen influint en camps de l’enginyeria moderna com la hidràulica, la mecànica i la ciència dels materials. Aquest article explora alguns invents clau de l’antiga Grècia, centrant-se en els seus aspectes innovadors i la seua influència duradora en les tecnologies contemporànies. Mitjançant l’anàlisi d’exemples com el cargol d’Arquímedes, l’eolípila d’Heró i la bomba de força de Ctesibi, aquest estudi posa de relleu com la motivació del progrés tecnològic va impulsar la innovació, no només atenent a les necessitats de la seua època, sinó també assentant les bases de pràctiques tecnològiques que perduren en l’actualitat. La connexió entre la innovació antiga i l’enginyeria moderna subratlla la rellevància atemporal d’aquests primers avenços, que aporten valuoses idees als enginyers i innovadors d’avui dia.

El període d’innovació tecnològica de l’antiga Grècia es va caracteritzar per una mescla única de curiositat intel·lectual, necessitat pràctica i una creixent cultura del comerç i la comunicació. Enginyers i inventors operaven en una societat que valorava el coneixement i l’aprenentatge, on van florir la filosofia i la ciència. Les ciutats-estat de Grècia, amb les seues diferents necessitats i recursos, van crear un entorn que fomentava les solucions pràctiques als problemes quotidians, ja fos en l’agricultura, el transport o les infraestructures.

Aquesta època també es va caracteritzar per un fort èmfasi en les matemàtiques i la física, que van esdevenir la pedra angular de l’enginyeria grega. La necessitat de resoldre problemes pràctics –com el reg, la construcció i la navegació– va impulsar el desenvolupament de noves tecnologies que combinaven els principis científics amb l’aplicació pràctica.

Els invents de l’antiga Grècia responien a diversos factors, com les necessitats agrícoles, el desenvolupament urbà i les aplicacions militars. Els sistemes de gestió de l’aigua eren essencials per a mantenir la producció agrícola i també per a protegir-se de les catàstrofes naturals, mentre que els avenços en mecànica facilitaven la construcció i la navegació.

El cargol d’Arquímedes és un dels primers i més famosos exemples d’enginyeria grega. Inventat per Arquímedes de Siracusa al segle III aC, aquest dispositiu va ser dissenyat per a elevar l’aigua de les zones baixes, la qual cosa va facilitar el reg dels camps i la gestió de l’aigua en diversos entorns. El cargol consistia en una fulla helicoidal dins d’un cilindre buit. En girar, el cargol recollia l’aigua i la transportava a un nivell superior. Aquest principi permetia elevar l’aigua amb un esforç manual mínim.

La invenció del cargol d’Arquímedes es va deure a la necessitat de gestionar l’aigua de manera eficaç a les zones agrícoles, especialment en regions on el reg era essencial per a la producció de cultius. Abans d’aquest invent, els agricultors havien de recórrer al treball manual o a sistemes menys eficaços per a moure l’aigua. El mecanisme de cargol era relativament senzill de construir, fer funcionar i mantenir, la qual cosa el va convertir en una solució pràctica d’ús generalitzat.

El disseny del cargol d’Arquímedes se segueix utilitzant avui dia, sobretot en sistemes de reg, plantes de tractament d’aigües residuals i inclús en el trasllat de cereals i altres materials a l’engròs. Els seus principis de moviment rotacional i dinàmica de fluids han influït en el desenvolupament de les bombes i els sistemes hidràulics moderns. L’eficàcia, senzillesa i versatilitat de la bomba de cargol l’han permès mantenir la seua vigència durant més de dos mil·lennis.

A Heró d’Alexandria, enginyer, matemàtic i inventor, se li atribueix el desenvolupament de l’eolípila, també coneguda com a “màquina d’Heró”, al segle I de la nostra era. Aquest dispositiu es considera el primer exemple registrat d’una màquina de vapor. Consistia en un recipient esfèric muntat sobre un suport, del que sobresortien dos tubs doblegats. Quan s’escalfava l’aigua de l’esfera, el vapor sortia pels tubs i feia girar l’esfera.

L’eolípila es considerava principalment una novetat o una demostració dels principis de l’energia de vapor. Heró era conegut per crear dispositius que il·lustraven conceptes científics, i l’eolípila no en va ser una excepció. Encara que no es va utilitzar per a aplicacions pràctiques a l’antiguitat, representava un coneixement significatiu de la pressió del vapor i l’energia cinètica.

Si bé l’eolípila no va conduir directament al desenvolupament de la màquina de vapor, va demostrar el potencial de l’energia del vapor per a generar moviment. Aquest concepte no es materialitzaria plenament fins a la revolució industrial, més d’un mil·lenni després, quan les màquines de vapor van esdevenir la força motriu dels principals processos industrials. Els principis il·lustrats per l’eolípila d’Heró es poden veure en les turbines i motors moderns, on la conversió de la pressió del vapor en energia mecànica és una component crítica de la generació d’energia.

Ctesibi d’Alexandria, sovint considerat el “pare de la pneumàtica”, va ser un inventor i enginyer grec que va viure al voltant del segle III aC. Va inventar la bomba de força, un dispositiu utilitzat per a moure aigua mitjançant la creació de pressió. La bomba constava de pistons que podien extreure aigua i expulsar-la a pressió, la qual cosa la feia eficaç per a tasques com l’extinció d’incendis, el reg i inclús la construcció d’òrgans hidràulics (una forma primitiva d’instrument musical).

La bomba de força va ser una resposta a la necessitat de gestionar i distribuir l’aigua amb major eficàcia. Ciutats i pobles necessitaven sistemes d’aigua fiables per a l’ús diari, els banys públics i la protecció contra incendis. El disseny de Ctesibi, que incloïa elements com vàlvules per a controlar el flux d’aigua, era molt innovador per a la seua època. Podia accionar-se manualment, la qual cosa el feia adaptable a diverses situacions en què era necessari transportar aigua a grans distàncies o a majors altures.

Els principis fonamentals de la bomba de força de Ctesibi –succió, pressió i control del cabal– se segueixen utilitzant en els dissenys moderns de bombes. Es poden trobar variacions de la bomba de força en sectors que van des de l’agricultura fins als sistemes municipals d’aigua i els processos industrials. L’invent va ser una clara demostració de com la comprensió de la dinàmica de fluids podia conduir a solucions pràctiques, un concepte que segueix sent el nucli de l’enginyeria hidràulica.

La tecnologia de l’antiga Grècia no es va desenvolupar al marge dels valors filosòfics de la cultura, que feien èmfasi en l’harmonia (armonia) i la moderació (metron). Aquests principis, originats a la filosofia grega, no eren només teòrics, sinó que s’aplicaven activament en l’enfocament grec de la tecnologia i l’enginyeria. Per exemple, els sofisticats sistemes de gestió de l’aigua que harmonitzaven amb els recursos i paisatges locals, especialment a les regions àrides, com els canals d’aigua i els sistemes de drenatge de l’àgora d’Atenes, es van dissenyar per a maximitzar la recollida d’aigua i minimitzar-ne el malbaratament. Aquest èmfasi en l’harmonia en l’enginyeria ressona amb les peticions actuals de dissenys integrats en el medi ambient i de baix impacte.

De manera similar, la moderació es reflectia en les decisions gregues sobre l’ús de materials i l’aprofitament energètic. Tot i que existia la capacitat tecnològica per a construir estructures més grans o elaborades, els enginyers grecs acostumaven a preferir dissenys que satisfessin les necessitats pràctiques sense excessos. L’ètica d’utilitzar “només” els materials i l’energia “justos”, sense esgotament ni extravagància, es fan eco de les pràctiques sostenibles d’avui dia i serveix com a recordatori dels beneficis de la restricció de recursos en la cerca de la viabilitat a llarg termini.

En el darrer segle, la innovació ha propiciat avenços significatius en tecnologia, assistència sanitària i qualitat de vida. Tanmateix, també ha portat greus conseqüències, com la degradació ambiental i el canvi climàtic. El problema no radica en la innovació en si, sinó en com s’ha dirigit. Històricament, gran part de l’atenció s’ha centrat en els beneficis econòmics a curt termini, sovint sense tenir en compte les repercussions ambientals i socials a llarg termini. Aquest enfocament ha donat lloc a pràctiques insostenibles que han contribuït a l’actual crisi climàtica.

En canvi, els antics enginyers grecs mostraven pràctiques que, encara que no pretenien ser explícitament sostenibles, s’ajustaven de forma natural a molts principis que avui associem amb la sostenibilitat. Utilitzaven materials locals com pedra, fusta, pedra calcària, marbre i argila, la qual cosa reduïa els costos i la càrrega ambiental del transport de recursos. D’aquesta manera no només es minimitzava l’impacte ambiental, sinó que es garantia l’ús eficient del que es tenia a mà.

Els enginyers grecs també eren experts en l’aprofitament de fonts d’energia renovables, com l’aigua i el vent. Van desenvolupar molins d’aigua per a moldre el gra i dispositius mecànics com el ja esmentat cargol d’Arquímedes, que utilitzava l’aigua corrent per a transportar-la costa amunt, exemples primerencs d’energia hidràulica. A més, van comprendre els beneficis de tenir en compte la posició del sol i van dissenyar edificis per a maximitzar la llum i la calor naturals. Les estructures públiques i els habitatges s’orientaven per a captar la llum solar a l’hivern i mantenir-se fresques a l’estiu, una forma primerenca de disseny solar passiu que reduïa la necessitat de calefacció i refrigeració artificials.

En les seues pràctiques constructives, els enginyers grecs intentaven minimitzar els residus mitjançant un ús eficient dels materials i la mà d’obra. Tècniques com el tall precís de les columnes garantia un malbaratament mínim de material, precursor de les modernes pràctiques d’enginyeria sostenible. A més, l’aigua, un recurs preciós en moltes regions àrides de Grècies, es gestionava mitjançant sistemes avançats, com l’ús del cargol d’Arquímedes per a un reg eficient, que garantia que l’aigua es dirigís on més es necessitava sense malbaratar-la.

Els grecs també van adaptar els seus dissenys a les condicions ambientals locals. A les regions amb estius calorosos i secs, els edificis tenien murs gruixuts i patis amb ombra per a mantenir-se frescos, mentre que a les zones més fredes les estructures es dissenyaven per a retenir la calor. Aquesta atenció al clima local reduïa la necessitat d’energia externa per a calefacció o refrigeració.

Encara que els antics enginyers grecs no tenien el concepte modern de sostenibilitat, les seues pràctiques sovint reflectien principis sostenibles a causa de la necessitat i la limitació de recursos. La seua confiança en els recursos locals, l’ús eficient de l’energia, els dissenys duradors i l’adaptació intel·ligent a les condicions ambientals oferien solucions pràctiques que minimitzaven els residus i maximitzaven l’ús dels recursos disponibles.

Avui, quan ens esforcem per crear un futur més sostenible, cal aprendre molt d’aquestes antigues pràctiques. Els grecs van demostrar que l’eficiència, la resistència i l’harmonia amb la natura són essencials per a l’èxit a llarg termini. Els enginyers i innovadors moderns poden inspirar-se en aquests mètodes i combinar-los amb les noves tecnologies i els coneixements científics per a afrontar els reptes ambientals actuals.

En adoptar l’harmonia i la moderació com a principis rectors, la tecnologia grega demostra una forma primerenca de pensament sostenible que els enginyers i dissenyadors moderns poden seguir aplicant avui dia. A mesura que el món s’enfronta a problemes ambientals urgents, la reavaluació de les pràctiques antigues pot oferir quelcom més que una visió històrica: pot proporciona un model per a integrar la sostenibilitat en tots els aspectes del disseny i la gestió de recursos.

 

 

Ioannis Kakogiannos
University of West Attica

 

* Traducció: Judit Gil-Farrero

 

Com citar aquest article:
Kakogiannos, Ioannis. L’evolució de la innovació. Sabers en acció, 09-10-2024. https://sabersenaccio.iec.cat/levolucio-de-la-innovacio/.

 

 

Per a saber-ne més

Pots ampliar la informació amb la bibliografia i recursos disponibles.

—La història dels documentals científics revela les canviants interaccions entre ciència i cinema.—

 

El jove cineasta Luis Buñuel (1900-1983) va emprar l’any 1930 diferents fragments del documental Le Scorpion Languedocien per a iniciar una  de les seves primeres pel·lícules que el farien famós: L’Age d’Or (1930). El documental havia estat realitzat per la companyia francesa Éclair durant l’any 1913, dins de la seva col·lecció “Scientia”, on figuraven molts altres documentals de relleu. Buñuel va reduir aquest documental de sis minuts a unes breus seqüències de dos minuts. Va escurçar els continguts sobre l’anatomia  i el comportament d’aquest conegut artròpode i va seleccionar les imatges més evocadores amb títols intercalats i textos al·lusius. Es va apropiar així de fragments d’imatges naturalistes del documental per a emprar-los dins del seu propi projecte creatiu sota plantejaments surrealistes que podríem pensar són a les antípodes dels principis del documental científic. O no és així?

L’estratègia de Buñuel no resulta tan sorprenent si considerem la forta interacció entre ciència, tecnologia i cinema durant el primer terç del segle XX. Aquesta interacció va propiciar la hibridació de gèneres i temes, així com la col·laboració de creadors d’obres de ficció i documentals. A les darreries del segle XIX, el cinematògraf, amb els seus precedents i altres instruments per a l’estudi del moviment, va ser considerat un potent instrument per a la ciència i la medicina, no sols per a circular sabers en l’esfera pública, sinó també per a produir-los en àrees com la microbiologia o l’estudi del moviment.

Primeres escenes de L’Age d’Or de Buñuel.

 

El cinema de tema científic exigia la col·laboració entre personal especialitzat dins de les disciplines acadèmiques corresponents amb actors i cineastes, tot això dins d’un procés complex en el qual productors, continguts, mitjans i receptors participaven d’una empresa col·lectiva de construcció de significats. La capacitat de generar i fer circular sabers va crear un nou espai per a reforçar (o qüestionar) l’autoritat social del saber científic i dels seus practicants del món acadèmic. Des dels primers temps del cinema, aquest tret ha estat fonamental dins dels debats al voltant del valor epistèmic de les creacions cinematogràfiques i llur relació amb els productes de la ciència, la tecnologia i la medicina.

Així ho afirma Jean-Baptiste Gouyon, un especialista en comunicació i historiador francès que ha revisat la literatura recent sobre les relacions entre cinema i ciència, des del seu origen en les últimes dècades del segle XIX fins a la dècada de 1960. Es tracta d’un tema de creixent interès per a la col·laboració entre especialistes d’història de la ciència i d’història del cinema. Els estudis disponibles mostren la connexió entre la primera cinematografia i les recerques científiques durant la transició del segle XIX al XX. A mesura que avançava el segle XX, el cinema va deixar de ser una tecnologia al servei de la ciència i la medicina, fins a esdevenir un soci igualitari, amb capacitat per a reflexionar críticament respecte a les ciències i les seves implicacions socials.

En aquesta evolució van ser decisius els canvis en els mitjans materials de la realització de pel·lícules i, en termes més generals, en tots els aspectes del procés de producció cinematogràfica. Moltes pel·lícules de ficció amb temàtica científica o mèdica inclouen representacions públiques de sabers especialitzats amb l’assessorament de professionals d’aquestes disciplines, però es tracta d’obres modelades tant per aquests continguts com pels recursos audiovisuals mobilitzats en cada cas.

Aquesta hibridació és característica dels documentals científics. Els documentals funcionen segons regles i convencions definides fora de l’espai cultural de la ciència, dins d’entorns professionals peculiars. Els seus productors mantenen així un cert grau d’autonomia i identitat que fonamenta la seva capacitat per a fer aquest tipus de produccions audiovisuals, sovint amb la cooperació, més o menys problemàtica, de professionals de la ciència i la medicina.

Segons Jean-Baptiste Gouyon, els documentals científics són un gènere difícil de definir perquè el seu tret més característic és la barreja de fets i artificis, la unió de ficció i realitat, la combinació de ciència i art sense solució de continuïtat. Afirma Gouyon que aquesta naturalesa híbrida del documental és clau per a entendre la seva relació amb l’activitat científica i mèdica. Tal com hem dit, durant les primeres dècades del cinema, a la fi del segle XIX, la interacció entre ciència, medicina i cinema era molt forta, en part per la seva connexió amb la cronofotografia emprada dins de molts camps científics i mèdics per a establir registres del moviment.

A principis del segle  XX va haver-hi una gran quantitat de “científics-cineastes” que van mantenir la interacció entre ciència i cinema. Entre ells es troben personatges com Jean Comandon, Jean Perrin o Jean Painlevé a França; Percy Smith, Cherry Kearton i Francis Martin Duncan a Anglaterra; o Guillermo Fernández López Zúñiga a Espanya i Roberto Omegna a Itàlia. Mentre elaboraven produccions audiovisuals per al gran públic, també van treballar en obres de curta durada per a la comunitat científica com, per exemple, documentals d’espais naturals, el creixement de plantes exòtiques o la vida d’éssers microscòpics. Igual que va ocórrer amb el cas dels alacrans de Buñuel, les obres d’aquests científics-cineastes també van dialogar creativament amb les pel·lícules de ficció i entreteniment.

Juntament amb la recerca i l’entreteniment, els primers documentals també van ser emprats per a campanyes d’extensió agrícola o de salut pública, així com per a finalitats publicitàries i comercials. Els primers documentals agrícoles es van realitzar a principis del segle XX i, amb l’arribada del cinema sonor durant la dècada de 1930, es van ampliar les possibilitats de presentar les noves tecnologies agrícoles (regadiu, maquinària, plaguicides, fertilitzants) a la població rural.

Un dels més prolífics autors d’aquesta mena de cinema a Espanya va ser Francisco González de la Riva (1885-1967), marquès de Villa Alcázar. Va estudiar enginyeria agronòmica abans de viatjar als Estats Units i conèixer els inicis de la indústria cinematogràfica a Califòrnia. Quan va tornar a Espanya en 1933 va ser nomenat cap de la Secció de Publicitat i Publicacions de l’Institut de Reforma Agrària, on començaria la seva extensa producció cinematogràfica. En 1936 va dirigir Los yunteros de Extremadura, on va mostrar les penoses condicions de vida dels camperols, amb fortes crítiques cap a les formes predominants d’explotació i repartiment de la terra, que considerava causes primordials de la misèria d’aquestes àrees rurals. Era un documental que en bona mesura dialogava amb un altre molt més famós: Las Hurdes (Tierra sin pan) de Luis Buñuel (1900-1983).

La major part les més de setanta pel·lícules de Francisco González de la Riva van ser realitzades en les dues dècades inicials del franquisme, un règim amb el qual es va identificar des dels inicis de la Guerra Civil. Va ser nomenat cap del servei de cinematografia del Ministeri d’Agricultura en 1940 i va poder així desenvolupar la seva creativitat dins de l’àmbit de l’extensió agrària. Els seus documentals de la postguerra es caracteritzen per la forta presència de valors propis del nacionalcatolicisme, com ara la defensa de la família patriarcal, diversos ingredients reaccionaris de la religió catòlica i un patriotisme fascistitzat. També va adoptar el discurs modernitzador d’altres documentals agraris del seu temps: presentava el món rural com una mena de rèmora per al progrés per la gran quantitat de població illetrada que continuava amb procediments de conreu arcaics i poc efectius. Fent servir totes les eines del nou cinema sonor, González de la Riva pretenia instruir a la població rural en les noves tecnologies del camp que també servien per a legitimar així les polítiques agràries de la dictadura durant les seves primeres dècades.

González de la Riva va emprar la paràbola com a recurs didàctic principal, amb freqüents analogies entre activitats agropecuàries i aspectes de la vida quotidiana. Va emprar moltes vegades gràfics i dibuixos animats, com ara la calavera que apareix al principi del documental sobre l’escarabat de la patata i que es transforma en aquest animal sobre un mapa d’Espanya envaïda per la plaga. També va fer ús habitual de la veu del narrador, com a recurs director del relat, superposat amb escenes sense so propi. En altres moments dels seus documentals, la banda sonora incloïa moltes referències a la música clàssica, a la qual el marquès era un gran aficionat.

Els documentals mèdics constitueixen l’altre gran grup d’obres de la primera meitat del segle XX. Han estat objecte d’un estudi ampli per part d’un grup dirigit per l’historiador francès Christian Bonah que ha coordinat la base de dades de documentals mèdics MedFilm. Entre altres qüestions, Bonah ha estudiat la relació entre documentals i publicitat farmacèutica en el cas d’indústries multinacionals com Bayer. Ha reconstruït així la història de la unitat de producció audiovisual de Bayer i ha analitzat moltes de les seves pel·lícules, concebudes per a un mercat mundial durant les dècades de 1920 i 1930.

Mitjançant aquest estudis, Bonah ha mostrat que les obres d’educació per a la salut van participar intensament en la construcció de la marca i la reputació d’empreses com Bayer. La necessitat d’obtenir la confiança del públic consumidor en una empresa i el seu nom era un assumpte essencial per a Bayer després de la pèrdua de les seves patents de medicaments com a conseqüència de la Primera Guerra Mundial. L’empresa va establir la seva pròpia productora independent amb una unitat de planificació i realització de pel·lícules durant la dècada de 1920. En la dècada següent es va organitzar una xarxa de camions que recorrien zones remotes d’Alemanya, Europa i altres països per a projectar les noves pel·lícules sonores de Bayer dirigides al gran públic. Aquesta estratègia corporativa va servir per a promoure l’educació sanitària, així com també la ciència i la indústria alemanyes, al mateix temps que enaltia la marca de l’empresa productora de les pel·lícules.

Aquestes conclusions de Bonah respecte a la connexió entre publicitat farmacèutica i educació mèdica es poden complementar amb altres treballs sobre els documentals de la primera meitat del segle XX. Un grup molt important va ser dedicat a la lluita contra la sífilis i altres malalties venèries. Han estat analitzats en una altra entrada de Sabers en acció per Paula Arantzazu Ruiz, que mostra l’entramat de nous sabers mèdics i microbiològics amb discursos dominants sobre la salut i la sexualitat, barrejats amb ingredients diversos de la moral hegemònica de cada moment.

Aquests exemples mostren el caràcter complex dels documentals científics, agraris i mèdics de la primera meitat del segle XX. Aquestes obres van perseguir una gran varietat d’objectius, des del pur entreteniment fins al desenvolupament de recerca especialitzada en microbiologia, la publicitat de marques farmacèutiques, la promoció de la salut pública en les campanyes sanitàries o la implantació de noves tecnologies agràries, tot això entremesclat amb diversos plantejaments ideològics i amb variats efectes col·laterals, com ara els esmentats en els exemples anteriors. Van ser dirigits a una gran varietat de públics, especialitzats o generals, les expectatives i respostes dels quals també van ser diverses i canviants. A més a més, tant els llenguatges cinematogràfics emprats com les tecnologies fílmiques van variar al llarg d’aquests anys, creant així noves possibilitats per a la creativitat dels equips productors, formats per personal acadèmic i creadors fílmics, a més d’altres protagonistes de la naixent indústria cinematogràfica. Amb la consideració d’aquesta diversitat de factors, juntament amb altres que sorgiran a la segona meitat del segle XX, és possible esbrinar el complex univers d’interaccions entre el mitjà cinematogràfic i la ciència.

Totes aquestes circumstàncies van canviar durant la segona meitat del segle XX a causa de l’arribada de la televisió, la major professionalització de la ciència i la consolidació d’una indústria cinematogràfica dirigida a un públic encara més ampli. Tal com ha assenyalat Jean-Baptiste Gouyon en un dels seus treballs, l’aparició d’una cultura professional del documental naturalista a Gran Bretanya durant la dècada de 1960 vingué acompanyada d’una definició  del valor relatiu de l’artifici i la ficció en la producció de representacions fiables de les característiques de la vida natural. Al principi, quan la filmació de la vida silvestre era realitzada principalment per l’àmplia comunitat d’amateurs de la història natural, les mostres explícites d’absència d’intervenció de l’artista, combinades amb constatacions de l’autosuficiència explicativa de la natura, es consideraven garanties de fiabilitat per a obtenir la credibilitat necessària amb el vist i plau del públic. Ara bé, una vegada que es va desenvolupar professionalment la filmació de la natura dins de l’espai cultural de la ciència acadèmica, les mostres d’intervenció dels creadors, així com d’un hàbil ús de l’artifici, es van convertir en proves convincents de la fiabilitat dels continguts mostrats i un segell de qualitat per a les produccions cinematogràfiques sobre la natura.

Aquesta característica tensió entre ficció i artifici marca la doble condició dels documentals. Són, com hem vist, productes de circumstàncies canviants de productors, públics, tecnologies i llenguatges cinematogràfics. També els documentals científics actuals es dirigeixen a una varietat de públics, amb un ventall d’antics i nous propòsits divulgatius, publicitaris, educatius o de recerca. Igual que en el passat, presenten trets peculiars segons es dirigeixin a especialistes en l’àrea implicada o a altres persones de la comunitat acadèmica, a futurs estudiants de ciències o d’altres nivells educatius, al públic en general o a grups professionals específics.

Durant les primeres dècades del segle XXI, el documental ha experimentat un creixement enorme amb l’arribada de les noves plataformes digitals i els recursos que permeten realitzar documents audiovisuals a un grup ampli de persones, per exemple, a estudiants de batxillerat sense més eina que els seus telèfons mòbils. Tal com hem vist que ha passat durant el més d’un segle d’història revisat a aquesta entrada, tots aquests canvis han conduït a noves formes i continguts dels documentals científics que han permès renovar també el seu paper dins d’antics i nous àmbits divulgatius, escolars o acadèmics.

 

 

José Ramón Bertomeu Sánchez
IILP-UV

 

Com citar aquest article:
Bertomeu Sánchez, José Ramón. Fets o artificis? Sabers en acció, 11-09-2024. https://sabersenaccio.iec.cat/fets-o-artificis/.

 

 

Per a saber-ne més

Pots ampliar la informació amb la bibliografia i recursos disponibles.

—Des de l’època moderna, la vainilla no ha deixat mai de ser un objecte de desig, seduint a través del nas o del paladar a una gran varietat de persones.—

 

Perfum embriagador, l’aire del Nadal, el pa de pessic de l’àvia: a l’igual d’altres olors, l’aroma de la vainilla desencadena records i emocions, tan diversos com subjectius. Anthony Synnott, un dels pioners dels estudis sobre els sentits, considerava que l’olfacte era un “poderós embruixador”, en particular en allò que es refereix a la memòria. Tan sols una lleu ensumada ens transporta a través d’anys, ens porta als moments feliços de la nostra infància o als primers amors, activa les memòries inesperades i oblidades. No hi ha cap dubte que les aromes juguen en les nostres vides i els nostres contactes socials un paper important. Tampoc hauríem d’oblidar la seua funció en els processos cognitius. Les olors es poden rastrejar en diferents indrets de la ciència com jardins botànics, farmàcies, laboratoris o consultoris mèdics, on es van convertir en veritables signatura rerum (senyals de les coses), és a dir, indicacions de les propietats medicinals, dels símptomes de les malalties, etc.

En altres paraules, l’olfacte sempre ha estat un sentit poderós. Tanmateix, a pesar de la seua importància innegable en la vida humana, va haver de conformar-se en el context de la tradició europea amb l’estatus d’un sentit menor, juntament amb el gust i el tacte. Els sentits privilegiats eren la vista i l’oïda, relacionats amb la racionalitat i la masculinitat. Els sentits menors apel·laven a allò irracional, allò femení, la luxúria i el salvatgisme, com ens mostren nombroses al·legories dels sentits. Però la divisió i jerarquia dels cinc sentits que va sorgir en el si de la filosofia aristotèlica és en realitat una altra de les moltes categoritzacions arbitràries. Cal tenir en compte que cada cultura “dibuixa un univers sensorial particular” (Le Breton) i també que diferents cultures tenen diferents osmologies, és a dir, classificacions odoríferes (Classen, Howes, Synnott). El que una cultura considera una pudor pesada, per a altres és una olor sagrada. Un exemple és el cas del cempoalxochitl (Tagetes erecta), una flor mexicana que va conquerir els ulls dels europeus, mentre que els nassos es resistien a la seua aroma. En alguns textos produïts al Vell Continent trobem mencions sobre la seua olor “desagradable”, fins i tot ofensiva, capaç inclús de provocar lepra o matar ratolins i gats. Al contrari, els nahues utilitzaven la flor com a desodorant i n’apreciaven molt la seua olor intensa, percebuda com a mitjà de comunicació amb allò sagrat. En realitat, com indiquen les fonts històriques, moltes de les aromes han representat i reflectit diversos i molt variats valors i estatuts socials (per exemple, l’olor de la barbàrie, el de l’esclavitud o el de la santedat).

Tanmateix, malgrat aquesta perspectiva cultural sensible al pes de les olors i l’olfacte, els esforços per descriure les aromes i per reconstruir i interpretar la memòria olfactiva de les diferents cultures han generat múltiples problemes metodològics. Com reconstruir els paisatges odorífers (smellscapes) del passat i les aromes que es van endur el vent i el temps? Com captar amb paraules un fenomen tan efímer i elusiu? Al seu tractat De Odoribus, el filòsof i botànic grec Teofrast ja comentava el problema de les limitacions en la descripció i la denominació de les aromes. Les descripcions a través de les analogies (smells like) són sovint l’única possibilitat de com apropar-nos als repertoris olfactius, sobretot, en els casos de les aromes noves, desconegudes (l’exemple per excel·lència seria la trobada entre el Vell i el Nou Món). L’experiència olfactiva depèn també del context històric, de les tendències de cada moment: les persones d’una època experimenten certes olors amb una qualitat i una intensitat diferents de les que van viure en una altra.

Per altra banda, també tenim el cas contrari: olors que són valorades com a universals a través de les cultures i el temps. Un dels casos més representatius de les aromes universalment plaents seria precisament el de la vainilla, que alguns biòlegs han arribat a qualificar com l’olor més agradable per a l’ésser humà. En una altra de les entrades de Sabers en acció, Paulina Gennermann es refereix al gust de la vainilla sintètica com “el gust del segle XX”. En realitat, juntament amb la xocolata i en les seues formes naturals, l’aroma i el gust de la vainilla van ser també representatius del Nou Món abans del 1900.

Des de sempre, la seua dolça aroma va atraure als colibrís i als éssers humans. El gust inconfusible que guardaven les seues delicades beines ha estat proverbialment famós i popular en diferents latituds i moments, equivalent en cert sentit al poder captivador que exerceixen sobre la vista les seues bellíssimes flors-orquídees. Capaç d’evocar paisatges exòtics i desencadenar fantasies sensuals, la vainilla va esdevenir un deliciós i potent afrodisíac, una fama com a estimulant eròtic que comparteix amb altres representants de la família de les orquídies (Orchidaceae). Els antics grecs ja van notar al seu dia la semblança morfològica de les arrels d’algunes varietat d’orquídees amb els òrgans sexuals masculins (orchis, όρχις, significa ‘testicle’). D’aquesta semblança van sorgir-ne els usos màgics, per a excitar l’apetit veneri i combatre l’esterilitat.

També al Mèxic prehispànic l’orquídea-vainilla s’utilitzava per a provocar plaers corporals. A la regió de Veracruz, d’on és originària, la coneixien sota el nom de xanath (que significa ‘flor recòndita o negra’ en llengua totonaca) i era emprada per les dones totonaques per a aromatitzar la roba i perfumar-se. Des de finals del segle XV els totonaques l’oferien com a tribut als nahues. L’anomenaven tlilxochitl, és a dir, flor negra, en al·lusió al color del fruit curat. L’utilitzaven mesclant-la amb xili i altres flors per a donar-li gust i aromatitzar la xocolata, considerada l’aliment dels déus. Al Còdex Badiano, el tractat mexica sobre les propietats medicinals de les plantes, podem veure’n una de les representacions visuals més antigues i també llegir com s’usava amb altres flors oloroses en els amulets per a viatgers. Francisco Hernández, el metge que Felip II va enviar a les Índies per a fer una història natural de la Nova Espanya en l’època de la primera globalització, va esmentar diversos usos medicinals del tlilxochitl, així, per exemple, que enfortia el cervell, provocava les regles, accelerava el part i també que s’emprava contra les picades d’animals verinosos. Tanmateix, l’ús més popular era a la xocolata, per a fer la beguda encara més divina (de fet el seu nom científic recull aquesta accepció: Theobroma cacao és una fórmula que recull la paraula grega que significa ‘aliment dels déus’ i el terme nahua cacahuatl). Entre els “menjars que usaven els senyors” citats per Bernardino de Sahagún al Códex Florentí, s’esmenta el cacau fet amb “tlilxochitl tendre”.

Així, surant en el xocolatl, van tastar la “flor negra” els primers espanyols que van arribar a Mèxic. Van ser ells qui la van anomenar vainilla, per referència a les seues beines. De seguida, l’espècie aromàtica va despertar l’interès dels europeus i va esdevenir un bé de consum de prestigi. Aviat va perfumar els salons de la noblesa del Vell Món, on va seguir afegint-se a la beguda espessa de la xocolata, juntament amb algunes espècies orientals (canyella, pebre, nou moscada i clau), endolcida amb sucre i a Espanya enriquida amb flors de taronger o ametlles. La “xocolata fina” aromatitzada també va figurar entre les medicines-llaminadures preferides pels jesuïtes. Tanmateix, el secret de la tlilxochitl es va quedar a Mèxic. La història de la vainilla no és només la de certes experiències plaents; també inclou diversos fracassos i frustracions. Per començar, la majoria dels naturalistes europeus no van tenir mai contacte directe amb la planta, la qual cosa va provocar alguns errors i males interpretacions. Per exemple, a l’obra d’Erasmus Francisci, un polímata del Barroc germànic, es troba una descripció de les flors negres (schwarzen Blumen) del Kraut Tlilxochitl. Òbviament, el botànic alemany s’estava guiant només pel nom nahua de la flor. Els botànics-viatgers, en canvi, la van conèixer de primera mà, in situ, però aleshores sorgia un altre problema: com obtenir de la planta el seu tresor, és a dir, les seues beines i tractar-les satisfactòriament? El pirata i botànic anglès William Dampier es queixava que els indis potser guardaven algun secret inaccessible per a ell, perquè no arribava a curar adequadament les beines. Durant molt tems després, també van fracassar els intents de conrear vainilla en altres regions càlides. Tot i que apareixien les flors, es marcien immediatament i la planta no produïa les desitjades beines. El secret consistia en l’absència dels seus pol·linitzadors naturals, colibrís i abelles del gènere Melipona que viuen a l’Amèrica Central. No va ser fins mitjan segle XIX quan es va descobrir el mètode de pol·linitzar les flors a mà, cosa que va fer que Mèxic en perdés el monopoli.

En realitat, des del seu descobriment, la vainilla no ha deixat mai de ser un objecte de desig, seduint a través del nas o del paladar. Avui dia el seu extracte figura entre les espècies més cares del món, juntament amb el safrà.  La seua aroma és considerada plaent a tot el món. Encara que es conrea ja en diversos llocs fora de Mèxic (el major productor n’és Madagascar), la regió de Veracruz en conserva el misteri originari, tal com recorda una vella llegenda. Pel que sembla, una bella princesa totonaca i el seu promès van morir prematurament sense poder consumar el seu amor. Dels seus cors van brotar aleshores un arbust i una bella orquídia que va florir a la seua ombra, abraçada a les seues branques. I així, segons la llegenda, va començar a créixer aquesta planta fràgil i enfiladissa als boscos humits de Veracruz, “enfilant-se pels arbres, abraçant-s’hi”, per a regalar a l’home i els seus déus un dels fruits més aromàtics que existeixen.

 

 

Jana Černá
Universitat de Bohèmia Occidental

Juan Pimentel
IH-CSIC

 

* Traducció: Judit Gil-Farrero

 

Com citar aquest article:
Černá, Jana, i Pimentel, Juan. La vainilla: història natural d’una aroma universal. Sabers en acció, 07-08-2024. https://sabersenaccio.iec.cat/la-vainilla-historia-natural-duna-aroma-universal/.

 

 

Per a saber-ne més

Pots ampliar la informació amb la bibliografia i recursos disponibles.

—Concebre, representar i estudiar el món amb la ciència i la història.—

 

El procés que amenaça el Mediterrani i que finalment acabarà amb ell, no és sinó el desplaçament del centre del món, del mar Interior a l’oceà Atlàntic.

Fernand Braudel. La Méditerranée: L’espace et l’histoire (1977)

 

A tall d’ucronia, a The Man in the High Castle, l’escriptor estatunidenc Philip K. Dick va imaginar una història alternativa en què la victòria de les potències de l’Eix a la Segona Guerra Mundial els permetia dominar i transformar el món. Com a paradigma de la humiliant derrota dels Aliats, els nazis haurien clausurat i drenat per complet el mar Mediterrani, convertint-lo (amb ajuda de l’energia atòmica) en un fèrtil terreny cultivable. La colonització agrícola d’Ucraïna, l’expulsió dels eslaus a territoris inhòspits d’Àsia, l’extermini dels africans (seguint l’experiència de guerra contra jueus i gitanos, però també la dels colons europeus amb els indígenes de l’Amèrica del Nord) i la conquesta –planeta a planeta– del sistema solar, haurien estat altres de les iniciatives de la victoriosa Alemanya. Mentrestant, els japonesos governaven els Estats Units d’Amèrica, convertint en antiguitats i souvenirs la moderna cultura material sobre la que s’havia sustentat la identitat simbòlica de la nació nord-americana.

El relat de Dick està a les antípodes dels horitzons narratius de l’historiador francès Fernand Braudel, que va escriure durant la guerra la seua obra més cèlebre, La Méditerranée et le Monde méditerranéen a l’époque de Philippe II (1949). Tanmateix, ambdós van captar la importància de mars i oceans (com el Mediterrani i l’Atlàntic) en les identitats nacionals i regionals, el transcendentalisme de l’eix geopolític Europa-EUA després de la Segona Guerra Mundial, o la rellevància de la cultura material en la civilització capitalista. Per a Braudel, el Mediterrani ho va ser tot i és fonamental per a entendre al llarg del temps la història de la civilització humana: “el passat mediterrani, a dir veritat, és una història acumulada en capes tan espesses com la història de la Xina llunyana”. Però, en el període contemporani va ser desplaçat per l’oceà Atlàntic, per la importància del “nou” món per a les monarquies europees, i la densitat històrica d’aquesta relació. Si per a Braudel el centre del món va ser el Mediterrani, per a Serge Gruzinski, a inicis del segle XVII, les quatre parts del món (Àsia, Europa, Amèrica i Àfrica) conflueixen en la Nova Espanya (Mèxic), epicentre de la mundialització.

A pesar del seu eurocentrisme i ianquicentrisme, Braudel i Dick suggereixen que hi ha altres llocs des dels quals mirar i concebre el món, siguin altres continents o imperis. Juntament amb l’interès de considerar el ventall d’interaccions humanes que tenen lloc a través dels espais marítims (Mediterrani, Atlàntic, Carib, Índic, Pacífic, golf de Bengala, golf Pèrsic…), la pretensió d’escriure una història del món requereix mirar i conèixer des de diferents llocs (geogràfics, polítics, culturals) i temps. Es tracta doncs d’un assumpte tant històric com historiogràfic. Els historiadors compromesos a escriure històries més enllà de la nació i les regions continentals decidiran amb major o menor autonomia on i com posar el focus. En la qüestió d’imaginar la seua història ficció i la seua història a gran escala (temporal i geogràfica), Dick i Braudel conflueixen en l’exercici que tot historiador fa per a pensar el món com un lloc global en el qual habita i en el que s’han desenvolupat els fets històrics que estudia. Enfront de les pretensions actuals d’alguns capdavanters d’una història global de la ciència, els autors d’aquest text consideren, amb humilitat reflexiva, que l’escriptura d’aquest tipus d’història està encara allunyada de l’experiència vital, cultural i intel·lectual de la majoria d’historiadors i historiadores.

Quin món s’ha construït a través de la ciència? Es tracta d’una pregunta difícil de respondre en tan poques línies, doncs podria significar el món que es percep i s’explica amb les eines i els coneixements de la ciència, la qual cosa ens portaria a un recorregut immens d’allò macro a allò micro, de l’Univers al món microscòpic i subatòmic. Prendre el món en al·lusió a la Terra, remetent-nos a l’estudi de la seua forma, la seua història i els seus fenòmens, ens permet donar compte dels mecanismes que articulen i mobilitzen la ciència en múltiples escales.

La historiografia de la ciència tradicional que es va assentar en la primera meitat del segle XX va sostenir que un dels pilars de l’anomenada Revolució Científica va consistir en el canvi radical en les idees cosmològiques que van acabar per treure la Terra del centre de l’univers. Els qüestionaments a l’estudi històric de la ciència com a història de les idees bàsicament ens han fet notar que els coneixements científics es produeixen com a part de processos històrics més amplis. L’encontre amb el Nou Món i les diverses emprenedories d’expansió imperial constitueixen processos significatius per a entendre les transformacions sobre els coneixements, les representacions i l’experiència del món modern. Simbòlicament i materialment, la volta al món començada per Fernão de Magalhães en 1519 i culminada per Juan Sebastián Elcano en 1522 –en la recerca de la corona espanyola d’una ruta comercial alternativa cap a les Illes Moluques– va representar la possibilitat de recórrer i conèixer un món molt més gran i divers que el concebut pels escrits antics. Aquest procés de mundialització o englobament va produir una integració de les seues parts en les descripcions, mirades i concepcions europees del món, on es registra la centralitat de l’Oceà Pacífic i Amèrica, ja no com a obstacle, sinó com a espai que connecta aquest món, particularment amb Àsia. Així es constata en els escrits i molt especialment en els mapes del segle XVII, que no només ho van plasmar, sinó que també van contribuir a crear una consciència del món eixamplat, que és possible recórrer o navegar i a través del qual es mobilitzen persones, mercaderies i coneixements.

Mobilitzar la natura, els coneixements i les coses del món va afavorir el seu estudi i l’ambició de concentrar-ho en llocs específics. D’aquest fenomen són testimoni les cròniques, les col·leccions, els monuments i l’organització social i política de les grans capitals, així com el sorgiment de ciutats-món com la Ciutat de Mèxic o Roma, “perquè en elles convergeixen xarxes polítiques, comercials i culturals que creuen el globus”. El món que es descriu, es col·lecciona, s’estudia, es mesura, es representa i és visitable en el microcosmos representatiu de les col·leccions amassades en les ciutats metropolitanes o a través de les xarxes i fluxos comercials, polítics i culturals desenvolupats pels imperis. Actes d’apropiació científica del món se succeeixen amb els viatges d’exploració concebuts com a empreses imperials, comercials i científiques.

Notablement, les expedicions geodèsiques al Perú i Lapònia en el segle XVIII, organitzades per l’Acadèmia Reial de Ciències a París, van acabar de donar forma definitiva a la rodonesa (imperfecta) de la Terra, tancant l’enfrontament entre newtonians i cartesians mitjançant l’amidament per triangulació d’un arc de circumferència fins a l’equador i els pols, respectivament. L’expedició al Perú dona compte del problema de mobilitzar les cultures empíriques europees i fixar-les en espais aliens i llunyans, on els actes i símbols de possessió científica del món es configuren i tornen crucials com a estratègia de legitimació. D’aquí que l’amidament de la forma de la Terra fou alhora un nou dimensionament del món entre Europa i Amèrica.

L’experiència d’aquest món expandit es propaga al segle XVIII més enllà dels entorns de les monarquies i les elits intel·lectuals i culturals, de la mà de l’expansió de la literatura de viatges. La mundanització del món a través de la lectura va produir testimonis virtuals entre un públic àvid de la fórmula entreteniment-coneixement del món. El món eixamplat espacialment també va posar en entredit l’escala temporal de la història de la Terra, així com de les criatures que l’habiten. La Terra va passar a ser objecte d’indagació científica al segle XVII, en la recerca de claus sobre la seua història, la seua estructura i el seu futur. Des de llavors, el seu estudi ha conjuntat diverses explicacions (cosmològiques, geològiques, paleontològiques i biològiques), matèries d’anàlisi (fòssils, roques, volcans, moviments terrestres) i tècniques (estratigrafia, anatomia comparada, datació radioactiva). La determinació de l’edat de la Terra va avivar una controvèrsia científica en la que suposadament, segons el que deien els seus més fervents participants en el segle XIX, s’enfrontaven idees científiques i religioses, en tant que estava en joc el que els textos sagrats vigents deien sobre la Creació. Aquest debat va estendre l’escala temporal de la Terra des d’uns milers d’anys, com es concebia en el segle XVII, fins arribar a milers de milions d’anys en el segle XX amb les teories de la deriva continental i la tectònica de plaques. La controvèrsia entorn a la Terra va obrir a temps més llargs el debat sobre l’existència i evolució de les espècies en el planeta, la qual cosa va aportar una base fonamental per a la concepció de la teoria de la selecció natural de les espècies proposada per Charles Darwin i Alfred Wallace, després dels seus respectius viatges per l’Amèrica del Sud i Malàisia, i va implicar una reconceptualització del lloc de l’home –i de la dona– en el món.

L’observació coordinada i l’acumulació de dades han estat crucials per a l’estudi científic de fenòmens terrestres com el clima i el magnetisme terrestre. Les xarxes d’observadors, estacions d’observació i intercanvi d’informació es van estendre pel món, per a millorar el coneixement d’aquests fenòmens cobrint un espai més ampli horitzontalment i verticalment. Per posar un exemple, a inicis del segle XIX, l’heroi científic occidental Alexander Von Humboldt reportava variacions en la intensitat magnètica a la superfície terrestre i considerava que els fenòmens geològics, climàtics i magnètics estaven interrelacionats, promovent l’establiment d’una xarxa d’observatoris magnètics a Europa, i fent mesuraments d’aquest tipus durant el seu viatge per Amèrica. Aquesta combinació entre l’organització d’expedicions globals –si bé concebudes per a la glòria imperial i nacional– i l’establiment d’estacions permanents de monitoratge àmpliament distribuïdes al món va continuar al segle XX. Per exemple, la Carnegie Institution of Washington va emprendre a inicis de segle un ambiciós projecte de mapeig del magnetisme terrestre al voltant del món. L’estudi de certs fenòmens astronòmics, com ara el trànsit de Venus, la carta del cel o els eclipses, també ha implicat l’observació simultània i coordinada a escala global i l’establiment d’espais científics difusos en la seua caracterització nacional, com els observatoris astronòmics o biològics europeus i estatunidencs en països de l’Amèrica Llatina com Xile o Panamà.

Ja ben entrat el segle XX, l’Any Geofísic Internacional de 1956 va donar un nou impuls a les anomenades ciències de la Terra, que es van beneficiar de la perspectiva global promoguda amb aquesta celebració. En el projecte hi van participar científics en representació de més de cinquanta països, van circular instruments científics i es van incorporar noves tecnologies desenvolupades en la Segona Guerra Mundial. Van resultar investigacions sobre un ampli espectre de temàtiques relatives a la Terra l’estudi en perspectiva global de les quals era sens dubte pertinent, com ara gravimetria, glaciologia, sismologia, meteorologia, geomagnetisme, raigs còsmics, física ionosfèrica i solar. També va ser arena de competències i disputes del món dividit de la Guerra Freda; l’exemple més notable va ser el llançament del satèl·lit soviètic Sputnik I, inaugurant així la carrera espacial, que va comportar nous coneixements, imatges i representacions del planeta.

Més enllà de la visió geofísica del món, la història de la ciència, la tècnica i la medicina s’ha de preocupar per com els agents històrics imaginen i signifiquen el món. Aquesta missió fonamental requereix també d’una profunda reflexivitat sobre les accions, procediments i discursos que els propis historiadors desenvolupen en la seva labor d’actualitat.

L’internacionalisme científic promogut després de les guerres mundials va reconèixer la importància de la ciència i de la cooperació internacional per a resoldre problemes d’abast global. L’establiment de comitès i agències internacionals, com l’Organització Mundial de la Salut, es va justificar sobre la base d’aquest discurs. No obstant, a pesar de les bones intencions, la seva actuació i impacte ha estat limitat per disputes geopolítiques i econòmiques que al capdavall mostren l’estat de fragmentació i desigualtat del món. Per molt que s’anunciï la fi dels Estats nació atesa la hiperconnectivitat i la globalització del món, la situació extrema d’una pandèmia global demostra que com a actors històrics no es poden obviar tan fàcilment. Els efectes de la guerra, que van viure com molts Fernand Braudel i Philip K. Dick, van contribuir a impulsar –sota el paraigües de la UNESCO per a la reconciliació i la pau– iniciatives fundacionals per a la història global com a disciplina, com la revista Cahiers d’histoire mondiale o una obra col·lectiva (en 6 volums) dedicada a escriure la Historia de la Humanidad (desarrollo cultural y científico). Hi intervenen reputats historiadors com Charles Morazé i Lucien Fevre, que inclouen la ciència en les seues aproximacions i interessos; historiadors de la ciència i la tecnologia com Joseph Needham, Eduard J. Dijksterhuis, Paul Tannery, René Taton, Melvyn Kranzberg o Anatolij A. Zvorikine, i filòsofs de la ciència com Georges Canghilhem i Jacob Bronowski. Una gran part d’aquests projectes, tanmateix, acaben minvats per una cultura eurocèntrica i colonial encara massa comuna en la distribució internacional de la política epistèmica.

En la història de la ciència actual, com en altres àmbits de la història, hi ha hagut un qüestionament, si més no teòric, a la supremacia de l’escala nacional –alimentada tant per l’universalisme científic com pels localismes. La voluntat d’escapar del nacionalisme metodològic ha afavorit perspectives com les històries transnacional, connectada i global, des d’on donar compte dels mecanismes que han possibilitat la mobilització del coneixement científic a diferents escales i a través de fronteres. No obstant, aquestes perspectives poden resultar en una reconstitució de la visió universalista de la ciència, basada en les asimetries en disponibilitat de recursos i arxius, l’ús indiscriminat de fonts digitals disponibles en el (epistèmicament esbiaixat) World Wide Web, el sedentarisme cultural de l’historiador occidental i l’hegemonia monolingüe de determinades cultures acadèmiques. La història global de la ciència requereix també d’honestedat i paciència, virtuts poc freqüents en el comerç acadèmic actual. Sense haver arribat encara al cim del primer turó en l’abordatge de fenòmens altament complexos com allò transnacional o allò global, l’historiador oficial de la ciència –sempre a l’avantguarda, encara que sempre amb un lleuger retard– segueix expandint el món de la imaginació i la seua afiliació a l’actualitat, començant a proposar ara l’escriptura d’una història planetària o inclús extra-planetària.

 

 

 

Adriana Minor
Centro de Estudios Históricos, El Colegio de México

Josep Simon
IILP-UV

 

* Traducció: Judit Gil-Farrero

 

Com citar aquest article:
Minor, Adriana, i Simon, Josep. Món. Sabers en acció, 10-07-2024. https://sabersenaccio.iec.cat/mon/.

 

 

Per a saber-ne més

Pots ampliar la informació amb la bibliografia i recursos disponibles.

—Poder i fragilitat de l’olfacte en laboratoris i tribunals del segle XIX a Europa.—

 

A la fi de 1851, un grup de prestigiosos metges forenses van ser requerits per un jutge francès per a realitzar un informe pericial. Es tractava d’analitzar unes taques de sang trobades en un soterrani on es podria haver perpetrat un cruel assassinat. Se’ls demanava que informessin si la sang era d’origen humà o animal. L’acusada afirmava que les taques procedien de la sang de cabra que havia emprat dies enrere per a aclarir vi, una pràctica que era comuna en zones rurals. El fiscal pensava, per contra, que les taques eren de sang procedent de la víctima, per la qual cosa la confirmació del seu origen humà era clau per a obtenir una prova inculpatòria decisiva.

Els experts van seguir un mètode introduït dues dècades abans per Jean-Pierre Barruel (1780-1838), el famós director del laboratori de química de la Facultat de Medicina de París. El mètode consistia a prendre mostres de la sang, col·locar-les en un tub d’assaig i afegir unes gotes d’àcid sulfúric per a provocar el despreniment d’una aroma peculiar. Segons Barruel, un nas entrenat podia distingir l’olor característica de l’animal al qual pertanyia la sang. Afirmava poder diferenciar l’olor de la sang d’homes i dones. Fins i tot saber el color de cabell de l’individu! El seu sorprenent mètode va causar polèmica quan es va presentar en 1828, però es va aplicar en diversos judicis entre 1830 i 1850.

Entre els experts del judici de 1851 es trobava el fill de Barruel, bon coneixedor del mètode de treball del seu pare. Van seguir meticulosament el procediment i van abocar acuradament unes gotes d’àcid sulfúric en les restes de sang proporcionades pel jutge. Es van sorprendre en comprovar que la mostra exhalava una estranya olor nitrosa. Quan aquesta olor es va dissipar, no van poder reconèixer si l’olor resultant era d’origen humà o animal. Aquestes confusions no eren estranyes. Es produïen sobretot quan havia transcorregut bastant temps des de la producció de les taques fins a la seva anàlisi, la qual cosa obria la porta a fortes alteracions del líquid sanguini o la contaminació per productes ambientals amb capacitat per a alterar l’olor, tal com podem aventurar que va ocórrer en aquest cas.

Entre els perits del judici de 1851 es trobava Jean-Baptiste-Alphonse Chevallier (1793-1879), un famós toxicòleg i autor de treballs de salut pública, que havia col·laborat amb Barruel. També hi era el professor de la Facultat de Medicina Ambroise Tardieu (1818-1879), que es transformaria aviat en el més important autor de treballs de medicina legal a França durant la segona meitat del segle XIX. Eren metges ben formats a una de les millors facultats de medicina d’Europa i disposaven d’una llarga experiència de treball en els tribunals. No era la primera vegada que s’enfrontaven a qüestions complexes per part de jutges i advocats.

Els perits no van tirar la tovallola i van dissenyar un pla per a sortir del mal pas. En primer lloc, van entrenar el seu nas amb mostres de sang d’éssers humans i altres animals, de manera que li resultés més senzill reconèixer les diferents olors característiques. Van col·locar les mostres en nou tubs d’assaig numerats, sense especificar-ne l’origen, i van aplicar successivament el mètode de Barruel per a cada mostra de manera independent. Cada perit prenia una mostra de la sang, hi afegia una mica d’àcid sulfúric, olorava l’aroma despresa i anotava en un quadern el seu punt de vista sobre l’origen de la sang: vaca, cabra, home, dona, xiquet o xiqueta, etc.

Quan va finalitzar l’experiment i es van posar en comú els resultats, la sorpresa va ser majúscula. Els perits havien comès nombrosos errors d’identificació: van confondre la sang animal amb la humana, la de porc amb la de vaca i la masculina amb la femenina. El més inquietant per al jutge va ser l’escàs nombre de coincidències, tant d’encerts com d’errors: una mateixa mostra havia estat sovint identificada de manera diferent per cadascun dels experts. Davant el greu dany per a la seva credibilitat, els perits van haver de fer el cor fort i reconèixer les incerteses del seu mètode. Van afirmar que aquesta petita recerca els havia convençut definitivament de la impossibilitat de determinar amb certesa si la sang trobada en l’escenari del crim era d’origen humà o d’altres animals.

L’incident va ser discutit en la premsa mèdica i aviat es va transformar en un episodi comentat en la literatura forense per a recordar els límits dels sentits en la producció de proves pericials. Molts comentaristes, tant jutges com perits, van afirmar que l’olfacte o el gust eren sentits massa condicionats per les capacitats corporals de l’analista, massa subjectius per a generar dades prou fiables per a aconseguir els alts estàndards de prova requerits en justícia criminal, especialment quan els veredictes de culpabilitat podien desembocar en penes capitals o cadenes perpètues.

Van ser poques les persones del segle XIX que van defensar el valor epistèmic de l’olfacte en textos de ciència o medicina. Una d’elles va ser el filòsof Friedrich Nietzsche (1844-1900), que va arribar a afirmar que el seu geni residia en el seu nas i va escriure un dels pocs elogis de l’epistemologia olfactòria:

El nas, del qual cap filòsof ha parlat encara amb veneració i gratitud, és fins a aquest moment el més delicat dels instruments a la nostra disposició. És capaç de registrar fins i tot diferències mínimes de moviment que ni tan sols l’espectroscopi registra.

Nietzsche no anava tan esgarriat com podem pensar a hores d’ara, perquè les seves afirmacions no s’allunyaven gaire de la pràctica mèdica o científica de l’època, malgrat la força enlluernadora de la sensibilitat o la precisió dels nous instruments introduïts a mitjan segle XIX en l’anàlisi de productes minerals i orgànics: espectroscopis, lactòmetres, sacarímetres, etc. En realitat, tant el gust com l’olfacte van ser eines habitualment empleades en aquesta mena d’activitats, com també ho eren en el diagnòstic mèdic del segle XIX, incloent diverses proves pericials de medicina legal. Per exemple, un dels indicis més populars per a detectar l’arsènic era l’olor d’all produït per la seva evaporació quan es reduïen els seus compostos amb carbó incandescent. D’altra banda, recordem que una de les més famoses novel·les del segle XX comença indicant que al doctor Juvenal Urbino “l’olor de les ametlles amargues –és a dir, del cianur– li recordava sempre el destí dels amors contrariats”.

L’educació del gust i de l’olfacte era una part essencial de la formació en medicina, farmàcia i química del segle XIX, tal com ho havia estat en segles anteriors. Els exemples inclosos aquí i en altres entrades indiquen que l’arribada de nous instruments no va produir la desaparició de la “tecnologia sensorial” de químics i metges, tal com s’ha arribat a afirmar en més d’una a ocasió. Igual que en altres terrenys, la famosa tesi de la progressiva “desodoració” de les societats europees a partir de mitjan segle XVIII, formulada en un famós llibre per l’historiador francès Alain Corbin, ha de ser matisada i revisada en molts aspectes, particularment, quan parlem de les proves toxicològiques, les tecnologies d’identificació o els procediments d’anàlisi de la qualitat dels aliments, que eren d’ús comú en els tribunals.

El mètode de Barruel pot semblar grotesc en l’actualitat, però estava basat en la ciència de la seva època. No va ser la imposició d’un grup d’experts despòtics contra la ciència química i la medicina del segle XIX, com alguns van arribar a afirmar. Ans al contrari, per aquests anys es pensava que les substàncies vegetals i animals tenien esperits rectors, els quals els proporcionaven una aroma característica. Si s’aconseguia desprendre aquest esperit mitjançant l’acció de reactius, un nas prou fi era capaç d’identificar el producte original. Era una pràctica habitual en laboratoris del segle XIX, per la qual cosa és lògic que s’apliqués en el terreny de la medicina legal.

Les taques de sang eren un dels indicis més importants en els judicis d’assassinats i els jutges volien conèixer molts detalls: quant temps feia des que s’havien produït les taques? Procedien del mateix individu? Eren d’origen humà o animal? D’home o de dona? Per a respondre a aquestes preguntes es van desenvolupar en el segle XIX diversos mètodes basats en la química i en la microscòpia que, per desgràcia, no estaven exempts de confusions i errors semblants als patits per Barruel i els seus seguidors.

Lluny de ser una anècdota, el debat sobre l’ús de l’olfacte per a detectar la procedència de les taques de sang reflecteix aspectes problemàtics de la labor pericial: s’ha de confiar en les capacitats corporals i les destreses individuals dels perits per a produir proves fiables? O, per contra, s’han de limitar les proves pericials a protocols estandarditzats i procediments mecanitzats mitjançant instruments independents dels òrgans sensorials? També va haver-hi jutges, advocats i perits que es van preguntar si aquesta última opció era possible o es tractava més aviat d’un anhel inassolible.

Aquests debats no es van limitar als sentits de l’olfacte o del gust. També es van produir entorn de la capacitat de reconeixement visual, tant de formes com de colors en el cas del microscopi. El debat va continuar en el segle XX amb l’arribada de les empremtes dactilars com a tecnologia d’identificació. Igual que en el judici analitzat, molts experimentats dactilògrafs van discrepar respecte a la coincidència de les marques (empremta latents) trobades en l’escenari del crim i les preses dels dits de les persones acusades. La introducció de les grans bases de dades o dels mètodes d’identificació automàtica ha produït també nombrosos errors i escàndols, com el cas de Brandon Mayfield en 2004, tractat en una altra entrada.

El debat també es va produir quan el microscopi va ser emprat per a determinar l’origen de la sang. El seu ús es va iniciar gairebé al mateix temps que la prova de Barruel, en la dècada de 1820, quan els microscopis produïen suficients aberracions òptiques i cromàtiques com per a fer gairebé impossible qualsevol detecció basada en la forma i la grandària dels glòbuls vermells. Molts experts, com el microscopista François-Vincent Raspail (1794-1878), van descartar els usos del microscopi en medicina legal, gairebé amb els mateixos arguments que van emprar contra el mètode olfactori de Barruel: gran variabilitat de resultats segons l’ull expert, confusions produïdes per impureses, dificultat per a distingir entre senyal i soroll, nul·les possibilitats d’aconseguir els alts estàndards de prova requerits en justícia criminal. Quan l’arribada de noves lents, junt amb la millora de la formació dels experts en tècniques d’observació microscòpica, va resoldre alguns d’aquests problemes, les controvèrsies no van desaparèixer i es mantingueren durant tota la segona meitat del segle XIX, tal com ha mostrat Tal Golan en un conegut treball.

Per la seva part, Jutta Schickore ha assenyalat que els avenços en la microscòpia van obligar a indagar també els mecanismes de la visió per a poder diferenciar millor senyals i sorolls procedents de les mostres. Va haver-hi també intents semblants en el terreny de l’olfacte, com el tractat d’Osphrésiologie sobre les olors i el sentit de l’olfacte realitzat pel metge Hyppolite Cloquet (1787-1840) en 1821, pocs anys abans que l’advocat Jean Anthelme Brillat-Savarin (1755-1826) publiqués el seu famós Physiologie du goût (1826). Els sentits van ser tant eines com objectes d’estudi de la ciència.

A la llum d’aquests treballs, i els nombrosos estudis posteriors d’història i filosofia de la ciència, resulta difícil imaginar que la informació pericial pugui ser totalment independent de la persona que la produeix o la recull. El procediment olfactori abans descrit podria ser un cas extrem d’aquesta situació. Pocs anys després de la seva introducció, un metge centreeuropeu va afirmar que per a poder aplicar aquesta tècnica correctament era necessari disposar d’un nas com el de Barruel (eine Barrelsche Nase), amb les seves mateixes capacitats olfactòries i el seu entrenament per a destriar olors. Autors com Raspail, un prestigiós microscopista, haguessin dit alguna cosa semblança per a l’ús del microscopi i el sentit de la vista, amb l’afegit de la diversa qualitat de les lents i les dificultats per a obtenir bons aparells.

Es podria dir llavors que qualsevol tècnica pericial depèn en major o menor mesura de les habilitats corporals i l’utillatge mental del personal expert? I, si s’accepta almenys cert grau de dependència, no significa això que els resultats de les proves pericials depenen en gran manera de l’expert triat? Resulta així lícit preguntar-se, com van fer alguns comentaristes del segle XIX, si la selecció d’experts determina el destí de les persones acusades, particularment quan les proves pericials són decisives per al veredicte.

El judici de 1851 és un dels molts casos en què els perits van arribar a conclusions diferents en aplicar un protocol acceptat en la seva època. La fragilitat epistemològica del sentit de l’olfacte va facilitar la transformació d’aquest episodi en una mena de paràbola per a defensar l’objectivitat mecànica en els tribunals. Els protagonistes, no obstant això, coneixien bé que espectroscopis, microscopis o daguerreotips estaven sotmesos a incerteses semblants que afectaven també el sentit de la vista en general, per exemple, en el reconeixement de formes i colors per a la detecció de cristalls i dissolucions.

Les peripècies dels experts en els judicis mostren el caràcter profundament històric de nassos i olors dins del context no menys canviant del dret i la medicina legal del segle XIX a Europa. Els diversos paisatges olfactoris de tribunals i laboratoris han de ser tinguts en compte per a analitzar la producció de proves pericials a través del nas. També permeten investigar els canviants valors epistèmics atribuïts a les olors i la seva fiabilitat enfront d’altres sentits i formes de prova. Ara bé, tal com afirma William Tullet, per a tractar amb rigor aquestes qüestions, resulta necessari comprendre seriosament “les nostres pròpies subjectivitats olfactòries al costat de les dels qui ens van precedir”, la qual cosa permet abordar, sense caure en la caricatura o en la condescendència, episodis actualment sorprenents com el del judici aquí descrit. Recuperar les olors del passat des d’aquest plantejament introdueix també una bona perspectiva per a tractar vells i nous temes de la història de la ciència, la tecnologia i la medicina, segons mostren la resta de capítols d’aquesta secció.

 

 

José Ramón Bertomeu Sánchez
IILP-UV

 

Com citar aquest article:
Bertomeu Sánchez, José Ramón. L’olor de la sang. Sabers en acció, 05-06-2024. https://sabersenaccio.iec.cat/lolor-de-la-sang/.

 

 

Per a saber-ne més

Pots ampliar la informació amb la bibliografia i recursos disponibles.

—Nervis, gènere i modernitat a finals del segle XIX.—

 

El 1869, el neuròleg novaiorquès George Miller Beard (1839-1883) va descriure davant l’American Medical Association una nova malaltia: la neurastènia. Va encunyar aquesta expressió a partir d’arrels gregues que suggereixen una dolència produïda per “falta de força nerviosa”. Aquesta condició era considerada com a resultat de l’excés de treball intel·lectual i afectava principalment persones dedicades a professions liberals, com ara advocats, banquers i metges. Estava caracteritzada per la debilitat i l’esgotament físic i mental, que es manifestava en símptomes com l’insomni, els mals de cap, els trastorns digestius i sexuals, les idees obsessives, les fòbies i la incapacitat de fixar l’atenció i de prendre decisions.

Beard reconeixia que la malaltia sempre havia existit, però assenyalava que la seva incidència havia augmentat de manera significativa els anys abans de la seva xerrada de 1869. Aquest augment no era pas cap casualitat. Beard va explicar a les seves obres –A medical treatise on nervous exhaustion (neurastenia) (1880) i American Nervousness: its causes and consequences (1881)– que la neurastènia era el resultat de la civilització moderna sorgida de quatre transformacions principals: (a) les noves tecnologies de la comunicació, que permetien l’intercanvi ràpid de notícies i de missatges; (b) les màquines de vapor, que connectaven diferents parts del país a través dels sistemes ferroviaris; (c) el desenvolupament de les ciències; i (d) l’educació de les dones, que els permetia sortir de l’àmbit privat i domèstic i ocupar l’espai públic, simbolitzant els canvis socials. Per a Beard, aquestes característiques de la civilització moderna es trobaven especialment als Estats Units, on els casos de neurastènia superaven amb escreix els d’altres nacions.

L’associació entre neurastènia i civilització moderna va dotar la malaltia d’un gran significat cultural. Va arribar a rebre el sobrenom de “la malaltia del segle” i va esdevenir un autèntic marcador de la vida moderna estatunidenca. En aquell moment, el país estava vivint un creixement econòmic i industrial sense precedents, en una època denominada “l’edat daurada” (the Gilded Age). Les grans ciutats com Nova York, amb els seus gratacels, els seus tramvies, els seus grans magatzems i la seva electrificació, eren el símbol d’aquest creixement. A les grans urbs van emergir noves professions com els especuladors de borsa, van augmentar els salaris i va proliferar la migració des de les zones rurals. Tot semblava possible.

La neurastènia –una malaltia que afectava principalment a la classe burgesa i urbana– va aparèixer en aquest context de progrés, aconseguit gràcies al treball intel·lectual. Emmalaltir no era desitjable, però sí un marcador més dels avenços –aparentment imparables– de la nova civilització estatunidenca. El diagnòstic servia, per tant, com un senyal de virtut i una forma de naturalitzar la jerarquia social que col·locava l’home burgés i urbanita al cim com el màxim responsable del progrés de la societat.

Per explicar els mecanismes de la malaltia, Beard va utilitzar metàfores de la modernitat: comparava el cos humà amb un compte corrent o amb una pila elèctrica. Al llarg del dia, l’energia –representada pels diners o per l’electricitat– s’anava gastant en diverses tasques. La neurastènia apareixia quan hi havia un dèficit d’energia, és a dir, quan el compte corrent es quedava en números vermells o quan la bateria es quedava sense càrrega elèctrica. La comparació no només servia per il·lustrar els efectes de la patologia, sinó també per concebre tant la malaltia com el cos humà en els termes econòmics i tecnològics característics de la modernitat.

Aquest plantejament general també es va reflectir en els tractaments suggerits contra la neurastènia. S’aconsellaven dietes, repòs i viatges fora de la ciutat, per poder desconnectar de la sobreestimulació que efectuaven sobre el sistema nerviós. Els balnearis van esdevenir un destí típic per als neurastènics que buscaven un descans de les seves vides atrafegades, així com els viatges per Europa. Per als que no tenien tants recursos econòmics, proliferaren els tònics per vigoritzar el sistema nerviós i els llibres dedicats a donar consells, com l’obra Wear and Tear, or Hints for the Overworked (1871) del neuròleg Silas Weir Mitchell. L’electroteràpia –especialitat a la que es dedicava Beard– també era una forma popular de recarregar el sistema nerviós. El mercat oferia tota una sèrie d’aparells suposadament carregats d’electricitat, des de cinturons fins a pintes, que prometien enfortir el sistema nerviós i recuperar la salut. D’aquesta manera, la gestió de la malaltia també va servir per determinar els ideals de salut i de masculinitat: el bon subjecte modern havia de ser capaç de gestionar la seva energia, mostrant força de voluntat per poder reaccionar davant l’amenaça de la modernitat, i així poder garantir el progrés.

La neurastènia servia, per tant, per definir no només els paràmetres de salut, sinó també noves formes de ser modern, amb una marcada diferència de gènere. El seu diagnòstic i tractament entre dones blanques burgeses als EUA n’és un clar exemple. S’ha vist abans al punt (d) que un dels trets de la civilització moderna segons Beard va consistir en l’auge de la dona moderna estatunidenca, educada i independent. Aquest ideal va assolir la seva màxima expressió en la figura de la “noia Gibson” (the Gibson Girl), representada com una jove soltera, artista, esportista i vestida a l’última moda. La noia Gibson va sorgir com a crítica a la figura de la dona burgesa victoriana, restringida a l’espai domèstic i cohibida en l’expressió de la seva personalitat i els seus desitjos.

Les dones victorianes de classe mitja-alta eren les que típicament més patien de neurastènia, fins al punt que Mitchell –l’autor de Wear and Tear– va crear tot un sistema de tractament dirigit a elles per enfortir el sistema nerviós i circulatori. L’anomenada “cura del repòs” (the rest cure) consistia en la limitació de tot tipus d’activitat física i mental de la pacient, la qual havia de passar postrada i aïllada del seu entorn entre sis i vuit setmanes. Totes les seves funcions quedaven a càrrec d’un metge o infermera que es dedicava a ella dia i nit, alimentant-la amb una dieta especial, banyant-la i aplicant-li tractament com l’electroteràpia i els massatges, tot plegat per enfortir les funcions del cos des de l’exterior, sense que ella hagués de realitzar cap tipus d’esforç. Al llarg de diverses setmanes, la pacient anava recuperant el domini del seu cos i augmentant poc a poc l’activitat.

El tractament de Mitchell va tenir una important repercussió en l’àmbit mèdic, va ser exportat a Anglaterra i aplicat a dones burgeses. Per a moltes d’elles, la teràpia va servir per distanciar-se de les seves responsabilitats domèstiques per un temps i sortir del rol opressiu que els imposava la societat com a mare i mestressa de casa. Tanmateix, per a altres, el tractament va produir un empitjorament dels símptomes de la neurastènia i van estar a punt de ser internades en un manicomi. Tal va ser l’experiència de l’escriptora sufragista Charlotte Perkins Gilman, que va narrar la seva vivència en un conte curt titulat “El paper pintat groc” (The Yellow Wallpaper) i publicat el 1891 a la revista literària The New England Magazine. Després de donar a llum a la seva filla, l’autora va emmalaltir amb neurastènia i va recórrer a Mitchell per tractar la seva condició. Els resultats van ser desastrosos: la reclusió i la limitació absoluta de l’escriptura i l’activitat mental la van dur al caire de la bogeria i només es va poder recuperar en trencar amb les restriccions imposades pel metge i denunciar el tractament a través del seu conte.

Les diferents respostes a la cura del repòs, així com les actituds cap a l’activitat intel·lectual de les dones, són indicatius de l’ambigüitat que sempre va caracteritzar el diagnòstic. Això també es reflectia en la recepció internacional cap a la malaltia. No tot el món estava d’acord amb la idea que la neurastènia era un marcador positiu d’una modernitat avançada i, encara menys, que el cim d’aquesta era la civilització estatunidenca. La malaltia servia per criticar l’estil de vida burgès, caracteritzat per l’excés i el luxe, en un període en què les revoltes socials d’obrers, la immigració i la pobresa eren el pa de cada dia.

En aquest sentit, el final del segle XIX va estar marcat per un discurs transnacional preocupat per la degeneració i per la pugna entre països per presentar-se com els mes civilitzats. Cada nació establia els seus propis marcadors d’allò en que consistia la civilització, utilitzant-los com a forma d’enaltir les qualitats pròpies considerades virtuoses, alhora que es condemnaven les alienes. Metges de països com Espanya i França van argumentar que la neurastènia era un senyal de l’ambició desmesurada que caracteritzava la societat estatunidenca. Tractaments com la cura del repòs servien com un exemple més de les pràctiques salvatges realitzades als EUA i rebutjades als països realment civilitzats. En aquests contextos, la suposada baixa incidència de la neurastènia servia, per tant, com una forma de demostrar que aquests països no patien d’una mala modernitat, sinó que encara s’hi podia gaudir d’una vida plena, malgrat no disposar dels avenços econòmics i industrials dels EUA.
Tanmateix, a pesar d’aquestes crítiques, la neurastènia es va popularitzar en molts països amb el canvi del segle XIX al XX. El diagnòstic i els seus tractaments van operar com un element clau en els discursos i pràctiques al voltant de la vida moderna i van actuar com a pont entre els valors tradicionals i els canvis que s’apropaven en contextos tan variats com Espanya, Rússia i el Japó. Associada al progrés i als rols socials d’homes i dones burgesos, va servir per establir els paràmetres entre salut i malaltia, així com els rols socials i la identitat nacional molt més enllà dels EUA. L’anomenada malaltia del segle va ser, abans de tot, una resposta a l’amenaça i a la promesa de la modernitat, i una forma de generar noves identitats davant un món caracteritzat tant per la incertesa com per la possibilitat.

 

 

Violeta Ruiz Cuenca
IMF-CSIC

 

* Traducció: Judit Gil-Farrero

 

Com citar aquest article:
Ruiz Cuenca, Violeta. Neurastènia: la malaltia del segle. Sabers en acció, 08-05-2024. https://sabersenaccio.iec.cat/neurastenia-la-malaltia-del-segle/.

 

 

Per a saber-ne més

Pots ampliar la informació amb la bibliografia i recursos disponibles.

—La pesta humana i la identitat de les pestilències en l’Europa prebacteriana.—

 

Els èxits del segle XX de la biomedicina han facilitat la naturalització de les seves representacions de les malalties i llurs causes no només al món occidental, sinó també a la resta del planeta sota la seva hegemonia. De fet, es tendeix a assumir que les tals representacions naturalitzades constitueixen la culminació d’un llarg procés històric a través del qual la moderna investigació biomèdica ha assolit la millor comprensió de la malaltia i la naturalesa humanes, si no l’única acceptable.

Aquesta percepció, derivada de les noves pràctiques mèdiques establertes al llarg del segle XIX, va tenir un enorme impacte en la reconceptualització de les malalties humanes. També va conduir a la posterior reconstrucció de la història de la medicina com un procés d’adquisició de coneixements i pràctiques que condueixen al present de manera lineal, progressiva i inexorable. Malgrat el seu gradual reemplaçament a partir de la dècada de 1920 de resultes de diferents corrents renovadors de les ciències humanes i socials, la perspectiva positivista de la història ha perdurat fins molt recentment i inclús guanyat en les últimes dècades nova empenta en determinades àrees de recerca històrico-mèdica, com en el cas de les malalties infeccioses. En aquesta àrea, en efecte, el pes dels estudis paleogenòmics no ha deixat de créixer des de la dècada del 1980, impulsats per innovadores tecnologies de seqüenciació paral·lela massiva d’ADN antic: des de la PCR (polymerase chain reaction), inventada el 1983, fins les més recents de NGS (next-generation sequencing), comercialitzades des del 2005. D’ací que la identitat d’aquest grup d’afeccions del passat continuï sent una qüestió historiogràfica i epistèmica sotmesa a interminables controvèrsies.

En el transcurs del segle XIX, es va produir en la tradició mèdica universitària un canvi de paradigma en què van jugar un paper essencial dos grans processos epistèmics: la substitució del sistema causal aristotèlic pel newtonià-laplacià i el desenvolupament d’una nova forma de medicina basada en la recerca experimental de laboratori tant o més que en la pràctica clínica objectivada. Aquesta nova “ciència mèdica”, construïda i practicada a les societats burgeses conforme als principis filosòfics del positivisme científic, va reemplaçar de manera gradual llavors a la medicina universitària pròpia de les societats de l’antic règim.

La “vella” medicina s’ajustava a un patró de pràctiques relacionades amb la malaltia i la salut que havia pres el vol a partir del segle XI amb la reintroducció a l’Europa llatina del dret romà, la filosofia aristotèlica i la tradició mèdica hipocràtico-galènica. A través de successives reformulacions posteriors, aquest paradigma mèdic va mantenir una hegemonia indiscutible a Europa fins a finals del segle XVI, i alguns dels seus ingredients (per exemple, el vitalisme i les seves nocions de la causalitat) van mantenir una influència persistent fins ben entrat el segle XIX.

La nova medicina va consolidar la seva hegemonia basant-se en les ciències naturals (física, química i biologia), un conjunt de disciplines experimentals creixentment matematitzades que van sorgir de la transformació de les condicions socials i intel·lectuals del cultiu de la filosofia natural entre finals del segle XVIII i principis del XIX. Per primera vegada en la seva dilatada tradició històrica, la medicina universitària es va fonamentar aleshores en conceptes i mètodes unànimement assumits, en lloc de subjectar-se als criteris d’escoles i professors diversos. Aquests trets constitutius segueixen sent reconeixibles en la ciència biomèdica actual.

El contrast d’identitats entre les pestes/pestilències històriques i la pesta humana del nostre temps permet apreciar millor les diferències entre el paradigma hipocràtico-galènic i el propi de la ciència mèdica actual. La història de la pesta s’ha construït predominantment conforme a la conceptualització mèdica moderna de la pesta humana. Això ha dut a identificar de manera més o menys espontània les pestes/pestilències històriques amb la infecció bacteriana causada per Yersinia pestis, una zoonosi primàriament pròpia de rosegadors tant salvatges com domèstics, i transmissible als éssers humans per artròpodes vectors, sobretot per la picadura de la puça de la rata (Xenopsylla cheopsis) alimentada amb sang d’un rosegador infectat.

Segons aquesta interpretació, la pesta va colpejar repetidament les comunitats humanes en el curs de tres grans pandèmies esteses al llarg de cicles temporals prolongats. La primera pandèmia (segles VI al VIII) va debutar amb l’anomenada Pesta de Justinià (Constantinoble, 542). La segona pandèmia (segles XIII al XVIII) va discórrer a Europa entre la Pesta Negra del 1348 i la Pesta de Marsella (1720-1721). La tercera i última pandèmia (de finals del segle XIX a mitjan del XX) és encara avui responsable de brots esporàdics de pesta humana en diversos continents de resultes de reservoris de rosegadors salvatges. Juntament amb aquestes tres pandèmies s’ha postulat recentment l’existència d’una quarta que, durant el neolític tardà/edat del bronze, s’hauria difós a les primeres ciutats amb el comerç des de les estepes d’Euràsia a Europa.

A partir de la dècada del 1970, aquesta “història oficial” de la pesta es va veure creixentment contestada des de dos angles. D’una banda, es va qüestionar, en termes clínics i epidemiològics, que totes aquestes pestes/pestilències històriques s’identifiquessin amb l’actual pesta humana, i es van proposar diversos diagnòstics alternatius de malalties transmissibles de caràcter bacterià o víric. De l’altra, es va emfasitzar la radical historicitat de la pesta i, conseqüentment, la incommensurabilitat entre les pestes/pestilències de l’antic règim i l’actual pesta humana, perquè responen a conceptualitzacions pròpies de sistemes mèdics dispars. Serveixi per apreciar la distància conceptual entre unes i altres la definició de pestilència/pesta proporcionada per un diccionari mèdic molt popular a Europa entre els segles XVI, XVII i XVIII (Bartholomaeus Castelli, Lexicon medicum Graecum-Latinum, Rotterdam, 1657, p. 384):

Los vocablos pestilentia, febris pestilens, morbus pestilens y Λοιμὀϛ significan lo mismo. Se trata de una enfermedad no endémica sino epidémica, contagiosa, muy perniciosa, común y ocasionada por una causa común, adventicia, de amenaza sumamente inmediata, capaz de deteriorar, por su podredumbre maligna y envenenada, los humores, los espíritus vitales y la sustancia del corazón. Así pues, el aire pútrido y corrompido en la totalidad de su sustancia, provoca la peste (pestem), bien porque, al permanecer cerrado no se dispersa, bien por proceder de cadáveres no enterrados, o emanar de vapores y exhalaciones pútridas no disipadas. En cuanto a si los aspectos infaustos de los cuerpos celestes y sus influencias convierten el aire en pestilente, es algo de lo que prefiero dudar más que creer. Sobre todo, teniendo en cuenta que, para el médico que se atiene más a los sentidos, las mutaciones del aire van por delante de cualquier astrología, según puede conjeturarse a partir del aforismo 3º, del comienzo de los Pronósticos y del libro Sobre el agua, el aire y los lugares de Hipócrates.

La incommensurabilitat entre les descripcions de malalties humanes infeccioses –i més en general, d’afeccions internes– passades i presents obeeix a diverses raons la rellevància de les quals no es pot ignorar ni trivialitzar. D’una banda, uns relats i uns altres s’inscriuen en marcs conceptuals diferents (galenisme mèdic versus teoria bacteriana), mentre que la racionalitat del diagnòstic només cobra sentit en funció de la teoria aplicada. De l’altra, en l’era prebacteriana, les descripcions clíniques de malalties i els relats dels patiments de les seves víctimes canviaven amb freqüència de significat a ulls dels contemporanis. Es considerava, per exemple, que una determinada causa podia ocasionar múltiples malalties i que una determinada malaltia podia ser deguda a múltiples causes; que els malalts podien patir malalties “mixtes”; i inclús que en el curs d’una determinada malaltia la “matèria morbífica” podia moure’s lliurement dins del cos malalt, canviar de lloc i fins i tot transformar-se en matèria pròpia d’una altra malaltia.

A més, tampoc es pot passar per alt que el diagnòstic retrospectiu de malalties infeccioses descrites a l’Europa de l’antic règim sol comportar una doble traducció cultural, atès que els tractats prebacterians d’epidemiologia històrica redactats als segles XVIII i XIX han constituït fonts complementàries essencials en aquesta tasca. Es tracta d’obres de dimensions amb freqüència enciclopèdiques que recullen un ingent volum d’informació documental referent a grans epidèmies del passat: pesta negra, còlera, verola, tifus, febre groga, tuberculosi i “malalties venèries”, entre altres. No obstant, els seus autors –metges com Joaquín de Villalba, Antonio Hernández Morejón, Alfonso Corradi, August Hirsch o Charles Creighton– les van redactar, tant o més que moguts pel seu interès per la història, amb el propòsit de comprendre millor les malalties objecte d’unes inquietuds epidemiològiques que se situaven en l’òrbita d’un higienisme prebacterià de tipus ambientalista i fonamentat en la teoria miasmàtica.

Manca, finalment, examinar el creixent impacte de noves tecnologies biomoleculars en l’estudi de les restes orgàniques del passat prehistòric o històric com a nova via per conèixer les condicions de vida, salut i malaltia d’aquelles poblacions. Les meves consideracions se cenyiran a l’anàlisi, mitjançant diferents tecnologies de seqüenciació paral·lela massiva, d’ADN antic procedent de restes humanes i animals del passat, usualment preservat en teixits, ossos, dents, copròlits i altres residus orgànics, amb l’objectiu de diagnosticar retrospectivament la identitat de les malalties de les corresponents poblacions.

L’ús crític i rigorós d’aquesta i altres tecnologies biomoleculars poden subministrar valuoses proves en les recerques dirigides a reconstruir, sempre en termes mèdics actuals, la història epidemiològica d’aquelles poblacions. En concret, aquestes noves dades, degudament correlacionades amb les procedents de diferents tipus de fonts històriques (escrites, gràfiques o epigràfiques, arxivístiques o bibliogràfiques, manuscrites o impreses) i arqueològiques (vestigis materials de l’activitat humana i del seu impacte en el medi ambient), poden ajudar-nos a revisar substancialment el passat històric i prehistòric de la humanitat, la seva alimentació i les seves malalties prevalents, tal com han posat de manifest els treballs de Piers D. Mitchell, Osamu Muramoto i Anne L. Grauer, entre altres.

Ara bé, aquestes tecnologies paleogenòmiques no sempre s’empren amb el degut rigor metodològic per part de diferents grups d’investigadors: historiadors, arqueòlegs, antropòlegs, paleoepidemiòlegs, paleopatòlegs i, per suposat, paleogenetistes, entre d’altres. En ocasions, els seus resultats s’extrapolen de forma abusiva, i es fa absolut el seu valor respecte els procedents de la resta de disciplines els resultats de les quals es menystenen aprofitant l’impacte mediàtic, habitualment elevat, dels “descobriments” paleogenòmics. Això està conduint a lectures simplistes de la història cultural de les poblacions humanes, amb inferències que tergiversen el significat dels resultats paleogenòmics i fins i tot els instrumentalitzen al servei d’agendes polítiques inquietants, com recentment s’ha denunciat en un editorial de la revista Nature.

Altres vegades, s’han alimentat expectatives excessives sobre la fiabilitat de les anàlisis paleogenòmiques per diagnosticar retrospectivament els patògens implicats en les pestilències del passat, la qual cosa ha conduït a resultats enganyosos. María Alejandra Nieves Colon i Anne C. Stone, per exemple, han examinat els procediments d’obtenció, preservació i maneig de les mostres, subratllant la importància de variables com la procedència orgànica del material analitzat, la seva quantitat i el locus genètic examinat; l’alt risc de contaminació de qualsevol fase del procés; i, per suposat, la fragilitat inherent a l’ADN que es degrada fragmentant-se amb rapidesa després de la mort cel·lular. Aquestes autores han destacat també l’alt cost d’aquestes tecnologies, el coneixement bioinformàtic requerit per analitzar les dades resultants, la necessitat de dades comparatives per donar plena resposta a moltes qüestions i la importància del disseny experimental.

Per altra banda, en un ampli i agut reportatge publicat a The New York Times Magazine (2019), es preguntava Gideon Lewis-Kraus si els resultats de les sofisticades anàlisis d’ADN antic aportades per laboratoris internacionals la labor dels quals en els estudis paleogenòmics està sent crucial, ens estan duent a assolir noves veritats, o més aviat a caure en velles trampes. Tampoc facilita les coses el format d’articles “super-star”, que condensen en 6-8 pàgines de text tota la informació analítica que fonamenta el títol del treball, sense a penes espai per a la discussió i cap per a la reflexió en profunditat.

En el camp de les malalties epidèmiques, Yersinia pestis, el bacil de la pesta humana, constitueix amb tota probabilitat l’agent patogen la història evolutiva del qual s’ha estudiat més detingudament a data d’avui. L’exhaustiva revisió de Monica Green (2020) sobre la seva filogènia i les seves presumibles relacions amb les quatre grans pandèmies permet fer-nos una idea de la magnitud d’aquests esforços.

Convé, no obstant, observar que de cap manera es pot reduir la identitat de les pestes/pestilències del passat a la qüestió d’identificar el patogen presumptament causal en cada cas. Els factors que perfilen les peculiaritats clíniques i epidemiològiques de les malalties infeccioses en les comunitats humanes són nombrosos, complexos i dinàmics, atès que les infeccions són expressions bioevolutives d’interaccions paràsites entre éssers vius dins d’ecosistemes específics i es troben, per tant, sempre subjectes a potencials factors de canvi de caràcter ben dispar (clima, desastres naturals, acció humana, etc.). Per si això fos poc, qualsevol reconstrucció històrica s’enfronta a una restricció ineludible: la impossibilitat de reproduir experimentalment les condicions de tot tipus que van poder acompanyar el sorgiment i desenvolupament d’una epidèmia històrica.

D’ací que no ens hagi de sorprendre que, més enllà d’apropaments reduccionistes a aquesta qüestió i/o d’interpretacions abusives de resultats d’anàlisis paleogenòmiques, la identitat i vies de transmissió de les pestes/pestilències històriques segueixin sent objecte de recurrents debats entre “creients” i “escèptics”, tal com de manera reiterada han assenyalat, entre altres, Nutton, Cohn i Pobst.

En resum, no és sobrer subratllar, davant la inquietant tendència a convertir la prehistòria i la història en una ciència natural més, prescindint de qualsevol dada o relat aliè als paràmetres metodològics de la paleogenòmica, que les seves anàlisis no expliquen res per si mateixes, fora d’un informat metadiscurs històric que permeti contextualitzar-les.

 

 

Jon Arrizabalaga
IMF-CSIC

 

* Traducció: Judit Gil-Farrero

 

Com citar aquest article:
Arrizabalaga, Jon. Història de les malalties i paleogenòmica. Sabers en acció, 04-04-2024. https://sabersenaccio.iec.cat/historia-de-les-malalties-i-paleogenomica/.

 

 

Per a saber-ne més

Pots ampliar la informació amb la bibliografia i recursos disponibles.

—Sobre com la història es construeix, també, a través de personatges sense veu.—

 

Les hormones, substàncies secretades a la sang per glàndules específiques, actuen en diferents llocs del cos.

L’estradiol és l’hormona sexual femenina més important. Se sintetitza als ovaris en companyia de la progesterona. Ambdues regulen el cicle menstrual i la implantació de l’òvul fecundat. També ajuden a definir característiques sexuals secundàries, com el creixement del bust. Específicament la progesterona evita l’ovulació durant l’embaràs.

La testosterona és l’hormona sexual masculina més important. Se sintetitza als testicles i en promou el creixement, així com l’aparició de les característiques sexuals secundàries, que als homes són el canvi de veu i la presència de pèl corporal.

Tant en dones com en homes estan presents ambdues hormones. La major quantitat d’una respecte l’altra defineixen les característiques sexuals de l’individu. L’activitat biològica de les hormones sexuals és molt alta: són suficients petites quantitats per actuar. Per la seva estructura química són identificades com a esteroides.

A finals de la primera meitat del segle XX, científics i companyies farmacèutiques de diversos llocs del món es van involucrar en la cursa per produir hormones a partir de matèries primeres que les continguessin en quantitats més grans que les conegudes aleshores, o que en fossin convenients precursores. Als anys trenta del segle passat es requerien tones d’ovaris de truges o milers de litres d’orina de vedells per obtenir uns quants mil·ligrams de les dites substàncies. Les hormones eren un producte farmacèutic escàs i extremadament car.

Va ser en aquesta època quan el químic estatunidenc Russell Marker va desenvolupar una sèrie de reaccions químiques que van permetre convertir productes vegetals que contenien la substància coneguda com a diosgenina en hormones humanes; gràcies a això es va poder reduir de manera important el temps i el cost de la producció d’hormones. Les plantes de la família Dioscorea van ser identificades com una promissòria matèria primera de diosgenina. Marker va reclutar diversos botànics i va realitzar extensos viatges de recol·lecció de plantes principalment al sud-oest dels Estats Units i Mèxic. A Veracruz va estudiar la Dioscorea mexicana, anomenada localment cabeza de negro (nyam mexicà), l’arrel de la qual pesava fins a 100 quilos. El 1943, a partir de deu tones de la barata i abundant cabeza de negro, Marker va sintetitzar tres quilos de progesterona. Mai abans s’havia reunit una tal quantitat d’aquesta hormona, el valor de la qual en l’actualitat equivaldria aproximadament a tres milions de dòlars. L’any següent, Marker es va unir als emigrants europeus Emerik Somlo i Frederico Lehman per fundar a la Ciutat de Mèxic la companyia Syntex (de les paraules synthesis i Mèxic). Immediatament es va convertir en la principal productora de progesterona del món.

El 1951, els laboratoris nord-americans Upjohn van desenvolupar un mètode per produir cortisona, la poderosa hormona antiinflamatòria, a partir de progesterona, per la qual cosa van sol·licitar a Syntex deu tones d’aquesta última en el transcurs d’un any. Abans d’aquesta data la producció mundial de progesterona era d’uns quants quilos, així que la comanda va representar la consolidació de Syntex com a empresa transnacional. Aquell mateix any es va sintetitzar la noretindrona, substància sintètica anàloga a la progesterona, que va ser patentada el 1956 als Estats Units i que es va convertir en el principal component d’una de les diferents pastilles anticonceptives que després es comercialitzarien. Aquesta patent, que el molt estatunidenc National Inventors Hall of Fame atribueix únicament a un dels seus tres autors, l’emigrant austríac Carl Djerassi, es considera una de les més importants en la història de la ciència i la tecnologia a nivell mundial.

La píndola anticonceptiva, que “no es va identificar com a tal en el moment en què es va crear… es pot reconèixer com el primer producte farmacèutic que va dissenyar l’estil de vida del segle XX” (Marks 2001). Deu anys després de la seva fundació, Syntex era la companyia farmacèutica relacionada amb la producció d’esteroides més important del món, amb 3.000 empleats que incloïen 150 químics i tècnics. Aquests desenvolupaments contradeien la imatge habitual dels directius de les companyies farmacèutiques nord-americanes, que pensaven que era impossible que uns avanços així es produïssin en un país “subdesenvolupat” com Mèxic.

El 1956, després de la gran pressió que va exercir el govern nord-americà al govern mexicà acusant Syntex de monopoli, la companyia va ser venuda a la nord-americana Ogden Corporation. Tres anys més tard va traslladar les seves principals instal·lacions de la Ciutat de Mèxic a Palo Alto, Califòrnia. Pocs anys abans, sota la direcció del metge estatunidenc Gregory Pincus, l’experimentació realitzada, entre altres, amb dones porto-riquenyes pobres, o presoneres, i pastilles anticonceptives que contenien noretindrona o substàncies similars havia demostrat la seva capacitat per evitar l’embaràs. El 1960, la FDA (Food and Drug Administration) va autoritzar l’ús de les pastilles anticonceptives als Estats Units, amb la qual cosa es va canviar la forma de viure de milions de dones en tot el món. El cas de Syntex demostra que es va dur a terme amb èxit durant més d’una dècada recerca original de la més alta qualitat a Mèxic. Tanmateix, quan aquesta companyia es va convertir en una empresa transnacional amb seu a l’estranger, Mèxic va perdre una oportunitat clau per mantenir-se en la indústria internacional.

Fins aquí el relat oficial de la pastilla anticonceptiva. Aquest relat n’oculta i ignora uns altres dos. El relat ocult rere la pastilla anticonceptiva es pot rastrejar seguint la circulació del model universitari alemany del segle XIX, que va combinar la recerca i l’ensenyament com a suport i benefici mutu per a estudiants i professors-investigadors. Aquest model es pot identificar en els orígens de Syntex. Una extraordinària coincidència històrica col·locaria dos químics exiliats europeus a la Ciutat de Mèxic a principis de la dècada del 1940: el jueu hongarès George Rosencranz amb el republicà espanyol Antonio Medinaveitia, tots dos hereus de la mateixa tradició alemanya que van aprendre al Politècnic Federal de Zurich. El primer va ser responsable de recerca a Syntex, mentre que el segon va esdevenir el flamant director de l’Institut de Química de la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic (UNAM). Ambdós van establir una intensa relació amb una gran quantitat de joves universitaris ansiosos d’aprendre anàlisi i síntesi química. El moment era l’adequat.

Syntex va adquirir costosos equips per realitzar l’anàlisi de les substàncies, mentre que la recerca bàsica sobre els esteroides es feia a l’Institut de Química. Els principals participants apareixien com a autors dels articles i les patents, mentre que molts estudiants col·laboradors, tant homes com dones, únicament van figurar als agraïments i la seva contribució va quedar oculta. Syntex y la UNAM van produir al voltant del 54% dels articles rellevants publicats en revistes internacionals, els quals van generar més del 80% de les cites. Syntex va registrar totes les patents industrials del sector entre 1950 i 1965, entre elles la de la noretindrona. Al document de patent d’aquesta última també apareixen, a més de Djerassi, Rosencranz i un estudiant mexicà, Luis Miramontes. Aquesta forma de treballar és una descripció precisa de la construcció d’una relació acadèmia-indústria en la que van participar activament moltes dones. Elles també han estat oblidades en els relats hegemònics, tal com han mostrat moltes altres recerques sobre ciència, tecnologia i gènere.

La ingestió de plantes per controlar la natalitat és una pràctica ancestral en una gran quantitat de cultures del món. El saber de les propietats anticonceptives d’alguns vegetals, i en general d’altres tipus de propietats com la seva toxicitat, va ser transmès a través de xarxes de dones. Ocasionalment aquest saber va ser compartit per bruixots o metges homes. El seu ús generalment no va ser ben acceptat i el fet que poques receptes proporcionin prou detalls suggereix que la majoria d’elles es van transmetre oralment. Els estudis botànics, químics i antropològics actuals n’han confirmat l’eficàcia.

No resulta estrany que sigui a través de documents de la Santa Inquisició que es tingui informació sobre el tema, moltes vegades relacionat amb acusacions de bruixeria. Tampoc resulta estrany suposar que les llevadores a la Nova Espanya posseïen coneixements sobre el control de la natalitat i que van compartir aquesta informació amb les seves clientes. Malgrat que en Tenochtitlán l’avortament era considerat un acte criminal gravíssim, castigat amb la mort de les dones involucrades (tant la que avortava com la curandera), en ocasions es tolerava per raons polítiques relacionades amb la legitimitat dels fills dels governants. Per això, les pràctiques anticonceptives colonials semblen haver-se derivat en gran manera de la preservació de pràctiques anteriors a la conquesta. Hi ha un ampli consens sobre el saber que es tenia de les plantes al Mèxic prehispànic, particularment sobre aquelles que permetien controlar l’embaràs.

Al Popol Vuh (llibre clàssic de la cultura maia) es descriu a pescadors utilitzant arrels per capturar les seves preses. Els nyams conformen una família d’aquestes plantes conegudes amb el nom científic de Dioscorea. Com molts nyams silvestres, la cabeza de negro i el barbasco (Dioscorea composita) poden ser letals si s’ingereixen sense escalfar. La varietat verinosa de creixement silvestre es va usar en la farmacopea tradicional mesoamericana com un remei per al reumatisme, les mossegades de serps, el dolor muscular i malalties de la pell, així com un verí per matar peixos. En el conegut com a Còdex De la Cruz-Badiano, editat el 1552, apareixen 227 plantes medicinals, entre elles la imatge del Chichic Texcalamatl, semblant al que avui coneixem com a barbasco.

Fa poc més de cinc segles, a la regió del riu Papaloapan, al sud de Tenochtitlán es va desenvolupar la Gran Chinantla, una zona autònoma subjecta a tribut pels asteques. Allí es troba la Vall Nacional, una rica zona agrícola que ha proporcionat al llarg de la seva història una gran diversitat de productes vegetals: plàtans, cautxú, cotó, cafè, tabac i nyams. A la dècada del 1960, un cop aprovat l’ús de les pastilles anticonceptives, aproximadament 25.000 famílies es van dedicar a extreure aquests tubercles. Dones, homes, nens i nenes, més de 100.000 persones que van acabar anomenant-se barbasqueros (recol·lectors de barbasco) s’internaven a la selva per arrencar-lo de la terra, moltes vegades sense més eines que les seves mans i el seu propi saber. En el seu camí es van trobar tot tipus d’animals perillosos i molts van patir accidents greus i mortals.

El valor de cada tubercle depenia de la quantitat de diosgenina que se’n podia extreure i que variava del 4 al 7% del seu pes. Calia saber-los escollir. Per això, els barbasqueros van utilitzar el seu saber dels patrons de pluja, els diferents colors de les arrels i les variacions en l’amplada de l’enfiladissa per determinar quan i on podrien desenterrar les millors arrels. En grans terrenys fora de la selva coneguts com a beneficis els tubercles es tallaven, fermentaven, assecaven i empacaven en sacs que posteriorment s’enviaven a la Ciutat de Mèxic. En els moments de major demanda s’extreien deu tones de barbasco per setmana, procedents de les selves de Veracruz, Oaxaca i també de Tabasco i Chiapas. Aquest és el relat oblidat sobre les pastilles anticonceptives.

El reconeixement de nous protagonistes en els relats històrics, en aquest cas els estudiants i els barbasqueros, ajuda a entrellaçar els fils de la mateixa història, recuperant altres veus. Com han indicat diferents autors, es pot contribuir així al principi d’“equitat epistèmica” (Velasco 2011) a través de la “recuperació de l’escrúpol” (Latour 2013) i d’“ampliar el cercle del nosaltres” (Singer 2011). Així, amb noves geografies i personatges, es poden qüestionar les històries colonials al servei de les relacions de poder imperants.

 

 

José Antonio Chamizo
Universidad Nacional Autónoma de México

 

* Traducció: Judit Gil-Farrero

 

Com citar aquest article:
Chamizo, José Antonio. Tres relats sobre les pastilles anticonceptives: l’oficial, l’ocult, l’oblidat. Sabers en acció, 06-03-2024. https://sabersenaccio.iec.cat/tres-relats-sobre-les-pastilles-anticonceptives-loficial-locult-loblidat.

 

 

Per a saber-ne més

Pots ampliar la informació amb la bibliografia i recursos disponibles.