PURDESIG
d'Òscar Briz
Entre els 17 i els 18 anys vaig abandonar innumerables vides passades i de la nit al matí en vaig desenvolupar altres de noves sense que cap d'elles em semblara prou real; les descartava amb la desimboltura amb què un xiquet passa d'un joc a un altre. Preses seriosament, qualsevol d'aquestes vides podria haver-me portat a una vida raonablement feliç. Però a mi no m'interessava la felicitat: buscava el Sant Grial. Açò ho deia Marianne Faithfull després de caminar d'un lloc a un altre com una starlett de l'època, en aquells anys seixanta en què les xiques se sumaven al carro d'una admiració desmesurada pels ídols musicals del moment. Després de tantes recerques va conèixer Anita Pallemberg i a través d'ella als Rolling Stones. Ella no ho sabia, però era ara quan començava a trobar el Sant Grial, que no era una altra cosa que el món dels somnis impossibles, com tots els somnis. I la música, que ella només contemplava des de la talaia de la fan exagerada, va acabar sent el seu Grial, l'etern deambular pels carrerons de l'infern, els amors bojos amb quasi tots els Stones, amb Bob Dylan i Jimi Hendrix, amb el cavall i els squaters que li feien companyia en les nits inacabables de la desesperació a les mans d'un mono insuportable. Totes aquestes vides la van portar al que avui és: una artista marcada per les millors cicatrius perquè mai, com ella diu en les paraules primeres que els he contat, la van acovardir les seues vides anteriors. Abans al contrari, totes aquestes vides se li van anar sumant una a una per a aconseguir la més completa de totes elles: la que li ha permès, en els últims anys, ser més ella que mai i parir les músiques i les lletres més extraordinàries que mai va poder imaginar. I després d'aquesta llanda alguna cosa he de dir d'Òscar Briz.
També ve Òscar de moltes vides anteriors. Per ací va caminar amb un grup que, entre el pop i el rock, va aconseguir un cert renom en els vuitanta: Banderas de Mayo. Després se'n va anar a Austràlia i per allí va liderar algun grup i algunes llistes d'èxits. No sé, a banda de cangurs, de molt de terreny inhabitat i de gent que camina cap per avall, què hi ha a Austràlia. Per això no conec les raons que van espentar Òscar Briz a tornar al seu poble de L'Alcúdia. Potser buscara el Sant Grial, els somnis impossibles, la tossuda vocació per la terra pròpia que a molta gent li clava en el cos les ganes inajornables de la tornada.
I en aquesta tornada hi ha un disc nou, El temps ja ha arribat . I en aquest disc hi ha novetats significatives: la complexitat temàtica de les lletres, l'eclecticisme de les seues músiques, el canvi de llengua a l'hora d'escriure les cançons. Potser, amb tots aquests canvis, Òscar Briz començava a tocar de prop el Grial que la gent busquem perquè les nostres vides continuen tenint sentit i no s'ofeguen en els fangars de merda que a cada pas ens sorprenen. La llengua no és només la convenció que a vegades ens exigeix el compromís amb el país en què vivim. És també el compromís ineludible amb l'escriptura, amb la moral que la història que contem ens exigeix per a no sentir-nos escriptors miserables. I serà a partir d'ací quan Òscar Briz seguirà un camí de compromisos múltiples: amb les seues lletres cada vegada més amples i allargades, amb unes músiques tan plenes de matisos que desconcerten les claus amb què reconeixem i ens reconeixem en els gèneres musicals, amb l'acostament a la lleialtat a la gent i a la seua terra. És el que trobem en el seu últim treball: Purdesig .
És aquest disc un repàs a les obsessions que sempre ens persegueixen: els amics, el pas del temps, les arrels que ens lliguen als orígens, la infància que sempre descobrim com un territori màgic on ens extraviem com li passava a Alicia en el fons del seu espill, o a Joseph Conrad en aquella línia d'ombra que separava contundentment la maduresa i l'adolescència. I no falten en Purdesig els mites, uns mites que com deia Gil-Albert són veritat perquè s'estan reencarnant contínuament. Parle jo ací, i Òscar en el seu disc, de Che Guevara, i en el nivell més pròxim d'aquesta mitologia també parlem els dos de Remigi Palmero. La memòria contada en les lletres de les cançons de Purdesig , el recorregut per un món que va transcórrer fora de nosaltres i que ara, després de tants anys, ens el clavem en vena perquè alimente els nostres somnis, perquè la lleialtat, i la terra, i els amors que ens marcarien per a sempre, i els xiquets que juguen al nostre costat com si fórem nosaltres mateixos els que juguem, i la lluita sense quarter contra l'oblit, perquè tot això plegat ens ajude a sentir la vida quan pensàvem que no hi havia cap eixida, cap esperança, cap possibilitat de treure el cap per la finestra dels somnis i comprovar, feliçment, que els somnis ens ajuden a continuar vivint perquè són impossibles. En Purdesig trobem aquesta finestra immensa des de la qual mirarem el món que ens espera. El Grial el veurem aquí mateix, enmig del paisatge, en qualsevol de les cançons que Òscar Briz ha escrit per al seu últim disc, per a aquest disc que ningú de vosaltres hauria de perdre's ni deixar de recomanar als seus millors amics i, sobretot, als pitjors enemics. És un consell, una invitació al plaer, la manera que tinc aquesta vesprada de dir-vos que vaig gaudir amb Purdesig tant com la vesprada en què d'una tacada em vaig engolir la vida i les cançons de Marianne Faithfull, escoltant alhora, tot el temps que va durar la lectura, un vell disc dels Rolling amb una versió rara d'Otis Reading i un altre igual de vell de Jimi Hendrix que parlava de la nit en què li va dir a Marianne que abandonara Mick Jagger i se n'anara amb ell si volia saber el que era follar de debò i no amb un imbècil.
ALFONS CERVERA
Maig de 2003