Ara que ve l´hivern, Alfons Cervera

Rafa Xambó

«Se llama Elena y tiene diecisiete años (...) Escribe algo y me alarga un papel. Sé lo que me han contado mis padres y mis abuelos. Nada». ( p.122 ).

Vaig llegir la novel·la d´Alfons Cervera, Aquel invierno (Montesinos, 2005), ja fa uns mesos. Era primavera. I, a pesar d´això, el fred que se´m va colar al moll de l´ànima durant el franquisme em removia les entranyes. No és una experiència particularment original. Totes les persones que començaren a tenir memòria abans de la mort del dictador Franco saben de què parle si l´horror vell -o l´adhesió convenient als vencedors- no els ha dut a alçar una muralla d´oblit.

Alfons Cervera ha bastit una excel·lent novel·la treballant amb els materials de la memòria pròpia, ha llegit en els silencis, les pors antigues i vives, ha escoltat els morts i els supervivents i, amb l´ofici de l´artista -narrador i poeta- que porta més d´una vintena d´obres publicades, ens ofereix un text coral, ple de veus derrotades, d´afusellats i humiliats, de dones resistents -tota una vida en silenci, creuant-se cada dia als carrers i a les botigues amb la fatxenderia infame dels vencedors de la guerra, dels assassins de la llarguíssima postguerra-, de xiquets trencats.

Indicava Vicente Muñoz Puelles, en una de les presentacions del llibre, el caràcter faulknerià del nostre escriptor. Hi afegia la intensa identificació de l´autor amb la terra, les muntanyes, els arbres, les fonts, les granotes i els ocells. També hi destacava la força narrativa amb que Alfons Cervera tracta els personatges i ens acosta vivament als seus temors, desigs i fracassos. Potser, també són els nostres, afegiria jo. He dit personatges i hauria d´haver dit persones; la gent que habita Los Yesares, un món mític que alhora podria ser qualsevol poble de la geografia de la memòria que resisteix els envits de l´oblit.

No és la primera vegada que l´escriptor s´endinsa en aquesta geografia. El color del crepúsculo, Maquis i La noche inmóvil constitueixen viatges anteriors en aquest cicle narratiu sobre la memòria del segle XX, memòria que Cervera ens presenta des d´una realitat ben pròxima, amb la nuesa de petites veritats descobertes des de les emocions més tendres i més dures, des de la lleialtat al que més importa: les persones.

Té raó Muñoz Puelles quan afirmava que ni amb bones intencions ni amb ideologia es fan bones novel·les i destacava d´aquesta obra precisament «la orquestación de su estructura, su tono tranquilo, esa prosa diáfana y sin retintín, la veracidad de sus personajes» (Levante-EMV, 6 de maig de 2005).

Ara que ve l´hivern, ara que ja ha fet trenta anys de la mort del dictador, fóra bo llegir aquesta novel·la i deixar de callar en els sopars familiars que s´acosten. Fóra bo recuperar la dignitat d´aquells familiars sobre els que va caure un silenci enorme que es resisteix a l´oblit. Els avis, els pares, els oncles assassinats seran amb nosaltres mentre els portem al cor de la memòria, mentre en parlem sense por. Petites victòries dels vençuts i una lleu carícia per als supervivents.