Presentà al Principal “Animal d'esperances i memòria”

RAIMON: LA GRANDESA DE LA LLEIALTAT INFINITA

 

La taquilla del teatre Principal anunciava que no hi quedaven localitats per als concerts de Raimon. Potser mai més hi haurà entrades per a un concert de Raimon: diuen que es retira, diu ell que està cansat, que el mercat no està fet per al seu treball, que és difícil anar a contra corrent, com ell va des de fa quasi quaranta anys. Des del 94 que no venia al teatre Principal. Em deia Jaime Millás, director de Teatres de la Generalitat, que el cantant de Xàtiva no es creia la seua trucada perquè cantara en el primer escenari de la ciutat. Al vestíbul em vaig trobar l'empresari de Mercadona, Juan Roig, i vaig pensar que igual m'havia equivocat de lloc, de nit, de concert. Després, fonts ben informades em van dir que Juan Roig sempre ha estat un entusiasta del Raimon. En qualsevol cas, aprofite l'ocasió: a veure si en Mercadona, després de l'excepcional concert de Raimon, també posen cartells en valencià anunciant les ofertes de taronges, vedella i bacallà. Raimon hi va sortir de negre, amb els seus cinc músics, i ja vam poder veure en el primer crit que el món es podia acabar en el crit següent i nosaltres tan tranquils.

Els últims anys he escoltat Raimon en nombroses ocasions. I també he escrit sobre ell i els seus concerts. I sempre, del següent, escrivia que millorava l'anterior, que cada dia cantava millor, que hi havia més música per tots els seus versos, que li havia crescut la veu per a seguir convertint el seu registre en un registre únic i irrepetible. Parle de la tècnica de la seua presència a l'escenari, de la seguretat que li han concedit quaranta anys de cantar i compondre cançons. Però en el concert de l'altra nit hi havia més coses. No sé quines eren però n'hi havia més coses. Perquè Raimon estava a gust, més que mai, content, com si volguera agrair-nos la nostra presència més que cap altra vegada. Era com un xiquet, com aquell xiquet que jugava pel fang i la pols del carrer Blanc. Ja sé que això pot sonar a cursi: les entranyes del sentiment, a vegades, et dibuixa circumferències cursis en la cara, en la llibreta dels apunts, en la memòria de la que te'n surts per a contar després el que vostés llegiran el dia següent o als pocs dies d'un concert sublim.

Perquè ho juro: mai Raimon ha fet un concert tan impressionant. Mai. Ni en les èpoques aquelles en què la merda de la dictadura ens acostava a les seues cançons perquè volíem cantar allò que no els agradava a Franco, ni a aquell governador civil que li deien Rueda, ni a aquesta arqueologia de l'horror que encara és Fraga Iribarne. Les cançons de sempre sortiren a l'escenari del Principal, també algunes que no havia cantat en trenta anys, altres que acabava d'escriure: totes sortien de la seua gola com si les acabara d'escriure i fóra aquesta la primera vegada que les cantava.. Amb una força infinita, Raimon desmentia el cansament físic i ens deixava, només, amb la torbació de l'altre: del cansament a què ens aboca la vocació inapel.lable de ser coherents fins al final de tot. Aquest és el cansament que pertorba quan la dignitat està en joc a cada vers, a cada llibre que llegim i rellegim perquè ens ajuda a viure, a cada cançó que Raimon continua escrivint per a, sense perdre aquella dignitat, poder sobreviure enmig de la merda.

Raimon cantava i ballava, sí, inclús va ballar com si fóra Fred Astaire uns quants compassos, animava els seus músics sense parar, uns músics extraordinaris tots ells: Miquel Blasco, Joan Figueres, Quim Soler, Rafael Esteve i Xavier Juanco. I una novetat impagable: la versió “rapera” de noranta versos de “L'Espill”, de Jaume Roig. Mai no he vist un concert com el de Raimon divendres passat. Algú li cridava “ben parit” des del públic. I “eres el millor”. I ell somreia des de la innocència i l'agraïment. Com si fóra un principiant que debuta davant el seu públic. La grandesa de Raimon, divendres a la nit, era la de la lleialtat infinita a qui saps que t'estima.

Després, quan el concert ja s'havia acabat i xerràvem els amics al carrer, passà al meu costat el conseller Tarancón. Resulta que també havia assistit al concert de Raimon. Però és igual: a questes hores de la nit, el plaer ja era tan gran que ningú no m'havia de fotre la matinada feliç i les cançons.

2000