ELOGI DE LA LLEIALTAT I LA INNOCÈNCIA

 

El temps passa i ens deixa la memòria, la seua, la de la gent que el va fer possible, els poemes i la veu que els cantava si parlem d'Ovidi Montllor.

Poques vegades trobarem ningú que s'haja acostat igual que Ovidi a les entranyes del seu temps.

La seua veu trencada d'intempèries ens ha contat les cicatrius d'una època atziaga.

Amb la seua pinta feta a mitges de ràbia i de tendresa, ens ha convençut que viure no és viure si la vida ha de renunciar obligadament als seus orígens.

Les paraules amb què omplia els seus discos van ser les seues i quan feu servir paraules alienes ho va fer des de l'obstinada voluntat de no trair mai l'ànima inviolable dels versos que admirava.

La rialla, la ironia, aquella tristesa que l'envaïa quan buscava raons per entendre la immundícia moral que ens tocava viure aleshores i no les trobava. Ara aquella immundícia continua, més carregada de bombo si això és possible, i el que ens queda és el record inacabable de l'Ovidi contant les seues històries. A la fi, només som això: allò que el record conte de nosaltres.

Les cançons d'aquest disc són un tros gran d'aquella memòria imprescindible, la seua, la nostra, la d'un temps que a penes va poder sobreviure's a si mateix perquè no és fàcil sobreviure al cel ras d'un temps devastat.

L'Ovidi va morir fa deu anys i jo m'aclame a les seues cançons, a la lleialtat que, a vegades des de la més rabiosa llunyania, sempre va mantenir amb el seu País Valencià, a aquella vocació de xiquet gran que mai no va abandonar perquè les garrotades de la vida no destrossaren de cap manera la seua innocència.

 

València. Novembre 2004

Ca Revolta. Abril de 2005