DIES OBERTS

de Rafa Xambó

 

Els discos, avui en dia, van i vénen, s'alimenten de l'instant, ixen una estona per la ràdio o als aparadors i després res: desapareixen com desapareixen els conills ningú sap on després que el màgic els mostre al públic com un trofeu que havia romàs secretament amagat en la copalta. I això passa, no sols perquè el mercat se´ls empassa sense contemplacions, sinó també, moltes vegades, perquè qui escriu les cançons i posa música a les paraules (o al revés) escriu i compon des de la més absoluta desvergonya. En la cultura de l'usar i tirar, les cançons que pugen com la bromera en les llistes d'èxits sorgeixen del buit i els discos que les emparen són com l'etiquetatge fraudulent d'aquell buit.

El temps que tenim és el de la pressa, el que ens llepa les entranyes per fora, només per fora, i ens deixa per dins la sensació que el temps no existeix perquè no el sentim com una cosa pròpia sinó aliena, regalat pels que decideixen el nostre destí. El temps que conta Rafa Xambó en Dies oberts és el de la lentitud, el de la reflexió i la mirada interior, el que no ens agrada perquè no ens llepa en forma de carícies sinó que ens mossega per dins obrint una bretxa de carn roja en l'ànima viva del desconcert.

Travesse la ciutat i prenc el tren mes lent, vaig guaitant per la finestra, no hi ha cap terra promesa, el vidre és el silenci pel qual mire que me'n vaig . És una estrofa de Travesse la ciutat , una de les cançons més belles del disc. És segurament, aquesta, la cançó que millor significa l'esperit d'aquest treball múltiple, autèntic, ple de referències a eixa veritat última que han de ser la dignitat tècnica i l'aposta per un discurs que pose en qüestió el plàstic que embolica els productes culturals avui en dia. Parlava abans del temps assaonat en la quietud i en la reflexió, però també trobarem en els diferents talls del disc la ràbia per culpa de les hores injustes que ens toca viure, la ironia que enfronta el destí atziac d'una puta al destí igualment atziac d'un imbècil vestit de diumenge (com si anar de putes fóra un cerimonial sagrat que ha d'acabar davant les reixes d'un confessionari en comptes de pegant “el polvo” de la teua vida), l'horitzó efímer on reboten els somnis i ens deixa en la tornada els ulls estellats, els bars on contem a una botella els secrets i una caterva d'oblits que només al reclam de l'alcohol som capaços de recuperar per a no morir-nos sols i de fàstic, els himnes que a vegades continuen fent-nos falta (i no ho dic per la versió última de la Muixeranga que tanca el disc, sinó per, segurament, la millor cançó de tot el conjunt, eixa excel·lent Mariola que et posa els cabells de punta cada vegada que l'escoltes), i, com no, tractant-se d'un disc de Rafa Xambó, la poètica d'una adolescència malparada, íntima, a penes confessada, la nostàlgia d'aquells amors primers que van pegar a fugir amb les notes coloristes dels vells festivals musical com el de Sanremo.

I parlant de Sanremo, no és gratuïta la referència en una de les cançons a Luigi Tenco. Els qui vam saber de la seua mort aleshores sabíem que no va ser només perquè no va guanyar "Ho capito que ti amo", la canço que ell defensava, sinó perquè aquesta merda de món, com a Larra en el seu moment i a tant altres, començava a fer mossa entre la gent que lluitava des d'unes perspectives distintes a les que ens venien a totes les hores les polítiques oficials. Per això, escoltar algunes coses d'aquest disc és tornar a la veu trencada de Luigi Tenco, als seus amors secrets, a la passió que encén la vida però que al mateix temps encén les metxes obscenes de la mort tràgica. No tenim edat deia Giliola Cinquetti en aquells anys seixanta, i ho repeteix Rafa Xambó en la cançó que es titula Sanremo , on parla de Luigi Tenco i dels amors oblidats en el traster del temps, ho repeteix Rafa Xambó per a dir-nos que no hi ha temps per al cansament, que la maduresa ha de descobrir-nos en peu, sense rendir-nos amb armes i bagatges a eixe enemic atroç que és la renúncia a allò que vam voler ser i potser no ho vam aconseguir del tot.

I ja per acabar, els tres excel·lents poemes de Miquel Martí i Pol, eixa insuperable oda a la ràbia soterrada que és La sirena , o la que crida emfàticament a no perdre el coratge ni les ganes de seguir lluitant, eixa Quasi faula plena de pirates i corsaris, de morts sense tornada i multituds cridant contra tot pels carrers de la rebel.lió, i com no: la recuperació que Rafa Xambó fa d'una de les seues més antigues cançons, quan era a penes un adolescent i rondava la nòmina de la Cançó més jove, mesclat amb els mestres de sempre: esta Meditació última que després de tants anys i les mateixes versions (excel·lent la de Paco Muñoz) continua trencant-nos en trossos la menor temptació d'abandonar-ho tot i dedicar-nos a la simple vida contemplativa.

 

 

València, octubre del 2003