català | castellano | english | français | italiano

 

Inici

Programa

Resums

Participants

La construcció d'un objecte historiogràfic

Bibliografia

Pròximes cites

Publicacions

Documents

Informació d'interés

Enllaços

Contacte

RESUMS

 

El mobiliari de les cases pageses a l’Anglaterra medieval: inversió, consum i cultura

Christopher Dyer
University of Leicester

Les cases pageses medievals han estat molt estudiades a Anglaterra als darrers seixanta anys, i les qüestions tractades han anat canviant gradualment. Al principi, la recerca estava dominada pels problemes de la construcció –materials, habitacions i mètodes de fer parets i sostres. Cosa que variava d’una regió a l’altra i evolucionava al llarg de temps. També hi havia un cert interès per la identificació de l’estatus social precís dels constructors i dels habitants de les cases. La construcció autòctona era pròpia d’una societat pagesa, amb l’ús de materials locals i de mètodes tradicionals de construcció, però durant molt de temps hi hagué una certa resistència a identificar els edificis permanents (existents) com a cases pageses. Es pensava que, com que les cases pageses eren massa fràgils per a sobreviure, només l’excavació arqueològica podia proveir mostres de les estructures en aquest nivell tan baix de la societat. La història econòmica de les cases s’interessava per la cronologia de la construcció –la “gran reconstrucció” es diu que va ser el resultat de la prosperitat dels pagesos benestants dels segles XVI i XVII, després d’un període d’edificis de baixa qualitat.

Ara sabem que no totes les cases pageses estaven mal construïdes ni eren incapaces de sobreviure durant molt de temps. La casa més antiga datada que encara continua estant habitada i que probablement pertanyia a un pagès va ser construïda de fusta tallada el 1262. Gràcies a la dendrocronologia podem identificar una onada de construccions que coincidí amb la “gran depressió” del segle XV. A més de parlar-nos dels recursos que els pagesos es podien permetre dedicar a la construcció, les cases es poden comparar amb altres tipus de despeses –els pagesos podien permetre’s invertir en producció o despendre en projectes comunals com l’església parroquial, o concentrar-se en alimentació, beguda i roba. Durant molt de temps es va creure que els pagesos eren àmpliament autosuficients i havien construït ells mateixos les seues cases, usant materials dels boscos, les pedreres i recursos locals que formaven part dels béns comunals de l’aldea. A partir de la difusió del model de la “comercialització”, s’accepta ja que els pagesos recorrien sovint a artesans i peons, i que compraven materials, fins i tot de llarga distància.

En els últims anys, ens hem anat interessant per la història social i cultural de les cases. ¿Com de diferents eren les cases rurals de les de les ciutats? ¿Influïren les cases rurals en la forma dels edificis urbans? ¿O més aviat els pagesos imitaven els nous estils que veien en les ciutats? ¿Pretenien les cases expressar missatges sobre la riquesa i el status dels qui hi vivien, o la seua relativa uniformitat expressava el caràcter igualitari de l’aldea? Quins eren els significats dels edificis públics del poble, com ara l’ajuntament o l’església: volien dir alguna cosa sobre el caràcter de la comunitat? ¿Estaven les cases pageses influïdes pels models proveïts per l’aristocràcia o planificaven les seues cases per a satisfer les seues pròpies necessitats? ¿Fins a quin punt els habitants volien portar una vida privada, en relació tant amb els seus veïns com amb les persones que ocupaven l’espai domèstic? Estaven ocupats els espais pels diferents gèneres? Què podem aprendre sobre les diferents cultures regionals a partir del disseny de les cases i la relació entre aquestes i els diversos paisatges?

Per ajudar a donar respostes a aquestes preguntes, necessitem saber més sobre l’interior de les cases, no sols sobre la distribució dels espais, sinó també sobre la funció de les habitacions, i la naturalesa, la qualitat i el valor del mobiliari.

Les fonts d’informació sobre el mobiliari pagès són poques i les hem de combinar totes per a donar un quadre complet.

Evidència física
Els edificis que han sobreviscut fins a nosaltres poden contenir mostres del mobiliari fix. Una línia de forats en una biga podria ser una traça d’un banc pegat a la paret. Quan s’excaven les cases, de vegades es troben pistes en el terra de les restes de mobiliari fix, com ara l’usat per a seure. La millor evidència prové de l’excavació de cases en regions on la pedra era abundant, on podien haver-se construït bancs de pedra pegats a la paret. Han sobreviscut peces de mobiliari, especialment en les esglésies, però aquestes rarament procedien de cases pageses. Tanmateix, són tipus de mobles que les fonts escrites ens diuen que pertanyien als pagesos, com el cofre i l’armari o l’aparador. Encara que no han sobreviscut mobles pagesos de fusta, en les excavacions fetes en pobles s’han trobat peces de metall com forrellats, claus i frontisses i decoració aplicada dels cofres.

Evidència escrita
Les miniatures de manuscrits i les pintures murals reflecteixen de vegades un interior pagès, però, com en el cas del mobiliari supervivent, el seu valor principal rau a mostrar objectes que s’usaven en cases aristocràtiques, com taules de cavallet, que suposem que s’assemblaven a les que posseïen els sectors més baixos de la societat. Les principals fonts escrites són els inventaris i els testaments, i ací em centraré en els que es conserven per al Yorkshire del segle XV, i per a moltes parts del sud d’Anglaterra entre 1480-1500. Aquests textos es poden completar amb llistes de principalia del període 1350-1440, que eren béns pertanyents a tinences emfitèutiques pageses que apareixen en les transaccions de terra, i moltes altres referències ocasionals en registres judicials com heriots i propietats furtades.

Utilitzaré aquesta evidència per a tractar els tres temes del meu títol: inversió, consum i cultura.

INVERSIÓ
Aquesta part de la recerca s’ocupa senzillament de situar els mobles en un context econòmic més ampli i comparar les despeses en el mobiliari d’una casa amb les altres despeses dels ingressos d’un pagès. Els pagesos podien fer algunes eleccions, i és important saber com prenien les seues decisions en relació al mobiliari. Aquesta exposició establirà el mobiliari posseït pels pagesos i el valor que se’ls assignava.

Si observem els inventaris de dos pagesos de nivell molt diferent, tots dos conservats en registres de les corts senyorials, trobem que en el cas d’un artesà rural sense massa terra, Richard Sclatter, aquest tenia el 1457 els següents mobles: un cofre, una taula, una cadira, un banc, un llit de fusta i roba de llit –un matalàs, llençols, coixins i cobertors per valor de 7 sous 10 diners, d’un total de 15 s. 5 d. No necessitava invertir massa en el seu ofici, ja que les seues eines eren molt barates: 1 s. 9 d., incloent un pic i una pala per a cavar l’hort i una filosa per a la seua dona. Els pagesos més benestants disposaven d’explotacions de terra més grans i, en conseqüència, de més equipament agrícola i de ramat. Robert Oldman, de Cuxham, que morí el 1349, tenia valorats els seus béns en 9 lliures 14 sous i 6 diners, entre els quals el mobiliari pujava a uns 14 sous (7 %), mentre que les eines agrícoles (carro, arada, etc) i animals pujaven a 3 ll. 2 s. (32 % del total). La majoria dels inventaris pagesos registren valors molt baixos per al mobiliari, amb l’equipament agrícola i el ramat ultrapassant més de la meitat del total dels béns. Thomas Hall, de Holdgate, prop de York, el 1468, era un cas poc habitual, ja que tenia mobiliari per valor de 19 s. 5 d. (l’11 % del total de 8 ll. 15 s. 10 d.), però així i tot el seu equipament agrícola pujava a 6 ll. 6s. 6d. (73 %).

A l’entrada, l’espai de la casa pagesa que servia per a menjar, seure i rebre invitats, el mobiliari de fusta, sobretot taules, tamborets, bancs (sense respatller) i cadires, estaven valorats sovint en uns pocs diners cada un. La taula consistia senzillament amb taulons recolzats sobre cavallets, que podien ser fàcilment desmuntats i retirats després de menjar. Tots aquests productes eren de baix valor. Els bancs i les cadires valien sovint 4 diners o encara menys. Les taules valien també uns 4 d. En la cambra, i de vegades la sala, els llits de fusta no eren molt cars (les “posts per a un llit”, en un cas estaven valorades en 4 d.) Més cars eren els cofres on es guardava la roba i altres possessions, i els cofres pagesos, encara que alguns podien valdre tan poc com 6 d., en general estaven valorats en 2 o 3 sous. Fins i tot els pagesos amb recursos modestos disposaven de dos o tres d’aquests útils contenidors. L’objecte més car de tots, encara que no el trobem en totes les cases, era l’armari, que ara en diríem un aparador (de fet, el 1506, a Shipston, en Stour in Worcs, hi ha una referència a un “armari o aparador”), valorat entre 1 s. 6 d. i 3 s. Els preus generalment baixos del mobiliari de fusta reflecteix la seua construcció relativament tosca, així com la manca de decoració o ornament. La solidesa –enfront de la manca de delicadesa en el treball i l’ornament– es troba en alguns dels exemples que han sobreviscut, procedents principalment de cases aristocràtiques. En el cas de les taules, quan es mostraven públicament, les tapaven en part amb roba de taula. Els cofres requerien de major habilitat per a fer-los i tendien més a estar decorats. Algunes vegades estaven fets de fusta importada, com avets del Bàltic, cosa que es reflectia en el preu.

Un parell de llençols de lli en un inventari pagès podia costar més d’1 sou, però estaven fets de cànem més que no de lli, que valien només 7 d. més. Els cobertors costaven normalment entre 1 i 4 sous.

Per a disposar d’elements de comparació del final del segle XV, quan van ser compilats la majoria dels documents que he utilitzat per a conèixer aquests preus, una vaca es podia comprar per 8 s., i un carro, la peça més cara de l’equipament agrícola, costava almenys 10 sous i de vegades 16 o fins i tot 23 sous i 4 ds. No és difícil veure com un inventari pagès de taules, bancs, cofres i una sèrie de teixits costava en total només de 10 a 20 sous, fàcilment sobrepassat per un corral ple de bestiar, cavalls i altres animals i una cabana per al carro amb les eines bàsiques per al cultiu. Fins i tot si incloem en els càlculs l’equipament domèstic i els utensilis per a servir menjar i begudes, la generalització continuaria sent correcta.

El percentatge relativament alt del valor de l’equipament agrícola i ramader en el conjunt dels inventaris, en comparació amb els productes de consum domèstic, no es limitava als pagesos, i els inventaris de la noblesa confirmen la tendència que sobre la meitat del valor de les possessions de la gent es derivava del producte agrícola i de l’equipament de la granja.

La conclusió indefugible és que els pagesos gastaven una gran part dels recursos productius en l’explotació. Si els pagesos se sentien temptats a comprar objectes de luxe, aquests solien ser generalment teixits, comestibles o utensilis de metall, com piles i palanganes, plats de peltre, canelobres metàl·lics, culleres de plata i olles de cuinar de llautó, o bé la despesa es concentrava en la construcció de la casa més que en el seu contingut.


CONSUM
Entre el mobiliari, la compra de teixits domèstics requeria algun desembossament de diners, i hom pot trobar-hi testimonis de productes de consum que començaven a ser adquirits tant per prestigi com per la seua utilitat. Els cobertors eren identificats sovint pel seu color –roig, verd, blau, etc.– i de vegades eren molt cars, com els que valien 6s 8d cada un en la casa del ric pagès Roger Heritage el 1495. Evidentment, alguna mena de cura i discriminació es va tenir en compte quan es comprà aquest objecte entre les robes de llit que són visibles. Observem com les cases solien tenir un parell “especial” de llençols de lli bastant cars, al costat dels llençols més bastos o de cànem de tots els dies, molt més barats. John Hall de Holgate (Yorkshire), que morí el 1468, tenia un parell de llençols valorats en 1s. 8d, i tres parells de llençols bastos, a 7 diners el parell. La majoria de les cases disposaven de més d’una roba de taula i també de moltes tovalles. Entre els cofres d’avet i un cofre flamenc hi havia alguna mena de pretensió i l’adquisició de productes de prestigi. Els cofres venien en moltes formes, que eren anomenats arques, cofres i “forcers”. Presumiblement es devien comprar per a propòsits específics, però també perquè els seus propietaris apreciaven els seus dissenys i les seues formes diverses. De les excavacions fetes en el poble abandonat d’Upton, a Goucestershire, procedeix un ornament de coure, daurat, en forma d’una flor de lis, aparentment dissenyat per a ser clavat en un cofre com a part de la seua decoració.

A l’entrada, la principal habitació pública on l’ostentació resultava més apropiada, els coixins i el banquers (llargs coixins que cobrien un banc) proveïen un element de confort. La paret del principal estatge públic estava coberta sovint amb tela pintada o tintada (en comptes dels aristocràtics tapissos) que podien costar entre 2 i 5 sous. Una sèrie de pagesos de Yorkshire guardava armes en l’entrada –John Jakson de Grimston (1464) tenia un casc, un arc i fletxes, una destral de Carlisle i una pica. Les diverses referències a aparadors suggereixen que productes prestigiosos com safates de peltre i platerets podien estar a la vista.

La cambra contenia normalment la roba de llit, incloent generalment un matalàs, llençols, flassades i cobertors. William Atkynson de Helperby, prop de York, que no era especialment ric, posseïa un matalàs de ploma. Els seus contemporanis menys afortunats dormien en matalassos plens de palla o de cabell... Les cases realment superiors, les de llauradors amb més de 100 acres de terra, podien aspirar a coronar el llit amb un dosser, una cortina o un baldaquí, com Thomas Vicars, de Strensall (1450) que tenia un llit verd amb una catifa i un llit blau amb cortines.

Segurament hi podem veure signes d’aquell esperit d’estimulació que s’ha identificat entre els consumidors de rang mitjà del segle XVIII. Els pagesos freqüentaven les entrades de les cases senyorials, quan acudien al tribunal per a fer de testimoni en un document legal o fins i tot com a convidats en un sopar de Nadal anual per als tinents. Presumiblement advertien i admiraven aquestes habitacions impressionants, i arranjaven les seues entrades, en la mesura que els era possible, com les de l’aristocràcia, amb taules de menjar cobertes amb roba de taula, un seient especial –una cadira– per al cap de casa, i bancs i tamborets per a les dones, els nens i els criats. Una referència a una cadira “tornejada” suggereix el seu acabament superior –els peus estaven acabats presumiblement amb alguna mena de decoració feta al torn. Les cases de Yorkshire al final del segle XV tenien dues cadires –¿era la segona per a la dona del pagès o potser per al seu fill major?

De vegades no s’esmenta cap cadira, i el mobiliari de seure ve indicat per la presència de “banquers”, que era un llarg coixí situat sobre el banc que formava part de l’estructura de la casa. Aquests bancs pegats a la parets són ben coneguts per les cases que han sobreviscut, i com que estaven pegats a la paret no solen ser esmentats als inventaris, que recollien només els béns mobles. Tenia un ús molt estès, era de pedra i estava enfront de la xemeneia, com apareix en una casa excavada a Bodmin Moor, a Cornualla (Garrow Tor). En construccions de fusta, els bancs podien haver tingut un fris esculpit damunt, o bé es col·locava un dosser de tela de color darrere el seient privilegiat, que atreia l’atenció sobre la superioritat del cap de casa, fins i tot si era només un marit amb 15 acres de terra... Els menjars eren precedits pel rentat de mans, per a la qual cosa es feia servir una palangana i tovalles. Les parets estaven decorades amb l’equivalent pagès dels tapissos, una tela pintada, i presumiblement les armes es penjaven també en les parets, simbolitzant que els pagesos acomplien una funció militar i que estaven a punt per a servir el seu senyor o el seu rei en cas d’emergència. Les armes tenien també una altra funció, ja que eren notablement abundants al nord, prop de la frontera escocesa, en contrast amb els molt més pacífics Midlands.

Les nostres fonts es concentren en un període relativament curt, que fa difícil identificar els canvis. Sabem que als segles XVI i XVII la qualitat del mobiliari de fusta “afegit” millorà, i potser també que en el període 1350-1520 hi hagués canvis en els teixits de les cases, com la compra de més llenços importats de qualitat superior i un més gran ús de cadires i bancs en les entrades de les cases.

CULTURA
L’emulació suggereix que els senyors i els pagesos compartien una cultura comuna i ens emmascara el poder saber si els pagesos tenien la seua pròpia forma de vida, o si bé es tractava de pàl·lides imitacions dels seus superiors. És clar que els pagesos eren diferents, i l’interior de les seues cases tenien objectes especials apropiats a la seua economia i la seua posició social.

En primer lloc, l’aristocràcia mantenia normalment els seus edificis agrícoles separats de l’allotjament domèstic. Els pagesos també posseïen graners, estables, casa per al carro i altres estructures a part de la casa d’habitació, però estaven molt més íntimament connectats, i les eines agrícoles i els productes de la collita es troben en les habitacions de viure i dormir. Fins i tot un llaurador molt ric, John Bond d’Alvescot, a Oxfordshire, el 1499 tenia una primera habitació amb els llits i cofres habituals, i una segona cambra amb llit, ganxos de collir i una dalla. John Gaythird d’Acomb guardava el 1494 un pic, una pala, sacs i un teixit de pèl de cavall (per a maltejar l’ordi) en la seua cambra.

Els comestibles es podien guardar tant en la cambra com en l’entrada. No es tractava només de trossos de bacon penjats del sostre de l’entrada, com els que trobem en l’inventari de John Jakson, que són coneguts per il·lustracions contemporànies, sinó també de sacs de gra i de barrils de cansalada (p.e., William Atkynson de Helperby).

Alguns pagesos usaven l’entrada principalment com a espai per a menjar i per a gaudir de l’escalfor del foc, si jutgem pel mobiliari consistent en taula, cadira (o cadires), tamborets i bancs, i eventualment equipament per a la xemeneia, com capfoguers i pantalla. Hi havia peces de mobiliari de fusta per a guardar i mostrar, com armari, prestatgeries i un aparador o una petita taula. L’ús de l’entrada s’estenia fins a la nit, si jutgem per les referències a canelobres. Però de vegades l’entrada s’usava també per a cuinar i aleshores el mobiliari incloïa (p.e. John Gaythird) grills, perols i paelles. De forma semblant, un pastor de Soham (Cambs.) el 1417 tenia un grill, perols i un cassó en la seua entrada. Més sovint aquestes activitats es duien a terme totalment en una cuina separada, que aparentment mancava de mobiliari de fusta, i estava equipada només amb perols, paelles i altres atifells. En algunes cases, la cuina s’usava també per a fabricar cervesa –contenia ploms, cups per a maltejar i altres vaixelles. Tot això es guardava de manera més sovint en una casa dedicada a cerveseria.

La casa pagesa també contenia de vegades l’equipament necessari per a activitats artesanals, que associem amb el treball de dones, però que no eren específiques d’aquestes. Es tracta d’objectes relacionats amb els primers estadis de la manufactura tèxtil, com ara les pintes per a cardar llana, preparar el lli i filoses. Un petit pagès de Stoke Prior, en Worcestershire, posseïa el 1409 una filosa, una pinta de llana i una pinta de lli, en un districte conegut per la seua producció de lli. Aquests processos es duien a terme a casa, però passaven després a un teixidor més especialitzat per al següent estadi de la manufactura. En les cases urbanes, les entrades podien ser utilitzades per a operacions comercials, i l’actiu granger en negocis comercials Thomas Vicars, de Strensall, sembla que feia el mateix, ja que la seua entrada contenia un mostrador o taulell que podia haver servit per a portar registres escrits.

Els pagesos estaven involucrats sovint en operacions de revenda a petita escala, però això rarament apareix representat en les seues possessions. L’excavació d’una aldea pròxima a una petita vila a Dassett Southend, a Warwickshire, descobrí una casa d’un pla bastant standard, però una concentració de copes de beure de ceràmica suggereix que l’entrada havia servit com a cerveseria. L’entrada de Richard Barber (a Allertonshire, Yorkshire) sembla sobrecarregada de mobles, amb tres taules, dues cadires i tres tamborets. Hi havia també safates i plats en la mateixa habitació. Les copes no solien ser esmentades als inventaris perquè el seu valor era molt escàs. Aquestes suggestives peces ens recorden que les cerveseries no es construïen a propòsit, sinó que representaven un ús especialitzat d’una vivenda.

De vegades no podem donar una explicació adequada del contingut de cases i habitacions –per exemple, perquè John Jakson guardava una escala en sa casa? I per què hi havia tantes cases aparentment poc equipades amb llits, si no és que dos o tres llits es consideraven suficients per a una família mitjana de cinc persones, sovint amb un criat addicional?

Hem de concloure que els pagesos eren flexibles en l’ús del seu espai –tendien a usar l’entrada per als menjars i l’activitat social, i la cambra per a dormir, però se’n sortien d’aquestes convencions. Això reflecteix la seua pobresa –només tenien dues habitacions, de manera que havien de col·locar les seues possessions i dur a terme les seues activitats en elles. També reflecteix l’estreta relació entre producció i consum que constituïa una part important de la forma de vida pagesa.

* * *

Com a conclusió general, he mostrat que el mobiliari pagès està bastant ben documentat. Podem albirar l’interior de les cases, i això revela molt sobre l’ús que feien els pagesos de l’espai, la jerarquia interna del grup domèstic i les seues actituds envers els seus superiors socials. Els pagesos gastaven qualsevol excedent monetari en la seua explotació i en els edificis, i no donaven massa prioritat al mobiliari. Tanmateix, eren compradors discriminatoris i els productes que usaven en les seues cases ens diuen bastant sobre la seua mentalitat i la seua forma de vida.


Mobiliari i disposició interior de la casa rural al Rosselló en la segona meitat de l’Edat Mitjana (segles XI-XV) a través de l’arqueologia i dels inventaris notarials

Aymat Catafau – Olivier Passarrius
Université de Perpignan

Introducció : Qüestions de mètode
I - Disposició interior i mobiliari de la casa rural en torn de l’any mil a Baixas (Camp del Rei).
II - Disposició interior i mobiliari de la casa rural vers 1350-1400 : les cases de Vilarnau d’Amont i Vilarnau d’Avall. Alguns elements de síntesi i de comparació amb Baixas.
A – Vilarnau d’Amont: les cases contra l’església i el mur del cementiri
B – Vilarnau d’Avall: les cases sobre el fossat del castell
C – Alguns elements de síntesi sobre els hàbitats pagesos de Vilarnau al segle XIV i de comparació amb els de Baixas, al segle XI.
III - El mobiliari de les cases rurals rosselloneses als segles XIV i XV a través dels inventaris notarials. Comparació amb els mobiliaris sorgits de les excavacions de la mateixa època (Vilarnau)
Conclusió: Algunes pistes de reflexió. Elements de comparació etnogràfica. La casa rural, pedra de toc de la condició pagesa i de la seua evolució a l’Edat Mitjana? Algunes característiques i qualificatius.

Introducció : Qüestions de mètode.
La contribució que Olivier Passarrius i jo mateix voldríem aportar a aquesta qüestió del marc de la vida pagesa serà modest i tractarà de reunir els punts de vista d’un arqueòleg i d’un historiador, a través de les excavacions d’hàbitats rurals dels segles X-XV i de les informacions extretes dels inventaris notarials dels segles XIV i XV.
Des del punt de vista de l’arqueologia, estem obligats a parlar de l’hàbitat aldeà (ou rural) a partir dels exemples d’hàbitats abandonats.
Hem elegit jaciments datats als extrems cronològics de la segona Edat Mitjana:
Camp del Rei a Baixas, un jaciment dels segles X-XI, abandonat molt aviat, però bastant ben conservat, en tot cas des del punt de vista de l’arqueòleg, i que ofereix algunes informacions originals.
Ens ha semblat interessant comparar les cases d’aquest jaciment amb les de Vilarnau d’Avall i d’Amont, destruïdes a mitjan segle XIV, i amb les de Ropidera, abandonades al segle XV.
Quant als textos, es tracta essencialment d’inventaris dels segles XIV i XV. Hem elegit, doncs, notaris que treballaven en burgs, en grans comunitats rurals de la plana.
Els inventaris són un complement indispensable per a l’arqueologia, evoquen una bona part dels objectes fets en materials peridors, així com objectes sencers amb la seua coherència i la seua utilització. Però aquests inventaris són tardans, i, com veurem, ometen tota una part «de poc valor» de l’equipament domèstic.

I - Disposició interior i mobiliari de la casa rural en torn de l’any mil a Baixas (Camp del Rei).
L’interès del jaciment resideix en tres elements: la seua bona datació per la ceràmica i el C14, el seu grau d’ocupació limitada, el seu relatiu bon estat de conservació. El jaciment esta datat de la fi del segle IX-començament de l’XI pel C14. Al cor d’un conjunt important de sitges (en un nombre estimat en 450), aquest hàbitat està composat de tres cases pròximes a diverses fosses del tipus « fons de cabana ».
Aquestes cases estan construïdes en terra sobre sòcols de pedra, i cobertes de materials peridors

- la presència de les llars al sòl mateix, sobre un terra preparat amb una petita base d’argila
- algunes d’aquestes llars han estat construïdes amb capfoguers d’argila.
- una banqueta, sobre base de pedra o sobre posts, que serveix per a dormir i de seient cara a la llar
- una part de les reserves alimentàries és emmagatzemada en una sitja-celler excavada prop de la llar
- la presència de claus fa pensar en l’existència d’un pany a la porta de fusta
- la ceràmica, grans gerres d’emmagatzemament i olles per a coure és molt abundant
- un forn en una fossa-cendrer exterior a la casa
- l’hàbitat és molt evolutiu, fàcilment recondicionat, completat o augmentat

II - Vers 1350-1400: les cases de Vilarnau d’Amont i Vilarnau d’Avall.
A Vilarnau, l’hàbitat és dels segles XIII-XIV, reagrupat entorn de dos pols: el castell de Vilarnau d’Avall i l’església i el cementiri fortificats de Vilarnau d’Amont

A – Vilarnau d’Amont: les cases contra l’església i el mur del cementiri
A la segona meitat del segle XIII, l’església i el cementiri de Vilarnau d’Amont són fortificats. Des del final del segle XIII i els primers decennis del XIV, s’instal·len diverses cases en contacte amb els murs oest del cementiri i de l’església.
La casa construïda contra el mur del cementiri està mal conservada.
A l’est, el mur del cementiri constitueix el límit de la casa. El seu mur oest és fort, de còdols i morter. El mur nord està fet de terra i fa pensar en un sòcol sobrepujat per un mur de terra. L’estructura se sostenia sobre dos grossos pilars alineats que permeten pensar en una casa gairebé quadrada. Hi ha un llindar en el mur nord, amb molls acurats. El sòl estava cobert per l’enfonsament d’una teulada de teules corbes.
Un nivell de sòl està bastant ben conservat, en una bona part d’aquesta casa d’una superfície interior restituïda d’al voltant de 110 m2. Una gran llar condicionada està situada en la meitat nord de la casa.
La hipòtesi de restitució de la casa contra el cementiri mostra una casa, la part de la dreta (est) de la qual podria acceptar un entresòl o mezzanina.
Una altra casa estava recolzada contra el mur oest de l’església. La superfície d’aquest edifici és més petita, 5m per 3,6 m, o siga 33 m2. Els murs es recolzen sobre el sòl, estan constituïts per un sòcol de pedra amb una elevació d’argila. Una estructura ara enfonsada suportava teules corbes. La teulada, recolzada contra el mur oest de l’església, podia formar un pany únic inclinat cap a l’oest, recolzat sobre el mur est de l’església.
Algunes rajoles planes (cairons) devien aparellar els angles dels murs. L’accés a l’única habitació de la casa es feia per l’oest; el nivell del sòl tapat per l’esfondrament del sostre és ric en mobiliari ceràmic, s’hi ha trobat també un flascó de vidre trencat, alguns objectes de ferro i una arada de ferro molt allargada. Els vestigis de terra enrogida, que poden indicar una llar, es trobaven en l’angle sud-oest de la casa.
Sota aquest sòl d’ocupació es trobava una habitació profunda de 1,70 m sota el nivell del sòl, el fons de la qual estava cobert de blocs i de còdols per tal de garantir l’aïllament. Aquesta cava estava coberta per un sostre de fusta, les bigues del qual recolzaven sobre un desnivell situat a l’altura del nivell del sòl posterior.
Aquesta cava no estava habitada. Era un lloc d’emmagatzemament. A mitja altura de la paret nord de la cava hi havia excavats dos nínxols, d’una profunditat de 30 a 40 cm i d’una amplada d’entorn d’un metre. No s’ha trobat cap element d’accés a aquesta cava, cosa que permet suposar que s’hi feia a través d’una escala de mà.

B – Vilarnau d’Avall: les cases sobre el fossat del castell
A la fi del segle XIII i en la primera meitat del XIV, un grup de construccions s’eleva en part sobre el fossat colmatat del castell de Vilarnau d’Avall, i en part sobre la lloma del corral que vorejava la mota castral.
L’interès d’aquest conjunt resideix en una bastant bona conservació dels vestigis, en una pendent i una petita vall que s’ha colmatat de terra, en una ocupació curta i una destrucció brutal, que ha sepultat un sòl d’hàbitat ric, en una bona datació per les ceràmiques, les monedes i els esdeveniments històrics.
L’hàbitat de la zona 3 es composa de quatre construccions homogènies en la forma que s’estenen sobre una longitud de 28 m. i una amplada conservada d’uns 5 m. El límit nord de la casa ha desaparegut: es devia trobar a uns 5 metres més enllà dels vestigis.
D’oest a est, aquestes construccions són: una casa d’habitació, una mallada (o annex agrícola), un pati i una segona habitació per a viure, massa petita per a ser una casa
Tots aquests edificis estan construïts amb pedra de riu lligada amb morter de calç. La rajola és utilitzada per als angles o per a l’emmarcament de les portes.
La casa S.1 talla profundament al nord el pendent de la lloma contra el qual es recolza; el sòl d’hàbitat està, doncs, bastant ben conservat. Cap al nord, podem imaginar, gràcies a la presència de alguns fragments de murs de construcció i d’orientació similars, que la casa es prolongava « en terrassa » sobre un mig nivell, doblant així la seua amplitud, amb una habitació suplementària de 5 m d’ample que s’obria al nord de la planta baixa cap a l’alt de la lloma: la superfície de la « gran habitació (o potser de la part habitada en dues habitacions) hauria estat, doncs, d’uns 80 m2.
La superfície conservada del sòl de la casa, d’uns 32 m2 (8 m. x 4 m.) mostra tres llars a nivell del sòl, utilitzades i abandonades successivament.
Una quarta llar és més remarcable, sembla haver estat l’última a ser utilitzada, just abans de la destrucció de la casa: està situada prop de la porta sud i composada per una solera condicionada de cinc rajoles, encara limitada a l’est per un muntant de tres bases de rajoles posades “a plat” i al través; a l’est, un muntant similar s’ha esfondra, potser comprenia també una banqueta prop de la llar.
Algunes observacions conjuntes sobre la ceràmica obtinguda dels dos jaciments de casa poden il·luminar alguns usos culinaris i pràctiques de taula.
Les ceràmiques recollides en les cases de Vilarnau són representatives de l’equipament de vaixella de la fi de l’Edat Mitjana: vaixella culinària, servei de taula i vasos d’emmagatzemament.
En aquest final de l’Edat Mitjana, l’aparició d’una diversitat de formes per al servei de taula testimonia una evolució de l’alimentació. El desenvolupament dels intercanvis comercials, sobretot amb la península Ibèrica, contribueix a enriquir i a diversificar la vaixella fins i tot al camp.
Bullir i coure a l’estofat continuen sent una constant, però l’aparició de perols o de paelles testimonia el desenvolupament de les fritures o de la cocció al forn.
Es veu aparèixer en la casa rural, serveis de presentació dels aliments més elaborats i refinats: plats, copes o bols esmaltats, provinents del nord d’Espanya i decorats amb negre de manganès amb blau de cobalt, que es troben als dos grups de cases de Vilarnau.
S’ha trobat a Vilarnau dos plats per a penjar en la paret: a ca els pagesos hom mostra els bells plats importats.
La vaixella dels pagesos de Vilarnau a mitjan segle XIV mostra que les transformacions en l’equipament de la vaixella són les mateixes al camp que a la ciutat:
Les ceràmiques culinàries i les ceràmiques destinades al servei són diferents. Aquest canvi està vinculat, en principi, a les innovacions tècniques, amb el desenvolupament d’esmalts de plom que permeten una millor higiene alimentària: i, després, en la manera de cuinar i de presentar els aliments sobre la taula.
S’ha trobat un mobiliari de ferro bastant important en les cases pageses de Vilarnau. Alguns elements estan en relació amb les activitats agrícoles: dues puntes d’arada, l'un esmús i l’altre més allargat.
Una aixada, dues ferradures d’èquids (probablement de mula), esquelles, arreus, coltells, una daga llarga (amb un full de 31 cm i una longitud total de 43 cm), fixat a la paret de la casa S.1 de Vilarnau d’Avall, en una casa de Vilarnau un picaport de cofre o de porta: un pastell de ferro. En una tomba s’ha trobat una clau de cofre.

C – Alguns elements de síntesi sobre els hàbitats pagesos de Vilarnau al XIVe s. i de comparació amb els de Baixas, al XIe siècel.
Les cases de Vilarnau són destacables, en primer lloc, per l’ús de materials la fabricació dels quals és objecte d’especialistes: morter de calç, rajoles planes (cairons) i sobretot teules corbes en gran nombre. La casa de Vilarnau no és ja, com la de Baixas, una "casa de no-res", construïda amb només els materials disponibles al lloc i construïda pels mateixos pagesos.
Des del punt de vista constructiu podem observar disposicions més elaborades: els llindars i els seus muntants, que donen a entendre portes sòlidament fixades, eventualment equipades de panys i forrellats.
Els nínxols trobats en la cava de la casa pròxima a l'església recorden els que es troben en les parets en elevació ben conservades en cases a penes més tardanes (fi del segle XIV) a Ropidera, condicionades en l’espessor dels murs, que substitueixen o completen els armariets de paret.
Ropidera confirma l'existència de cases construïdes sobre dos nivells, el sostre de les quals es recolza sobre mènsules de pedra fixades al mur.
Aquestes cases tenen escales exteriors, testimoniades per un text: es poden sospitar disposicions anàlogues a Vilarnau: cases sobre dos nivells aprofitant el pendent (V. d'Avall), possibilitat d’entresol, cava amb sostre sobre desnivell de terra i escala interior (V. d'Amont).
Cases pageses construïdes d’altra manera són desconegudes per als segles X-XI al Rosselló.
Les llars constitueixen un element remarcable de diferenciació: al costat de llars ordinàries, tant a Baixas com a Vilarnau, establertes al nivell del sòl sobre una simple base d’argila, apareixen a Vilarnau llars elaborades, construïdes sobre bases de rajoles amb banqueta i vorera (V. d’Avall), o combinant pedres, rajoles, teules i mola (V. d’Amont).
Des del punt de vista de l’emmagatzemament alimentari, les petites sitges-rebost excavades en el terra de la casa, són inexistents a Vilarnau
No hi ha cap traça a Vilarnau de banqueta de pedra o de fusta sobre posts, prop de la llar, com trobem en cada una de les cases de Baixas. A la fi del segle XIII hom dorm ja sobre un llit: el lloc de jaure ha esdevingut, doncs, mòbil: es tracta d’un moble, el llit.
A Vilarnau, alguns objectes s’han trobat contra els murs (les dues relles de ferro d’arada, la boca dels arreus), cosa que permet pensar en una suspensió dels objectes corrents mitjançant claus o clavilles de fusta en la paret.
S’ha trobat en la casa amb cava de Vilarnau d’Amont un sistema de tancament de cofre i una clau de cofre en una tomba, testimoniant l’existència de cofres amb funció d’armari.

III - El mobiliari de les cases rurals rosselloneses als segles XIV-XV a través dels inventaris notarials. Comparació amb els mobiliaris procedents d’excavacions de la mateixa època (Vilarnau)
Els inventaris presentem un interès particular: conèixer el conjunt del mobiliari d’una casa, inclòs el que no s’ha conservat ni trobat en les excavacions.
La nostra única ambició ací és completar i matisar la visió arqueològica de l’interior pagès.
No disposem, ni tan sols per als segles XIV i XV, sinó d’inventaris de cases aldeanes, i d’inventaris de mas o de casa aïllada. L’únic lloc on podem confrontar un inventari amb un jaciment estudiat per l’arqueologia és Ropidera, a la fi del segle XIV.
Als inventaris falten el nombre d’habitacions interiors, la llar, el forn, les banquetes i qualsevol element construït, ja que només fan la llista dels béns mobles. Quant a les llars, s’enumeren foguers, trespeus o plaques de llars.
La desaparició de les banquetes construïdes en les cases del segle XIV es pot explicar per l’aparició del llit: se’l troba en els testaments, on el llit i la roba de llit, manta, matalàs, llençols, cobertors, són sovint objecte d’un llegat particular, i figura també amb el seu guarniment en els inventaris.
El llit no sempre és esmentat en tant que tal, bé perquè és llegat a part, bé que és “recuperat” entre els béns personals pels parents pròxims, bé perquè no és, en tant que “moble”, sinó una construcció molt precària: una o més planxes, que poden ser instal·lades cada nit. Per damunt d’aquestes planxes es disposa palla o un somier,. En el cas de la casa amb una sola habitació, el dormitori és un « racó » organitzat per a ser fet i desfet per la nit i pel matí. Potser és també el cas de les cases rurals de Vilarnau d’Amont (i eventualment d’Avall).
L'absència d'una cambra, d'una habitació més privada, és sens dubte un dels elements que distingeixen encara, al segle XIV, la casa dels petits pagesos de la dels habitants de la ciutat.
La cambra existeix entre els pagesos establerts als burgs o pobles més importants, en tot cas els inventaris no en parlen. Com tampoc entre els qui viuen en les cases més aïllades.
Entre els elements de base de l’amoblament de la casa, els citats més freqüentment són els cofres: de vegades hi trobem elements d’un sistema de tancament. Els cofres citats en els inventaris rurals són en menys gran nombre que en els inventaris urbans, i alguns no estan pintats.
Es tracta sobretot de cofres d’emmagatzemament de vitualles, i en trobem fins i tot en els inventaris dels més pobres.
Podem pensar també que les sitges-celler excavades a l’interior de les cases del segle XI, però desconegudes després, ha pogut ser substituïdes per aquests cofres, o per d’altres formes d’emmagatzemament.
Es troben les restes de vasos d’emmagatzemament en excavacions, mentre els inventaris esmenten sacs vegetals o de cuir, recipients de cistelleria, paners (cabassos, sistelles, canis), elements que corresponen a l’emmagatzemament de volums bastant importants i que es troben en inventaris bastant rics, urbans, senyorials o de pagesos benestants.
S’han trobat dues fulles d’arada a Vilarnau, i aquests elements són bastant rars en les excavacions. L’arada i els seus components són esmentats sovint en els inventaris.
La seua raresa en les excavacions es pot explicar per la seua sistemàtica recuperació al moment de l’herència, on podia ser un dels béns més ràpidament “reciclats”: hem de constatar que les relles d’arades que s’han trobat han estat en tots els casos destruïdes per incendis sobtats, potser a causa de guerres o d’operacions militars.
Els inventaris indiquen la varietat de les eines de ferro, en particular de les utilitzades per al treball de la vinya (podadora, exada, picassa).
Els inventaris donen una idea de la diversitat de les eines i instruments de fusta ou de cistelleria emprats pels pagesos rossellonesos.
Els inventaris permeten mesurar la importància de la vaixella de fusta: els bols, les escudelles, els plats, els talladors, un plat fons i fins i tot els vidres (anap), els morters i els seus pilons, el cullerot, i també el canelobre la palmatòria que es troba entre els més pobres, mentre que en altres lloc el mateix objecte és de ferro. La lluminària es completa, d’altra banda, amb làmpades d’oli en ceràmica (crucibola) que es troben també a la regió de Tolosa.
Les noves maneres de coure són revelades pels utensilis de cuina: els asts que es mencionen quan són de ferro… podem suposar que també s’empraven asts de fusta, però es tracta de simples branques que no s’inventarien.
Els asts de ferro són l’indici no de la invenció de la cocció « rostida » sinó del seu èxit i la seua difusió generalitzada.
La fritura té els seus instruments: la paella (panna), els plats de coure oberts (gresals, o grasalla) que es poden utilitzar, sobre el foc, per a d’altres coccions a més de l’estofat o el bullit.
Tanmateix els inventaris tenen també les seues mancances: la vaixella de ceràmica ordinària està poc inventariada, sens dubte en nombre inferior a la seua presència real. Potser és el signe del seu feble valor intrínsec. Estaríem temptats també de dir, a partir de l’exemple de Vilarnau, que el vidre (V. d’Amont) i fins i tot la vaixella d’importació estan subrepresentats en els inventaris pagesos en relació a la seua presència real (marginal, ultra-minoritària però efectiva, per tot, al segle XIV).

Conclusió: Algunes pistes de reflexió. Elements de comparació etnogràfica. La casa rural, ¿pedra de toc de la condició pagesa i de la seua evolució a l’Edat Mitjana? Algunes característiques i qualificatius.
Per a concloure, m’agradaria fer algunes observacions.
D’entrada, sobre la dificultat de proposar una visió completament coherent a partir de les diferents fonts, que presenten cada una els seus biaixos i les seues zones d’ombra.
D’altra banda, hem de prevenir-nos contra algunes conclusions massa apressades sobre la riquesa o la pobresa de les cases i els interiors a partir del que podem deduir de les fonts textuals o arqueològiques. Per exemple, a propòsit dels materials de construcció: no és exacte imaginar una mena de “progrés” lineal dels mètodes de construcció al llarg de l’Edat Mitjana, que aniria de la construcció en argila a la de pedra aparellada amb morter.
La construcció de terra, amb o sense sòcol de pedra o de còdol, és un mètode de construcció l’ús del qual s’estén durant tot l’Edat Mitjana, fins i tot a la ciutat, i per als hàbitats urbans de tipus artesanal i mercantil.
Hi ha poques diferències sens dubte entre la manera de construir els murs de les cases de Baixas i de Vilarnau d’Amont, a tres segles de distància. D’altra banda, més o menys a la mateixa època i al mateix lloc, entre Vilarnau d’Amont i d’Avall, a alguns centenars de metres, els murs de les cases estan construïts amb tècniques molt diferents, en terra sobre sòcol de pedra a V. d’Amont, en mur a doble parament de pedra lligats amb morter i incloent molts cairons a V d’Avall.
Això no pot ser interpretat ni com un « estancament tècnic » ni com un signe de marasme econòmic entre els segles IX-X i el XIV, ni com un signe de pobresa dels habitants de Vilarnau d’Amont en relació als de V. d’Avall: el mobiliari que trobem en aquestes cases és absolutament del mateix tipus que el dels habitants de V. d’Avall.
Les diferències essencials que separen Baixas dels jaciments de Vilarnau i Ropidera, el segle X del XIV són:

- la utilització de la teula
- estructures bastant complexes,
- la major complexitat de l’organització interior, divisió en habitacions, en nivells d’habitació o en pisos,
- els murs de pedra de Ropidera, en còdols d’esquist acuradament elegits i trossejats estan lligats en argila, però les cases estan cobertes amb teules,
- aquests murs suporten un pis construït, com testimonien les mènsules, una estructura i una teulada. Els nínxols hi són presents, ben construïts, els llindars i pujants de les portes són acurats, i es pot remarcar una certa recerca funcional i la mateixa estètica en la construcció d’aquestes cases.

Cal doncs assenyalar una primera característica de l’evolució de les cases, entre els segles X i XIV: el naixement de la « casa bloc », característica de l’hàbitat aldeà com del mas català, es fa efectiva entre el segle X i el XIV, els annexes a la casa rural del segle X (fons de cabana, forn, sitges, graners, mallada, estable) tenen tendència a ser reagrupats sota el mateix sostre tant a Vilarnau com a Ropidera.
La tendència a la divisió interior de la casa en habitacions, l’aparició de la cambra, espai privatiu diferenciat de l’habitació d’estar, es fa efectiva en les cases aldeanes, encara al camp, però algunes cases de Vilarnau i sobretot les de Ropidera, permeten suposar la possibilitat d’aquesta evolució (pisos o nivells diferents, barandats, separacions).
Hem de remarcar una constant: l’absència de finestres i d’altres obertures llevat de la porta, a jutjar pels vestigis conservats (Ropidera), Les cases són, doncs, encara cases obscures i mal ventilades.
No hem de dubtar a traçar els signes d’una evolució, d’un progrés, en l’equipament de les cases entre els segles X i XIV:

- la disposició de la llar construïda i dels seus voltants
- el desenvolupament del mobiliari,
- la multiplicació de l’utillatge i de l’equipament de ferro
- la diversificació de la vaixella de ceràmica.

Els pagesos recorren al mercat i les compres de béns de consum no estan ja dictades solament per la utilitat sinó també pel gust i la moda: cada casa disposa de ceràmica vernissada importada, en mostra sobre la taula i fins i tot a les parets, i posseeix també alguns utensilis de vidre.
La disposició interior de la casa i el seu equipament reflecteix doncs, sense cap dubte en la meua opinió, un confort de vida i un benestar més gran de la pagesia.
Podem interrogar-nos sobre un cert nombre de canvis socials que acompanyen aquests canvis materials: un viure millor, més béns materials, més confort, un cert gust per l’exhibició de petits elements de luxe. Tanmateix, aquestes millores, aquest progrés, són encara mesurats. Els nivells socials, però, són contrastats al si mateix de les comunitats rurals, com hem vist a Ropidera: per a uns, la distribució de pa, per a d’altres, els bells plats decorats penjats a les parets.
S’ha pogut dir de l’hàbitat pagès medieval que és bast, auster, pobre, elemental, utilitari,
sens dubte aquests qualificatius són en part exactes, però potser hem de començar a fer-nos també a una altra visió, més positiva o més optimista, de les condicions de vida en la casa rural i sobretot a un hàbitat les evolucions del qual són grans entre l’any mil i 1400.
Tanmateix, imatges quasi actuals, a l’escala dels temps medievals, mostren interiors d’aspecte « miserable » molt prop nostre en el temps i en l’espai (Sardenya): el foc per terra, la quasi absència de mobiliari, la gran habitació d’estar única.
Els « progressos » econòmics o socials no s’inscriuen sinó parcialment en la casa rural. El pagès no fa de la seua casa, com l’habitant de la ciutat, el signe exterior de la seua riquesa, i el seu interior està sens dubte bastant lluny del seu veritable nivell de benestar: la casa d’un pagès acomodat potser s’assembla més a la d’un pagès pobre que la d’un artesà o un mercader benestant a la d’un pobre ciutadà.
La casa rural no és, doncs, per ella sola, la pedra de toc de la condició pagesa.


Els inventaris en els registres de les corts senyorials com a font sobre els béns i els nivells de vida dels camperols anglesos (segles XIII-XIV)

Chris Briggs
University of Cambridge

William Lane, un pagès de l’aldea de Walsham le Willows (al comtat de Suffolk, a l’est d’Anglaterra), morí el 1329. Els registres de la cort senyorial de Walsham contenen una poc freqüent llista dels béns del difunt. Aquest inventari proporciona una visió excepcional de les circumstàncies que envoltaven la vida d’un pagès dels segles XIII i XIV. Mostra la gran varietat de l’equipament agrícola i del mobiliari domèstics que posseïa un pagès ric. No és estrany que els historiadors hagen prestat una gran atenció a aquest document i a William. Donat que l’inventari és de gran valor històric, és natural que busquem d’altres exemples similars. La meua aportació a aquest col·loqui presenta els resultat d’un intent en aquest sentit. En la comunicació es descriuen i analitzen una dotzena d’exemples del període 1270 a 1412 (he resumit la informació de cada inventari en unes notes que seran repartides entre els assistents). La majoria d’aquests inventaris es feren en un moment en què el senyor tenia dret a confiscar els béns d’un criminal d’un senyoriu. Generalment, aquestes persones havien abandonat els seus domicilis després de cometre els delictes. Altres inventaris es feren quan el senyor confiscava els béns d’un serf que havia fugit. Cap dels inventaris analitzats és tan detallat com el de William Lane. Segurament la majoria ometen objectes. Tanmateix, donada la penúria de fonts alternatives per a aquest període, aquests inventaris contenen dades molt valuoses sobre el consum i els nivells de vida del camperolat.

La meua intervenció se centra en tres qüestions principals: ¿Quines són les possibilitats i les limitacions dels inventaris com a font històrica? ¿Fins a quin punt mostren que els camperols estiguessen implicats en el mercat de béns de consum? ¿Quines diferències revelen entre camperols pobres i rics?

Com calia esperar, els inventaris confirmen que els camperols amb explotacions majors posseïen més béns que els qui disposaven d’explotacions més petites. Igualment, els petits camperols no disposaven generalment de béns d’equip, com carretes i arades. N’hi ha que, fins i tot, encara que no tots, no disposaven dels perols i les cassoles de ferro que posseïen els més rics. Tanmateix, alguns camperols posseïen animals en xifres sorprenents. Els inventaris contenen, fonamentalment, dades sobre el treball laboral en activitats no agrícoles, com ara la producció de draps.


Casa rural i nivells de vida a l’entorn de Barcelona a les darreries de l’Edat Mitjana

Pere Benito i Monclús
Universitat de Lleida

Encara que sembli increïble, gràcies –principalment– a l’escola d’Arqueologia rural fundada per Manuel Riu, coneixem millor les condicions de vida de la pagesia catalana durant l’etapa carolíngia i els segles centrals de l’Edat Mitjana, que després de la Pesta Negra. Les ombres que encara planen sobre les condicions materials d’existència, les pautes de consum i els nivells de vida de la població rural catalana de finals de l’Edat Mitjana contrasten vivament, no només amb el molt que sabem dels camperols anglesos o italians coetanis, sinó també amb la imatge, plena de color i de tot luxe de detalls, que Claude Carrère, Carme Batlle, Teresa Vinyoles, Coral Cuadrada, Flocel Sabaté, Josep Hernando i Jaume Aurell, entre d’altres, ens han transmès de la casa burgesa i de la cultura material de les èlits urbanes de Barcelona a partir de l’exhumació de la rica sèrie d’inventaris post mortem conservats als principals arxius eclesiàstics i notarials de la ciutat.

A la Catalunya rural, coneguda per la precocitat i riquesa dels seus protocols notarials, tenim un problema de fonts per a l’estudi dels nivells de vida del camperolat a la Baixa Edat Mitjana. Fonts materials, primer de tot: la tossuda continuïtat històrica del poblament rural limita les intervencions arqueològiques als hàbitats marginals i als despoblats. Però sobretot, limitació de fonts escrites. Els inventaris post mortem, la font principal emprada pels historiadors modernistes per a l’estudi de la vida quotidiana i els nivells de vida de la societat rural, són escadussers abans de finals del segle XV, no només a la geografia del mas, sinó també a les petites viles mercat, seu d’escrivanies públiques, que han conservat documentació notarial des del segle XIII. Les comunicacions d’aquesta sessió mostren que sortosament podem treure partit de fonts alternatives com ara la iconografia, els testaments, els capítols matrimonials o els actes de compra venda, però és obvi que cap d’aquestes no pot suplir la qualitat i quantitat de la informació que ens forneixen els inventaris i els encants o subhastes de béns que, sovint, seguien a la redacció de l’inventari.

Aquest decalatge en la producció d’inventaris post mortem no sembla obeir només ni principalment a criteris de distinció o jerarquia social, sinó més aviat a diferents pràctiques jurídiques a la ciutat i al seu entorn rural. Mentre que a Barcelona des de la darreria del segle XIII era freqüent que les vídues o els tutors i curadors d’un menor s’adrecessin al notari per a aixecar l’inventari de l’herència del marit o familiar difunt –i no només entre les grans famílies del patriciat urbà (ciutadans honrats, mercaders i artesans), atès que s’han conservat exemples d’inventaris de pobres mendicants i, fins i tot, d’esclaves llibertes–, a les petites viles i parròquies rurals aquesta pràctica no es difongué fins després de la Pesta Negra, estimulada per la constitució “Hanc Nostram” de les corts de Perpinyà de 1352 que obligava les vídues usufructuàries i tenutàries a fer inventari dels béns del marit si volien conservar el dret de manutenció i vestuari durant el primer any de dol (“any de plor”).

No obstant, a diferència de la ciutat, a les petites viles i parròquies rurals les vídues, els tutors o curadors d’un menor o els hereus que, per imperatiu legal, havien de fer inventari per a preservar els seus drets sobre una determinada herència, ja fos per motius econòmics –eludir els costos de l’acte notarial, especialment elevats després de la Pesta Negra–, ja fos per costum o simplement per comoditat, no acudien al notari, sinó al mateix clergue de la parròquia que prèviament havia redactat el testament del difunt. L’actuació dels escrivans de parròquia no donava lloc a la redacció d’un document original en pergamí, validat per l’autoritat púbica, sinó a un simple registre, sovint informal i descurat, en quaderns solts de paper o en llibres que incloïen altra documentació parroquial com ara testaments o capítols matrimonials.

Formalment, aquests inventaris es distingeixen a primer cop d’ull dels instruments notarials. Encara que normalment són datats, compten amb un escarit encapçalament i consignen el nom dels testimonis, no sempre expliciten la finalitat per la qual es fa l’inventari ni inclouen la signatura de l’escrivà. La diferència principal rau, però, en la descripció dels objectes inventariats: en els inventaris parroquials aquests són sempre descrits en català, amb un detall i una precisió inferior a la dels inventaris notarials.

Corol·lari del testament, l’inventari post mortem i l’encant o subhasta pública de béns que a vegades el seguia, troben el seu lloc, a la ruralia, entre la primerenca documentació generada per les escrivanies parroquials, abans d’iniciar-se les sèries de llibres sagramentals. Encara que a la majoria de parròquies degueren existir i conservar-se durant cert temps quaderns o llibres que contenien testaments i inventaris, la supervivència d’aquesta documentació tardomedieval és més aviat excepcional.

Jaume Codina va localitzar i estudiar alguns d’aquests textos en la seva coneguda monografia sobre les condicions de vida de la miserable i no tant miserable gent del delta del Llobregat. El més antic, l’inventari del mas de Guillem Viader, és de 1387. També mossèn Fortià Solà, a la seva Historia de Torelló, reprodueix fragments d’alguns inventaris pagesos dels segles XV-XVIII procedents de l’arxiu d’aquesta parròquia d’Osona.

Per a la zona del Maresme, a l’arxiu de la parròquia de Vilassar, he localitzat un total de 26 textos (22 inventaris i 4 subhastes) anteriors a 1500, dels quals 22 es concentren entre 1418 i 1454, durant el regnat d’Alfons el Magnànim, coincidint amb un període d’intervenció dels oficials del veguer de Barcelona, al qual cometia l’actuació en circumstàncies concretes del dret successori. Altres tres corresponen a l’etapa de redreç econòmic del camp català després de la Guerra Civil (1462-1472).

Es tracta, d’altra banda, d’una mostra representativa de les principals categories socioprofessionals i dels diversos models de casa que trobem a les quatre zones de poblament del l’antic terme del castell i de la parròquia de Vilassar durant la Baixa Edat Mitjana: la sagrera, nucli de poblament concentrat al voltant de l’església parroquial de Sant Genís i la plaça del Mercadal, i el seu entorn de masos dispersos; el veïnat de Cabrils, constituït essencialment per un poblament de masos disseminats; el petit veïnat del Sant Crist, format per quatre masos al voltant de la capella preromànica de Sant Cristòfol, al peu de la muntanya de Montcabrer; i el minúscul nucli marítim de boïgues o barraques de pescadors que donaria lloc al que a partir del segle XVI es coneixeria amb el nom de “veïnat de mar”.

Un dels inventaris correspon a un personatge privilegiat de la societat local, el ferrer Andreu Padrós (1449).

Altres tres inventaris representen al grup de la gent d’oficis, als petits menestrals, l’activitat dels quals radicava a la sagrera de Vilassar, prop de la plaça del Mercadal: dos boters (Salvador Riera, 1425; Joan Pelegrí alias Roure, 1438) i un ferrer (Miquel Andreu, 1434).

Disposem també de l’inventari de la boïga d’un pescador (Vicenç Oller, 1434).

El grup més nombrós (17 en total) correspon a inventaris de pagesos de mas, que disposaven de terres en règim de tinença o emfiteusi o en alou: mas Martí, 1418; Berenguer Amat, 1429; Bernat Verivol, 1433; Nicolau Morot, 1433; Pere Dilmer, 1434; mas Martí, 1434; Vicenç Martí, 1435; Pere Morell, 1443; madona Flor, 1444; Pere Riera, 1446; Bernat Serra, 1451; Bartomeu March, 1451; Antoni Vidal, 1454; mas Riera, 1463; Bernat Isern, 1472; Joan Amat del Sant Crist, 1480; i Esteve Vidal, 1495.

És sobre aquests textos que basaré la meva comunicació. La perspectiva d’anàlisi que adoptaré no és tant la de les opcions de consum o d’inversió, com la dels diferencials de nivell de vida entre individus o cases, encara que ambdós aspectes estan estretament relacionats. L’objectiu no és, per tant, determinar en quins tipus de béns (casa, mobiliari, eines de treball, semovents, aliments) els pagesos i els menestrals de poble gastaven o invertien el seu capital, com detectar i interpretar en els inventaris diferències o particularitats indicatives de valor, prestigi, luxe, poder i riquesa diferencial. En darrera instància, es tracta de contribuir des d’unes fonts que descriuen físicament la casa i el patrimoni mobiliari dels habitants de pagès a la complexa qüestió de la diferenciació social del món rural a la Baixa Edat Mitjana, un tema que, a Catalunya, s’ha tractat gairebé exclusivament a partir de fonts notarials, senyorials i fiscals que ens informen del patrimoni immobiliari –la casa i les terres– dels pagesos.


La vida de la casa camperola a partir de la iconografia medieval

Guy Comet
Université d'Aix-en-Provence

La iconografia és una de les vies d'aproximació a la vida de les cases camperoles. Cal dir des del principi, això no obstant, que la imatge no és un document directament fiable. Hi ha molt poques imatges que representen cases pageses amb la intenció de descriure-les. La imatge té sempre una part d'imaginari que mostra més el que els homes tenen en la ment que la realitat dels fets.

En relació amb el nostre tema, on es troben aquestes imatges? En primer lloc, per descomptat, en el conjunt de la iconografia religiosa, que constitueix l'essencial de les imatges medievals. Trobarem sobretot imatges d'habitatges pagesos en els relats del Nadal. Un altre sector que conté imatges d'aquesta mena és el dels calendaris, que, en mostrar els treballs de l'any, mostra sobretot treballs agrícoles, i la casa rural apareix molt present. Les cases apareixen representades també en els manuscrits mèdics il·lustrats, és a dir, en els taquins. Finalment, existeixen també algunes il·lustracions rares i tardanes de tractats agrícoles.

El conjunt de l'hàbitat pagès apareix sota la forma d'aldees. Les construccions són en part de fusta, les teulades de palla amb algunes teules o lauzes, especialment en edificis particulars, sobretot religiosos. L'observació detallada d'algunes imatges (com Les Très Riches Heures del duc de Berry) permet advertir vestits i roba interior. Però no oblidem que es tracta d'una imatge destinada al duc de Berry.

Constatem que els edificis pròpiament agrícoles estan al costat de la residència. És el cas dels estables, com el que atén sant Josep; però també es troba al costat de la residència el lloc de l'esquila o de la tracta d'animals i de la fabricació de mantega o formatge.

En la residència, un gran treball és el de la cuina. Sovint trobem una xemeneia amb una dona que escalfa una preparació culinària en una gran marmita metàl·lica. Veiem també com es para la taula, però és evident que la xemeneia és el símbol de la cuina.

Durant l’hivern, els habitants s'escalfen davant de la xemeneia on menja l'amo de la casa. Aquesta il·lustració és una constant dels calendaris per a representar l'hivern. Una de les grans ocupacions és la preparació del pa, de manera que el forn sol estar al costat de la casa rural. Està construït en forma cúbica o esfèrica, però en ambdós trobem els mateixos components.

Es mostren diversos treballs agrícoles, però la matança del porc apareéis sempre lligada a la casa. Hi participen tant homes com dones. S'arreplega la sang, té lloc en el pati, per descomptat a l'hivern i de vegades sota la neu.

Un element fonamental de la casa és el llit. Apareix poc, si no és per malaltia o pel coit. Però es veu també el treball femení de preparació del llit. Són també les dones les que van a per l'aigua. En el millor dels casos compten amb un pou en la casa, on també s'endrecen, fins i tot amb aigua calenta.

En la casa tenen lloc moltes altres activitats. Veiem, sobretot en les representacions del Nadal, un home practicant un treball d'ebenista. Per la seua banda, la dona fila en la filosa, o cus, tricota, prepara la robeta del xiquet, broda o participa en l'adob del lli.

Les nativitats mostren un treball familiar realitzat per Josep. Podem deduir d'això que es tracta d'un treball tradicionalment masculí? És discutible! Però es veu Josep preparar el menjar del xiquet o eixugar els seus bolquers. Finalment, algunes escenes, més rares és veritat, mostren menjars familiars, a vegades davant del foc, a vegades en un ambient molt modest, o fins i tot la glotoneria d'un banquet.

Podem concloure recordant que és en la casa i al voltant del foc on es transmeten les tradicions orals gràcies al confabulator, i també que alguns elements que avui considerem molt moderns, eren ja bastant corrents a l'Edat Mitjana; és el cas del youpala (caminador) per a ensenyar els xiquets a Caminar.


La vida de les coses. El mercat d'objectes de segona mà en la València baix-medieval

Juan Vicente García Marsilla
Universitat de València

En la nostra societat actual, i a pesar de certs canvis que s'estan introduint sobretot a través de les compravendes per Internet, el mercat d'objectes de segona mà no deixa de tenir un cert aire de marginalitat i vulgaritat, quan no de manifestació oberta de contracultura. No obstant això, tot era molt diferent fa uns segles, quan encara no s'havien imposat la producció en cadena, el plàstic i la societat de consum, i quan la capacitat de generar nous objectes quotidians era molt més limitada.

Les societats preindustrials van atorgar, de fet, a l'objecte un valor molt superior a què li assigna la nostra societat actual, la de l'“usar i tirar”. La “vida” d'aquelles coses havia de ser, per necessitat, molt més prolongada, i el seu valor continuava vigent durant anys, quan no durant generacions, encara que s'anara minvant pels efectes del desgast i l'envelliment. Però, lluny de la imatge sentimental de les societats tradicionals que ens ha arribat fins al present, en la qual els objectes passaven de pares a fills fins a adquirir quasi l'estatus de relíquia familiar, aquesta vida de les coses no se circumscrivia ni de bon tros als límits d'un llinatge en la majoria de les ocasions, sinó que alimentava un actiu mercat de béns de segona mà que ocupava en aquella economia un lloc molt més important que en la nostra.

La nostra petita aportació a l'estudi del mercat medieval en aquest cas tractarà d'examinar el mercat dels objectes de segona mà en una ciutat mediterrània durant els segles XIV i XV com és València, intentant demostrar aquest paper central del comerç en la vida de les persones de fa sis-cents anys, fins i tot en els nivells més baixos, i la peculiar relació dels nostres avantpassats amb els productes manufacturats d'ús quotidià, tan diferent de la nostra.

A partir dels protocols notarials i les actes generades per diverses magistratures locals s'han documentat més d'un centenar de subhastes de béns dels segles XIV i XV que es duien a terme diàriament, bé per a saldar els deutes d'individus insolvents o bé, després de la mort d'alguna persona, amb l'objectiu d'obtenir diners en metàl·lic per a liquidar els seus comptes pendents i pagar l'enterrament. I allò sorprenent d'aquests documents, no era només l'enorme varietat d'objectes a què s'hi feia referència, la qual cosa permet reconstruir la cultura material d'aquesta època, sinó que a més veiem com tot tenia un preu, i tot, per petit i insignificant que semblàs, trobava comprador.

A partir d'aquesta base empírica el nostre discurs s'organitzarà en tres parts, observant en primer lloc les formes i mecanismes de funcionament d'aquest mercat, per a passar més tard a analitzar els béns amb els quals es comerciava i els preus que se n'obtenien a partir d'una comprensió més global de l'entorn domèstic de la València medieval; i, finalment, ens detindrem en els actors d'aquest mercat, els personatges que acudien a aquestes subhastes, per a identificar qui eren, quins interessos els movien i quines estratègies desenvolupaven per a aconseguir els seus propòsits.


La dieta pagesa: imatge i realitat

Paul Freedman
University of Yale

Els pagesos són representats sovint en la literatura, el teatre i l’art medieval com a personatges toscos i grollers, a penes millors que els animals que utilitzen per a llaurar la terra. La seua suposada baixa naturalesa servia sobretot per a justificar la seua explotació o maltractament per part de la noblesa i el clergat, ja que no hi hauria res que permetés tractar-los com a inferiors per naturalesa si fossen iguals als qui se situaven socialment i políticament per damunt seu.

Un poema del segle XV que barreja el llatí i l’italià, titulat “La vida dels infidels, vils i rústics pagesos”, condensa una sèrie de representacions còmicament exagerades de la vilania i la bestialitat camperoles. Els pagesos són ximples i pareixen animals; són infidels pitjors fins i tot que els jueus. Semblen rars i deformes i són mentiders i lladres inveterats. Treballen i pateixen mentre d’altres es beneficien del que ells produeixen, però això és completament adient perquè a penes són millor que les bèsties. Mengen all, arrels de ceba i verdures. Aquest darrer aspecte, aparentment irrellevant, forma part d’una sèrie consistent d’imatges sobre els hàbits alimentaris dels pagesos medievals: el vocabulari de subordinació dels pagesos inclou idees sobre el que mengen. Hom pensava que els pagesos preferien els aliments que la pobresa els forçava sovint a consumir per a subsistir –tubèrculs, productes lactis i farinetes o pa fet de qualsevol altre cereal que no fos el forment– i que constitueixen els elements bàsics de les idees que tenien les classes altes sobre la dieta pagesa. Una cançó escrita contra els pagesos durant una època de revoltes a Flandes (1323-1328) es burla d’ells per la seua roba, el seu aspecte i la seua alimentació. Llet quallada, pa de sègol, farinetes i formatge eren tot el que realment necessitaven; qualsevol altra cosa embotaria la seua ja escassa intel·ligència.

Aquesta idea que el menjar bast era desitjable per als rústecs és en part el que els observadors de les classes altes consideraven apropiat i el que pensaven que preferien els mateixos pagesos. Tenim així, d’una banda, l’escriptor anglès John Gower que es lamenta que en els bons temps del passat els rústics obedients s’acontentaven amb pa roí, llet i formatge, mentre que ara, en la seua arrogància (això es va escriure a l’època de la revolta pagesa de 1381), demanen tota mena de luxes. En aquest cas, els pagesos volien una dieta millor, però això es considerava inapropiat i subversiu. En un poema alemany atribuït a Neidhart von Reuenthal, el xic del poble que té èxit entre les xiques al final es casa amb una que el domina i el fa treballar dur, donant-li cols i raves en paga pel seu treball. Una vegada més, tampoc en aquest cas el menjar pobre és apreciat pel pagès.

Però també era una creença generalitzada que els pagesos, de fet, preferien els seus menjars desagradables o almenys grollers. Un tema comú en la literatura francesa de fabliaux és el rústic que es fa prou ric per a casar-se per damunt del seu estat. Un pagès benestant es casa amb una jove de la burgesia i ella li cuina la mena d’aliments a què està acostumada, però el seu marit troba que no pot digerir-los i es queixa fins que ella li dona comes com pèsols i fesols amb pa remullat en llet, amb la qual cosa ell es feliç i els seus problemes digestius desapareixen.

De vegades, els pagesos comencen a compartir el que havien estat considerats aliments aristocràtics, provocant així la caiguda del prestigi d’alguns productes. El pebre, la més comuna de les espècies, esdevingué accessible a les classes més baixes, fins el punt que, al començament del segle XV, Eustache Deschamps, el considerava particularment popular entre els pagesos i es queixava dels hostals que havia hagut de sofrir, on li havien servit col i porros (dos productes pagesos clàssics), sobrecondimentats amb pebre.

La segona part de la comunicació té a veure amb el que sabem sobre el que en realitat era la dieta pagesa. Atesa la participació en el col·loqui de Christopher Dyer i Antoni Riera, que han fet contribucions pioneres a la dieta dels diferents sectors de la societat, prestaré una mica menys d’atenció a aquest aspecte que a les imatges i representacions del que menjaven els pagesos, com he descrit abans. El quadre que tenim del nivell de vida i, per tant, del règim alimentari dels pagesos medievals, ha estat molt condicionat per les tendències historiogràfiques. L’escola dels Annales, en els seus estudis sobre la dieta i l’alimentació, especialment per als inicis de l’edat moderna, tendia a donar un quadre extremadament negatiu de l’Europa preindustrial. Rendiments pobres, tècniques agrícoles primitives, extracció econòmica pel règim senyorial i pressions demogràfiques, tot conspirava per mantenir les classes baixes en general i els pagesos en particular al llindar de la fam o, de manera bastant freqüent, en un punt de malnutrició severa. Una part d’aquesta tendència historiogràfica era el resultat del desig de desmitificar el quadre sovint daurat i tintat de rosa del passat que donaven els escriptors conservadors, i en part eren els antecedents dels aconseguiments de la modernitat. Hom troba també aquesta depriment noció dels nivells de vida abans del 1800 en obres britàniques dels anys seixanta com l’influent llibre de Peter Laslett, El món que hem perdut.

Als darrers anys s’ha corregit o matisat aquest quadre. En part, per un major èmfasi en l’acció pagesa i en la capacitat de la gent ordinària o de les classes populars per a organitzar una existència viable que no necessàriament es mostra en els registres oficials que portaven sobre ells l’Església o l’estat. La inventiva dels pagesos o les seues activitats fora del marc senyorial reben cada vegada més atenció per part dels historiadors i els arqueòlegs. A més, l’apreciació del treball femení, del medi natural local i de la diversitat dels recursos alimentaris ha canviat un tant la idea que els pagesos només menjaven farinetes o pa dolent complementat amb ceba i all. Són particularment significatius els acords en què els pagesos més grans intercanvien la seua tinença i els seus drets amb una persona més jove (de vegades però no sempre un parent) a canvi de la provisió d’aliments i altres productes bàsics durant la resta de la seua vida. Aquests acords, en efecte, palesen les expectatives del que devia ser una dieta normal o ordinària i no es limiten, ni molt menys, a farinetes o pa...

Tant en la imatge com en la realitat de la dieta pagesa, el que és important, i inexistent fins a dates recents, és l’apreciació de la diversitat del que es menjava. Els estereotips contemporanis i també bona part de la literatura històrica tendeix a veure els pagesos subsistint amb una o dues coses, però, de fet, la dieta estava una mica més equilibrada i menys concentrada en el cereal del que es pensava.


Cultura material i consum tèxtil a Castella a finals de l'Edat Mitjana i inicis de l'Edat Moderna

Hilario Casado Alonso
Universidad de Valladolid

Aquesta comunicació és una primera aproximació, provisional i preliminar, al tema de la història del consum i de la cultura material en els territoris septentrionals de la Corona de Castella a finals de l'edat mitjana i inicis de l'edat moderna. Qüestió que a penes ha suscitat l'atenció dels investigadors fins a dates ben recents, en gran part com a fruit de la mancança de fonts documentals seriades (protocols notarials, llibres de botiguers, inventaris post-mortem, etc.) per als temps medievals. El que pretenc és comprovar si es poden aplicar ací alguns dels postulats formulats per la bibliografia internacional (McKendrick, Brewer, Porter, Roche, Goldthwaite, Spufford, Dyer, Malanima, Munro,...) per a d'altres regions europees. Per a això, he triat com a camp d'anàlisi l'estudi del consum tèxtil, ja que, deixant a banda el consum alimentari, aquest serà el més important en les societats preindustrials, a més d'haver deixat múltiples rastres documentals.

Estudiaré el consum de tèxtil en els seus dos vessants: Vestir el cos i Vestir la casa. A través de l'anàlisi de diversos inventaris post-mortem de membres de les oligarquies urbanes, de menestrals i de llauradors de diversos llocs de la vall del Duero, junt amb el de diversos llibres de botiguers de Medina del Camp, comprove l'alt nivell de consum tèxtil de les dites poblacions. Compres de teixits que van augmentant conforme avancem el segle XV, però que es disparen a partir del regnat dels Reis Catòlics, en paral·lel al creixement econòmic. Analitze el tipus i característiques de les teles, la seua procedència (nacional i estrangera), el seu color i el seu preu, mostrant com el mercat tèxtil era llavors molt divers, per a adaptar-se als diferents tipus de demanda, però també d'acord amb els canvis de la moda. A primera vista, comprovem com l'acumulació tèxtil era, igual que en altres zones d'Europa, una de les principals manifestacions externes de la riquesa dels seus propietaris. “Luxe i decor” es van imposar, també, en els territoris castellans a finals del segle XV, la manifestació més clara dels quals va ser la generalització del consum i del comerç dels objectes “a l'ús de Flandes”. Una altra de les conclusions que es poden traure de l'anàlisi del nostre treball, és l'elevat nivell de consum que tenia la societat castellana d'aquell moment. Tant els grups socials benestants, com els populars i pagesos, compren tot tipus de teixits. Encara que hi ha una segmentació de la demanda, segons els seus poders adquisitius, no és rar trobar-nos amb clients de molt baix nivell adquisitiu, com una pobra viuda o una prostituta, adquirint un teixit estranger de tipus i preu mitjà. Però, al mateix temps, veiem que tots els grups socials recorren al mercat per a adquirir els teixits que necesiten per a vestir-se, la qual cosa allunya l'habitant de la vall del Duero de la visió, que moltes vegades s'ofereix en determinats treballs, de ser un llaurador pobre, aïllat, autosuficient i que només recorre a l'autoconsum.


Família i economia a la comunitat rural anglesa, c. 1300

Phillipp Schofield
Aberystwyth University

Un dels trets de la recent historiografia sobre l’economia anglesa medieval ha estat l’èmfasi sobre el seu nivell de comercialització, el paper del mercat i el grau en què fins i tot les persones de baix nivell estaven implicades en l’activitat econòmica més enllà de la família. En aquest sentit la família, que durant un temps va ser l’eix de la discussió sobre la pagesia anglesa medieval, ha perdut una mica de rellevància, almenys en relació a la forta presència en els nostres escrits dels temes econòmics i comercials, desplegats per una pagesia sòlida i integrada econòmicament i quasi políticament.

Sospite que la marea està refluint una mica i podem veure un canvi de direcció d’aquest focus centrat en el mercat cap a d’altres aspectes de l’economia i la vida rural, un dels quals podria ben be ser un examen més acurat de la relació de les associacions familiars amb factors externs, incloent-hi el mercat. En les pàgines que segueixen m’agradaria examinar aquest reflux, considerant les maneres en què operava una economia familiar al món rural medieval i considerar també el que podríem entendre per economia familiar en aquest període o fins i tot en un altre. En un recent recull d’articles sobre la família en l’Anglaterra dels primers temps moderns els editors, en la seua introducció, remarquen que “dins l’economia rural i protoindustrial la casa familiar era la base de la vida econòmica i tots els membres de la família (homes, dones o nens) s’esperava que fossen econòmicament productius (H. Berry i B. Foyster, “Introduction“ a The family in Early Modern England, Cambridge, 2007, p, 9). To i que pot resultar discutible l’aplicació d’aquesta generalització, i tornaré a alguns exemples que el verifiquen una mica més tard, és cert que en l’Anglaterra preindustrial els membres de la família constituïen normalment la força de treball de l’economia domèstica de la família individual. Començaré considerant algunes de les maneres en què això funcionava en la comunitat rural anglesa medieval abans de tornar a discutir les maneres en què aquesta relació (entre membres de la família i economia domèstica) no s’aplicava del tot.

Aquesta discussió se situa dins el context de l’Anglaterra rural anterior a la Pesta, en un període en què la població s’acostava al seu màxim medieval i una florent economia rural estenia les oportunitats econòmiques per a individus i famílies, però sobre una base econòmica que era fràgil i en la qual pressions importants operaven sobre els recursos. El cos de materials documentals per a la família medieval, almenys per a les famílies pageses i especialment les dels emfiteutes relativament benestants, es conserva als registres de les corts senyorials així com en altra documentació auxiliar, com ara els registres fiscals i els registres judicials centrals, incloent-hi els tribunals dels coroners. Faré referència a una sèrie d’exemples extrets d’aquests documents, en el que s’ha d’entendre fonamentalment com una panoràmica de qüestions i aproximacions al tema.

I
L’economia de la família medieval: els membres de la família com a eix de l’economia domèstica

Per a les famílies de l’Occident medieval, la probabilitat que el benestar i la seguretat dels membres de la família depengués del treball d’un o dos proveïdors principals era remota. No deixa de ser una obvietat, però amb fonament, suggerir que la família depenia àmpliament, si no totalment, del treball de les seues parts constituents. Certament l’esforç combinat dels membres de la família per tal d’assegurar l’economia familiar sembla raonablement evident i ens hi podem aproximar des de diverses direccions, incloent la consideració de l’economia diària de la família, el paper de la família en l’acumulació d’excedents i la família com a proveïdor nuclear. En termes d’economies quotidianes, tendim a pensar en una divisió del treball que permetés a la família operar al seu màxim potencial. Així, per exemple, és un lloc comú distingir el treball de la família segons el gènere i l’edat, amb les dones i els joves efectuant tasques diferents dels homes adults. Se sol assumir que és als moments de crisi i de dificultats en els mercats laborals quan les dones participaven més en el món masculí de treball, com al camp anglès posterior a la Pesta. En la seua major part les pautes d’ocupació femenina, dins la família, estaven dominades pel que podríem definir com a tasques domèstiques, incloent el manteniment de la intendència diària de la vida familiar: la cuina, la cura dels nens i feines agrícoles relativament lleugeres com espigolar o el treball relatiu a la cura del bestiar. El registre de morts accidentals de dones i jovenetes solen situar-les dins o prop de la lar familiar i ben sovint la seua mort s’associa a taques domèstiques. Per contra, les morts d’homes, adults i adolescents, tenien lloc més sovint lluny de casa, de vegades com a resultat del que podíem considerar tasques majoritàriament masculines o exclusivament masculines. Les fonts literàries, com el poema anglès de final del segle XV, Balada d’un marit tirà, també deixen clara la consciència contemporània de les distintes esferes de l’ocupació familiar.

Pel que fa al paper de la família com a generadora de producció i excedent, la conceptualització de l’economia pagesa ha tendit a veure una aportació en la productivitat de l’economia domèstica basada àmpliament en els esforços dels membres de la família. Així, per exemple, el treball en l’explotació familiar es basava en l’esforç dels membres masculins de la família, mentre que el treball en aquesta activitat econòmica central es feia possible gràcies al treball d’altres membres de la família en altres àrees. Així, per exemple, el model de Christopher Dyer de l’economia agrícola d’un emfiteuta ric dels Midlands, Robert le Kyng, s’ha centrat inevitablement sobre la gestió de l’explotació agrícola. La família, segons els càlculs de Dyer, era capaç de generar un excedent raonable que la sostenia durant els anys dolents. Però, com observa Dyer, l’economia familiar i la seua producció podrien haver incorporat altres elements, incloent-hi el producte del treball femení, com ara la fabricació de cervesa i filatura (C. Dyer, Standards of living, 1989, p. 115). De manera semblant, els homes i de vegades les dones podien actuar com a creditors o agents i factors en altres aspectes, activitat que també contribuïa a l’economia domèstica. Els qui hi estaven implicats combinarien normalment la seua activitat agrícola amb altres activitats econòmiques significatives. John Parkgate, un emfiteuta del senyoriu de l’abadia de Westminster a Birdbook (Essex) al segle XIV, era també fuster en la reserva senyorial, on treballava noranta o més dies l’any, junt amb el seu ajudant, possiblement el seu fill. Pot haver estat aquest treball addicional i lucratiu, recolzat per la seua família, el que li va permetre incrementar la seua explotació i, per exemple, arrendar més terra. La família també servia, evidentment, com a proveïdora central d’actius, cosa que permetia, per exemple, als membres individuals de les famílies establir-se per compte propi. Sens dubte l’herència de terra familiar i les donacions post mortem i pre mortem foren fonamentals per a les expectatives i oportunitats dels fills de les famílies més riques, i també, com veurem després, per als veïns més pobres. Dins les famílies, fins i tot les que disposaven d’excedents relativament importants, no tots els membres es beneficiarien, evidentment, en un mateix grau, i les distincions d’edat i gènere, condicionades per les normes tradicionals d’herència, tenien una gran influència sobre les oportunitats que la família concedia a l’individu. La inversió en el mercat de la terra, entre altres, també permetia als caps de família establir la part de l’herència que podia ser redistribuïda en espècie o en diners a la seua mort. La recerca de Richars Smith sobre el mercat de la terra a Suffolk en la senyoria de Bury St Edmunds de Redgrave cap a 1300 il·lustra la manera en què les famílies pageses podien acumular considerables parcel·les de terra i redistribuir-les després, sovint en acords extrafamiliars, però almenys amb la possibilitat que les transferències permetessen també una redistribució del capital familiar entre els fills com a donacions pre mortem. (R.M. Simth (ed), Land, Kinship and Life-cicle, Cambridge, 1984).

II
L’economia familiar: excepcions a la norma amplia

Si bé podem estar temptats de pensar en la família i l’economia domèstica com alguna cosa de tipus universal, també és clar, per descomptant, que les unitats familiars no estaven diferenciades del tot, no eren enterament autosuficients ni estaven separades del món exterior. Aquest model, en un context pagès, es podria aplicar més al virgater o yardlander (tinent d’una explotació extensa, capaç de sostenir una família raonablement una àmplia família, l’anomenada terra unius familie). Fins i tot en aquestes circumstàncies, l’economia familiar estava lluny d’estar aïllada, i recorria a força de treball externa, s’involucrava en l’activitat econòmica, comprant i venent, pagant la renda i altres obligacions, etc. El concepte d’una economia familiar autosuficient encara resulta més inadequat per als qui no podien esperar viure de la seua pròpia terra i producció.

En aquest sentit, el volum de les famílies resulta evidentment important. Zvi Razi descriu, per Halesowen, les pressions centrípetes i centrífugues de les famílies pageses més pobres i més riques sobre els seus propis membres, amb la possibilitat que les famílies més pobres no poguessen mantenir els seus membres més joves més prop de la llar en comparació amb els seus veïns més rics. A Halesowen, aquest era el cas de les famílies més riques, els recursos col·lectius de les quals estimulaven, a través del matrimoni, l’herència i la compra de terra en el mercat local de la terra, y la consolidació dels seus membres, si no en grups domèstics singulars almenys en grups de parentiu “estesos lateralment”. Per contra, els individus més pobres tendien a guanyar-se la vida en altres llocs. (Zvi Razi, Life, marriage, and death in a medieval parish. Economy, society and demography in Halesowen, 1270-1400, Cambridge, 1980; idem, “The myth of the immutable English family”, Past and Present, 140, 1993, pp. 3-44).

Això també –per continuar amb els comentaristes de la família anglesa medieval— provocava comportaments diferents en termes de matrimoni i formació del grup domèstic. Sobre la base que la formació del grup domèstic depenia de l’adquisició dels recursos necessaris, els fills més pobres i sense dret d’herència no podien esperar acumular propietat a través de l’herència o de donació familiar, sinó a través del seu treball (un sistema de formació del grup domèstic anomenat “proletari” o “assalariat”). Per contra, l’herència de propietat i l’oportunitat que donava per al matrimoni i la formació del grup domèstic, en un model “pagès” o “nínxol” de formació del grup domèstic, podia permetre també un matrimoni més precoç amb conseqüències positives per a la fertilitat i la grandària de la família (vegeu, per exemple, L.R. Poos, A Rural Society after the Black Death: Essex 1350-1525, Cambrdige, 1991).

Importants per a la nostra indagació, aquestes diferències en els sistemes de formació del grup domèstic il·lustren les possibles diferències en termes de l’economia familiar i la capacitat dels individus per a romandre dins aquesta economia i ser capaços de prosperar. Si considerem el cas de les famílies més pobres en la comunitat rural, hem de tenir present la seua relativament petita grandària i la major preponderància de les famílies nuclears de dues generacions. També podem anticipar que eren els fills d’aquestes famílies els qui es veien obligats a buscar les seues pròpies oportunitats econòmiques en altres parts, potser com a criats domèstics en altres famílies veïnes o en les ciutats i altres pobles, com a treballadors assalariats.

Certament, quan considerem la importància del servei en l’economia medieval, fins i tot en el període anterior a la Pesta Negra anunciava un augment del nivell de vida, ens quedem impressionats per la seua omnipresències, fins i tot entre les famílies pageses. La fiscalitat, sobretot els fogatges del final del segle XIV, il·lustren les diferents ratios per sexe entre la ciutat i el camp, amb una aparent concentració de les dones fadrines en les ciutats i una més alta proporció d’homes en el camp. Els registres judicials locals també revelen, sovint en referències de passada, la presència de criats dins les famílies pageses i dels seus superiors socials. Així, per exemple, a Birdbook, Essex, al segle XIV, és evident que els capellans locals i els emfiteutes més rics empleaven criats en una sèrie de tasques, incloses diverses activitats suspectes, com caçar i pescar en vedats i el rescat il·legal de béns i ramats segrestats (emparats). Alguns d’aquests criats tenien relació amb els seus amos, com indiquen les fórmules filius et serviens i filia et manipasta.

De manera similar, i per tornar a un dels temes esmentats al principi d’aquest paper, el mercat, incloent el mercat de la terra, que ha estat objecte de molts estudis als darrers anys, posa en relleu la naturalesa de l’economia familiar. La bona disposició a participar en el mercat es va considerar en un primer moment gairebé antitètica a una economia pagesa; per contra, ara no sols no hem de desvincular del tot els mercats dels pagesos, sinó reconèixer més aviat que les activitats mercantils desafien una visió de l’economia familiar pagesa (un model quasi autosuficient), alhora que n’admeten d’altres. L’extensió de la participació pagesa en el mercat o en el treball assalariat estava clarament condicionada, tant en la comunitat rural anglesa com arreu, per aquests factors en els costums familiars i locals, el control del senyor i la capacitat dels mercats locals per a suportar l’activitat econòmica. A més, allí on fallaven els mercats a l’hora de protegir els consumidors individuals, com ara durant els anys de crisi del segle XIII i començaments del XIV, quan els preus del gra, per exemple, augmentaren enormement, no queda clar que els individus poguessen recórrer a les seues pròpies famílies per a obtenir seguretat. Freqüentment, és clar, no podien.

D’altra banda, la capacitat d’una família per a sostenir els seus membres o “tirar-los per la borda”, depenia en una part no petita de la mena de recursos que podia generar. Però aquests grups domèstics amb recursos relativament extensos podia trobar espai per a tenir cura dels menys capaços o incapaços de contribuir a l’economia domèstica. De fet, la capacitat i la disposició per a fer-ho podria també ser consistent, almenys en aquest grau, amb una indicació de les eleccions de consum de les famílies pageses individuals i la seua riquesa relativa, distincions raonablement evidents, per exemple, en la retirada i el manteniment d’acords entre els pares grans i els seus fills, així com les provisions relatives a la cura i l’educació dels fills menuts de la família (R.M. Smith, “The Manorial Court and the Elderly Tenant in Late Medieval England”, a M. Pelling i R.M. Smith, eds., Life, Death and the Elderly Historical Perspectives, Londres i Nova York, 1991). Aquestes eleccions, pel que fa als excedents, podrien ser també evidents en el tractament de la caritat i dels llegats. Eleccions com ara la cura dels fills o dels pares grans, afectaven necessàriament les expectatives econòmiques immediates de la família, però tenia d’altres beneficis socials i econòmics.

Conclusió

En aquest resum d’alguns dels temes potencials relatius a l’economia familiar en la comunitat rural anglesa a l’Edat Mitjana, incloent-hi l’extensió de l’aportació individual a l’economia i la disposició dels membres individuals a invertir en les seus famílies o buscar oportunitats en d’altres parts, podrien quedar excessivament ocults. En un recent estat de la qüestió sobre l’economia familiar i domèstica als darrers segles, Pfister ha considerat, entre altres temes, les maneres en què les famílies individuals condicionaven la seua resposta a les necessitats de la pròpia economia domèstica de forma consistent amb l’extensió i sofisticació d’aquesta. Així, per exemple, les dones en grups domèstics pagesos amplis podien ajustar la seua activitat econòmica per a coincidir amb tasques agrícoles, mentre que els membres femenins dels grups més pobres en el camp s’identificarien més normalment amb l’ocupació com a jornaleres o treball assalariat regular (U. Pfister, “The Proto-Industrial Household Economy: Toward a Formal Analysis”, a R.I. Rudolph (ed.), The European Peasant Family and Society. Historical Studies, Liverpool University Press, 1995). Treballs posteriors sobre l’economia domèstica i familiar de la comunitat rural medieval podran il·lustrar, potser per damunt de tots els estudis microhistòrics basats en la relativitat de la riquesa, la diversitat de respostes que obrien o forçaven els individus i les seues famílies en aquest període, en les formes descrites per Pfister per a períodes posteriors. De la mateixa manera, el grau al qual els individus i les seues famílies estaven immergits o no en relacions i dependències econòmiques més enllà de les seues pròpies famílies és un aspecte molt important en la nostra consideració de la família i l’economia rural del període. Temes com ara la rellevància del treball assalariat, els processos de commutació, l’extensió en què la terra podia ser comprada i venuda més enllà de la família, la proximitat de mercats urbans i les influències dels membres del grup domèstic lluny de les llars familiars són tots altament rellevant per a la discussió de la família pagesa medieval; il·lustren la seua diversitat i sobre la mena i l’ordre dels factors que contribuïen a condicionar i explicar aquesta diversitat.


Els dots i el cost dels matrimonis al camp gironí baixmedieval

Rosa Lluch Bramon
Universitat de Barcelona

El meu objectiu és estudiar els casaments entre els pagesos de remença de l’anomenada Regió de Girona. La gran majoria es casen amb d’altres remences, la qual cosa implica que segueixin essent persones jurídicament no lliures però que, en cas que el cònjuge i el mas en el que entraran siguin d’una altra senyoria, requereixin redimir-se prèviament. Així doncs, abans de casar-se han de comprar la seva llibertat, cosa que comporta un pagament econòmic extra. Per altra banda, alguns pagesos en casar-se amb remences originaris d’altres senyories també han de satisfer el mal ús anomenat firma d’espoli forçada que els era exigit pel senyor per autoritzar l’assegurança del dot que rebien dels cònjuges nouvinguts al domini. Un altre pagament extra. Tots, a més, pagaven o rebien un dot.

Així les coses, alguns d’aquests pagesos havien de sumar a la despesa habitual del dot, el pagament d’una redempció o el pagament de la firma d’espoli forçada. El meu objectiu, doncs, és veure si hi ha alguna relació entre els dots pagats i els mals usos exigits i si hi ha una pauta que expliqui per què uns remences es casen amb persones d'altres senyories, per la qual cosa també han de fer altres pagaments o a la pròpia senyoria o a la del cònjuge i mirar si tot plegat es deu al diferent potencial econòmic o a interessos puntuals o a la manca d'altres ofertes, entre d’altres possibles explicacions.


Entre la família i la comunitat : les solidaritats elementals

Ferran Garcia-Oliver
Universitat de València

Els pagesos de l’edat mitjana, com la resta de classes socials, no disposaven d’una «cobertura social» en el destret, la malaltia o la vellesa. Es tracta de drets conquerits per les societats modernes. El futur devien albirar-lo sovint com una amenaça, des d’un present vacil·lant i inestable. Ja és prou simptomàtic que un dels temes assidus de la literatura, i de forta penetració popular, haja estat el de la roda de la fortuna, cristal·litzat en els mateixos testaments que es feien confegir a les envistes de la mort. Perquè ja no es tracta del teló de fons de la guerra, de la carestia o de l’epidèmia, fenòmens intermitents, gairebé endèmics, una vegada traspassat del llindar del segle XIV, sinó del dia a dia de la família pagesa i de les vicissituds de la seua explotació. Per a sortejar els esculls que en forma d’un deute, d’una malaltia, d’una multa, d’una condemna o d’una collita desastrosa, el pagès necessitava dels altres. Certament la seua conducta es caracteritzava per un ferotge individualisme, exacerbat en un medi amarg, sovint inclement i de vegades teixit d’hostilitats. Les accions que emprenia, en conseqüència, es trobaven a mig camí de l’audàcia i la cautela, sospesades en l’interior de la casa entre el marit i la muller i potser que ni això: per un cantó el marit i per un altre la muller, com revelen transaccions econòmiques, processos judicials i clàusules testamentàries que fan d’ells éssers estranys.

Aquest treball mira justament la manera com els camperols desplegaren un conjunt de ressorts destinats a l’ajuda mútua. Societat de conquesta el País Valencià, de gents i famílies que arribaven de tot arreu de Catalunya i Aragó i sense lligams previs de coneixença per tant, els mecanismes de suport comunitari s’engegaren de seguida que els colonitzadors hi arrelaren. Els primers, sens dubte, provenien dels que era capaç de segregar la família, en forma de protecció i socors dels seus membres. El pas decisiu ve de la mà de les institucions comunitàries, amb la creació a instàncies col·lectives o privades d’hospitals, almoines i confraries. La cronologia del naixement i desenvolupament d’aquestes fundacions roman en l’obscuritat, però a final del segle XIV i durant tot el segle XV la vigoria que exhibeixen i els serveis prestats suggereixen en molts casos una llarga tradició que probablement entronca amb els sistemes de previsió i ajuda dels països d’origen dels primers colonitzadors, sobretot de Catalunya.

Les fonts són escasses. De les comptabilitats de les confraries, els hospitals i les almoines a penes resten alguns pocs exercicis, però en cap cas sèries llargues i contínues per a mesurar el moviment solidari. Els protocols notarials, a través per damunt de tot dels testaments, subministren bones informacions, si bé la dispersió geogràfica i cronològica s’imposa a la concentració i després de recerques exhaustives. Els volums utilitzats de l’Arxiu de Protocols Notarials de Morella mostren que fou al nord del País Valencià —els Ports, el Maestrat i l’Alcalatén— on més abundaren les fundacions privades d’almoines, que completaren els serveis oferts per hospitals i confraries, tot construint una xarxa sòlida i estable, per bé que encara som lluny de perfilar-ne la dimensió exacta.

El socors institucionalitzat: confraries i almoines

Pertot arreu d’Occident germinà en el si de les comunitats camperoles l’ajuda institucionalitzada, programada i regulada. Aquesta ajuda col·lectiva es constituí com un dels eixos vertebradors de la comunitat i en un dels ressorts més eficaços de la seua solidesa interna. Sens dubte les institucions locals caritatives, d’inspiració cristiana, no resolien els problemes. No els podien resoldre perquè qualsevol solució passava per un daltabaix radical del funcionament del sistema social. Més encara, tots els engranatges assistencials sancionaven els principis bàsics d’aquest sistema. Però, per als homes i les dones que aconseguiren intermitentment almoines, un sostre transitori, un tros de pa o una ajuda monetària o d’una peça de roba per al dot de les filles, és a dir, un socors eventual, serviren per alleugerir les seues tribulacions.

Una d’aquestes institucions foren les confraries. Certament no conegueren la mateixa difusió extraordinària que en la ciutat, però no deixaren tampoc d’arrelar al camp i així estendre els seus serveis de protecció i ajuda en la dissort. Sobretot prestaven el socors espiritual i material imprescindible en les malalties i les hores postremes de la mort. Sens dubte, les famílies desestructurades, les viudes, els vells solitaris i invàlids eren els qui més havien d’agrair l’auxili dels confrares. Les confraries de les aldees de Morella assumiren l’ajuda a l’associat pobre, «en tant que no haurà de què·s puxe sostenir, o serà catiu en terra de moros o altres enemichs... segons que als cofrares serà ben vist». A més, «per nudrir caritat», en la pitança anual participarien «tans pobres com lo capítol ordenarà de aquelles viandes que als cofrares ben vist serà. Les constitucions de la confraria de San Blas de Sogorb, aprovades per l’infant Martí el 1385, advertien que por tal como continuament en el mes de mayo se mete carestía de panes e los pobres no los pueden alcançar ni haver como los seie menester, e specialment en los anyos que nuestro Senyor por peccados de las gentes da sequedad e otras fortunas de carestías, es va disposar que l’almoiner de la confraria compre pan entre l’anyo, cuando mejor mercado podrá haver, en tanto quanto los dineros le bastarán, e resérvelo, e el primer domingo de mayo haya del dito pan fecho moler e massar panes, en nombre de setanta. El pa l’hauria de distribuir a trenta pobres, dos per cada un, i així successivament cada diumenge fins a la festa de sant Joan, mentre quedaren pa i diners per a subministrar-lo.

Els objectius de les confraries no es quedaven en una simple prosa retòrica de bones intencions. Rigorosament acomplien allò que s’havien proposat, i per a aconseguir-ho disposaven d’una sòlida organització interna i d’un capital que es nodria de les donacions, les almoines i els propis béns, integrats per terres, cases i censals. Amb aquests fons podien en alguns casos fins i tot subministrar ajudes apressants, al marge de la programació anual. En aquest sentit, el 28 de setembre de 1423, Pere Cabestany i la seua esposa Estefania signaren un rebut de 100 sous a Pere Brusca, síndic i procurador de la confraria de Santa Maria dels Lletrats de Vilafranca, que incloïen la suma que la citada confraria havia concedit a Estefania per al seu matrimoni —quos dicta confratia michi, dicte Stefanie, amore Dei promisit in aitorum nostri matrimoni— i la soldada per haver servit en casa del dit Pere Brusca —pro tempore que vobis servivi et in serviatur domus vestre permansi.

Amb tot, un dels fenòmens més interessants des del punt del vista assistencial és la constitució d’almoines. A diferència de les confraries, aquestes es creaven a títol privat i individual —o limitat a la parella matrimonial— i s’inscriuen en les coordenades de la pietat i la caritat cristianes que recorren de dalt a baix els segles medievals. Laics, però també eclesiàstics, en vespres de la mort destinaven una suma de diners, variable segons la fortuna, a fundacions assistencials. Confiaven així guanyar-se la vida eterna, però gràcies a aquestes inversions espirituals parents, veïns i forasters cobrien necessitats urgents. Foren les comarques del nord del País Valencià on la xarxa d’almoines es difongué amb més intensitat. Eren terres abruptes, de secà i d’agricultura d’escassos rendiments, però d’un fort desenvolupament de la ramaderia connectada a la petita transhumància ovina; les viles i les aldees s’escampaven per amplis termes, esquitxats per una densa geografia de masos. La necessitat cooperativa es materialitzà en el naixement d’associacions ramaderes, com el Lligallo de Morella, però les desbordà cap a les almoines de socors i ajuda col·lectiva.

El març de 1403, Domingo Montreal, un humil camperol de la Mata, reconegué als marmessors de l’almoina de Domingo Sanxo haver rebut 150 sous per al matrimoni de la seua neboda Sanxeta, d’una banda, i d’altra dos cafissos i dos fanegues de forment «per a hobs de proveyr hun fill meu qui és debelitat», és a dir, malalt. Montreal havia rebut un total de 469 litres de forment, una mica més de la provisió anual d’un adult. Trenta anys més tard, Gràcia, una dona de Vallbona, s’havia pogut casar gràcies als 300 sous i al cafís de forment (201 litres) que li havien donat els marmessors de l’almoina instituïda per na Dalfina.

D’altres almoines eren molt més modestes i de cap de les maneres podien atènyer aquestes xifres. Però com que no era preceptiu un capital elevat de partida, les portes quedaren obertes a particulars modestos i, per tant, a l’extensió de la xarxa assistencial. A Vilafranca en coneixem l’existència de quatre, però segurament en serien més.

De l’almoina de na Llúcia, vídua de Pere Salvador, han quedat els seus comptes entre 1399 i 1426. Els fons de distribució provenien tan sols dels 33 sous de l’arrendament d’una casa al llogaret de l’Esglesiola; però arran de la mort del llogater el 1405, cosa que provocà que l’almoina deixara d’ingressar ni un sou el 1409, l’immoble fou venut per 350 sous, invertits de seguida en la compra d’un censal que retia 23 sous i 4 diners d’interessos l’any. El conjunt de les entrades va atènyer en tot aquest període la xifra de 629 sous i 7 diners, a una mitjana anual de 24 sous, mentre que la despesa se situà per sota, en 581 sous i 7 diners, a una mitjana anual de 22 sous. Amb tot, l’evolució, segons els tres balanços confegits per l’administrador, mostra que en el període 1406-1418 la despesa superà de llarg els ingressos (307 sous i 4 diners enfront de 244 sous i 11 diners), tot condicionant fortament l’exercici següent. Amb els 33 sous anuals fins 1409 i després amb els 22 sous i 4 diners anuals, l’administrador havia de pagar la peita i la reparació de la casa mentre estigué en propietat de l’almoina i diverses despeses notarials. El marge de maniobra era estret, però el gruix de les entrades monetàries les destinà a obres de caritat. Fins i tot en una ocasió, cap a 1414, recorregué a un préstec de 44 sous d’un particular de Vilafranca —dues anualitats, doncs— per tal de poder pagar una capa per al casament d’una jove: aquí, junt amb altres partides assistencials, rau l’endeutament del període intermedi entre 1406 i 1418.

Quadre 1
Comptes de l’almoina de na Llúcia, 1399-1426 (en sous/diners)

Rebudes
Dates
Caritat
%
1399-1405
198
161
154
77,7
1406-1418
244/11
307/4
159
64,8
1419-1420
186/8
113/3
23/10
12,9
Total
629/7
581/7
336/10
53,4

Els 336 sous i 10 diners esmerçats en caritats indiquen que aquesta absorbí el 53,4% dels ingressos, a una mitjana de gairebé 13 sous anuals. Ara bé, la tendència fou clarament regressiva, en passar del 77,7% entre 1399-1406 (154 sous), al 64,8% entre 1406-1418 (159 sous), al només 12,9% (23 sous i 10 diners) entre 1418-1426, a causa de la sobredespesa de 77 sous i 5 diners de l’exercici 1417-1418, és a dir, tres anualitats i mitja, que condicionà, en efecte, absolutament el quinquenni següent. La caritat fou selectiva, però. El 31% dels ajuts distribuïts, és a dir, 104 sous i 6 diners, es concentraren en la persona d’Arnau Arill, «nebot de la dita na Lúcia, com fos pobre e miserable», entre un màxim de 22 sous (1406) i un mínim de 4 sous i mig (1418), per bé que entre 1399 i 1405 els dos lliuraments concedits de 22 sous foren per al seu fill Arnaldico «per a obs de fer aprendre e a provisió». L’almoina donà capes i cots per al casament de quatres dones, per valor de 33 sous i en una ocasió 44 sous, però en els últims cinc anys tan sols es pogué limitar a repartir ajudes d’entre 1 i 5 sous a nou pobres, sis homes i tres dones. Amb tot, l’important aquí no és el volum de diners distribuïts, realment escàs, sinó la voluntat de beneficència d’una vídua en el si de la pròpia comunitat camperola

Els ressorts comunitaris

Les condicions de vida al camp eren dures. El treball exigent; el pagament regular de les rendes; les peticions extraordinàries dels senyors, al seu torn aclaparats per les demandes de l’estat o el municipi; la mort sobtada d’un pare o una mare, que deixava a la intempèrie orfes i fills menors d’edat; els embargaments de béns a instàncies de creditors, començant pels mobles, els estris i les eines; el menjar escàs; la violència latent que enemistava llinatges i malmetia la pau sempre precària i imprescindible per a un bon treball amb les terres o el ramat, tot plegat exigia la invocació de lligams col·lectius de suport. La família tot sola no podia fer-hi front. Sense el teixit d’ajuda comunitària, limitat però eficaç, moltes famílies, sobretot les més humils, haurien vist degradada encara més la seua situació.

La comunitat camperola, el poble sencer, es mostrava com un ens solidari que desplegava aquestes mateixes funcions que la família no feia o no podia, i encara n’hi afegia d’altres més. Dolça, la dona de Bernat Gavaldà, d’Alcoi, fou capaç de reunir 40 dobles d’or entre diversos amics i veïns de la vila per a l’alliberament del seu marit, «que és catiu en poder de sarrahins, lo qual cativaren en Guardamar», en la frontera amb el regne de Múrcia i zona d’incursions islàmiques des del regne de Granada. A tots ells els va prometre, però, que recuperarien els seus diners si el marit infortunat «se moria, o·s fahia moro o s’absentava per qualque rahó».

Els veïns i els parents havien d’esperar impacientment l’obertura dels testaments dels rics, i de les riques, del lloc. Ben mirat, la seua mort era una ocasió per al retrobament comunitari. Ells i elles ho havien preparat tot perquè el seu record perdurara a través de misses, aniversaris, fundacions, donacions pietoses i repartiment d’almoines a les parròquies, els hospitals i les confraries. El dia del soterrar i de vegades en alguna altra dada assenyalada havien dispost un bon dinar que encara feia més intensa i sentida la presència del difunt. Els marmessors d’Antoneta, una vídua acabalada de Vilafranca, en terme de Morella, anotaren el 10 de maig de 1414 que havien gastat en la pitança ordenada per ella 56 sous i 6 diners, repartits entre dues faneques de forment (67 litres) que costaren 11 sous; el vi, 10 sous i 4 diners; la carn, 28 sous i 4 diners, i les salses, 3 sous i 10 diners (pebre, clavell i safrà), junt amb 2 sous que «lo dia de la pietança havien donats a pobres vergonyants, ço és, a IIIIe, VI diners e pa e vi de la dita pietança», més un altre sou que «havien donats a una dona qui·ls aparellà de mengar e fer les escudelles e altres coses».

Abans o després del convit venia el moment de la lectura del testament, quan s’havien de confirmar o no les expectatives forjades per parents, amics, veïns i pobres. Tothom no feia donacions expresses, per descomptat, però el qui les consignava al seu testament ho feia en funció de les seues possibilitats i del lloc que ocupava en la comunitat. Si Antoneta, una jove soltera de l’aldea de la Mata, que escull com a marmessor el seu germà i com a hereu son pare, només pot reservar-se per a l’ànima la quantitat irrisòria de 4 sous en forma de caritat a les esglésies de la rodalia, dels quals un és per «al bací dels pobres de la Mata», mossèn Domingo Gavasa, prevere beneficiat de Cinctorres, mana «que sie feyta pietança als senyors de preveres, axí com és acostumat quan fan misses de prevere, et que hi sien demanats e convidats alguns de mos parents proysmes», i, a més, que sien donades XII escudelles a XII pobres ab de la altra vianda per amor de Déu». Les donacions de Elionor Sedosa, la viuda de Pere Moragues de Sant Mateu, depassaren els paràmetres habituals, com ja es desprenia dels 3.500 sous que s’havia reservat per a l’ànima. És clar que Elionor, que recuperava fins i tot el cognom de la seua pròpia família —els Sedós— pertanyia a l’estament burgès local, amb un dot que atenyia els 13.000 sous, però com arreu de les viles del país la pagesia hi era el grup social majoritari. En el seu testament de l’11 de juny de 1464, no oblidà les tres confraries a les quals pertanyia, la de Santa Maria o dels Capellans, la de Déu el Pare i la de la Verge Maria o dels Teixidors, ni tampoc els bacins dels pobres vergonyants i dels captius a redimir, a cada un dels quals deixà 5 sous. Ara bé, sobretot manà que durant cada dia de la novena, els marmessors, al seu propi arbitri, feren «almoyna en lo espital de la dita vila de Sent Mateu als pobres que sich trobaran o a pobres vergonyants», mentre que en la quaresma i en l’any següent de la seua mort foren «donades per amor de Déu e de la sua sagrada passió XX roves de farina a pobres vergonyants», és a dir 21 quilos i 300 grams.

Tots aquests llegats adverteixen que la invocació tan sols factors econòmics per a explicar la propagació de la xarxa de solidaritat pecaria d’insuficient, perquè menysvaloraria la profunda sociabilitat agrària, que inclou tant motius de suport com de desavinences. La vida rural abastava diversos camps d’acció que, inexorablement, reclamaven la reciprocitat de contactes entre el cercle domèstic restringit, el difús grup de la parentela i la comunitat camperola. Gestos que, pel seu caràcter espontani i molt menys codificats i meditats que les estratègies matrimonials i hereditàries, esdevenen materials idonis per a avaluar l’impacte real de les solidaritats familiars i veïnals. ¿Quins són aquests «gestos»?: la caplleuta personal, la caplleuta de béns, la fermança, la tutoria i curadoria, el requeriment com a testimoni en un procés, la procuradoria i la marmessoria.

La família en acció

La família, en efecte, s’havia d’ajudar mútuament, no podia ser d’una altra manera en un medi tan hostil com el del camp. S’ajudava de molt diverses maneres. Així, els seus membres podien comprar-se terres per un valor superior al que pagarien veïns i forasters; els parents entraven com a fiances de béns o persones en actes firmades davant el notari o la cort legal; es deixaven les monedes per les quals el prestador hauria exigit un elevat interès, i probablement animals de tir i eines de llaurança; recollien els orfes i assumien tutories que no donaven sinó maldecaps. Els vincles més elementals i d’ajuda i protecció davant les desgràcies prosperaren en el si de la família. Guillamona es traslladà de Vilafermosa, en la comarca de l’Alt Millars, on va nàixer, a la Valldigna, i durant tres anys, entre 1429 i 1432, «stà en la vall, en casa de son cunyat en Gomis, lo qual lo alimenta, axí de menjar com de vestir, axí com sa muller a millor».

Les tutories d’orfes i menors instades pel justícia obeïen al fet que els seus progenitors havien mort intestats o no havien previst cap mesura al respecte. N’hi ha, però, que si se n’ocuparen i mostraren una preocupació escrupolosa pel futur dels seus fills. Pere Colom de Vilafranca deixà el 8 de setembre de 1404 com a hereva la seua filla Beatriu, altrament anomenada Colometa. Abans, però, nomenà com a tutors el seu germà Pasqual Colom i el sabater Jaume Descaps, als quals, insisteix, deprecor et rogo quod dictam filiam meam et eius bona defendant atque procurent, prout bonorum tutorum et curatorum interest. Els encomana que demanen a dos prohoms de Vilafranca de fer la partició de béns comuns entre Llúcia, la seua dona, i ell , i que li donen a aquesta la seua part, ipsa tamen assecurando et dando ipsis tutoribus sufficientem cautelam de pretii ipsorum bonorum. Una part que Llúcia no hauria de lliurar a Beatriu quan fóra col·locada en matrimoni, però només amb aquesta condició: quod dicta Lucia teneat dictam filiam meam, et ipsam provideat de victu, calciatu et omnibus aliis eisdem necessitatis quosque fuerit, ut dictum est, in matimonium collocata, in aiutorium cuiusquidem provisioni lego et dimitto et de bonis meis dari volo et mando dicte Lucie, uxore mee, anno quolibet per tres annos sequentes dumtaxat triginta solidos... et deinceps ipsam Beatricem, filiam meam, franche et libere tenere et providere teneatur.

Preparar un futur sense angoixes i sense entrebancs legals o reclamacions de tercers, doncs, devia afligir els pares i les mares responsables. Marieta, la vídua de Pere Descamps que va fer un repartiment equitatiu entre els seus cinc fills, revelà, en efecte, que la seua major inquietud eren Jaume i Margarida, encara menuts i per casar. Després de nomenar com a tutor d’ells el seu fill més gran Joan, li prega fins i tot el canvi de residència: quatenus ad locum Villefrance accedat et veniat ad habitandum et tenendum suam continuam habitationem, et ibidem teneat dictos adultos sive minores, fratres suos, et bona eorum procuret atque regat bene, prout decet, premaxime quousque dictam Margaritam in matrimonium collocaverit.

La vellesa, d’altra banda, empenyia els llauradors, en particular viudos i viudes, a buscar el recer dels fills i les sogres i, quan no els hi havia, de veïns del poble. L’acollida tenia un preu, el del traspàs de part o tots els béns i la signatura del corresponent pacte davant el notari. Guillamó Erís del Forcall, «atenent e considerant los molts e agradables serveys que vós, en Pere Motmeneu, e na Beatriu, muller vostra, avés fet a mi de ací atràs e feés cascun dia e espere en nostre senyor Déu que farets de ací avant», els donà el 12 de gener de 1460 quaranta cabeces de bestiar, un cub de colar cent cànters, un llit, roba, atifells i tots els drets que posseeix. Les condicions que imposa són que tots dos «siats tenguts e obligats de proveyr, alimentar a mi de tot lo temps de la mia vida en mengar, beure, vestir e calçar bé e onestament segons mon estat e condició, ,així sans com malalt».

En la pràctica la família pagesa funcionava com una petita empresa, a la manera dels artesans. La solidesa del vincle conjugal era indispensable per a superar tots i cada un dels problemes que plantejava el dia a dia al camp. Per aquesta raó la dona es constituïa en el millor aliat del marit. Participava en operacions econòmiques que interessaven la casa, treballava de vegades pel se compte i, si el matrimoni havia funcionat, mútuament es nomenaven hereus i usufructuaris dels béns en nom dels fills menors d’edat i per casar. En ser el dot intocable i tenir prelació per damunt de possibles creditors, l’esposa preservava el nucli de béns per al sosteniment familiar. El futur de la casa també la concernia. Si el marit es trobava temporalment fora a causa d’algun negoci, ningú com la dona per a defensar els interessos domèstics i preservar el patrimoni conjunt.

Si la convivència havia funcionat, es nomenaven hereus l’un a l’altre i fins i tot el marit confiava a l’esposa la tutoria dels fills menors d’edat. Bernat Sabater, propietari d’un mas en terme de Vallbona, després d’ordenar als seus marmessors el lliurament de mig cafís de forment «en pa cuyt per amor de Déu, ço és, lo dia del Divendres Sant per sis anys», afegeix dues clàusules que mostren una estima cap a la seua dona inusual: «attenent et regonexent vós, na Mèlia, muller mia, haver fets devés mi molts et agradables servís en ma senectut et en moltes altres actes, per ço... leix a vós, dita na Mèlia, absent, tots los béns, axí setis com mobles, et ab marit e sens marit, et que nenguna persona vivent qüestió aluna no y puxe fer». Per a de seguida afegir «que Bonanat, fill de nosaltres, sie en edat de VIII anys, poch més o menys, per ço vull et man que no us puxe ésser tolt per amich ni parent meu, com yo vull et man que vós lo tinguets et no altra persona».

De tota manera caldria no mistificar la família pagesa com un àmbit de relacions idíl·liques i de solidaritats infrangibles. Tot apunta, per contra, cap a la freqüència d’autèntics inferns domèstics, dels quals, no cal dir-ho, la dona era la qui eixia més perjudicada. Les denúncies presentades en les corts de justícia il·luminen zones fosques de pallisses, balafiament de dots, adulteris, separacions temporals i fins i tot homicidis. Al cap i a la fi les unions matrimonials unien a interessos pràctics de sumar un dot i una donatio propter nuptias, que n’era la meitat exacta, on l’afecte entre marit i muller era una circumstància aleatòria.

Joan Satorre ni volgué ocupar-se de la seua dona malalta i la «tornà» als seus pares. L’episodi revela la fragilitat de la família pagesa, d’uns consums domèstics limitats i d’un nivells de vida precari desestabilitzat encara més per la malaltia incurable de la dona. Joan era un llaurador de Gorga i Elionor filla també d’uns llauradors de Cocentaina. Aviat tingueren un fill, Lluís, i tot presagiava que aquesta família sucumbiria en l’anonimat rural. Però al cap només de tres o quatre anys de matrimoni Elionor començà a sentir-se malament. Joan patia «moltes despeses e dans a la casa sua», segurament deutes per l’atenció mèdica i farmacèutica d’Elionor. Al cap de dos anys de declarar-se el mal, Elionor havia «perdut lo oir e quasi lo parlar», de manera que ja no estava «per cosa neguna». Segurament, doncs, la devorava una malaltia degenerativa. Abans de la catàstrofe final, és a dir, abans de quedar-se sense res, Joan arribà a la conclusió que el millor era que la cuidaren els pares d’ella, Francesc Munyoç i Elionor, amb el mateix nom que la seua filla malalta. Però els pares no estaven dispostos tampoc a acceptar una càrrega sense cap compensació. Les primeres converses no fructificaren. Fou necessari, com sol ser habitual en aquests casos, la intervenció d’«algunes honrades persones a benefici e concòrdia».

El 13 de setembre de 1480, els sogres acudiren a Gorga. Davant el notari tots dos admeteren, abans que res, que «la sustància del dit en Çatorre no sia per a sostenir aquella —Elionor— ne a ell sens treball e faena» i que calia avenir-se per tal «que totalment lo dit Çatorre no·destroís e la dita Elionor, muller de aquell, fos mils e pus còmodament servida en casa dels dits cònjuges». El pare i la mare decideixen acollir la filla i prometen que mentre viurà «la tendran e sostendran, alimentaran, calçaran e vestiran e serviran». Ara bé, el marit haurà d’ajudar els sogres en l’alimentació d’Elionor amb una barcella de forment cada més, és a dir, 16,75 litres o la meitat de la ració de gra d’un adult. D’altra banda, Satorre es compromet a donar-li a la seua dona Elionor, «si viva serà, drap de color per a unes faldetes». I a més, renuncia als 130 sous que restaven als sogres per liquidar el dot de 390 sous de la filla, per bé que se’n quedaria la resta, sempre que el petit Lluís morira abans d’atènyer la majoria d’edat i Elionor morira també «sense haver disposts de llurs béns, l’eventualitat més probable si, com reconeixien el seus mateixos pares ja «no sia per a cosa neguna».

Elionor, doncs, ha esdevingut una hoste passatgera i malaurada, que va de la casa dels progenitors a la del marit per a després fer el trajecte a la inversa. I en aquesta circulació ha estat peó dues vegades d’una transacció: la pobresa, sens dubte, accentua els trets utilitaris del matrimoni. No es pot rebutjar la compassió per la malalta. Però, fet i fet, el marit es desentengué de la malalta. En la balança de les seues pròpies opcions pesà més salvar la casa, l’explotació irrisòria que treballaria, assegurar un mínim menjar, no agreujar encara més les condicions de vida miserables que menaria.

Somnis d’abundància

Els inventaris de béns utilitzen per a descriure els objectes que mai no omplin les cases adjectius com «vells», «oldans», «esquinçats», «trencats». ¿Només cap la imatge de penúria i desesperació, o per contra no pocs pagesos visqueren folgadament, i el luxe, o certs luxes, deixaren de ser més que un somni?

Tots els indicadors apunten, tanmateix, cap a l’augment del consum entre els segles XIII i XV. Les dificultats inaugurades a mitjan segle XIV, amb els successius desastres demogràfics, reduïren en moltes comarques valencianes el nombre de consumidors, però no així les possibilitats d’adquisició dels més diversos productes. D’aquesta manera les cases s’ampliaren i es construí millor, amb materials més resistents, però sobretot es veuen interiors cada vegada més plens i amb les coses més inversemblants.

La vida al camp continuà sent, això no obstant, un continu sortejar d’esculls. Contra el desemparament, la solitud, la malaltia, la pobresa i la desgràcia els pagesos valencians desenrotllaren institucions de suport, solidàries en el mal pas. Tot allò en què la família no podia ajudar, i era molt, ho assumien les confraries, els hospitals i les almoines. La seua comesa no passava per una solució radical i immediata de la pobresa, sinó d’aportar solucions immediates a problemes concrets i urgents. Els pagesos pobres continuaven sent pobres, però almenys conjuraven la fam o podien casar les filles amb una peça de roba, una mica de blat i un dot sense el qual no els hauria estat possibles trobar-les un marit.

Aquestes institucions i tots els mecanismes desplegats en el si de la família contribuïren a la millora de les condicions de vida i l’augment del consum. ¿Però què és en realitat el consum al món rural medieval? Si acceptàvem sense més la idea d’una «revolució del consum» a partir del segle XVIII, per l’extensió, la profunditat i el nombre dels productes en circulació, ens duria a l’absurd de rebutjar aquesta noció de consum per als segles anteriors, i molt més per a l’edat mitjana. Com els fenòmens del mercat o de l’estat responen a una altra lògica. La intensitat i el volum, decisius sens dubte, no són els únics paràmetres d’avaluació. La societat medieval consumeix senzillament d’una altra manera. Les limitacions òbvies de la producció, del sistema productiu agrícola i artesà, alcen un sostres infranquejable. No es pot consumir el que no existeix, però tampoc el que no es coneix, ni, per tant, no n’hi ha necessitat social. Un burgès no obligatòriament consumeix més que un llaurador acomodat, ni un noble que un burgès. Hi ha cases pageses més plenes que les del seu propi senyor.

Els valors d’avui dia per a mesurar els nivells de vida medievals provocarien distorsions si temptàvem de fer qualsevol comparació. Els criteris són uns altres, començant pels de la riquesa i la pobresa. Tots, i no sols els camperols, s’han habituat a l’austeritat, a la sobrietat més essencial. Els objectes que regnen en la casa del pagès no deixen cap dubte que l’obsessió primordial està dirigida envers el menjar; envers el menjar i el beure. Satisfer les urgències del ventre i també acontentar les seduccions del paladar, hagué de proporcionar les cotes més altes de benestar i felicitat. No hauria de provocar cap estranyesa que els predicadors arremeteren contra els excessos de la gola, i que entre les fantasies pageses ocuparen un lloc remarcable l’abundància en formes de rostits, gallines farcides i vins formidables. Els seus veritables luxes, potser més que les joies i els vestits, els constituïen la carn, la volateria, el vi, el pa blanc de forment, les salses i fins els dolços. Tot això hagué d’alimentar els somnis del pagès, entorn d’un regne etern d’abundància i golafreria.

El component «extraeconòmic», social, psicològic també, no es pot deslligar del consum pagès. El treball és tan pesat, els rendiments tan aleatoris, el futur tan imprevisible, que les famílies consumeixen però mai balafien. Aquí impera el sentit de l’estalvi, del profit i el reciclatge. És una societat en aquest sentit «sostenible», o bastant sostenible, on les operacions econòmiques de qualsevol signe estan fortament personificades. El mutu coneixement previ, l’existència d’una relació presidida per l’amistat —o l’odi—, condiciona no sols la freqüència i l’abast dels intercanvis sinó també la mateixa naturalesa dels preus. El preu d’un producte, en efecte, sovint depèn del grau de parentiu, amistat o coneixença, però també del nombre de caplleutes, fermances, testimoniatges, tutories o marmessories prèviament concertades. L’absència de qualsevol d’aquests gests, a l’hora de negociar un preu, és tan o més significatiu com l’assiduïtat.

Sobre aquesta societat rural pesa, per altra banda, la noció de pobresa cristiana i condemna moral de la riquesa i del luxe, actituds que tenen el seu reflex més immediat en les legislacions urbanes destinades a prohibir certes formes d’ostentació i pompa, però també en les lleixes testamentàries, sobretot dels més opulents, convençuts que amb l’almoina envers els desventurats podran redimir la taca de la pròpia riquesa. Sens dubte són mecanismes de control social, com també d’encobriment de les diferències. Cal no exterioritzar desmesuradament la riquesa sinó diluir-la. La pràctica de la caritat, mitjançant la qual circula verticalment i horitzontalment una gran massa de capitals i béns, respon a aquesta voluntat de dissimulació dels contrastos i d’integració de tots els sectors socials. L’exaltació de la pobresa bíblica, les prohibicions i les convencions, és a dir, el nucli essencial del sistema de valors, degueren generar inhibicions en els hàbits del consum, com ara durant la Quaresma, si bé res no pogué frenar el seu desenvolupament i extensió fins a les files més modestes del camperolat.

El consum rural d’un article, per tant, és més complex que la simple satisfacció d’una necessitat. No poques despeses venen impulsades en bona mesura per convencions socials (armes), estratègies de prestigi (pa blanc de forment), aliança i «valor» de les dones (joies), emulació (roba), inversions espirituals (institució d’almoines, misses, caritats).

Amb tot, ni l’emulació ni la necessitat esgoten tampoc les raons de les compres i les vendes per les quals corre el consum. El camperol es desprèn dels pocs diners que té senzillament perquè vol i desitja el petit però intens plaer que pot aconseguir amb ell. A les alqueries i als petits centres urbans hi ha tendes amb queviures, la clientela dels quals és, no cal dir-ho, llauradors i llauradores del lloc i les rodalies. Les tendes i les carnisseries són monopolis senyorials, que deixen les seues bones rendes, perquè compten amb una clientela constant i gastadora. Als hostals i tabernes els pagesos acudeixen a beure vi, a jugar-s’hi unes monedes, i fins els animals i la roba, als naips i als daus; però també juguen en la clandestinitat. I si les prostitutes no es presenten als locals públics, o en les cases particulars on s’organitzen timbes prohibides, ja les trobaran al bordell de la ciutat. Res no és gratuït, per descomptat.

La voluntat i la possibilitat de satisfer els desigs ens adverteix que en la mesura de les condicions de vida i els nivells de benestar intervenen d’altres components a més de la riquesa, i que sens dubte el barem dels preus i els salaris, tot i ser important, és insuficient. ¿Duien una existència feliç aquests camperols? Les impressions són contradictòries. Quan percebem els gestos de la vida quotidiana emergeixen amb actituds bullicioses, transgressores, de vegades divertidament transgressores i festives; es barallen sovint, però també s’ajuden, i tan la baralla com l’afecte són signes d’una sociabilitat intensa i fecunda. Els veiem, així, en amables vetlades nocturnes junt al foc que reuneix parents, amics, forasters de pas, on la falten les cançons i les notes d’algun instrument; en lloc d’anar a treballar s’enreden en jocs corals i incitadors, com la pilota; donen les seues opinions en els assumptes concernents a la comunitat en cícliques reunions assembleàries; visiten fires i mercats; convidats, marxen a bodes llunyanes; dipositen la salut del cos malalt en endevinadors i curanderos, però també en metges professionals, que exigeixen honoraris alts; consulten sovint el manescal, puix que estimen els animals com uns més de la casa; moren com a bons cristians amb l’esperança que el paradís no els serà negat, mentre els confrares i les confraresses, o senzillament, els veïns, preguen i participen en les misses que des del preceptiu testament han encarregat els difunts per a acurtar l’espera llarga i penosa al purgatori. Quina felicitat, quin benestar interior, el de Pasqual Serrano, anar-se’n convençut d’aquest món que el seu germà Pere anirà per ell des de la Jana a Montserrat i se’n tornarà a peu i descalç per dur a terme la promesa que ell no ha pogut complir!

Tot plegat no és cap obstacle per a destriar una vida camperola dura i moltes vegades trista i amarga. I sobretot no és cap obstacle per a constar com a ulls dels contemporanis els pagesos ocupaven el lloc més baix de la condició social. Més o tant que les aleatòries avaluacions de la riquesa personal, és aquí, en els ressorts ideològics del sistema feudal, en la percepció que els altres tenien dels pagesos, que els condemna a la invisibilitat, al silenci i a la marginació de l’esfera de les decisions polítiques, on es detecten les més greus deficiències, i sens dubte afectaren enormement en les condicions materials de la seua existència. Aquest ventre maleït, tan difícil de satisfer, els condemnava a patir. Les solidaritats col·lectives salvaren puntualment els més humils en proporcionar-los un auxili transitori, i rebaixaren les tensions que altrament hagueren pogut esclatar en reivindicacions perilloses. L’ordre social n’eixí reforçat, els referents comunitaris també, i el pagès d’aquesta manera tingué accés a un conjunt d’articles i aliments imprescindibles per tal de no sucumbir a la fam.


Els mezzadri toscans entre autoconsum i mercat (segles XIII-XV)

Giuliano Pinto
Università di Firenze

A partir de mitjan segle XIII, primer en les zones interiors de la Toscana, entorn de les dues grans ciutats de Florència i Siena, i després en altres parts de la regió, es difon una nova forma de conducció de la terra, l’anomenada mezzadria poderale, que conegué posteriorment una notable fortuna en les regions veïnes, al nord i al sud dels Apenins: la Romanya i el Vènet; l’Umbria i les Marche. Una estructura agrària (el podere) i una forma de conducció (la mezzadria) que ha arribat sense canvis substancials fins als anys seixanta del segle XX.

La naturalesa del contracte era aquesta: un camperol (el mezzadro) rebia en parceria una unitat d’explotació compacta i d’una certa grandària (l’anomenat podere) a canvi de la partició a mitges amb el propietari de tot el que s’obtingués de la terra, i del repartiment, igualment a mitges, de les despeses necessàries per a la gestió de l’explotació (compra d’eines, d’animals de treball, d’adob, de llavors, etc.). El podere disposava en general d’una casa, on habitava la família camperola, i de tota una sèrie d’infraestructures agrícoles: alsa, pallissa, pou, cabanes, etc. L’explotació de la terra es basava en el policultiu, o bé en la combinació de cultius herbacis (cereals sobretot) i arboris (vinya, olivera, arbres fruiters), integrat per la presència dels animals de corral i d’una ramaderia estabulada, circumscrita en general a algun porc. Aquesta organització agrària tenia un objectiu ben precís: fornir amb la meitat dels productes tot el necessari, o quasi, que servís per a satisfer les necessitats primàries de la família camperola, i amb l’altra meitat assegurar al propietari, i a la seua família, part dels queviures necessaris per al propi sosteniment. Es tracta, doncs, d’una forma de conducció de la terra que es basava essencialment en l’autoconsum. No succeïa el mateix en el cas dels camperols que tenien en arrendament terres amb cànons en moneda i que, per tant, havien de vendre productes en el mercat per a procurar-se els diners necessaris per a pagar el cànon; ni tampoc per als qui pagaven cànons en natura, que es concentraven en determinats productes (forment, en general), obligant el camperol a recórrer al mercat.

Vejam com funcionava l’autoconsum de la família mezzadrile, en relació al que eren les necessitats majors.

El primer objectiu era el de satisfer el consum de pa, cosa que no sempre era fàcil. La forta presència de cultius arboris i arbustius limitava la terra destinada als cereals (la que les fonts de l’època defineixen de vegades com a “terres da pa”), per això en anyades desfavorables podien mancar part dels cereals necessaris per a l’autoconsum: en general es recorria al propietari per a demanar préstecs o avançaments de gra.

En el cas del vi, l’altre producte fonamental de l’alimentació camperola, les necessitats de la família eren més fàcils de satisfer. Potser es disposava d’excedents, que feien possible el recurs, per al consum familiar, al vi de segon premsat. però aquests excedents difícilment acabaven en el mercat; més aviat, eren cedits al propietari de l’explotació per fer front als deutes contrets.

El mateix passava amb l’oli, la producció del qual era encara bastant limitada en els segles que ens ocupen.

Fruita i hortalisses també estaven destinades al consum familiar, i en petita part podien posar-se en venda, sempre que els mercats no estiguessen massa lluny.

Els porcs (generalment n’hi havia un o dos en l’explotació, posseïts a mitges amb el propietari) satisfeien la necessitat de carn. Altres proteïnes procedien de l’aviram. En aquest últim cas, alguna família camperola podia arribar a vendre ous i algun pollastre.

En resum, al mercat només arribaven els excedents de molt pocs productes entre els destinats a l’alimentació, i sovint a costa de sacrificar el consum familiar.

Naturalment, qualitat de l’autoconsum, nivell de vida de la família i possibilitat de vendre alguns productes depenien en bona mesura da l’extensió i de la qualitat de la terra cultivada. Per exemple, en àrees (com ara, la part meridional del territori de Siena) on els poderi disposaven sovint d’espais incultes i de bosc, els mezzadri podien criar també un cert nombre d’ovelles (també a mitges amb el propietari). Potser era un xiquet qui se n’ocupava. Els productes que se n’obtenien (llana, llet, formatge, carn) en part enriquien el consum familiar i fornien la matèria prima a l’artesanat domèstic, en part confluïen en el mercat. El mateix succeïa allà on les condicions del terreny permetien el cultiu de lli.

Un altre producte que trobem alguna vegada en els cultius mezzadrili era el safrà, que alimentava un comerç particularment intens.

L’autoconsum, doncs, satisfeia la totalitat de les necessitats alimentàries de la família mezzadrile: per al pa, producte bàsic, es recorria a l’exterior només per a la mòlta, després es preparava i es coïa a casa (el forn no mancava quasi mai); el vi i els ‘companatges’ (hortalisses, oli, ou, una mica de carn) eren produïts al podere. Les capes de l’abillament i les sabates es compraven a l’exterior; però es tractava de compres excepcionals. els vestits duraven molt, s’usaven fins a l’extrem, com demostren els nombrosos inventaris que ens han arribat.

Els espais per a una major presència d’animals i de cultius, els productes dels quals eren destinats a la comercialització, s’ampliaren com a conseqüència de la crisi demogràfica que afectà el camp toscà des de mitjan segle XIV. La població camperola es concentrà en les millors terres; els poderi menys fèrtils van ser abandonats; altres van ser concentrats.

La menor demanda de cereals, el preu dels quals tendí a baixar, va fer que es donassen majors possibilitats per a cultius alternatius. Cosa que es desprèn d’una sèrie de contractes de mezzadria de la segona meitat del segle XIV relatius a la vall alta del Tevere, que van veure la introducció del guado (planta tintòria de la qual s’obtenia un producte molt demandat per la indústria tèxtil) entre els cultius presents al podere. Un segle més tard, serà el torn de la morera, desenvolupada en funció de la sederia i de la producció de seda crua, molt demanda per la indústria sedera urbana, aleshores en plena expansió.

Queda encara el problema que les fonts no permeten donar prou llum sobre la modalitat de comercialització dels diversos productes. Certament trobem camperols (o més aviat camperoles) que anaven a vendre fruita, hortalisses, ous, aviram en el mercat pròxim; de vegades en el mercat urbà, si el podere no estava lluny de la ciutat, aconseguint arreplegar algunes monedes. però per als productes més importants (els derivats de la ramaderia ovina, o de les plantes tèxtils i industrials, o els mateixos excedents de vi i d’oli) tot deixa pensar (i no manquen proves en aquest sentit en la comptabilitat de l’heretat) que la comercialització passava a través del propietari urbà, o a través de l’administrador en el cas de les propietats eclesiàstiques. Eren ells els qui venien els excedents de la família mezzadrile i feien els comptes a favor del mezzadro. D’altra banda, no era rar que fos el mateix propietari qui fornís de productes manufacturats i objectes de consum a la família camperola, en aquest cas consignant-li el deute.

La naturalesa d’aquestes relacions impregnades per una mena de paternalisme lligava amb forts vincles el mezzadro al propietari; en debilitava la força de contractació quan es tractava de decidir sobre la subdivisió de les despeses que gravaven el podere o sobre la renovació del contracte.

Què podem dir, finalment, sobre els nivells de vida de les famílies mezzadrili?

No hem de pensar, primer de tot, en un grup compacte: la família –repetesc– depenia de la qualitat i de l’extensió de la terra cultivada. Si en les tasques dels mezzadri circulava poca moneda pel paper determinant de l’autoconsum i els escassos lligams amb el mercat, també és veritat que aquesta forma de conducció oferia en canvi alguns avantatges. Els mezzadri disposaven de la casa d’habitació i de la llenya obtinguda de la poda dels arbres utilitzada per a la cocció dels aliments i per a l’escalfament; tenien la possibilità de fer servir en el podere (però alguna vegada i en algunes circumstàncies també fora: treballs domèstics a l’exterior, etc.) la força de treball de tots els components de la família (dones, xiquets i vells inclosos), cosa que permetia formes d’integració del rèdit gens menyspreables.

Als segles finals de l’Edat Mitjana, doncs, autoconsum i escassa freqüentació del mercat no significaven automàticament condicions de pobresa extrema. Segurament, el nivell de vida de molts mezzadri era superior al de tants petits propietaris camperols que disposaven de poca terra o de terra poc fèrtil. En la jerarquia de les concepcions del temps en relació als que vivien del treball del camp, el lloc més baix no l’ocupaven els mezzadri, sinó els assalariats agrícoles, els qui no disposaven de terra en arrendament o mitgeria i que sovint vivien en cases en lloguer. En les llistes redactades pels rectors del camp toscà (ja en l’edat moderna), per assenyalar les famílies camperoles necessitades d’assistència, els mezzadri són bastant rars, mentre que els assalariats agrícoles (els anomenats pigionali) constituïen la gran majoria.

La confrontació entre les condicions de vida dels mezzadri i la dels arrendataris presenta majors dificultats. Anys enrere, una documentació particularment rica em va permetre confrontar algunes propietats del camp florentí del final del segle XIV: es tractava dels mateixos poderi que van ser concedits en l’arc temporal d’alguns decennis, ja fos en mezzadria o en arrendament en espècie. La confrontació entre l’augment del cànon i la part aliquota dels productes dels propietaris ha posat en relleu com la mezzadria era més convenient per als cultivadors. Però, per descomptat, hi ha altres confrontacions. Una podria venir de l’estudi de la mobilitat social del món camperol per a verificar quines oportunitats se’ls oferia de millorar la pròpia condició social. Certament, els estrets vincles que lligaven els mezzadri als propietaris representaven un obstacle; els arrendataris tenien major llibertat i, per tant, la possibilità de traure major profit de les pròpies capacitats.


El camperolat en la frontera meridional del Regne de València. De la fam de terres i l'autoabastiment a la busca del benefici i l'especulació, ss. XIII-XV

Juan Antonio Barrio Barrio.
Universitat d'Alacant

En aquest Seminari dedicat al tema “Pautes de consum i nivells de vida en el món rural medieval”, plantejaré una valoració global sobre la problemàtica general de la producció, el consum i l'especulació en el marc del camperolat adscrit als centres urbans de la Governació d'Oriola, un espai fronterer amb un gran dinamisme productiu i comercial en el context d'una societat militaritzada i en una circumstància política marcada pels conflictes bèl·lics que tindran com a principal front de batalla les terres murcianes i oriolanes, així com per la inestabilitat senyorial i social en el territori, amb importants conseqüències en el marc de la producció i del control dels principals recursos del territori.

La conquista i la colonització cristiana d'aquest territori, realitzades entre la segona mitat del segle XIII i les primeres dècades del segle XIV, va tenir com a principal conseqüència la instal·lació d'un nombre elevat de colons cristians que van dedicar les seues terres a la producció de cereals, mentres que els mudèjars mantenien les seues produccions tradicionals, ametla, oli, safrà o panses. La inicial orientació alimentària d'aquestes terres de cereal es va dirigir cap a l'especulació comercial durant el segle XV. El resultat final va ser un espai productiu especialitzat i especulatiu, amb el blat d'Oriola, la sal de La Mata, l'oli d'Elx, el vi d'Alacant o el safrà i la pansa de la vall d'Elda. En el segle XV el blat, la sal, el safrà i la pansa es van convertir en productes cobejats pels operadors mercantils que tenien les seues xarxes comercials a la zona.

En aquest escenari, les terres de la Governació d'Oriola es van convertir en un pol d'atracció d'immigrants cristians, que per l'elevada producció cerealista i el seu mercat urbà, tenien garantit el consum diari de pa i l'accés permanent a sal gratuïta o a baix cost, a més d'un ampli mercat laboral a l'un i l'altre costat de la frontera i potencials expectatives de riquesa econòmica i progrés social. Per a aquells que no veien acomplides les seues expectatives laborals, econòmiques i socials, sempre quedava expedita la via de l'economia de rapinya, ocupació sobretot temporal, que permetia uns ingressos addicionals, a través d'accions de robatori de bestiar, saqueig de béns, cors, pirateria i sobretot el negoci més lucratiu, la captura de captius.

Va ser, aquesta societat jove i nova, una terra de promissió per a milers de llauradors, a qui s'obria una enorme miríade de possibilitats. Per als camperols-colons cristians, l'oferta era molt avantatjosa, amb la possibilitat d'obtenir terres i cases, un ofici, un solar o un taller. A més, amb la instal·lació o l'aveïnament en un centre urbà, li quedava garantit al nou veí, el seu dret de ciutadania i la seua llibertat jurídica, a l'empara del Consell, que protegia la seua llibertat, la seua persona i el seu patrimoni, i podia beneficiar-se dels privilegis reials que havia rebut el seu centre urbà. Els privilegis de lliure i franca extracció de béns i productes amb destinació a qualsevol port, vila o ciutat de la Corona d'Aragó, actuaren com un important esperó per a aquells que van optar per l'explotació camperola com a mitjà de vida.

 

© 2008 Universitat de València