EXCURSIONS
Un dels plaers que menys he conreat és, curiosament, el d’anar passejant per les muntanyes. Trekking, en diuen ara? Si ho he fet poc, és sobretot per una raó: perquè aquesta activitat només em dóna plaer si la porte a terme amb gent de la més estricta afinitat i confiança. I com que els conciutadans de la Civitas Mei en general hi tenen poca tirada, o bé tenen poques ocasions per a dedicar-s’hi, la cosa es queda generalment en un desig irrealitzat.
També m’agrada, i molt, conèixer llocs poc coneguts on la intervenció humana ha convertit la matèria en història, llocs que el turisme «intel·lectual» no freqüenta però que tenen coses per contar-me, històries de persones que hi van passar temps i hi van fer coses. Aquesta afecció, com que tampoc no és gaire popular, almenys puc sublimar-la a través de les visites a llocs més a l’abast i més habituals. I si és amb bona companyia, molt millor. Sí, els viatges en solitari són una opció excel·lent quan volem descansar d’una companyia massa asfixiant, per exemple, o quan necessitem que l’experiència del viatge siga estrictament personal; però reconec que sóc un ésser sociable, malgrat la meua timidesa misantròpica, i quan vaig pel món se’m fa penós no tenir a la vora algun dels meus. Si veig alguna cosa que mereix atenció, o si visc alguna experiència digna de record, sempre voldria compartir les percepcions amb els meus compatriotes, i en directe. Aquesta és una de les raons que expliquen, per exemple, per què durant anys i anys desitjant viatjar i podent viatjar, ho he fet tan poques vegades.
Ara bé, si es poden fer compatibles tots aquests desitjos en una mateixa experiència (anar per la muntanya o pel bosc, visitar llocs interessants i poc coneguts, viatjar amb persones del meu nucli bàsic), el resultat és una delícia i un goig. Així, per exemple, la tardor de 2005 vaig tindre l’oportunitat de fer un parell d’excursions, amb el meu germà i la meua cunyada, a dos llocs relativament poc coneguts de la nostra comarca: el castell del Rel (o del Real, jo preferisc la versió anterior) i el mas de l’Olla, dos indrets situats a la serra Calderona.
El castell
del Rel, suposadament del segle XI, es troba al cim d’una de les muntanyes a mig
camí entre Olocau (de Carraixet) i Marines (vell). Vist des de la carretera,
sembla una mena d’apèndix rogenc i ruïnós de la muntanya. La primera vegada que
hi vaig anar, la primavera de 1989 —en companyia del meu germà, la meua cunyada
i la Cèlia—, vam aparcar prop de la carretera i hi vam pujar per la via brava,
pel camí més impossible, travessant la muntanya des de la cara oest. En aquesta
ocasió, però, la prudència ens obligà a informar-nos d’un camí més moderat i
raonable, que mena a peu des d’Olocau per la banda contrària. De tota manera,
l’ascensió abrupta del final resulta inevitable. Des d’allà, la vista és d’una
bellesa impagable: els pins —i, en menor mesura, les carrasques— s’estenen per les
ondulacions més o menys malhumorades, però mesurades, de la serra Calderona; la
comarca —Marines nou, Llíria i la resta— és una evocació relativament distant,
des d’aquell punt. A dreta i esquerra sentíem els trets dels caçadors, i de tant
en tant es veia escapar alguna perdiu estressada. Les restes del castell
transmeten una estranya sensació de caducitat arcaica, de decadència solitària,
d’antiguitat rotunda i muda. Degueren ser uns instal·lacions molt modestes,
aquelles, fins
i tot per a l’època. Se suposa que aquest era el castell d’Olocau, cosa que la
distància fa dubtosa. Què hi feien, els musulmans, en aquest lloc aïllat i
difícilment accessible? No sorprèn gens que allò acabara abandonat a favor del
castell (pròpiament) d’Olocau. A banda d’un possible aljub, d’una plaça
emmurallada i unes parets soltes, el nucli del castell és una petita construcció
que probablement tenia un segon pis, ara d’accés més o menys difícil, i un
subterrani suggerit pel que queda de la malmesa arquitectura del lloc. Des de
les restes del segon pis (i potser n’hi havia més), el panorama imposa l'estranya però inevitable sensació que tot allò era inútil i fora de lloc. Així i
tot, un bon esmorzar, recolzat en la muralla, justifica tot l’esforç a bastança.
Des d’allí
es veu, mirant al nord-est, el que queda del mas de l’Olla, un grup de
construccions que envolten una vellíssima torre rectangular, d’aparença
clarament morisca. De les casetes i corrals de l’Olla, tret de la que es troba
enganxada a la torre, només queden les ruïnes melancòliques i tristíssimes,
testimonis muts d’un tipus d’hàbitat i de vida que ja no existeix a la meua
comarca. Ignore qui és el propietari o propietaris del que hi queda dret, però
em va desencantar una mica el fet de no poder veure la torre per dins. A la
vista de la construcció, resulta difícil d’evitar la idea que la connexió entre l’Olla i el castell del Rel devia ser alguna cosa més que una accessibilitat
visual. D’altra banda, l’accés al mas —almenys si s’hi va a peu— no és un camí
precisament planer: s’ha de travessar la serra des de Marines, per camins de
cabres, fins que s’enllaça amb una mena de pista forestal que deu unir Gàtova i
Olocau. Ara, això sí, el trajecte és un plaer per als sentits, a banda de ser un
esforç per a les cames. Vam trobar diverses espècies de bolets, olors variades,
tots els colors del verd i del groc. Com que la torre morisca no sembla ser
visitable, les ruïnes de l’Olla exciten la imaginació i inciten a consideracions
contemplatives sobre el pas del temps, els canvis històrics i la desaparició de
determinades formes de vida. Per arrodonir-ho i premiar el nostre esforç, l’Olla
ens reservava una sorpresa: a la vora mateixa del mas, i després de tants i
tants anys des de la nostra infantesa, vam poder tornar a assaborir llidons —oh
miracle!—, com els que arrancàvem furtivament des de les muralles del castell de
Benissanó. En fi, que aquestes excursions haurien d’omplir més sovint el nostre
temps lliure.