Un epíleg?
Texto para la carpeta del disco de mi amigo
Paco Muñoz “La meua terra”
No sé si hi ha res més enllà de l'aventura. Segurament no. L'aventura és l'únic codi que la mort no pot desxifrar. El temps del viatge sí que desxifra les claus de l'aventura, les escriu des de la seua idèntica condició, des dels paisatges que una i l'altre comparteixen a cavall del record, de la memòria plena de records, d'aquella malenconia tenyida de crepuscles amb què Paco Muñoz sempre va descriure el fons marí de les cançons. Són molts anys d'escoltar les seues històries, de compartir amb ell el temps de l'esperança i també aquell altre que va servir de trist escenari per a la seua pròpia devastació. La cançó va viure un temps feliç i a l'últim comprovàrem que aquella eclosió va formar part, també, d'un temps d'impostures. La causa de les noves llibertats necessitava la música que emparara les seues consignes i va ser molt l'esforç malgastat per escampar a l'aire la paraula justa que ens arrelara a la terra, amb un País Valencià que encara no havia traspassat els compassos del somni. I quan els somnis van ser una realitat (una realitat molt insuficient, això sí), la cançó va ser destinada al racó més fosc de la memòria. Però Paco Muñoz mai se'n va anar de les seues cançons. Mai. Encara més: crec que a mesura que passaven els anys, millorava les lletres i les músiques, més destresa mostrava a l'hora de seleccionar els seus poetes companys de viatge (aquesta sempre va ser una de les seues principals bondats), més lleialtat esgrimia amb els seus amics músics que encara avui continuen al seu costat. Ara arriba amb La meua terra, el seu últim treball. I una vegada més descobrim en els seus versos aquella malenconia que els contava, aquells verbs sempre inacabats perquè el temps sempre serà un procés de duració incompleta, la rabiosa volença per les arrels que són ja en ell com una enèrgica malaltia moral que mai no l'abandona. I descobrim, com també adés els deia, una insubornable voluntat d'escriure l'aventura que haurà de salvar de la mort el paisatge i els qui el preserven dels horrors que un destí atziac ha decidit per al seu futur. Canta Paco Muñoz amb Lluís Llach la força implacable d'un comiat, i les veus es mesclen en un inesgotable preludi de vida i esperança. El que al principi sembla un adéu es resol després com un miracle de la naturalesa: "Però em crida, em crida el vent/ i jo em vaig amb ell". No hi ha comiat possible quan les cançons obrin bretxes esplèndides de plor i de silencis, de records i de paraules escrites amb el dolor i l’estima per la terra. D'ací ve aquest disc. De la inesgotable vocació de Paco Muñoz per no abandonar mai els camins de sempre. Així l'escolte jo des que em va passar fa mesos les primeres proves. Tant de bo vostés, després d'haver-ne escoltat la versió definitiva, acorden amb mi que és aquest un disc d'arribada i no el d'un comiat. Tant de bo.
Gestalgar. La Serrania. Octubre de 2005