2. Compatriotes

1. Potser sí que és veritat que la necessitat d'un grup de pertinença és un universal antropològic. O una regularitat estadística del món dels humans, tant se val. La tribu, la classe, la nació, són formes de pàtria que trobem a tot arreu on anem. Ells i nosaltres, els nostres i els de fora: un esquema dicotòmic tan primitiu com les coses més primitives que puguem imaginar. I tanmateix no conec ningú que haja caracteritzat la pàtria com una xarxa mantinguda de manera deliberada i conscient. Aquesta és, precisament, la meua noció de pàtria, o una de les que no m'inspiren desconfiança o rebuig. Jo decidisc quins són els meus compatriotes, he dit moltes vegades als meus amics; jo els atorgue el passaport immaterial que els fa ciutadans de la Civitas Mei, com diu el meu amic Josep-Enric. Sí, és cert que la pàtria són també certes experiències que ens constitueixen en forma de memòria, certs llocs i paisatges que són ingredients inalienables de nosaltres mateixos; i, si molt em pressioneu, us diré que la pàtria poden ser també els vincles amb coses encara més quimèriques, com ara uns fets històrics que ens han contat o unes formes de vida que sovint no hem experimentat. Pessoa deia, i molts ho han repetit sense entendre-ho, que "a minha pátria é a língua portuguesa"; la frase no es refereix a territoris, ni a aquell imperi que ell va cantar amb verb èpic roent. Es referia a aquesta "casa i presó" que són les paraules que habitem des dels estrats més inaccessibles de la nostra consciència, es referia a la teranyina concreta que ens fa de casa i de presó a mesura que venim al món del llenguatge o, per dir-ho en altres paraules, tenim ús de raó. Tot això és cert, en una mesura que seria molt més difícil de precisar del que es pensen les ments simples i doctrinàries. Però la pàtria que em remou les entranyes, l'única que realment em posa dempeus i em fa suportable qualsevol sacrifici, és la de les persones sense les quals no sóc ningú: no necessàriament persones vives, ni conegudes, ni familiars --entre els meus morts hi ha molts dels qui van escriure els llibres de la meua biblioteca, per exemple--, però en primer lloc gent que forma part de la meua història, gent sense la qual aquest món seria més insuportable i indecent del que de fet ja és. La meua família i la meua pàtria coincideixen, curiosament, perquè jo mateix faig coincidir el sentit de l'una i de l'altra.

Entre els meus compatriotes, els més importants i destacats són la meua família (en un sentit molt restringit) i els meus amics. Evidentment! Contra el tòpic dels "amics veritables" com a quantitat ínfima, he de dir que em falten dits per a comptar-los. La meua bona fortuna és, en aquest aspecte, d'una rotunditat inapel·lable. I resulta curiós que tots ells compartisquen uns trets fonamentals: amor per les coses de la cultura, noblesa d'esperit, passió per la ironia, una generositat incommensurable, fidelitat rigorosa, conviccions liberals, talent polèmic, un saníssim hedonisme, una lucidesa envejable, etcètera. Sí, és cert, no sóc imparcial i només sé cantar lloances dels meus amics. I ben orgullós que siga així. Els punts de desacord --o fins i tot de fricció-- entre nosaltres tenen un valor decoratiu o, a tot estirar, formatiu.

Més d'un se sorprendria davant la manera com hem conviscut durant els darrers anys els meus amics i jo, a distància o en la proximitat. Mentre jo era a Polònia, el seu auxili en la intendència dels meus assumptes a València només és comparable al de la meua família. El cas més flagrant és el de Quelo, que també té el rècord entre els qui em van visitar a Cracòvia: dues vegades! Però els altres també mereixen la meua gratitud constant. I què us diré? Quan vaig tornar del país dels sàrmates, humiliat i deprimit, el moviment de solidaritat amb què em van acollir i ajudar encara em continua meravellant: un em proposava els serveis psicològics de la seua parell, l'altre em convidava a refer-me en un retir vora la mar, un altre em va telefonar des de Gal·les per hostatjar-me l'endemà durant el retorn precipitat, una amiga va remoure cel i terra perquè poguera tornar al meu anterior treball, i a més em trobà el pis de lloguer on ara visc, tots ells em van oferir la seua atenció i les seues paraules de seny i de conhort... I no pararia de contar-ne. No he conegut gaire gent, en aquesta vida, que puga considerar-se tan afortunada com jo en aquest punt.

Ací en teniu alguns dels més destacats: Pol Ferrando, el filòsof-empresari i pare de família, exemple d'ideal aristotèlic (ja me'l veig somrient-se d'aquesta descripció...); Xavi Cervera, el músic de cor gran i de seny petit, devorador exagerat de literatura i company de follies des de la tendríssima adolescència; Miquel Aleixandre, àlies Philosophus Fornicator, indestructible professor de filosofia en secundària, intel·ligència preclara i home d'un trellat de dimensions més que respectables. Ens vam fotografiar durant una felicíssima excursió per la Vall de Gallinera.

Josep-Enric Rubio, àlies Magister Lullisticus, especialista en literatura medieval i sobretot en l'obra de Ramon Llull, durant la seua visita a Cracòvia en març de 2001. Vam aprofitar la seua necessitat de fugir de les falles, i convertírem la seua expedició polonesa en l'excusa per a una conferència que va fer, davant els estudiants de Filologia Hispànica, sobre el Blaquerna. I durant les nostres passejades per la ciutat no vaig perdre l'avinentesa de fer-li una foto clarament irònica, davant uns apèndix metàl·lics de forma sospitosa i d'utilitat improbable, als peus d'una de les esglésies (si no ho recorde malament, la dels Pares Missioners [Kościół kś. Misjonarzy], per Stradom). De fet, era l'únic membre de les tertúlies del Patio que no havia visitat encara Polònia. El Magister és un cas torbador: qui és el Doppelgänger de qui? Com que jo sóc una mica més jove que ell, se suposa que jo sóc la rèplica imperfecta: compartim passions, manies, amics, trossos d'història, caràcter, reaccions... Josep-Enric és la primera persona que va vindre a veure'm a l'exili, i això, que podria ser una mera anècdota turística, per a mi té un pes important en la meua pròpia història. Com ell, jo també seria feliç si poguera viure de renda en una caseta tranquil·la al bell mig de la Selva Negra, com el megapixorro del Heidegger; però el destí ens ha condemnat a portar aquesta creu de fer la viu-viu en un país tropical, caníbal, bèstia i intel·lectualòfob com el nostre. Què hi farem! Almenys així ens podem veure de tant en tant a comptar ampolles de Franziskaner, a fumar Moods, a veure concerts de Don Claudio Abbado o a parlar sobre lo divino y lo humano. No cal ni dir que el Magister té passaport de la Civitas Mei des de fa un grapat d'anys.

(Aquest text està inacabat. Si visites la pàgina de tant en tant, podràs llegir-lo sencer).