A Grom

(1955-2007),

in memoriam

El 25 de setembre de 2000, cap a les 9 o les 10 del vespre, vaig desembarcar a Balice. Allà m’esperaven dues persones que veuria sovint durant els cinc anys següents: la directora de l’Instytut Filologii Romańskiej i un barbut baixet i poca cosa. «Te presento a Arturo», va dir la directora. El qual, en obrir el portamaletes, em va dir: «Tendrás que ponerlas tú, que yo no puedo. Soy minusválido». No ho vaig entendre del tot fins unes setmanes més tard. El càncer se li havia emportat un pulmó. Havia estat un fumador compulsiu que, segons em contaria més tard Sebastià, obria les seues classes de polonès a Barcelona fent com si anés a encendre's un cigarret i dient: «Papieros jest dobry. Papieros jest barrrrdzo dobry». A pesar d’aquesta afirmació, molt bo no devia ser el cigarret per a la seua salut, perquè després de l’operació mai no es va recuperar del tot.

De camí entre l’aeroport i el número 3 de la ulica Miechowity, vam fer marrada perquè els meus virgilis cracovians volien mostrar-me la ciutat de nit. Una passejada passiva que, en un moment determinat, es veié sotraguejada per una afirmació estentòria de boca d’aquella estranya reencarnació de Valle-Inclán: «¡En esa casa es donde estuvo Juan Pablo I!». Allò em va fer por. On havia anat jo a parar?

            Al principi, Grom em tractava segons l’humor del moment. En general, amb suspicàcia i amb la superioritat de l’indígena sobre l’ignorant. De vegades, amb un humor corrosiu que em sorprenia. Jo era el lector de català, «el de catalán», i ell era un hispanòfil polonès que havia tingut la desgràcia de descobrir el català a Barcelona, cosa que li trencava els esquemes i li afegia incomoditat. Jo, a més, era incapaç de parlar polonès. Per això em feia de tant en tant alguna explicació sobre el funcionament d’aquell misteriós búnquer de nou pisos anomenat Collegium Paderevianum.

            Després arribà el moment del meu doctorat. Grom va ser un dels pocs assistents a la meua defensa pública, i un dels qui es van quedar a la picadeta posterior. D’aquell context procedeix aquesta fotografia, obra de l’infatigable Nacho Tarazona, on apareix ell en plena efusió de la broma al costat oposat de Fernando, l’omnipresent exlector d’espanyol. Des d’aquell moment, i a mesura que vaig anar passant a asystent i a adjunkt, la seua actitud va ser molt diferent. Em tractava amb familiaritat, amb confiança, i teníem de tant en tant converses on practicàvem el sarcasme descarnat sobre el nostre context, i això ens salvava de vegades. Ai, Grom, quin respecte per la jerarquia tenies, en el fons!

            Ideològicament estàvem en universos distants. Ell i la seua passió imperial, i l’ABC, i El Mundo, i la COPE, i... O la tírria respecte de Catalunya i el català... I què? No ens interferíem mútuament. Jo em trencava les barres de riure mentre em mostrava les contrasenyes que s’anava enginyant per als seus comptes de correu electrònic: mecagoenlaputa, joderlahostia i moltes per l’estil. De vegades oblidava quina blastomia havia d'escriure, i llavors l'accés al correu electrònic es convertia en una repassada surrealista a tot el seu repertori. Incomparable. En el fons, i sobretot en la forma, Grom era un punkarra que s’havia equivocat de moment històric i de bàndol, en certa mesura. Per això no va voler mai entrar en la paranoia de la carrera acadèmica: llicenciat era, i llicenciat es quedà. Ell en tenia prou a fer classes d’espanyol per a les xiquetes que acudien disciplinadament a aquell edifici monstruós. El que realment l’apassionava era el món de la informàtica. Potser va ser durant anys el taxista gratuït de la jefa, però aquella no era la seua vocació. Durant anys va ser l’informàtic gratuït d’IFRom, i allò si que ho feia per gust. I, precisament, un exemple del seu canvi cap a mi el vaig percebre quan em va demanar si volia fer una versió catalana de la pàgina web de l’Institut. Encara la podeu trobar a internet. I vam arribar a congeniar molt bé. Perquè quan certa persona d’aquella casa va voler atacar-me, entre altres coses, perquè els meus estudiants havien fet una pàgina web de catalanística penjada de manera «no legal» al servidor d’IFRom, el primer a advertir-me’n i a proposar-me solucions va ser ell. I quantes vegades em va ajudar, quan els meus successius ordinadors portàtils es negaven a funcionar!

            Els darrers temps que el vaig tractar a Cracòvia se’l veia més derrotat, més tendre i alhora més sarcàstic que mai. Tremole de recordar amb quina despreocupació em va dir que havia tornat a fer teràpia: «Nada, que me estoy muriendo, tío». Així, tranquil·lament, amb un somriure innocent i una ironia sense concessions, i sobretot sense sentimentalisme. M’ho deia en castellà, tot i que les nostres converses ja eren majoritàriament en polonès. En abandonar Cracòvia, ciutat estimada i odiada, vaig perdre el contacte amb ell. No sabia què dir-li. I, tanmateix, de tant en tant mirava si continuava viu, mirava quina data portava la darrera actualització de la pàgina web del refotut IFRom, mirava les llistes de treballadors de la casa.

            Avui, 4 de febrer de 2008, he buscat, per enviar-li-la al Josep Antoni, aquella «confessió» paròdica que va escriure quan els bessons feixistoides van voler fer una purga estalinista arreu de Polònia. Després de trobar-ho he continuat furgant, i m’ha aparegut la notícia. Me n’assabente amb més de mig any de retard. És igual. No puc dir que fóssem amics, i tanmateix aquesta notícia m’ha transmès una tremenda tristesa. Deixa un fill orfe, adolescent. Els col·legues del Departament han posat una vidriola perquè els treballadors hi posen cada mes alguns diners, per a les despeses més elementals d’un xiquet de la seua edat. Recorde amb quina tendresa em mostrava fotos d’ell, i amb quin amor el tractava quan ens trobàvem tots tres tancats en aquells tres metres quadrats de la sala d’ordinadors, al primer pis de Pandemònium. A la tristesa d’haver perdut un col·lega s’hi afegeix el caire patètic d’una seguretat social miserable i de l’almoina típicament catòlica.

Descansa en pau, Grom. Com m’has fotut, hòstia!