A cau d'orella

Lluís Miquel

 

Feia molt de temps que no teníem a les mans un disc nou de Lluís Miquel. Molt de temps. La veritat és que quasi mai em va semblar que Lluís Miquel cantara en solitari. Sempre el vaig vore envoltat de gent, de músics amics, de cantants amics, de tècnics amics. Tinc a casa els seus primers discos, quan apareixia amb els col·legues de Els quatre Z i de tant en tant encara els deixe caure en el plat de l'antic tocadiscos i disfrute igual que abans amb la versió que feien de Capri ces't fini que amb els entranyables sorolls de l'agulla sobre el vinil ple de pols. Precisament, per a preparar estes ratlles, vaig buscar aquell disc i no el vaig trobar enlloc. Sí, a canvi, n'hi havia un altre, sense funda original, enfundat ara en un plàstic transparent. El teu rècord ; No podré, no, oblidar ; Marie, Marie i Sabeline . El dipòsit legal és de 1965 i en alguna de les cançons apareixen els noms d'Alfons Cucó, de Ray Charles, de Gilbert Becaud. Noms que acompanyen sempre la vida de cantant de Lluís Miquel. La vida de la gent, la seua grandesa, la mesurem moltes vegades pels noms que l'acompanyen. De la mateixa manera, la seua misèria també es veu reflectida en els noms que circulen al seu costat. No sé quantes vegades li he escoltat cantar Marie, Marie . I cada vegada és com si fóra la primera. Sempre que escolte allò de: Marie, Marie/escriu-me mes sovint/Marie, Marie,/ al catorze mil dos-cents , hi ha alguna cosa que m'arriba de lluny i s'incrusta en el temps d'ara com si els dos, el temps d'abans i el d'ara, foren el mateix. Ja sé que no. Ja sé que cap temps és igual a un altre i que nosaltres som igualment distints cada vegada que escoltem les mateixes cançons. Però hi ha dues cançons, que precisament no estan en el disc que avui presentem, que em posen encara la pell de gallina: Marie, Marie i Jeff . Bo, aquestes dues cançons no estan en A cau d'orella , però és clar que A cau d'orella està ple de cançons excel·lents.

Anem a pams. Lluís Miquel va començar a cantar abans que els dinosaures desaparegueren de la terra. Ho sé perquè aleshores jo ja escoltava, com els he dit, les seues cançons. Aquells temps primers de Els quatre Z eren una raresa: cançons pop interpretades en una llengua estranya, tan estranya que ja fa milions d'anys que els dinosaures van desaparèixer de la terra i encara desconeixem el nom d'aquella llengua i la seua identitat. Aquells primers epés (així s'anomenaven els discos de quatre cançons) donarien pas a una altra època. Ja s'havia mort Franco i els nous temps s'anunciaven a base de melodies animoses i lletres que parlaven de l'esperança en un futur ple d'oportunitats per a la llibertat i la democràcia en bolquers que aleshores s'iniciaven. La nova cançó , i en altres llocs la cançó en altres llengües de molts altres cantautors, anunciaven la bondat d'un temps que s'augurava esplèndid. Ací, al País Valencià, no vam restar a la saga. Discos, grups, cantants en solitari, omplien les agendes dels espectacles on la música i la paraula lliures eren corejades per auditoris multitudinaris que no paraven de cridar les consignes que ens separaven d'un passat deshabitat d'esperança.

Els concerts de la transició eren inconcebibles. Les banderes, els crits, les pancartes despenjades de les graderies dels estadis i les places de bous, la melodia íntima en els primers pubs de qualsevol ciutat i poble del País: era tot un paisatge de ruptura amb el temps de l'horror i la possibilitat que a partir d'aleshores segur que anàvem a ser més feliços que el copó. I bo, una mica més feliços sí que vam ser. Però només una mica. Mai dura molt l'alegria en la casa del pobre. Això diuen. I en este cas va ser veritat. La cançó, tota la cançó, la cantada en llengua estranya i l'altra, se'n va anar a la merda i el paisatge va tornar a l'aridesa de sempre, al mercat de sempre, a l'estupidesa sentimental de sempre. No va venir de seguida Operación Triunfo però quasi. Ho explica molt bé Manuel Vázquez Montalbán en la nova edició apareguda fa uns anys de "Cancionero general del franquismo". Escriu Vázquez Montalbán: "Esta nova cançó com a gènere tampoc va poder lluitar amb fortuna contra la dictadura del mercat i a penes complida la transició democràtica, els nous programadors del gust, ara ja demòcrates, van tractar de convertir-la en una mostra arqueològica de cultura de la resistència". I es referia l'escriptor a la cançó de Llach i a la de Luis Pastor, a la de Serrat i Luis Eduardo Aute, a la de Marina Rossell i a la d'Elisa Serna, a la de María del Mar Bonet i a la de Rosa León, a la de Bibiano i a la de Labordeta, a la de Letxundi i a la de Paco Muñoz, a la de Al Tall i a la de Lole i Manuel, a la de Quico Pi de la Serra i a la de Pablo Guerrero, a la de Lluís Miquel i a la de Víctor Jara, a la de Raimon i a la de Carlos Cano, a eixa joia que va ser Galeria de perpetuas que cantava magistralment Marisol poc abans de convertir-se en Pepa Flores i aquella altra joia que van ser i encara són els discos extraordinaris d'Ovidi i Paco Ibáñez. Tot a la merda. Va passar amb la cançó anomenada de protesta el mateix que comentaven Vázquez Montalbán i Haro Tecglen de la revista Triunfo : va desaparéixer, aquesta revista, quan molts dels seus lectors van arribar a ministres. Això mateix, crec, va passar amb la cançó anomenada de protesta, amb el món dels cantautors, inclús d'aquells cantautors que com diu Lluís Miquel d'ell mateix, eren més cuiners de cançons que autèntics creadors de les mateixes.

Això diu Lluís Miquel en aquest disc: que ell només cuina les cançons dels creadors que admira, que ell només les cuina i després ens les canta a l'orella a la gent que no cantem, a la gent que només tenim una condició fantàstica de la que estem orgullosos: la de ser els seus amics. Quan vaig veure per primera vegada A cau d'orella i la llista de les seues cançons, vaig pensar en les vegades que les havia escoltades abans, en quines circumstàncies, en companyia de qui i lluny de quin lloc o de quina gent. Una cançó és un mapa ple de temps ras i de tempestes, de solituds i amors que no s'acaben mai, de ràbia i de tendresa, de silencis estridents i de paraules que volen més altes que els avions supersònics.

Les cançons que Lluís Miquel ha elegit per al seu darrer disc són tot això. I segurament són també molt més coses. I de la mateixa manera que ell ens les canta en veu baixa, perquè cada oient siga únic en aquella dimensió amiga que els comentava adés, nosaltres també assentim amb un lleuger moviment de cap, un moviment de cap quasi imperceptible: perquè en aquest disc tot succeïx com a mitges invisible i a mitges en un murmuri de complicitats que ja vénen de lluny. No hi ha una cançó per damunt d'una altra. Totes tenen el to que els conte: la distància justa entre un temps i un altre, entre aquell del crit sorgit en el fervor de les places de bous plenes de banderes i el que arribà després igualment ple de silencis. Enmig: la veu de Lluís Miquel torna de nou per a dir-nos que cap temps passat va ser millor sinó que tot temps té algun senyal que el singularitza, que el fa únic, definitivament irrepetible. Totes les cançons són excel·lents, no hi ha més que mirar els títols. I clar, entre elles, tots podem trobar les que més ens van agradar des de sempre. N'hi ha on elegir. Jo em quede amb Brel i "No te'n vages mai", "Amsterdam" i la "Cançó dels vells amants". Vostés poden decidir-se per altres diferents: ja els dic que hi ha per a tots els gustos. Al cap i a la fi, en les cançons ens reconeixem personatges d'un món que només a cada u de nosaltres ens pertany.

En la contraportada del disc, Lluís Miquel recorda els seus amics desapareguts: Rafa Ruiz, Carles Barranco, Ovidi Montllor i Carles Mira. Recordar els amics és de ben nascuts. I per descomptat, què millor regal per a la seua memòria que aquest disc magnífic de Lluís Miquel. Gràcies, Lluismi, pel disc, per l'amistat de sempre, per aquelles cançons pop cantades en una llengua estranya que, diguen el que diguen els seus enemics de sempre, ha de seguir ajuntant-nos a molta gent perquè la construcció d'un País que no s'avergonyisca constantment de si mateix siga possible.

 

València, 17 de febrer de 2005