|
21 de maig de 2009
Eva Barreno és catedràtica de Botànica de la Universitat de València
i dirigeix el grup de Biodiversitat Vegetal i Ecofisiologia de
l’Institut Cavanilles de Biodiversitat i Biologia Evolutiva. Es va
llicenciar i doctorar en Ciències Biològiques per la Universitat
Complutense de Madrid, amb una tesi sobre els líquens terrícoles i les
seues relacions amb la vegetació vascular, com a becària del R. Jardí
Botànic de Madrid (CSIC). Ha estat professora a les facultats de
Biologia i Farmàcia de la UCM i la UAM abans de la seua incorporació
l’any 1986 a la UV. Ha fet estades postdoctorals amb els equips dels
acreditats doctors G. Clauzade (Provença), H. Hertel (Munic) i J. Poelt
(Graz), referents en liquenologia europea. El 1989 va participar en
l’elaboració d’una flora de líquens del desert de Sonora (Mèxic i EUA) i
va fer diverses estades a la Universitat de l’Estat d’Arizona. Ha
treballat amb el prestigiós equip de l’USDA Forest Service a Riverside
(Califòrnia) sobre els efectes de l’ozó en conreus i arbres, i ha fet
fumigacions amb ozó en cambres obertes (OTC). Ha testat, amb uns nou OTC,
les reaccions de diversos conreus valencians davant l’ozó, contaminant
d’alt impacte a la Comunitat Valenciana, fins que el sistema en
l’Estació Experimental de Carcaixent va ser desinstal·lat. Ha registrat
una patent que permet relacionar l’anatomia dels suros amb els seus
patrons de qualitat i l’ús de líquens i paràmetres fisicoquímics del
clima com a models predictius. Ha estat líder de MOEBIOS per al 6è
Programa Marc de la UE sobre l’efecte dels contaminants atmosfèrics i
del canvi climàtic sobre líquens sensibles. En resum, els seus
interessos científics són interdisciplinaris i actualment se centren en
aspectes de recerca bàsica i aplicada, orientats envers l’estudi genòmic
proteòmic, ultraestructural i funcional de processos fotosintètics i
ecofisiològics en el context de la resposta de vegetals (algues
simbionts) a diferents tipus d’estrès ambiental. Recentment, ha pogut
constatar la transferència horitzontal d’introns entre cloroplasts
d’algues liquenitzades, fongs i bacteris als tal·lus simbiòtics de
líquens. Ha estat nomenada associate member del projecte europeu
KeytoNature i ha inclòs una clau interactiva de líquens en la web.
Resum de la conferència
Els líquens constitueixen el millor exemple de com, en el transcurs
de l’evolució, els models d’especiació i selecció natural s’han
entrecreuat amb els de simbiogènesi i han conduït a la gran
diversificació actual dels éssers vius. Simbiogènesi és un concepte
evolutiu i fa referència al fet que, com a conseqüència de determinades
simbiosis —associacions físiques— entre organismes d’orígens molt
diferents, poden produir-se interaccions i integracions que condueixen a
l’aparició de noves propietats emergents (formes, teixits, òrgans,
fisiologia, taxons, etc.), les quals no existien quan els simbionts
vivien aïllats. L’estudi dels mecanismes implicats en els processos de
simbiosi és un tema central de la recerca en biologia. Els líquens tenen
tal·lus complexos que s’individualitzen a partir d’associacions
simbiòtiques cícliques i obligades entre, almenys, un fong heteròtrof (micobiont)
i un soci fotosintètic (fotobiont) que pot ser una alga verda
unicel·lular (ficobiont) o un cianobacteri (cianobiont). Aquests tal·lus
són interpretats com a microecosistemes i poden incorporar-hi, a
més, cianobacteris que fixen N atmosfèric i, a més, hi hem detectat la
presència d’agregats bacterians associats al còrtex (simbionts
obligats?), que podrien estar relacionats amb el metabolisme d’alguns
elements minerals. El delicat i multidimensional equilibri d’aquests
tal·lus possibilita que els líquens patisquen alteracions molt abans que
la contaminació atmosfèrica puga afectar la salut humana. Les seues
respostes són diferenciades i proporcionen informació integrada i
discriminada sobre la combinació, concentració i permanència de
contaminants en una àrea determinada. Per això, els líquens són
considerats com els més ràpids i fins bioindicadors d’alteracions
ecològiques. Arreu del món desenvolupat —excepte a Espanya— se n’ha
generalitzat l’ús com a biomonitors ràpids i fiables per a detectar
canvis i avaluar riscos potencials en els ecosistemes a causa, per
exemple, de contaminants, del canvi climàtic, del foc, etc. Així mateix,
s’utilitzen per monitorar la qualitat dels sistemes forestals a
l’USDA Forest Service (EUA) i a l’ICP-Forest (UE). Els ficobionts
(productors primaris) més comuns són les algues verdes de Trebouxia,
que són els que primer patien les alteracions en el seu rendiment
fotosintètic. Estudis del nostre grup sobre ficobionts aïllats del
liquen Ramalina farinàcia (L.) Ach., mitjançant la seqüenciació
parcial del 23S rDNA del genoma de cloroplasts, han permès determinar
per primera vegada: 1) l’existència d’una determinada quantitat
d’introns del grup I, el nombre, les seqüències i la inserció del qual
són característics per a cada espècie; 2) alguns d’aquests introns poden
codificar per a homing endonucleases (HEs), que catalitzen la
transferència lateral de les seqüències que intervenen cap a un altre
gen; 3) algunes d’aquestes HEs tenen homologies amb les d’organismes
molt distants: procariotes, mitocòndries de fongs i cloroplasts d’altres
algues; 4) alguns gens responsables de la tolerància enfront de
condicions adverses extremes: alta irradiància, deshidratació,
salinitat, altes o baixes temperatures, etc. Aquests gens es podrien
utilitzar en biotecnologia per afavorir la resistència i/o productivitat
en presència de contaminants, el canvi climàtic o la salinitat dels sòls
en plantes silvestres o de conreus. Així mateix, també es podrien fer
servir per a la delimitació de zones d’interès especial per a la
conservació i el manteniment de la diversitat genètica, allà on es
concentren la variabilitat més gran d’aquestes algues.
|