Gigi és el meu gosset. Tendre a la carícia com un pètal de flor. Mestía y peter, el mateix que la seua mare. L'esquena d'un negre atzabeja, el pit i la panxa blancs i suaus com el cotó en pèl. A la cara una franja nívia des de la testa fins el movedís i graciós morret i als costats, al coll i les orelles -l'esquerra erecta i la dreta cota- un color marró clar. Els ullets vius i preguntaires. Tenia uns dies quan el portaren a casa i com que arribà per la festa de Sant Valentí, el patró dels enamorats, i aleshores estava de moda una canço que parlava d'un tal Gigi l'amorós li vaig posar eixe nom. Malgrat tot la meua dona el rebutjà de bones a primeres. Li vaig prometre que el tornaria al dia següent, però no ho fiu perquè a l'hora d'emportar-me'l la seua mirada, trista i suplicant, em colpí el cor. A més era una mirada planyívola, d'incertessa, inquisitiva, que em preguntava sense paraules: Qué vols fer de mi? Io estic bé, no us molestaré. Sols necessito una mica de menjar, les sobralles, i un raconet per a dormir. Demane massa? No demanava molt i a canvi anava a proporcionar-nos companyia, distracció i la possibilitat, almenys per a mi, de tenir un company que pogués escoltar-me amb paciència i sense fer preguntes. ...