català | castellano | english | français | italiano

 

Home

Program

Abstracts

Participants

The creation of
a historiographic
object

Bibliography

Future meetings

Publications

Documents

Information
of interest

Links

Contact

THE CREATION OF A HISTORIOGRAPHIC OBJECT

 

Des del final dels anys vuitanta del segle XX el consum i els nivells de vida han deixat de ser àmbits de recerca estranys al medievalisme. L’obra de Christopher Dyer Standards of living in the Later Middle Ages. Social Change in England c. 1200-1520, apareguda el 1989, presenta un caràcter gairebé fundacional, però cal reconèixer també que fou precedida per tot un seguit d’indagacions que prepararen el camí. De fet, ja el 1953, a Polònia, es creava l’Institut d’Història de la Cultura Material, amb una revista especialitzada per a informar dels resultats de les seues recerques. Cinc anys després, Alexander Gieysztor redactava un programa de treball capaç de vincular els subjectes i els objectes en el procés de producció i reproducció de la vida material, cosa que significava indagar sobre qualsevol sector econòmic de producció de béns, però també sobre els nivells de consum, l’alimentació, el vestit i l’habitatge. Les propostes poloneses foren determinants en Fernand Braudel, de la mà del qual la cultura material ingressava a la universitat el 1960. Un any després només, Braudel llançava des d’Annales la proposta d’una ambiciosa enquesta entorn de la vida material, oberta, com a «tribuna lliure», a la participació d’historiadors i no historiadors d’arreu i entorn de cinc camps d’estudi: l’alimentació, l’habitatge i el vestit, els nivells de vida, les tècniques i les dades biològiques[1]. La seua obra de Civilització material, publicada el 1967, es presenta com la culminació del conjunt d’aquestes línies de treball[2].

Per la seua part, a Itàlia, i des del camp de la història econòmica Carlo M. Cipolla i Robert S. Lopez estimularen una recerca més encaminada envers la demanda en l’economia medieval, ja des dels anys cinquanta, mentre que Frederic C. Lane demanava una teoria del consum, en creure que les necessitats econòmiques que alimentaven la demanda podien incloure tant el poder i el prestigi com la subsistència i, per això mateix, hauria de ser considerada flexible[3]. Aquest èmfasi en la demanda i el consum s’estendria ben aviat a tots els àmbits de la recerca històrica, incloent-hi el de la cultura i l’art, com certifiquen els esplèndids treballs de Richard Goldthwaite sobre l’economia i el consum d’art a Florència[4]. Goldthwaite se centra en la demanda i la història de la cultura material per a fer retrocedir fins al Renaixement italià els orígens del consumisme modern, un fenomen que molts historiadors situen als segles XVII i XVIII.

Una mica abans, a França i a la mateixa Itàlia, la història de les mentalitats i la microhistòria, respectivament, desbrossaven nous fronts de recerca, cap a les formes de cultura i de l’imaginari col·lectiu. La microhistòria, en particular, subministrava un mètode excel·lent per a operar en l’àmbit de les pautes de consum i els nivells de vida, ja que, en reduir l’escala d’observació, permet seleccionar determinats fenòmens o esdeveniments aparentment insignificants però gràcies als quals es pot arribar a la descripció de conceptes generals. L’individu ara i adés efectua eleccions, transaccions i decisions que li permeten eludir la normativa que el regeix —municipal, senyorial, eclesiàstica, comunitària, familiar. El relat, la forma d’organitzar el coneixement derivat de la recerca, és un tret que caracteritza la microhistòria, justament perquè permet donar millor compte de la dualitat conflictiva entre la norma i l’acció individual i perquè hi incorpora els procediments de la mateixa recerca, particularment els límits imposats per les fonts.

Bona part d’aquestes inquietuds estan presents en els treballs de Maria Serena Mazzi, que van apareixent des de les acaballes dels setanta. Mai fins aleshores no s’havia prestat tanta atenció a la petita història marginal dels pagesos. De manera significativa, aquest viratge comportava una variació també de les fonts documentals. Gràcies als inventaris post-mortem, als testaments, a les capitulacions nupcials o a les denúcies davant les corts locals de justícia, emergien les «coses» dels camperols, aquells objectes amb els quals produïen i actuaven sobre el medi que els envoltava. El 1983, junt amb Serio Raveggi, treien a la llum Gli uomini e le cose nelle campagne fiorentine del Quatrocento, un llibre que, ben mirat, constituïa una anticipació excel·lent del que anys a venir seran els estudis sobre les condicions de vida de la pagesia medieval.

La història del consum i dels nivells de vida avançaren espectacularment des de 1990. Ara bé, els progressos historiogràfics es van circumscriure gairebé en la seua totalitat als temps moderns i contemporanis. El desenvolupament impressionant del consum abans i després de la primera revolució industrial ha constituït la línia fonamental de discussió, a partir sobretot dels debats plantejats en la historiografia anglosaxona. No hi ha dubte que la varietat i la qualitat de les fonts documentals a l’abast han propiciat aquest desenvolupament desigual en perjudici de l’Edat Mitjana, a més de l’obertura de camps d’investigació inabastables amb anterioritat al segle XVI com el de l’antropometria.

En realitat, el consum i els nivells de vida són i nasqueren com a temes d’història contemporània, que a poc a poc han anat projectant-se cap a períodes anteriors i entroncant amb d’altres problemes de la història econòmica i social. I, com acabem de dir, tenen el seu punt d’arrancada en les conseqüències trasbalsadores de la revolució industrial, percebudes ja pels seus mateixos protagonistes, pels seus apologistes i pels seus primers crítics. Els higienistes i els reformadors socials van ser els primers a ocupar-se del nivell de vida de les classes treballadores que s’apilaven en habitatges minúsculs i compartits per dues o més famílies, amb escasses o nul·les condicions de salubritat, com a conseqüència de l’èxode massiu del camp a la ciutat, en unes urbs plenes a vessar encara comprimides per les antigues muralles medievals. Tot i que es poden trobar exemples de preocupació per la situació de la població treballadora entre alguns metges anglesos del final del segle XVIII, els estudis sobre les condicions de vida i de treball de la nova classe obrera es desenvoluparen sobretot al segle XIX amb la generalització del procés d’industrialització a la major part d’Europa. El 1855, Frédéric Le Play publicava Les ouvriers européens. Études sur les travaux, la vie domestique et la condition morale des populations ouvrières de l’Europe, précédées d’un exposé de la méthode d’observation, al qual seguirien nombrosos estudis sobre la reforma social en França, l’organització de la família, els obrers europeus i la “constitució essencial de la humanitat”. I de seguida s’estendrien pertot arreu els treballs d’higienistes i reformadors socials que coincidien en la descripció de les condicions de vida dels treballadors però discrepaven en el diagnòstic i, lògicament, el remei a proveir. Per a uns, la brutícia, la sordidesa, l’alcoholisme, l’analfabetisme, la violència, eren trets caracterològics, gairebé congènits, de la classe obrera, que palesaven l’estat de vilesa i embrutiment en què havia caigut, mentre que per a d’altres tot això no eren sinó els efectes indesitjables del desarrelament i el pauperisme provocats per la industrialització.

El debat havia començat ja als anys trenta del segle XIX i perdura encara avui. Pensadors d’idees tan diferents com Marx, Engels, Disraeli o Stuart Mill denunciaren el deteriorament del nivell de vida de la classe obrera britànica, mentre que d’altres com Ure, Chadwick o Porter afirmaven el contrari[5]. Des d’aleshores, la controvèrsia entre “pesimistes” i “optimistes” no ha deixat de reproduir-se de manera recurrent, amb intervencions cada vegada més elaborades i complexes per part, entre molts d’altres, d’historiadors de gran prestigi com Thompson i Hobsbawm. Bàsicament, el problema –o els problemes– es concentren en els índexs que cal fer servir per a mesurar l’augment o la caiguda del nivell de vida. Inicialment es van fer servir els salaris reals –els salaris nominals deflactats amb el cost de la vida expressat pel preu dels productes de major consum–, i així Clapham (1926) pogué demostrar que, entre 1790 i 1850, a Anglaterra, el poder adquisitiu de l’obrer industrial mitjà havia augmentat un 60 %. Els crítics, però, li reprotxaren que confonia augment del benestar amb un lleuger increment del consum d’aliments i roba, tot ignorant la destrucció de qualitat de vida que suposà l’aparició del sistema fabril. Al final dels anys cinquanta i començament dels seixanta, Hobsbawm i Thompson introduïren nous factors a tenir en compte: al costat d’índexs mesurables sobre consum, atur, pauperisme i mortalitat, posaren en joc elements no crematístics del benestar com la morbilitat, el trencament dels modes de vida tradicionals, les penoses condicions de treball i la manca de drets polítics i sindicals. Tot això propicià també recerques monogràfiques sobre salaris per regions i oficis, sobre consum i sobre vivenda[6].

Paral·lelament, el debat havia anat expandint-se i desbordant les fronteres cronològiques de la Revolució Industrial per a analitzar el creixement econòmic i els nivells de vida en el període modern, entre 1500 i 1800, també a partir inicialment dels salaris reals. Novament es reproduïa ací el contrast entre interpretacions pessimistes i optimistes. Entre els primers, Slicher van Bath (1960) i Wilhelm Abel (1966) demostraren que, en la llarga durada, els salaris reals caigueren, especialment als segles XVI i XVIII. Aquesta tendència s’interpretava en termes malthusians i ricardians: el creixement demogràfic i la major pressió sobre la terra agrícola comportaren el declivi de la productivitat del treball agrícola i la caiguda dels nivells de vida. Als anys seixanta i setanta, hi havia un ampli consens que l’economia preindustrial de l’època moderna era incapaç de generar creixement econòmic. En aquesta mateixa perspectiva “estagnacionista” se situaven també Postan i Le Roy Ladurie. Ha estat al final dels anys vuitanta i, sobretot, als noranta, quan s’ha invertit la perspectiva sobre la base tant d’estudis empírics com de reflexió teòrica que han demostrat que l’agricultura tradicional era capaç de generar creixement a llarg terme i, en particular, que els salaris reals no eren l’únic indicador per a mesurar els nivells de vida. Jan de Vries ha plantejat la paradoxa que, per una banda, la majoria dels estudis mostren un declivi o un estancament dels salaris reals, mentre que la recerca sobre el desenvolupament de la riquesa material, basada sovint en els inventaris notarials, mostra un increment en la possessió de béns de consum duradors. Això només s’explica si, al costat dels salaris reals, els ingressos del grup domèstic es complementaven amb els salaris aportats per altres membres de la família, dins i fora de casa. De Vries integrà tots aquests elements, el desenvolupament de la protoindústria, l’especialització i intensificació del treball agrícola i l’increment del treball femení i infantil, dins el concepte de “revolució industriosa”[7]. D’altres autors també deixaren clar que els ingressos familiars, un concepte molt més complex que els salaris reals, estaven determinats pels canvis en el nivell d’ocupació, la participació d’homes, dones i nens en el treball assalariat i en activitats no mercantils i, en definitiva i molt més important, que darrere d’aquesta complexa barreja hi havia les estratègies familiars per a sobreviure i, si fos possible, prosperar[8]. A causa de les seues mancances, i en particular el fet d’emprar-lo com a únic indicador dels nivells de vida, l’estudi dels salaris reals ha anat sent abandonat progressivament, en benefici d’altres indicadors, des de l’altura i la demografia a l’alimentació o la riquesa material. Els darrers anys han vist una veritable profusió d’estudis sobre el consum i el consumisme a l’època moderna.

Han estat els medievalistes britànics els qui primer s’han ocupat de portar aquests mateixos debats a l’economia i la societat medievals i de fer veure que ni el consum ni el consumisme són una invenció del segle XVIII[9]. Richard Britnell, Bruce M.S. Campbell, Stephan R. Epstein i el mateix Christopher Dyer, entre molts altres, han mostrat la ràpida comercialització de l’economia anglesa a partir del segle XIII i la capacitat d’innovació i d’empenta econòmica en un període considerat fins aleshores tan ombrívol com el de la crisi del segle XIV. Pagesos benestants, treballadors assalariats, tècniques agrícoles innovadores, especialització ocupacional i l’ascens d’una economia de consum no són trets específics dels temps moderns, sinó que es poden trobar àmpliament en Anglaterra (i en altres països) abans de 1500. Evidentment, l’economia del final de l’edat mitjana no es pot comparar en volum amb la del segle XVIII, però quan se l’examina des del punt de vista del consum més que de la producció, hi trobem pautes remarcablement semblants. El darrer llibre de Dyer ens mostra clarament que, després de la Pesta Negra, i probablement a causa de la caiguda dels preus i l’increment concomitant del poder adquisitiu, es produí un canvi profund en les pautes de consum. Les despeses per càpita en aliments i productes manufacturats augmentaren considerablement: el pa de forment substituí el de sègol i el d’ordi, es consumí molta més carn i peix i també es fabricà molta més cervesa (d’ordi, en comptes d’avena), es construïren nous edificis, els productes de metall i de ceràmica substituïren els de fusta i fins i tot la moda esdevingué un aspecte important del consum, amb tendes que oferien teixits de distinta qualitat i color, sabates, barrets...

En el seu llibre de referència, i en els que l’han seguit després, Christopher Dyer aborda els nivells de vida dels diversos sectors socials de l’Anglaterra medieval, l’aristocràcia, els burgesos i els assalariats, però sens dubte les pàgines més innovadores són les que dedica als pagesos, a trencar la imatge d’immobilisme que tradicionalment s’associa al món rural i a destacar, per contra, el comportament més actiu i més “modern” del camperol medieval. Potser alguns plantejaments seus puguen semblar excessivament arriscats, com ara el càlcul dels pressupostos domèstics, sobre una base documental forçosament fràgil, però des de la perspectiva agrària ha incorporat un conjunt de variables imprescindibles per a aquest tipus d’anàlisis com els rendiments de la terra, els ingressos no agrícoles, la grandària de les famílies i les tinences, les rendes, l’alimentació, el vestit o la vivenda.

Algunes de les seues propostes han estat recollides i han estimulat les investigacions a casa nostra, on justament l’estudi dels nivells de vida a l’edat mitjana havia estat abordat ja als anys seixanta per alguns hispanistes francesos com Charles E. Dufourcq i Jean-Pierre Cuvillier, a partir dels protocols notarials[10]. Altres estudis aprofitaren igualment inventaris post mortem, censos fiscals, registres judicials i administracions de tuteles per a aproximar-se a les desigualtats patrimonials i materials al si de la pagesia i al funcionament de les economies domèstiques[11]. A Catalunya, Jordi Bolòs, en el seu llibre El mas, el pagès i el senyor. Paisatge i societat en una parròquia de la Garrotxa a l’edat mitjana, de 1995, segueix els mateixos passos que Dyer per a la reconstrucció hipotètica del pressupost familiar. Es tracta, tanmateix, en línies generals de mirades laterals, rarament de propostes exclusives d’anàlisi. Les reticències, doncs, perduren per les dificultats de superar els entrebancs documentals i pel mateix esclat de temes de recerca, que coincideix amb la posada en marxa dels projectes d’àmbit europeu, en una veritable atomització d’interessos (mobilitat social, agrosistemes, fiscalitat, elits socials...). Amb tot, el corrent iniciat per Dyer no s’ha aturat, com revela de V congrés sobre Sistemes agraris, organització social i poder local celebrat a Alguaire (Catalunya) l’abril de 2005, el qual versava tot just sobre les condicions del món rural[12]; o, l’any següent, l’XI Assemblea d’Història de la Ribera, dedicada a L’habitatge: la casa i l’interior domèstic, en una llarga perspectiva històrica.

Vist amb una perspectiva temporal, fa la impressió, doncs, que la història social i econòmica de l’Edat Mitjana ha avançat cap al domini de l’experiència concreta des d’unes preocupacions inicials marcades per la definició de l’estructura i les propostes teòriques. Investigar sobre les condicions de vida de la població significaria tancar el cercle. És, probablement, l’última demanda que ens podem plantejar a la fi d’una recerca: com viu un individu en el si d’una família i d’una comunitat, quin és el seu nivell de vida, com afronta diàriament les seues necessitats més bàsiques i elementals. Les preguntes són igualment bàsiques i elementals perquè giren, entre altres, entorn del menjar, el treball, el descans i la diversió, la salut, el vestit o la casa. Les preguntes són senzilles, però les respostes extremadament complexes.

Malgrat els avanços espectaculars de la història econòmica i social europea no som capaços a hores d’ara de precisar les condicions de vida, de determinar amb exactitud els llindars de la pobresa o la riquesa, a partir dels valors amb què aquella societat considerava el benestar o la mancança. Sempre amb el benentès que aquest interrogant tan simple se’l considere lícit a l’historiador i no una futilitat prescindible.

Amb tot, la ineludible mirada particular que imposa l’estudi de les condicions de vida comporta els seus perills. La recerca pot caure en el pou de l’anècdota intranscendent, del localisme estèril, de la singularitat sense context i de la «vida quotidiana», on s’apleguen fets sense solta ni volta i categories ben poc definides[13]. Aquests riscs només poden ser esquivats mitjançant preguntes adequades al registre documental o arqueològic disponible, sabent que els episodis concrets són il·lustracions de situacions generals, i que la recomposició de les condicions de vida de qualsevol classe social suposa afegir una variable més al conjunt del sistema feudal i de la societat medieval.


1 Per a una tan vasta operació, i vincular-la al treball historiogràfic, s’imposaven una sèrie de tasques prioritàries. En primer lloc, inventariar les fonts i les dades existents; segonament, detectar les fonts inèdites; a continuació, actualitzar mètodes d’anàlisi, i finalment intentar interpretacions tan concretes i particulars com fóra possible, amb l’esperança de passar a generalitzacions i abstraccions a la fi de l’enquesta. Braudel situava la història material en l’àmbit de la «infra-història», de les decisions inconscients, probablement l’aspecte més discutible a la llum actual de les investigacions entorn de les pautes de consum. Fernand Braudel: “Vie matérielle et comportement biologique”, Annales ESC, 116 (1961), pp. 545-549.

2 Fernand Braudel, Civilisation matérielle et capitalisme (XVe-XVIIe siècle), París, Armand Colin, 1967.

3 Susan Mosher Stuard, Gilding the Market Luxury and Fashion in Fourteenth-Century Italy, University of Pennsylvania Press, 2006; de la mateixa autora, “Medieval Workshop: Toward a Theory of Consumption and Economic Change”, The Journal of Economic History, Vol. 45, No. 2, 1985, pp. 447-451.

4 Richard A. Goldthwaite, Wealth and the Demand for Art in Italy, 1300-1600, The Johns Hopkins University Press, 1995, i més recentment, The Economy of Renaissance Florence, The Johns Hopkins University Press, 2008.

5 Antonio Escudero, “Volviendo a un viejo debate: el nivel de vida de la clase obrera britànica durante la Revolución Industrial”, Revista de Historia Industrial, 21, 2002, pp. 13-60.

6 Ibidem.

7 Jan De Vries, “The Industrial Revolution and the Industrious Revolution”, Journal of Economic History 54, pp. 249-70.

8 Jan L. Van Zanden, “Wages and the Standard of Living in Europe, 1500-1800”, European Review of Economic History, 2, 1999, pp. 175-197.

9 Com suggeria el llibre clàssic de John Brewer, John, Neil McKendrick i J. H. Plumb, eds., The Birth of a Consumer Society: The Commercialisation of Eighteenth-Century England, Londres, 1982.

10 Charles-E. Dufourcq, “Prix et niveaux de vie dans les pays catalans et maghrébins à la fin du XIIIe et au début du XIVe siècles”, Le Moyen Âge, 71, 1965, pp. 475-520; Jean-Pierre Cuvillier, “La population catalane au XIVe siècle. Comportements sociaux et niveaux de vie d'après les actes privés”, Mélanges de la Casa de Velázquez, 5, 1969, pp. 159-187.

11 Enric Guinot-Antoni Furió, «Un exemple d’economia domèstica de principis del XVe. L’administració d’una tutela. Sueca, 1412-1427», en Quaderns de Sueca, I (1980), pp. 11-46; Antoni Furió, Camperols del País Valencià. Sueca, una comunitat rural a la tardor de l’edat mitjana, València, Institució Alfons el Magnànim, 1982 (espec. el capítol “Casa de ric, casa de pobre”; Flocel Sabaté, “Els objectes de la vida quotidiana a les llars barcelonines al començament del segle XIV”, Anuario de Estudios Medievales, 20, 1990, pp. 53-108; Maria Barceló, Elements materials de la vida quotidiana a la Mallorca baixmedieval (part forana), Palma, Institut d’Estudis Baleàrics, 1994.

12 El pes aclaparador correspongué a la història contemporània, però no fou gens menyspreable el pes de la història medieval. Junt amb la ponència centrada en la vivenda, s’hi presentaren comunicacions relatives a l’alimentació, la salut, l’endeutament i l’hàbitat, tant des del registre documental com l’arqueològic: Ferran Garcia-Oliver, «Pautes de consum i nivells de vida de la pagesia catalana: la casa i l’interior domèstic», , pp. 47-66; Imma Ollich, «El graner, les sitges i els camps experimentals de l’Esquerda. Una recerca sobre les condicions de vida a l’Edat Mitjana», pp. 67-78; Teresa Aleixandre, «Endeudamiento, penyores y nivel de riqueza del campesinado catalán bajomedieval», pp. 95-114; Pere Benito, «Morir de fam a l’Edat Mitjana davant la indiferència de fills, parents i amics. Conseqüències extremes de les caresties dels segles XI-XII en la societat rural catalana», pp. 95-114; Benjamín Escriche, «Injurias, amenazas y agresiones. La violencia cotidiana en el mundo rural valenciano bajomedieval: Alcoi (1320-1335)», pp. 115-130; Carmel Ferragut, «La salut i l’assistència dels camperols i dels seus animals al País Valencià durant la Baixa Edat Mitjana», pp. 131-150; M. Sancho, «Canvis en els patrons d’assentament entre l’Antiguitat i l’Alta Edat Mitjana: el cas dels Altimiris a la llum dels primers resultats de la recerca arqueològica», pp. 151-161; Monique Bourin, «Comment évaluer les conditions de vie des populations rurales au Moyen Age?», pp. 627-640.

13 Dins el calaix de sastre de la vida quotidiana es reuneixen sense cap mena de jerarquia, diu Daniel Roche, els fets més variats i per la sola lògica que dicta la seua repetició, la seua universalitat i en certa manera també la seua trivialitat. Sovint hi ressonen les pròpies nostàlgies de l’home contemporani envers un món perdut. Daniel Roche, Histoire des choses banales. Naissance de la consommation, XVIIe-XIXe siècle, París, Fayard, 1997, pp. 12-13.

© 2008 Universitat de València