UN MAGNÍFIC CONTADOR D'HISTÒRIES

 

 

Vaig conéixer Ferran Torrent fa molts anys en una emissora de ràdio. Crec que era Radiocadena, en els seus vells estudis de l'Avinguda del Cid, a la ciutat de València. Ell acabava de publicar No emprenyeu el comissari i jo De vampiros y otros asuntos amorosos . Els nostres dos primers llibres. Ens férem amics aquell mateix dia i continuem sent amics fins ara mateix en què escric aquestes línies sobre les seues novel·les, sobre com entén la cerimònia de l'escriptura, sobre l'arquitectura que envolta l'ànima de les seues històries. Abans d'aquella primera aventura en solitari, ja havia publicat una narració amb Josep-Lluís Seguí: La gola del llop . Eren els temps d'un segon desenvolupament urbanístic en el cap i casal. L'ambient econòmic afavoria l'expansió immobiliària i també la que s'estenia per les pàgines d'unes novel·les que no volien mantenir-se alienes al que passava en les seues mateixes entranyes i en els seus voltants. Des de llavors, l'autor de Gràcies per la propina no ha deixat d'emprenyar això que amb totes les cauteles que ens done la gana podem anomenar realitat valenciana.

Escriure és buscar dins i fora de nosaltres l'aliment de les nostres històries. Deia Henry James que en qualsevol ficció podem trobar un fragment de realitat. Així les novel·les de Ferran Torrent es nodreixen del que passa pel seu costat i ens ho torna en la forma d'unes narracions exemplars. Les versions crítiques més superficials de les seues històries al·ludeixen a la facilitat amb què poden ser llegides. Conta, l'autor -segons aquelles valoracions tan simples-, com si la seua escriptura no estigués subjecta a cap complexitat, com si els personatges que habiten les seues pàgines existiren realment, com si els conflictes interiors d'aquests personatges no anaren més enllà d'un disseny calcat de la realitat amb tots els pèls i senyals. No tenen ni idea els que això asseguren. Ni idea. Precisament en la senzillesa del seu estil trobem la passió doble i única que ajunta l'escriptor amb els seus lectors i també -tots plegats- amb els seus personatges. La realitat no existeix en les novel·les i tot i que la semblança entre alguns dels personatges que van i vénen en els relats de Torrent i alguns dels qui omplin les seccions d'esports i economia (cada dia més una mateixa cosa) dels mitjans de comunicació resulta més que notòria, l'ànima d'aquestes narracions vola pel seu compte, al marge de la realitat en què s'emmarquen, convertides per dret propi en l'enorme i bella mentida que és tota obra de ficció.

He llegit les novel·les de Ferran Torrent sense deixar-me'n cap. En bastants ocasions vaig compartir amb alguns col·legues també amics la lectura dels seus originals. I era un plaer recórrer l'itinerari moral d'una enginyeria literària que t'enganxava com una llepassa des de les pàgines primeres acabades de treure de l'ordinador. Alguna vegada em vaig atrevir a fer-ne alguns suggeriments i en la construcció del complex artefacte que és tota escriptura arribàvem a ordir aventures literàries que completaven les que omplien les seues novel·les i les meues. Escriu el nostre escriptor amb la passió que hem de posar en els treballs ben fets. No podem escriure, ni crear res de res, ni viure, sense apassionar-nos amb allò que fem. I aquesta passió la trobem no sols en les narracions escrites de l'autor de Sedaví sinó també quan te'l trobes on siga i en un minut et conta de què va la novel·la que està escrivint o aquella altra de la que només en té l'argument. M'agrada, tant com llegir les seues novel·les, escoltar com me les conta.

 

Acabe de dir que no hi ha una sola novel·la de Ferran Torrent que no haja llegit. Les he llegides totes. I me'n reserve una: Un negre amb un saxo . No sé per què, si és que vostès s'ho pregunten o m'ho pregunten. És la novel·la del ritme trepidant i de la mirada melancòlica sobre un passat, un paisatge i uns personatges que commouen -almenys a mi- com en cap dels seus altres extraordinaris relats. El paisatge urbà, que com tots els paisatges és el retrat moral de la vida que els habita, esdevé en aquella novel·la més moral que mai, menys complaent amb la realitat que els construeix amb la carn i els ossos de les seues pròpies contradiccions. És, potser, la seua novel·la més “chandleriana” (com estima el novel·lista a l'autor d' El llarg adéu , com l'estima!), en la que més arrisca noves propostes ètiques, on menys es deixa portar per les regles que a vegades imposa la pròpia dinàmica interna del relat. Més que mai és l'escriptor qui imposa aquelles regles, més que mai s'erigeix ell mateix en garant del que en les seues pàgines trobarà la mirada sorpresa dels seus lectors més devots: és el més i millor Ferran Torrent que he trobat en cap altra de les seues novel·les. Ell ho sap, sap que pense això i que ho dic sempre siga on siga. Sempre torne a Un negre amb un saxo , com torna sempre l'assassí al lloc del crim. I em sent a gust en aquesta tornada.

La València de Ferran Torrent sempre serà una ciutat de paper. La ficció -ja ho he dit adés- ordena el disseny de la realitat. Els seus personatges són valencians però podrien ser de qualsevol altre país, diguen el que vulguen els que acostumen a destrossar una narració titllant-la de realista. Quina novel·la no ho és? Les de l'inventor de Butxana són tan reals com l'autor que les ha escrites. Però esta constatació és -aïlladament- una banalitat. Les històries de Ferran Torrent són reals perquè succeeixen en els seus llibres de ficció. Fora de les seues pàgines no hi ha res, no passa res. L'aire que omple de vida aquest buit li arriba de les pàgines esplèndides que escriu un literat que admire com a escriptor i com a amic. Tant de bo que vostès també. Tant de bo.