'Nteeeee!

Cap a finals de 1984 feia pocs mesos que havia conegut el Xavi, i una de les primeres coses que em va comentar era que a la banda de música tenia un amic que era també —també vol dir com nosaltres dos— un melòman de pedra picada. Llavors em presentà Vicent, àlies 'Nte, l’únic de tots tres que tenia un aparell de música decent, una discografia molt respectable i una col·lecció de partitures orquestrals que em feia bavejar. Bona part d’aquells materials, els tenia Vicent en usdefruit gràcies al seu germà, Paco, que era i és un destacadíssim professional de la flauta.

Poc després d’haver-nos presentat, Vicent, amb la seua franquesa habitual, ja em va fer anar a escoltar música a casa seua, a Llíria. Allò es convertí en un costum que conreàvem de tant en tant, i que va influir per sempre i de manera determinant en la meua formació musical. Primer hi anava des de Benissanó, moltes vegades a peu, i després, des de finals de l’any següent, des de Benaguasil. La quantitat de música que Vicent em gravà en cintes de casset em va nodrir espiritualment durant anys. Simfonies de Mahler, poemes simfònics de Strauss, coses de Webern, Wagner, Bach, Mozart, Txaikovski, Brahms... Partitures de les simfonies de Beethoven i Mahler en l’edició Dover, La Mer en Editio Musica Budapest, Mozart en Eulenburg, i quaranta mil coses més. Però era també la nostra passió pels llibres, per la poesia de Neruda o per les divagacions de Fromm, era també l’època adolescent del descobriment del món, eren moltes coses les que Vicent i jo teníem en comú i que donaven base ferma a una amistat indestructible.

Aproximadament per la mateixa època en què vaig abandonar la música —imbècil!— i vaig passar a la universitat, Vicent començà a treballar, com a professor de flauta i com a flautista d’orquestra. Els contactes es feren molt escadussers. Ell va començar a trepitjar la geografia peninsular, d’Osca a Segòvia, a Madrid, a Canàries, i jo em vaig concentrar en tot el que tenia de més immediat: una carrera que em vaig agafar seriosament, una gent que veia sovint, i poc més. Els tomballons de la vida ens van fer perdre’ns mútuament la pista. L’última vegada que vam parlar en persona va ser, precisament, un dia en què el Xavi i jo passejàvem per Llíria i ens vam creuar casualment. Devia ser l’any 1990 o 1991.

Tanmateix, l’amistat no es va perdre mai. Quan veia Vicent per televisió, l’època en què tocava a l’Orquestra de RTVE, sovint lamentava aquesta desconnexió. Ma mare sempre, sense excepcions, em cridava: «Vine, que ix Vicent per la tele!».

Un dia, ara fa un any i mig, el Xavi em va dir que s’havia trobat Vicent per Llíria. Per fer-me sortir de la incredulitat m’ensenyà un paperet on el nostre amic li havia anotat les seues dades actuals. La lletra era, efectivament, la mateixa de les cartes que Vicent m’havia enviat els primers anys de diàspora. Això em va fer pensar que un dia ens retrobaríem.

El 10 d’abril de 2007, efectivament, vaig rebre un correu de Vicent. Com és natural, em vaig emocionar molt. Em deia que vivia a Madrid i que m’havia trobat pel seu compte gràcies al meu web. Quedàrem que ens retrobaríem per dinar un parell de setmanes més tard. I a mi no em sorprèn gens que aquell dinar a Llíria, enmig d’una ponentada espectacular, fóra tan distès i directe com si ens haguérem vist un mes abans. El cas és que feia quasi vint anys que havíem deixat de trobar-nos! Havia passat el temps i havíem viscut moltes coses per separat, èpoques turbulentes incloses, però no havia augmentat la distància. I allà vam estar xerrant durant hores, sobre les nostres respectives històries, i especialment sobre filosofia. Amb tota la naturalitat del món, com els dos vells amics que sempre hem estat.

A la porta mateix de la Meca dels melòmans, octubre de 2007.

Passat l’estiu, i per diversos accidents i perplexitats, Vicent i jo decidírem anar a Berlín a escoltar l’orquestra més famosa d’aquell poble. Els visitants de primera hora del meu blog ja coneixen aquesta història: Das Lied von der Erde, Berlín, un cap de setmana històric, memorable, fonamental. Però el que pocs saben és que tot plegat tingué conseqüències encara vigents. Durant un sopar a casa, abans d’anar a Berlín, la Marta va dir que lamentava que jo no tornara a tocar el violí. Vicent va recollir la idea al vol i tots dos, conxorxats de manera improvisada, em van fer acceptar la promesa de fer música plegats. Vicent proposà el Concert per a dos violins en re menor, BWV 1043, de Bach. Finalment, el 30 de desembre de 2007, dia gloriós, ens reunírem a casa meua i, en el més pur estil germànic, allò va ser una reunió agradable, amb el seu soparet, la bona conversa, i una bona estona fent música junts. Feia prop de vint anys que jo no feia música amb ningú, i la impressió que aquell revival va causar en mi és difícil de descriure: quelcom de semblant a una mescla entre borratxera, hipnosi, orgasme intel·lectual, acceleració cardíaca, feliç retorn a casa després d’un llarg exili i caiguda del Mur de Berlín, tot barrejat, ben batut i amanit amb la música de Bach, banda sonora oficial del paradís.

Conversant amb el vell Bach, atentament espiats per Mahler (a la dreta, dissimulat...). 30 de desembre de 2007

Reprendre l’amistat amb Vicent ha estat un fet tan natural, tan planer i tan poc estrident com despertar-se tranquil·lament d’una migdiada accidental. Estic convençut que, si visquérem més a prop i ens trobàrem més sovint, ens influiríem mútuament bastant. De fet, si em vaig decidir a comprar una flauta barroca i a aprendre a tocar-la va ser per mediació de Vicent, i en part també per influència seua. Probablement, a ell se li contagiaria una part del meu humor negre i de la filosofia de la sospita, mentre que és ben segur que es difuminarien bastant el meu nihilisme i el rigor tens d’alguns dels meus judicis. Però tot això són minúcies. El que importa és la integritat civilitzadíssima d’aquesta complicitat que compartim des de fa dècades, i que no han pogut diluir ni l’espai ni el temps. Un cas rar, sens dubte.