Setmanari dels Països Catalans
Número 1109
18 setembre 2005
“Quan la dreta no governa, tracta l'esquerra com una intrusa”
—La Casa de Cultura de Gestalgar (Serrans), el vostre poble, ara es diu “Alfons Cervera”. Com us sentiu?
—No ho sé, tinc una sensació estranya. Aquests reconeixements solen fer-se quan l'homenatjat s'ha mort, cosa que com és evident en aquest cas no és així. Però crec que el més important és que el reconeixement es fa a una persona d'esquerra. I no és una ximpleria el que dic: en aquest país la mateixa esquerra té por a retre homenatges de cap tipus a la seua gent. La bajanada de “reobrir ferides” i aquestes excuses indecents. És com si les persones d'esquerra encara hagueren de pagar un peatge estrany per ser reconegudes. Quan Raúl, el jove alcalde socialista, va anunciar en la presentació de la meua última novel·la que anava a proposar al ple municipal que la Casa de la Cultura portara el meu nom, tota la sala, plena de gom a gom, va entendre que l'homenatge no era a la meua persona o a la meua tasca cultural sinó a una manera d'entendre la llibertat, la independència, el compromís per intentar canviar un món que a moltíssima gent no ens agrada.
—Sembla que els regidors del PP no s'ho han pres gaire esportivament…
—És que als pobles petits, i el meu a penes arriba als 500 habitants, la cultura democràtica de la dreta és una raresa. Creuen que el caràcter sagrat del poder els pertany a ells, i quan la dreta no governa, tracta l'esquerra com una intrusa. A més, és ací, als pobles petits, on comprovem que el PP no és que siga hereu del franquisme sinó que és el franquisme en estat pur. Quan la proposta de posar a la Casa de la Cultura de Gestalgar el nom d'Alfons Cervera es va sotmetre a votació, els tres regidors del PP van votar que no i van afegir que mai no hi entrarien mentre portara el meu nom. A més, ja han anunciat que si tornen a governar el primer que faran serà arrancar la placa de l'entrada. El mateix faran, també ho han dit, amb les de dues placetes retolades amb els noms de dos mestres republicans represaliats per la dictadura. Ara bé, pense que això mateix passa en molts altres pobles. El model Aznar, Zaplana i Acebes, malauradament, fa escola.
—Acaba de sortir, amb una forta campanya de promoció, l'edició en català d'El Zahir (Proa), la darrera novel·la de Paulo Coelho. Sovint, a la vida, diu l'escriptor, ens succeeixen coses inesperades, per a les quals no estem preparats. Quan tot sembla organitzat, afirma, “és quan hi ha perill”. Hi esteu d'acord? És que no podem mai descansar?
—Això és més vell que la picor. Coelho furga en la part més complexa dels nostres sentiments i està convençut que la converteix en categoria, mentre que el que fa és oferir-nos-en el vessant més carrincló i conformista. Ho dic amb tot el respecte a qui llegeix els seus llibres, però en els pocs que he llegit trobe un moralisme que en temps remots feia estralls entre els adolescents. Mai no hi trobarem res de segur, ni en la fortalesa galàctica més inexpugnable ni en la cuirassa en què a vegades convertim el cor perquè ningú el rebente en algun enamorament inesperat, com tots els enamoraments. I és clar que la fortalesa acaba caient i el cor rebentarà sense remei quan sonarà la primera cançó o amollarem la primera ximpleria amb els ulls de xai degollat. I això que dius és la clau: és clar que no podem descansar mai, que la vida no és una contemplació estàtica ni la comoditat, que la vida no hauria de ser abric, sinó intempèrie. No sé si això ho diu Coelho, però sí molta altra gent que viu el compromís fins a les celles.
—A hores d'ara, mig país i part de l'estranger viu immers en la depressió postvacances. Algun consell per encarar la reentrada de setembre?
—Donar consells contra l'inevitable podria portar a la malenconia, a la tristesa igual d'inevitable. El millor és que hi haja tantes estratègies de supervivència a la síndrome com gent fotuda en el joc atrabiliari del mercat.
Núria Cadenas