La ronda estava a punt d'acabar. La parella de carrabiners havia caminat prou més de l'acostumat. La nit fou fosca i allò era bo per la gent del contraban. Per sort res no havia passat i inclús els dos homes uniformats pogueren fumar-se unes cigarretes amb tota tranquil.litat. Es clar que a l'hora d'encendre-les hagueren de ficar-se dintre d'un dels molts amagatalls que hi han pels penya-segats. Els carrabiners coneixen el litoral com la palma de la seua mà. Són moltes nits de molts anys fent-ne el mateix recorregut, aguaitant la possible arribada d'aquells vaixells que portaven unes quantes galindaines, per com que la llei deia que allò era matuta calia decomisar-ho encara que, de vegades, tingueren llàstima d'aquella gent sofrida, fatigada i sempre empaitada.

La foscor de la nit produiex una forta tensió als nervis. El cervell ha de romandre ben despert i els ulls acaben fent mal de tant de mirar, amb esforç, cap la negror. Qualsevol crit de les aus noctàmbules dóna la impressió d'estar-ne front a un sant i senya, perquè unes altres repliquen hi hom mai no sap si està escoltant uns animalets de ploma o són persones que les imiten. Sols la llum del far presta una mica de confiança i ajuda, perquè, aleshores, les aus callen i el silenci només és trencat pel soroll de la mar que mai no es cansa d'enviar ones a la platja i de colpejar les roques.

Amb la primera claror del dia la calma torna a l'esperit. El sol ret a la mar la seua color blava, a la muntanya el seu perfil i a les tresqueres la línia necessària per poder caminar sense perill. Els ocells de la matinada no transmeten contrasenyes, canten l'himne de l'alegria, de saber-se'n vius, de poder menjar ells i buscar-hi, per qualsevulla herbeta, el cuquet alimentós pels fills. Som front a la millor hora de la jornada i, a més, d'una jornada d'estiu. Els carrabiners no fan cas, ni poc ni molt, del meravellós espectacle que els ofereix la naturalesa. Són massa vegades de veure'l i la repetició fa que les coses perden interés. Sols pensen que aplegaran prompte a casa seva perquè l'altra parella de relleu deu d'haver-se'n posat en camí.

Els servidors de l'ordre s'acomiaden de la seua tasca. Són dos bons i vells amics que han afermat l'amistat en nombroses nits de perill, en dies de convivència i en l'ajuda generosa quan ha estat necessari. De vegades és més important tenir un bon amic que un germà. Aquest és el cas. Caminen junts fins el poble on viu un d'ells, el Vicent. L'altre, el Modest, encara té un bon tros de camí pel davant. Han estat fent la ronda al voltant del cap de Sant Antoni i el Modest viu allà dalt, al Portixol, a una casa llogada pel seu sogre que, com ell, també fou carrabiner en altre temps no massa llunyà.

Mentre camina solitari cap a la llar té una idea fixa dictada per la fatiga. Com que som a juny - és el darrer dia del mes - i la calor apreta, va pensant en l'aigua freda de l'aljub, en el remulló que es pegarà dintre del safareig i, sobre tot, en el llit on s'ajeurà fins que el cos en diga prou. Això de la dormida serà si el nadó el deixa. Fa sols uns dies que la seua muller ha donat a llum i el menut, adesiara, brama com les tonyines de la mar. Aquest n'és el tercer dels seus fills. El Modest ha matrimoniat dues vegades. De la primera dona va tenir una parelleta. Quan es quedà viudo sa mare s'endugué la xiqueta a Gata i la seua sogra el xicon a Teulada. Fins passats tres anys no va pensar en casar-se de nou. El mascle necessita de la femella per allò de la solitud que mai no és bona per a l'home. Va conéixer l'Úrsula pel fet de que el pare d'ella era membre del Cos. La cosa va quedar arreglada en poc temps. El nou matrimoni anà a viure a casa els pares de la dona. Passats uns mesos l'home portà amb ells el seu fill Bartomeu, tant pel goig de tenir-lo al seu costat com per alliberar de tanta càrrega la seua primera sogra que, a més a més, havia enviudat i tenia moltes boques que alimentar.

Ara, camí de casa, el record de l'altra dona li eixía al pas. Rememorava la coneixenca, el prometatge, aquell primer bes furtat, el dia del casori i el naixement dels fills. Després de tastar la mel hauria de provar la fel, sorgiria la malaltia que s'enduria per sempre aquella bellesa aturant aquell cor bondadós. Foren quasi quatre anys de felicitat completa. No volia fer comparances, però, sense adonar-se'n, el pensament buscava la Lionor, inclús en els moments menys apropiats. El pas del temps aniria cicatritzant la ferida encara que mai res no seria el mateix d'abans. Els ulls del Bartomeu li recordaven aquells altres perduts i això, que per ell era motiu de satisfacció, podia convertir-se en fort obstacle per la convivència familiar, doncs la segona dona podia pensar que aquella mirada, tothora dolça, era un reprotxe permanent per haver ocupat el lloc de la morta.

D'ençà que quedà embarassada l'Úrsula havia sofert, un canvi força important que tenia preocupat el marit. Els seus ulls, petits i foscos, miraven, foraviats, cap la llunyedat i quan tornaven del viatge semblaven dues brases fumeres que podien cremar tot allò que trobaren al seu voltant. I com que sempre qui més apropat s'esqueia del perill era el Bartomeu rebia la calor i les consequències d'una incipient bogeria. Quan vingué al món el fruit del seu matrimoni la mania persecutoria queda aturada uns dies - aquells del parteratge - per tornar amb més pujança passada la quarantena. Se li va ficar en el cap que el germanet major donaria mal d'ull al menut. Això ho deia una i altra vegada a l'home que, aturmentat per tanta insistència, prengué la decisió de portar el xicon, de bell nou, a cura de la mare de la seua primera dona que, aleshores, vivia a Benissa i a la que encara anomenava sogra. Ho faria una vegada que hagués passat l'estiu.

La casa estava a quatre passes. Un revolt més la garrofera i de seguida el riurau. Els records i els propósits deixaven pas a la realitat immediata. Rentar-se i dormir era el que calia fer. De sobte, i abans de ficar els peus a l'era, aparegué la sogra que, agafant-lo del braç, el féu seure damunt el margenet de l'entrada on la flaire de la flor de nit era vençuda per la del gessamí. La dona estava nerviosa; es refregava les mans sense parar; enrotllava i desenrotllava el davantal; treia el mocador i el tornava a la butxaca; feia i desfeia sense adonar-se'n.

El Modest la mirava perplex. Li va preguntar:

- Què passa?

- El teu fill ha tingut un accident.

- Quin fill?

- El Bartomeu.

- Què li ha passat?

- Està mort.

El cervell ha rebut la maçada. Mira la sogra i no la veu. S'aixeca i ho mira tot sense veure res. Despenja la carrabina del muscle i la deixa caure. Es treu la gorra de plat i la llança vers les plantes. Corre enfollit cap a la casa. El sogre l'ix al pas. L'empenta i segueix avançant fins aplegar a l'alcova del xicon, L'espectacle l'atura. Al terra hi ha una manta, la lleva i el que veu el fa trontollar. Allí és el cos del seu fill amb els ulls oberts, rodejat de pallots de dacsa cremats, com cremada està la màrfega mig caiguda del llit. No veu sang. La cambra fa olor a fum. Amb un gran esforç agafa la criatura i la treu al riurau. Tota la seua persona roman tragirada. L'estómac li tragita. No sap què fer, ni que dir, ni on anar. Els sogres són al seu costat. La dona té una tassa a les mans i l'home roman segut amb els braços creuats damunt els genolls. El Modest dret, amb el nen fortament abraçat. Li tanca els ulls com aquella altra vegada li'ls tancà a la Lionor. Mira al voltant i no veu la seua muller.

- On és l'Úrsula?

Els sogres no contesten. Tampoc saben el que han de dir. De bell nou crida, però aquesta volta amb violència.

- Úrsula, on ets?

Ningú no contesta. El sogre s'aixeca de la cadira, s'apropa al Modest i li posa les mans damunt els muscles, el fa seure. La sogra li ofereix la tassa. La rebutja. No vol soltar el fill. De sobte comença a plorar i s'oblida de la segona dona i se'n recorda de la primera, de la mare d'aquell cosset mort. I la crida mancat de veu, amb tristor i com si demanàs perdó.

Per l'era apareixen el Vicent i una parella de la guàrdia civil. Li treuen el xiquet dels braços i l'enrotllen amb una nova manta. El carreguen a la tartana que ha portat a tots tres. El Vicent agafa del braç el seu amic i se l'emporta vers el vehicle, pugen i s'encaminen cap a Xàbia. El Modest, una mica tranquil.lizat, demana per la seua dona i el nadó.

- Demà, demà - li diu el Vicent.

Serien les quatre del matí quan el sogre del Modest va notar una olor de fum a la casa. Botà del llit amb prestesa, però arribà tard. El Bartomeu era mort. Donà una mirada de vell experimentat a la cambra i com qui sap el que fa i pegant cabotades anà per aigua. Apagà les brases que quedaven i tot seguit va despertar a la seua muller que, assabentada d'allò que havia passat, també bellugà el cap de dalt a baix mentre els ulls se li omplien de llàgrimes. El vell carrabiner, corrent com un esperitat, se n'anà al quarter a posar en coneiximent del sargent de la guàrdia civil el fet que havia succeït a casa seva i que no veia gaire clar. Tornà acompanyat de dos números que quan varen arribar a l'alcova, feren un lleuger reconeiximent, taparen la criatura amb una manta, demanaren que l'Úrsula fos despertada - si de cas dormia - i, després de fer algunes preguntes, que no foren contestadas per ningú dels presents, se l'endugueren, xano-xano, per les dreceres que tant bé coneixien.Com que el mamonet, necessitava de sa mare van permetre que el portara amb ella perquè pogués donar-li l'aliment. Al llarg del recorregut ningú digué una sola paraula. Els civils caminaven seriosos i preocupats. La dona amb el cap catxo.

Al dia següent amb l'informe del metge forense l'assumpte va restar clar .El Bartomeu no havia mort cremat, ni tampoc asfixiat pel fum. El decé fou causat per estrangulació i, a més, els organs de l'oïda de l'infant presentaven senyals inequívoques d'haver estat traspunxats per un objecte afilat i dur com podria ésser una agulla de fer mitja o, si de cas saquera. L'autòpsia va mostrar també restes de vidre i d'una mixtura inflamable com l'emprada per fer llumins. El xiquet degué morir en mig de terribles dolors i violenta ranera. La madrastra criminala havia truncat una vida de cinc anys, destrosà una familia i pergué el fill propi que va anar a parar a mans d'una dida.

L'Úrsula, de jove, era una mica rara. Poques amigues per causa de tenir un geni virós. Solitaria i dominant se sentia ferida quan algú reia al seu costat. Els pares la deixaven fer i quan van aconsseguir casar-la soltaren l'aire dels pulmons i respiraren tranquils perquè havien cregut resoldre un problema. El bo del Modest pensà que aquella dona, plena de vida i que semblava feinera, l'ajudaria a la criança dels fills a més de donar-li'n uns altres. Tots els proyectes varen eixir cap per avall. És ben cert que parí un xicon, però en féu desaparéixer un altre d'una manera brutal. I menys mal que la xiqueta mai no estigué a casa de la seua madrastra, perquè no sabem el que hagués passat d'haver caigut en aquelles mans assassines.

Des de que el Bartomeu arribà a la caseta del Portixol tingué problemes amb la dona del seu pare. Era massa menut per comprendre el que estava passant, sols demanava una mica d'atenció, un somris, un carícia, el mateix que qualsevol xiquet de cinc anys. Com que el pare quasi sempre era absent mai no trobà allò que necessitava. Unicament odi, despreci, bateculs, carxots i bursades. Si reclamava el menjar rebia una clatellada. El xicon mirava a la madrastra amb els seus ulls grans com demanant una explicació al colp rebut i allò la treia de polleguera.

De vegades la mare de l'Úrsula es compadia de la criatura i li feia alguna mena de carantoines. La filla cridava rabiosa:

- No es fique amb les meues coses !

Quan el marit era a casa havia d'escoltar la lletania de greuges que murmurara la muller. L'home mirava el xiquet, se li humitejaven els ulls i se n'anava cap el bancal deixant la dona amb la paraula a la boca. L'actitud de l'espós la feia enfollir més encara. Com que el pare mai no reptava el fill, ella prengué la determinació de desfer-se'n del mocós utilizant tots els mitjans al seu abast. Canviàˆ la tàctica. Féu un moviment d'aproximació, intentà guanyar-se la voluntat del nen que, donada la seua condició, de seguida caigué dins de la xarxa que anava teixint aquella aranya malèfica.

La primera malifeta la féu només presa la decisió d'acabar amb la criatura innocent. Al primer foscant, i aprofitant que l'home se n'havia anat a prendre el servei, agafà el xicon de la maneta i jugant amb ell i fent-li riure com si fossin dos bons amics, s'encaminaren vers els entorns del Cap de la Nau on el boscam de pins i brossa era tan espés que amb molta dificultas podien obrir-se'n camí. Començaren buscant-hi herbetes i després la dona li va preguntar el petit si volia jugar a l'acud, proposta que provocà un batiment de palmells com a senyal d'aprovació. Bartomeu s'allunyà un bon tros del lloc on hi eren i s'amagà, a la gatzoteta, darrere d'un matosser. La madrastra que ho tenia pensat i repensat aprofità el moment per fugir-se'n de l'indret i tornar-se'n a casa. A l'arribada, quan hi era fosc del tot, sa mare, preocupada i quimèrica, li va preguntar:

- I el xicon?

- A vosté que l'importa.

Tot seguit va pujar a la seua alcova, es deixà caure damunt el llit i passant-se les mans pel ventre, inflat i ple de vida, l'acaronà mentre deia:

- Tu seràs sol, fill meu, tu seràs sol.

A trenc d'alba Bartomeu tornà a casa. Venia fet un santllàtzer, la roba plena d'esquinços, els ulls enrojolats, cames i bracos escarrapats, però sense llàgrimas, com un home. S'apropà a la pica del safareig i conforme va poder es netejà la sang. A continuació se n'anà cap l'habitació i es va ajaçar quedant dormit immediatament.

Com que la madrastra estava convençuda que el xicon no hi era a casa i com que l'home dormia, ningú no va despertar el Bartomeu qui, fins l'hora de dinar, va romandre gitat, tant cansat s'hi trobava. Quan eixí de la cambra la familia era seguda taula, però el pare encara no hi era. Preguntà per ell i es posà a plorar. A la madrastra li caigué la cullera de les mans i les ninetes se li feren grans i fosques. Sense tenir temps a reaccionar aparegué l'home refregant-se els ulls mig emboirats per la son. El xicon l'agafà de les cames prosseguint el plor. A la dona li tremolaven les mans. El sogres menjaven capbaixos.

- Què t'ha passat? - preguntà el pare.

- He caigut damunt d'una argelaga.

- Has d'anar amb més cura.

- Si, pare.

Li donà un bes i tots dos començaren a dinar. Res no havia passat. La impressió que li féu a l'Úrsula veure aparéixer allò que a ella li va semblar una fantasma la tingué molts dies capgirada, però com que era una femella força caparruda tornà hi, a encalçar el Bartomeu amb noves malifetes.

Bartomeu, a pesar deis cinc anyets, pareixia de ferro o, si de cas, de goma, perquè aguantava totes les bursades i rebotava com una pilota. Res mimvava la seua salut i, com si de veritat tingués un Àngel de la guàrdia que vetllara per ell, defugia les dificultats a mesura que sorgien. Sols tres mesos visqueren junts madrastra i fillastre i en tant curt espai de temps aquella mala dona féu tot tipus d'assajos encaminats a esborrar d'aquest món la dolça criatura que havia perdut la mare i que mai no trobaria qui pogués substituir-la.

Abans de donar a llum, i a més de la trapelleria del bosc, en una altra ocasió demanà l'ajuda del petit per treure aigua de l'aljub. Com que ningú era a la casa aprofità l'avinentesa provocada per desfer-se'n del xicon. Poal i nen anaren a parar dintre de la cisterna i ella fugí, a demanar socorriment amb la secreta esperança de que, mentre tant, el Bartomeu s'hauria ofegat. La bona sort del xicon féu que la corda s'enganxara amb la corriola i, agafat al poal i amb mig cos fora de l'aigua, romangué fins que un home, alertat pels crits del xicon, acudí i amb molta cura aconseguí treure'l. Tot el temps que durà la tasca del salvament la madrastra, que aparegué quan l'home estava lliurat a la tasca, aprofità el moment per lamentar-se clamant al cel, anomenant-se desgraciada, tirant flames per la boca, acusant aquell petit de rebel, de diable busca-raons que, amb les seues diableries, acabaria trencant-li els nervis i a bon segur que la faria avortar perdent la criatura que portava al ventre. Quan eixí el Bartomeu i de bell antuvi la va mirar amb aquells ullots, vius i acusadors, no pogué suportar la mirada i caigué rodona al terra.

Aquella nit va esperar a l'home i el va posar al corrent d'allò que havia passat. Com que la millor defensa n'és un bon atac, mamprengué l'espós amenatzant-lo i dient-li que no podia suportar tants ensurts i que aquell fill seu havia que tractar-lo amb mà molt dura o emportar-se'l ben lluny on mai més poguera veure'l, en cas contrari perdría el fruit que madurava dintre el seu cos. El Modest, amb la calor del moment, agafà la corretja i s'endinsà a l'habitació de l'innocent. Bartomeu dormia com els angeletes i quan el pare, sacsant-lo, el va despertar obrí els ulls i un somris dolç asoma als llavis al mateix temps que els bracets eixien del llençol i abraçaven el coll benvolgut. El Modest féu figa i deixà caure la corretja.

Dies després l'Úrsula donà a llum un nen polit a qui posaren de nom Francesc. La maternitat l'endolçà una mica, dolçor momentània presagi d'una tempesta que es desencadenaria amb molta més virulència, fieresa, furor i crueltat. Va permetre, entretant arribava el llampegueig i la tronadissa, que el Bartomeu pogués veure el germanet, però de lluny, mai no tocar-lo.

- El voldràs molt? - li preguntava el pare.

- Si, pare.

- Mentre siga tan menut no t'apropes a ell.

- Per què?

- Perquè podries danyar-lo sense voler.

- Jo el defensaré i jugaré amb ell.

- Tu eres molt petit per defensar ningú

- Jo sóc un home.

Un home de cinc anys que mai no aplegaria a ser adult. Un home sense futur i sense esperança. Un màrtir d'una dona zelosa i boja. Quan la madrastra li donava de mamar al seu fill el Bartomeu la mirava fixament. Era un infant i com a tal s'hi comportava. Li hagués agradat també xuclar hi, d'aquelles mamelles. Aquell fet innocent donà noves llums al cervell malaltís de la diablesa. I pensà en noves malifetes. Va preparar un nou parany. Féu unes sopetes amb brou olorós, esmicolà un bon tros de vidre i posà, a més, unes cabotes de llumins. Quan allò estigué llest i com que el Bartomeu desconeixia que els mamonets no menjen sopes caigué en l' engany que li va tendir la tramposa.

- Vols la sopeta del Francesc ?

- Si, mare.

Aquella paraula meravellosa no va commoure el duríssim cor, de pedra foguera, que posseïa la madrastra. I li va donar la sopa enverinada amb els ulls encesos de febra assassina.

- Ho trobes bo ?

- Bo si, però sembla que tinga terra.

- Tu tens moltes manies. Si no t'ho menjes tot mai més no te'n donaré.

Bartomeu s'acabà el plat. I després anà a jugar a l'era, pels bancals, pujant a la garrofera i fent ninots de fang. La madrastra el tingué en observació durant uns dies i res no va passar. Repetí l'operació altres vegades, sempre amb el mateix resultat negatiu pels seus desitjos. El xicon tenia un estòmac fort i anava paint tot allò que li endinsaven amb idea criminal. La desesperació i la ràbia de l'Úrsula foren de tal grau que maquinà la darrera i definitiva prova. Com que un munt de voltes havia dit a l'home que el seu fill fumava d'amagatotis, valent-se de qualsevol paperet i utilizant com a tabàc els pampols secs, preparà l'escena del crim de forma i manera que paregués un fet fortuit. Quan el Bartomeu dormia s'apropà al llit i amb tota la força de les seues mans i aquella altra que li prestava l'enfolliment, apretà el coll de la criatura fins produir-li l'estrangulament. Després, i venint a demostrar que per les seus venes el que circulava, en lloc de sang, era una mena de liquid verinós que l'havia transportada al cim de la bogeria, tragué una agulla saquera del davantal traspassà els timpàs de l'infant, que ja hi era mort i romania amb els ulls oberts. Tot seguit, i creient perfeccionar la coartada, féu un cigarret, l'encengué i el deixà caure damunt la màrfega a la que, a més, prengué foc. Posà la caixeta de llumins a la lleixa, on el xiquet tenia unes poques joguines, i abandonà la cambra entrant a la seua on va treure el criançó del bressol i estrenyint-lo ben fort li digué:

- Ja ets sol, fill meu, ja ets sol.

El juí tingué lloc a la ciutat de Dénia. L'Úrsula va ésser comdemnada i ingresada a la presó de dones de la capital de la província. El Modest ja no fou mai més l'home que havia estat abans. Demanà el trasllat a un altre poble llunyà per fugir-se'n de l'escenari del crim i per poder oblidar el més aviat possible. El petit Francesc quedà a cura d'una dida mentre van ser necessaris els seus serveis, després el portaren a casa de la seua àvia paterna, on es va fer gran al costat de la germaneta de Bartomeu i d'ell mateix.

Donat que el temps passa amb molta rapidesa ja tenim el Francesc, el fruit de l'Úrsula i el Modest, fet un jove de vint anys que ha ingresat dintre el Cos de la Guàrdia Civil i que mai no ha vist la seua mare, de la que ha tingut algunes notícies i de la que ho sap tot al voltant del crim. Tal vegada com a consequència del pes heretat el Francesc és un xicot malmirrós, poc donat a la conversa i l'amistat. Entre els seus companys de la Benemèrita no hi era ben mirat i un bon dia - mal per ell - els caps li donaren la baixa sense que restaren massa clares - al menys per la família - les raons de la separació. El Modest, aleshores destacat al port de Dénia, veia com li s'enfugia aquest altre fill. El seu sofriment es feia ben palés. Se li notava en els ulls sota els quals aparegueren taques lívides, les carns li mimvaven, el caminar s'hi tornà cansós i l'alegria, que va desaparéixer aquella nit del darrer dia del mes de juny de l'any més trist i dolorós de la seua vida, tornava sols quan tenia al seu costat la filleta.

L'Úrsula, per la seua banda, va tenir la sort de ser inclosa dintre dels beneficis d'un indult que atorgà el general Primo de Rivera al poc temps d'instaurar-se la Dictadura coneguda sota el seu nom. No tornà al poble fins passats vint anys. I quan ho féu - acabada la guerra civil espanyola - aparegué com una gran senyora amb molts duros a la butxaca. Aquestes décades d'absència varen transcòrrer - exceptuant el sojorn que romangué empresonada- a un lloc allunyat on va treballar de majordoma d'un senyoret fadrí qui, segons el parer general, la va deixar hereva dels seus bens que devien de ser abundosos. El ben cert és que l'Úrsula, de tornada a Xàbia, comprà una casa nova, prengué a llur servei un matrimoni - el Josep i la Remei - i començà la construcció d'un xalet a la vora de la mar en, una época en la que allò era un luxe desacostumat. Avui encara, - quan s'escriu aquesta història - la casa, coneguda per tot arreu de la contrada com el xalet de la criminala, ofereix l'aspecte d'una mansió senyorívola.

Al poc temps del retorn a Xàbia va escampar la xarxa amb la intenció i l'esperança d'enviscar l'ocellet del seu fill, i allà, al fons del seu cervell, li bullia l'idea de fer caure també a l'espós. En el primer cas tingué éxit, però en el segon fracassà, perquè el Modest mai no volgué veure aquella dona que ja no era part de llur familia. Amb el fill tingué una conversa al voltant de la tornada de la dona i mare.

- M'agradaria visitar la meva mare.

- Pots anar-hi quan vulguis.

- Per què no anem junts?

- El pare no pot acompayar-te.

- Per què?

- Perquè no vull veure mai més eixa dona.

- Es la seua.

- Es ta mare i prou.

El xicot parlà també amb l'àvia paterna:

- Vaig a veure a ma mare.

- Tingues cura d'ella.

- Per què diu això?

- Perquè ens ha fet patir molt a tots.

- A mi gens.

- A tu t'ha marcat per a tota la vida.

I a la germana també s'ho digué:

- Viuré a casa de l'Úrsula.

- Li ho has dit al pare?

- És clar.

- I què diu?

- Que fagi el que vulgui.

- Ho penediràs.

- Per què?

- Perquè és una mala dona.

- És ma mare.

- Ben cert, però la mateixa que matà el nostre germanet.

Mare i fill mai no aconsseguiren fer lliga. El geni d'ella i la deixadesa d'ell xocaven amb bastant frequència. El Francesc era força inestable i com que sa mare el portava a ratlla en l'assumpte dels diners acabà anant-se'n de casa i tornant-hi, a la de l'avia, junt a la germana. Els viatges d'anada i tornada es feren habituals fins que el pare morí. Llavors els carrabiners tenien un sistema d'ajuda anomenat l'Humanitaria que consistía en una aportació de tots els membres del cos per socorrer la viuda o els orfes. En aquest cas especial, com la muller havia estat processada i condemnada, foren els fills qui varen rebre el socorriment. El Francesc, amb els diners que rebé, es comprà un carro i una cavalleria per tal d'independitzar-se i mamprendre una nova vida. Però la mala fortuna era sempre la seua més fidel companya i en aquesta ocasión més que mai, doncs als pocs dies de tenir el vehicle i treball sofrí un accident fatal. Camí d'una obra el carro, que anava carregat de bigues, pergué una de les boixes dels botons de la roda, trontollà i la càrrega colpejà l'esquena del xicot tirant- lo a terra i com que caigué atabalat no va poder evitar que l'altra roda li passàs pel coll produint- li la mort per estrangulació. Hom no sap si l'Ursula va plorar.

La duresa del colp no va crebantar la resistència anímica ni la física d'aquella dona. Havia creuat la cinquantena, les seus mans donaren mort a un infant innocent, romangué a la presó uns quants anys, l'espós la repudià, el fill fou víctima d'un accident mortal, la pròpia familia es va desentendre d'ella. I com si res.

Quina mena de cor niava dintre d'aquell cos? Dur com el diamant, pero sense llampecs que reflectiren la bellesa, negre com el tub d'una xemeneia a la que hom no li hagués llevat mai el sutge, silenciós, sense batecs qu posaren de manifest que allò alenara i que pogués trafegar la sang.

Quina mena de cervell hi havia dintre d'aquell cap? Un bosc d'idees que s'hi perdien pel laberint i si qualsevulla d'elles era capac de trobar l'eixida s'abocava pels ulls donant-li a les ninetes una expresió enfollida, de mirada llunyana i terrible.

Quina mena de dona era aquella? Havia estat jove és clar, però mai no gaudí de llur jovenesa, possiblement estigué enamorada, encara que tampoc pogué fruir de l'amor perquè l'odi i la rancor eren els motors que posaven en marxa aquella màquina dominada pels instints i mai no pels sentiments.

L'egoisme de l'Úrsula es féu palés, una vegada més, després de la mort del seu fill. Els casers, donat que la gent del poble es defugia per tot allò de les circumstàncies agreujants al voltant de la mestressa, li plantejaren la seua anada a un altre lloc on poguessin eixir a l'antuixà, sense que el veïns giraren el cap negant el salut. Fou Josep qui donà el primer pas:

- Mire,senyora, ens volem anar.

- No sou bé aquí?

- Mal no som, però hem de pensar en el dia de demá.

- Això ho teniu solucionat.

- No sé com.

- Jo pense deixar-vos ben arreglats.

- Ja fa gairebé un parell d'anys que som ací, amb vosté, i sols hem menjat i begut.

- I us pareix poc?.

- Poc no, però prou tampoc. D'aquesta manera mai no podrém estalviar una pesseta, perquè no la rebem.

- Ja ho sé i per això he pensat el que he pensat.

- I què ha pensat?

- Fer-vos els meus hereus.

- Senyora vagi a enredar a un altre. Vosté té familia i, a més, encara és una dona prou jove.

- No tant, Josep, no tant. Ja he aplegat als cinquanta-cinc i això són un grapat d'anys.

- Podria donar-nos alguns diners de tant en tant.

- Així ho faré d'avui en davant.

- De bona veritat?

- No et fies de mi?

- Jo que sé.

L'Úrsula va convèncer el caser. El Josep i la Remei varen decidir deixar passar un temps fins veure com es desenvolupaven els esdeveniments, entre altres raons perquè no sabien on anar. La mestressa mai no afluixà la faltriquera, sols treia monedes quan era precís comprar qualsevol cosa. Sempre tenia contestació per a totes les preguntes i sempre donava llargues a l'assumpte, posant una mica d'esperanca dintre del cor d'aquella pobra gent.

El Josep veia com passava el temps i tot seguia el mateix. Tornà a la càrrega:

-Senyora, què n'hi ha d'allò que parlarem?

- Cal tenir paciència que tot arribarà.

- Si jo paciència en tinc i massa. El que no aconseguesc veure mai és un duro.

- Tot serà teu Josep.

- El que estic veient són moltes promeses, però de forment ni un grà.

- I jo el que veig és que estàs tornan-te molt descarat.

- Serà la necessitat.

- Siga el que siga no vull que em parles d'eixa manera.

- Jo li parle a la senyora amb molt de respecte, però vosté no fa altra cosa que prendrem el pél.

- Josep, fixat en el que dius podria costar-te ben car.

- Em dóna el mateix.

- No siguis busca-raons.

- I vosté no m'alce el crit.

- Soc a casa meva i faig el que em dóna la gana.

- Ja veurem.

- Què vols dir?

- No res.

- Bo. Ara deixam que tinga la meua sesta.

Tancà els ulls i ja no els obrí mai més. El Josep, descontent amb els raonaments de la senyora, dolgut de la seua impotència i encegat per la ira, agafà la maça de picar espart, que hi era al costat de la llar, i sense pensar-s'ho i, realment sense adonar-se del que estava fent, li pegà una maçada tremenda al clatell, amb tanta forca i rabia que l'esclafit s'endugué el cervell cap el sostre, parant el cor de la criminala.

Bernat Capó.