Aquest text, publicat una setmana després de la mort de Golo Mann, pot servir com a digne complement de l'article d'Enric Sòria «Record d'un escriptor d'història» (Saó, 173 / Abril 1994). I potser ens ajuda, també, a entendre una mica més el personatge i el seu entorn familiar.

Golo Mann, el fill «lleig»^*

En la darrera entrevista que va concedir l'historiador Golo Mann, mort la setmana passada, va parlar sobre els seus grans tabús: la casa dels pares i l'homosexualitat

per Wolfgang Korruhn

Dos gossos salten lladrant pel jardí. La casa sembla gairebé com si fos el xalet de Kilchberg en miniatura, la residència de Golo Mann a Zuric. Ací, a Leverkusen, ell només és un hoste. A casa de la seva nora.

-- No sabia pas que Golo Mann té un fill --dic jo.

-- No --m'explica Ingrid Beck-Mann--. Golo va adoptar el meu marit, Hans Beck, i més tard m'adoptà a mi també. El meu marit va morir fa set anys.

A la sala d'estar seu un petit ancià, amb una mà es repenja sobre una gaiata el mànec de la qual està embolicat amb una bena de gasa.

-- Em fa vergonya --diu sobre el seu càncer--, però què puc fer? Poca cosa es pot canviar, ja.

El que més enyora és passejar, cosa que tant li agradava fer a Kilchberg. Jo vull saber, naturalment, si encara escriu.

-- Ordeno les coses. Estic escrivint el segon volum del meu llibre de memòries, Una joventut a Alemanya.

Conta coses de Munic, la ciutat on va passar la seva infantesa, parla de la casa paterna, del ritual glacialment rigorós de la pensió quotidiana. Tots els membres de la família havien de moure's per casa silenciosament, els infants no podien jugar, «al matí, perquè ell escrivia; a la tarda, perquè llegia; i al vespre, perquè novament tenia alguna feina a fer i després es gitava».

Sempre que parla del seu pare, empra només l'abreviatura TM. I quan parla de la seva mare, sovint només l'anomena Katia, com si hagués estat un familiar llunyà.

-- Vaig conèixer Katia per primera vegada, i la vaig ajudar, quan era una senyora anciana.

Katia, la dona amb els ulls profundament negres i el rostre masculinament sever, arribà als 96 anys i va sobreviure a tres dels seus deu fills. Golo havia de fer-li companyia sovint durant les vacances. No podia estar sola.

-- ¿Hi era vostè quan ella va morir?

Guarda silenci. Durant molta estona.

-- No me'n recordo --diu finalment de manera gairebé inaudible, i torna a callar--. Ella no volia menjar res més. Així va començar. Dues dones grosses li van administrar el seu menjar. Però ella va dir: «Sisplau, res més. Ja no en vull més. Ja no en vull més». Jo mateix ho vaig sentir. Mentrestant vaig fer una passejada, no volia ser-hi present en tot l'assumpte. Quan vaig tornar, ja era difunta. Simplement, no en volia més.

Silenci llarg. Després, continua, fred:

-- És el més natural del món. Ho he observat en allò. Ella en tenia prou. Simplement, li vam donar sepultura en un sepulcre gran adient.

-- ¿Vostè vol que l'hi enterrin també?

-- No --diu ara amb veu alta--, m'han d'enterrar absolutament separat, absolutament. No vull de cap manera que em donin sepultura al panteó familiar. Després, una mica més suau:

-- Està ple de gom a gom, sigui dit de passada. Tindré un altre lloc. Potser al Starnberger See, en una bella parcel·la de terreny.

En la família Mann, l'enyor de la mort i el suïcidi gairebé van formar part de la normalitat. Un dels qui es va suïcidar fou el seu germà Klaus.

-- Sí, sí --diu Golo--, en el cas de Klaus, fou molt peculiar. Ell prenia una droga ací i una droga allà. Com que la literatura alemanya després de la guerra era un terreny molt magre, ell hauria pogut imposar-s'hi, però a causa de les drogues ja no s'hi va interessar més; en comptes d'escriure, simplement es va ficar al llit i es va endormiscar. No es va aixecar mai més. Es va narcotitzar, exactament. Erika ho va sentir molt. Era la seva gran amiga.

Els germans, un parell incestuós --cosa que sabia la família, però que hom va callar--, s'havien allunyat cada vegada més entre ells, ja que Erika s'aferrava al seu pare i Klaus va esdevenir visiblement solitari.

-- ¿Va poder vostè parlar obertament amb Klaus sobre la seva sexualitat? A ell, li agradaven també els homes.

-- No, no ho vam fer. No n'he parlat ni amb Klaus ni amb els altres. En aquestes coses, el meu germà era molt actiu, contràriament a mi. Ell passejà per aquests carrers infinits i polsegosos per retrobar aquest o aquell jove. Un parell de vegades, jo també ho vaig... --Golo Mann s'interromp i, tot seguit, continua de pressa--: No, no ho he fet mai. Només ho he fet alguna vegada a l'elegant casa dels meus pares, quan ells estaven de viatge.

Relata com, una vegada, va invitar un jove a la casa paterna, «però no va tornar». Riu dissimuladament com un tímid adolescent, com si hagués ocorregut ahir, tot i que ja té 65 anys. «Però potser també fou millor, perquè finalment hi havia el perill que la cambrera li ho contés a Katia».

L'amor envers el propi sexe fou un problema no sols per al tímid i severament educat Golo, sinó també per al seu pare, que als seus dietaris va confessar torturants desigs homosexuals.

-- ¿Li ha arribat a vostè, més tard, quelcom d'això?

-- No, no --diu Golo despectivament--, no me n'he preocupat mai.

-- ¿I la seva mare?

-- Ah! Ella no en va fer molt de cas, a fi de comptes. No crec que li molestés. Ben bé el va deixar fer.

Li pregunto sobre la seva primera experiència amorosa.

-- No m'he enamorat moltes vegades. Molt sovint he mantingut que potser fou un error...

Parlem sobre la felicitat i sobre Goethe, el qual a edat avançada va afirmar de si mateix que, en tota la seva vida, no havia estat feliç durant més d'un mes.

-- Sí, la felicitat. No ha anat molt lluny, en el meu cas. De la veritable felicitat, no puc a penes... --Calla de bell nou durant molta estona, i diu finalment, mentre gira el cap a un costat:

-- Si en néixer m'haguessin canviat a la clínica per un altre i després potser m'hagués criat en una saludable casa burgesa, bé, aleshores potser m'hauria anat una mica millor.

-- ¿Ha somiat alguna vegada en el seu pare?

-- No, no hi he somiat --respon de seguida--, no, no. No hi he somiat. No, no, no.

Li pregunto pel seus poemes.

Voldria llegir-me'n un en veu alta, s'aixeca tremolant per pujar a la seva cambra de treball. Entra la senyora Beck-Mann. Dic: «Tinc la sensació que va odiar el seu pare».

-- Aquella inimaginable indiferència del pare --diu en veu baixa--, ja no el deixa estar. Un dia em va cridar a les quatre de la matinada, em va treure del llit i em va preguntar: «¿Hi ha encara algú més a la casa, a més de tu?» Vaig respondre: «Sí, només Claudia». És la meva filla més jove. Golo em va dir, extenuat: «Llavors, se m'ha tornat a aparèixer el TM».

L'ancià torna a l'habitació. No ha trobat cap poema.

-- També estic molt cansat, ara. Sap vostè? El meu genoll esquerre ja no m'obeeix. El cos està ja tan imbècil! Però el cap encara és més o menys intel·ligent.

La senyora Beck m'acompanya a la porta del jardí. Em parla del càncer de pròstata del vell.

-- Però no vol saber res de la malaltia. Se la reprimeix perfectament.

Pregunto si el seu marit fou, en la seva joventut, l'estimat del professor.

Ella conta que Golo tenia amistat amb els pares del jove Beck, i quan va morir el pare d'aquell estudiant ben plantat, el va prendre a casa seva i es va ocupar també de la vídua. Finalment, Beck es va casar i fou adoptat.

Diu ella:

-- El meu marit només era afeccionat a les dones. S'ha afirmat diverses vegades que hauria tingut una relació amb Golo, però no és veritat. Golo és un home sense vida sexual de cap tipus. Mai no va estar amb cap dona, però tampoc amb cap home. I els pares en tenen la culpa. Sé bé de què parlo.

El gos vivaç i pelut salta davant nostre.

-- Pels Nadals del 92 em va dir Golo: «¿Saps què desitjaria jo? O bé un home jove i ben plantat o bé un bell gos». Llavors vaig dir-li: «El mateix et dic, et fas amb un gos». I aquest és. Es diu Sir Henry.

Narrador de la Història

Amb obres de referència com Wallenstein i anàlisis polítiques, Golo Mann esdevingué el més conegut dels historiadors alemanys

Fou un d'aquells homes que, pel fet de néixer, tenen el regal de la fama. Golo Mann vingué al món el 27 de març de 1909, fill del gran escriptor i premi Nobel Thomas Mann -- i fou estigmatitzat pel seu il·lustre pare com a «lleig». La qual cosa va afligir el menut, més encara quan abans d'ell havien arribat ja germans que havien heretat el talent de l'autodescripció --i els quals van saber situar-se a escena de manera desigualment brillant: l'elegant Erika i l'extravagant Klaus.

Però Golo, que pròpiament es deia Gottfried, va recuperar terreny: no va voler escriure històries, com el pare Thomas i l'oncle Heinrich, sinó Història. Golo es féu historiador, i amb el major èxit. Va deixar enrere la casa dels pares, aquell bastió de «silenci, severitat, nerviositat i ràbia», i, amb el filòsof alemany més famós d'aleshores, Karl Jaspers, va fer el seu doctorat sobre el més gran dels teòrics alemanys sobre la Història, Georg Wilhelm Friedrich Hegel.

Altrament que els seus més cèlebres familiars, entesos en el difús-imaginari, era amant de la precisió i de la sobrietat. I, com tota la família, va abominar de la vociferant ascensió del fantasma nazi. Golo emigrà en 1933 a Amèrica. Allà va impartir classes com a professor d'història, i a finals dels anys 50 va tornar a Europa -- no pas a Alemanya, sinó al lloc de repòs per a la vellesa dels seus pares a Kilchberg, al costat de Zuric.

Els temps grans de Golo Mann van començar: després de la mort de Klaus (1949) i de Thomas Mann (1955), es convertí en cap dirigent del clan. Va publicar llibres importants sobre la història d'Alemanya, i va fer-se càrrec d'un paper que també havia jugat de grat el seu pare: el d'observador i admonitor polític escoltat a Europa.

Golo Mann, inclòs al partit conservador, va intervenir a favor de la vinculació d'Alemanya amb l'Occident, va fomentar la política de Willi Brandt amb l'Est a finals dels anys 60, i des de ben aviat va oposar al lema de la «reunificació» el concepte, més correcte històricament, de «nova unificació». Tampoc no va tenir por de preses de posició dràstiques, com en 1977 quan, en temps del terror del RAF, va veure la República Federal embolicada «en una nova mena de guerra civil».

Igual que el seu pare Thomas a principi de segle amb els Buddenbrooks, el fill Golo Mann va obtenir fama mundial amb la gran biografia Wallenstein (1971). En aquesta voluminosa obra va exposar la història, no pas com a col·leccionista de fets, sinó com a narrador, i va deixar que el passat esdevingués ple de vida, sense apartar-se de la veritat històrica. L'adaptació cinematogràfica del seu Wallenstein en forma de sèrie en quatre capítols es va convertir en un moment estelar de la pantalla televisiva.

Golo Mann, que tot just va celebrar el seu 85 aniversari, fou un pessimista durant tota la seva vida. «Qui ha viscut els anys 30 i 40 com a alemany», deia, «ja no pot confiar mai més del tot en la seva nació, tot comptat i debatut, ja no pot confiar mai més del tot en l'home. Romandrà trist en el més profund de la seva ànima, fins a la mort». Golo Mann va morir la setmana passada a casa de la dona del seu fill adoptiu, a Leverkusen.