Acceder a la página principal de la UniversitatImagen decorativa
Vicerrectorado de Artes, Cultura y Patrimonio

Jaume Vicens i Vives i la nova història. 1910-1960

Jaume Vicens i Vives y la nueva historia. 1910-1960

 

Del 1 de diciembre de 2010 al 2 de enero de 2011

 

Sala Oberta - La Nau

 

Horario: de martes a sábado de 10 a 14 horas  y de 16 a 20 horas. Domingos de 10 a 14 horas. ENTRADA LIBRE

Jornadas de Homenaje a Jaume Vicens Vives [+]

Visita visual

Cartel [+]

Hoja de mano [+]

 

 

Organitza : Editorial Vicens Vives i SECC, Sociedad Estatal de Conmemoraciones Culturales

Col·labora: Universitat de València i el Museu d’Història de Catalunya 

Comissari : Josep M.Muñoz 

www.uab.cat/anyvicensvives/es

 

 

SINOPSI DE L’EXPOSICIÓ

Jaume Vicens i Vives i la nova història

L’exposició Jaume Vicens i Vives i la nova història, 1910–1960 sobre la figura i l’obra del’historiador Jaume Vicens i Vives (Girona 1910 – Lió 1960), coorganitzada per l’Editorial Vicens Vives i la Sociedad Estatal de Commemoraciones Culturales amb la col·laboració del Museu d’Història de Catalunya i la Universitat de València , es proposa remarcar quina ha estat l’aportació de Vicens com a gran renovador de la historiografia catalana i espanyola del segle XX. Jaume Vicens és considerat com “un historiador dins del seu temps” -un temps històric marcat per l’impuls renovador de la Segona República, pel trauma de la guerra civil i la dura postguerra, i per l’intent de començar a superar el franquisme mitjançant l’obertura cap a l’Europa democràtica- i un referent en la creació d’una nova concepció historiogràfica dins la seva professió. En aquest sentit, l’exposició explica com l’obra de Vicens és una expressió d’aquest moment històric però, també, el fruit de la seva clara voluntat d’intervenir en el present, com a resultat d’una vocació política que va solapant-se a la seva vocació d’historiador. Aquesta intervenció en el present té com a propòsit el “redreç” de Catalunya que, al seu entendre, passa per una prèvia renovació de la historiografia, entenent que no hi ha projecte polític que s’aguanti sense una adequada fonamentació històrica. La renovació historiogràfica proposada per Vicens descansa sobre una triple aposta: l’aposta per la història social i econòmica, en una època encara dominada per la història institucional; l’aposta per la història contemporània, en un context universitari on la primacia era de la història medieval; i l’aposta per la feina en equip, que el portarà a erigir-se en cap de “l’Escola Històrica de Barcelona”. L’apel·lació a l’“autenticitat” històrica, lluny de l’“ideologisme” dominant a la postguerra espanyola, i l’obertura a l’exterior són els altres elements constitutius de la “nova història” propugnada i assajada, en un temps curt i ple de dificultats, per Jaume Vicens i Vives.

 

 

ÀMBITS DE L’EXPOSICIÓ 

L’exposició gira a l’entorn d’un doble eix: el fet que Vicens és el gran renovador de la historiografia catalana i espanyola del segle XX i, al mateix, que Vicens és “un historiador dins el seu temps”. Jaume Vicens és, com tants altres intel·lectuals del segle XX, un historiador que respon a les inquietuds del seu temps i la seva obra és, alhora, tan fruit del seu moment històric com de la seva mateixa voluntat d’intervenir en el seu entorn i de modelar el present. Per aquest motiu, l’exposició ha de subratllar el fet que l’obra de Vicens comprèn tant la seva aportació investigadora com la seva acció, en múltiples fronts (acadèmic, editorial, però també polític), per construir plataformes per a la necessària renovació de la disciplina històrica a l’Espanya de després de la guerra civil.

L’exposició s’articula en una sèrie d’apartats que, amb un cert discurs narratiu, presenta les diferents etapes de la vida i l’obra de Jaume Vicens i Vives. 

1. La irrupció. Són els anys de l’ascensió del jove Vicens: el seu combat per la vida (en un context familiar marcat per la mort prematura del pare), el doble mestratge rebut de Bosch Gimpera i de La Torre, la seva irrupció en la historiografia catalana (a la contra de certes posicions “oficials”, tal com va recollir la seva polèmica amb Rovira i Virgili), la seva inserció en l’ensenyament i en el món universitari (i també de la seva personal ascensió social). Però són també els anys de la puja d’una generació, la republicana, i de la confiança en la cultura i, en concret, en la universitat com a instrument de modernització de la vida catalana i espanyola: és la generació del “creuer per la Mediterrània” de 1933. 

Jordi Pujol: “Quan en Vicens entrava en un lloc, la gent o es posava dreta o, almenys, tenia la impressió que hauria hagut de posar-s’hi”. 

2. La lluita per la vida. Els desastres de la guerra civil i la victòria de Franco posen una dramàtica fi a l’ascens de la generació republicana. Vicens no marxa a l’exili, però és depurat de l’ensenyament (universitari i secundari). Les feines editorials com a mitjà per guanyar-se la vida (amb la utilització de pseudònim per a aquelles amb les quals s’identifica menys) i la lenta preparació del retorn a la Universitat coincidiran amb els anys més durs de la postguerra. Aquesta recomposició inclou la creació de l’editorial familiar, Teide (que tindrà un paper cabdal en la renovació dels llibres de text), la vinculació (mitjançant La Torre) al CSIC i la continuació dels seus estudis sobre el segle XV. 

John Elliott: “Home ben plantat, carismàtic i d’una gran capacitat expressiva, tenia un sentit molt ferm, com a historiador, d’on volia anar”. 

3. La redefinició d’un projecte universitari. Retornat a la Universitat (1947-48) i constatada la perdurabilitat del règim franquista (més enllà del triomf aliat a la II Guerra Mundial), Vicens ha de redefinir el seu projecte, tot incorporant-hi, parcialment almenys, la tradició catalanista i centrant ara les seves crítiques en l’irrealisme (l’ensayismo filosofante) que presideix la cultura espanyola del franquisme. Vicens crea, a la Universitat de Barcelona, una infrastructura adequada a la recepció del nou realisme historiogràfic: el Centre d’Estudis Històrics Internacional (CEHI), fundat el 1949, i les seves publicacions (“Estudios de Historia Moderna” i ”Indice Histórico Español”). L’esforç de modernització que Vicens exigia va ser rebut amb reticències per part d’una universitat espanyola que es resistia a la necessària posada al dia, i és en aquest sentit que Vicens s’arribà a veure a ell mateix com “l’improvisat general” que portava tot sol, amb el “corrent de proa”, la nau de la historiografia catalana. Aquesta etapa culmina amb la seva assistència al Congrés internacional de Ciències Històriques (París, 1950), on es produeix el seu retrobament amb la historiografia europea.

Raymond Carr: “L’únic historiador hispànic escrivia història com ho feien els altres [historiadors] europeus”.

 

 

4. L’aposta per la història recent. Les inquietuds de Vicens com a intel·lectual del seu temps el portaran, de forma gairebé ineluctable, a buscar en la història contemporània tant l’explicació del desastre de la guerra civil com, i sobretot, els models que permetin superar el present (tot evitant la sortida revolucionària a la qual semblava històricament condemnada la societat catalana). A partir de 1954, l’obra de Vicens abandonarà progressivament l’estudi del segle XV per centrar-se en el segle XIX. És el moment d’Industrials i polítics (1958) i de la seva teorització sobre la “generació del 1901” i de la seva crítica a la “inautenticitat” de l’Estat espanyol (on no costa veure una denúncia del franquisme). I és també seva l’aposta per la història econòmica, una disciplina aleshores en bolquers a Espanya, de la qual escriu el primer manual universitari (amb la col·laboració de Jordi Nadal), i seva és la voluntat de consolidar una “història econòmica i social” d’Espanya (que fa bascular cap a l’època moderna i contemporània). 

Miquel Batllori: La feina de Vicens ha estat “abrir caminos nuevos a sus sucesores, [más] que estabilizar construcciones perfectas.” 

5. La síntesi. Presidida com havia estat sempre per una tensió entre l’empirisme i la síntesi, la producció de l’últim Vicens s’orienta cap a la síntesi, amb un doble vessant: el de l’assaig personal, interpretatiu (Notícia de Catalunya, que respon a l’interrogant de “qui hem estat i qui som els catalans?” i l’Aproximación a la historia de España, que es planteja com s’ha articulat Espanya, en una tensió constant entre centre i perifèria), i Historia social y económica però també cap al treball en equip (Biografies catalanes de España y America). En aquest sentit, els treballs de Vicens han de ser vistos com una preparació de l’obertura que, malgrat el règim, es produiria en els anys seixanta en la societat espanyola i, molt particularment, en la catalana. La voluntat d’arribar a un públic més enllà de la universitat es fa palesa en les seves col·laboracions al setmanari Destino. 

Ernest Lluch: “Entendre l’aportació de Vicens és, de bell antuvi, explicar les conseqüències polítiques de la seva obra (...) però també és inserir l’activitat estrictament política de Vicens com a originadora d’hipòtesis de treball historiogràfic”. 

6. L’activisme polític. Des del seu domicili de Santaló, 130, Vicens apareix com un home pont entre un cert món oficial de Madrid (on manté unes relacions complexes, en un moment en què es debat una possible “obertura” del règim franquista) i el món del catalanisme resistent antifranquista. A partir de 1957, la seva activitat s’orienta cada vegada més cap a “fer política”, amb una agenda que inclou un creixent treball en xarxa de contactes i relacions, amb la vista posada a contribuir al “redreç” del país. Al respecte, Vicens sosté la necessitat de formar una nova elit dirigent, en sintonia amb el context democràtic europeu, i lidera un grup de gent jove agrupats en el que acabarà sent el Cercle d’Economia. El seu acostament al catalanisme, que inicia de la mà de Josep Benet, culminarà, en els mesos previs a la seva mort prematura, amb l’acostament amb el president de la Generalitat a l’exili, Josep Tarradellas, el qual va pensar a fer-lo el seu “delegat” a l’interior. 

Josep Pla: Vicens era “un home de la postguerra, potser l’intel·lectual d’aquest país que se’n féu una idea més completa i directa”. 

7. El llegat. En el congrés internacional de ciències històriques celebrat a Estocolm el 1960, i al qual ja no va poder assistir, els historiadors europeus van reconèixer l’impacte de l’obra científica de Vicens, particularment en qüestions com l’estructura de l’Estat modern. L’impacte indubtable, profund, que la seva aportació va tenir en la historiografia catalana i espanyola hauria de considerar un doble aspecte, en congruència amb el que s’ha anat desglossant als apartats anteriors de l’exposició: el llegat que va deixar en les persones dels seus deixebles (i les eventuals dificultats que aquests van tenir per obrir-se pas en una universitat que es resistia a l’exigència de la modernització), però també en l’aspecte cívic i la perdurabilitat d’alguns dels conceptes (particularment, els que va aplicar a la realitat catalana: barreja demogràfica, “eina i feina”, “pactisme”, etc.). En definitiva, mesurar la doble herència, intel·lectual i cívica, de Vicens. 

Pierre Vilar: “Si calgués escollir entre els heretatges que va deixar, jo triaria, ben cert, els seus deixebles”.

 

 

BIOGRAFIA DE JAUME VICENS I VIVES 

(Girona, 6 de juny de 1910 – Lió, 28 de juny de 1960)

Va néixer l’any 1910 a Girona, on va començar els estudis. La mort prematura del pare, l’any 1922, i un segon matrimoni de la mare van portar-lo a Barcelona, on va acabar el batxillerat. El 1927 va començar els estudis d’història a la facultat de Lletres de la Universitat de Barcelona, on el 1930 va obtenir el premi extraordinari de llicenciatura. 

 A la universitat va tenir com a mestres Pere Bosch Gimpera i, sobretot, Antonio de la Torre, que el va orientar cap al seu primer gran tema d’investigació, l’acció del rei Ferran II el Catòlic a Catalunya, objecte de la seva tesi doctoral, que va presentar el febrer de 1936 i publicar en els mesos posteriors amb el títol de Ferran II i la ciutat de Barcelona, 1479-1516. Vicens hi ofereix una visió obertament crítica amb la tradició historiogràfica del catalanisme, la qual cosa va provocar, ja l’estiu del 1935, una polèmica amb Antoni Rovira i Virgili. Vicens retreia a la historiografia derivada de la Renaixença el seu caràcter amateur i la seva visió nacionalista, encara que respectava el caràcter universitari de l’obra de Ferran Soldevila. 

En els anys de la Segona República, i després d’un parèntesi en què va retornar a Girona, en espera de complir el servei militar, Vicens inicia la seva inserció en el món de l’ensenyament, tant a secundària com a la mateixa universitat. El 1932 és nomenat professor a l’Institut-Escola, i el 1933 encarregat de curs a la Universitat de Barcelona. Aquell mateix any, després de prendre part en el creuer per la Mediterrània, obté el número u en els cursets organitzats pel govern per a la provisió de places de segon ensenyament. El 1935 guanya, per oposició, una càtedra d’institut de batxillerat, però roman en comissió de serveis a l’Institut-Escola. El maig de 1936 promou la creació d’un Seminari d’Història de Catalunya a la Universitat, aleshores Autònoma, de Barcelona, del qual va ser adscrit com a professor. L’estiu del 1937 es casa amb Roser Rahola i d’Espona i, poc després, és mobilitzat dins el cos de Sanitat. Al final de la guerra, inicia la retirada militar cap a la frontera francesa, però opta por no seguir el camí de l’exili. 

 

 

Després de la victòria de Franco, i passat un període d’incertesa, és separat de la universitat i depurat com a professor d’institut: va ser sancionat amb la suspensió de feina i sou durant dos anys, i el trasllat posterior fora de Catalunya. Aleshores va haver de guanyar-se la vida fent classes en institucions privades i en feines editorials, que van contribuir a desenvolupar la seva gran capacitat de síntesi. A més de treballar per a l’editorial Gallach (en obres com Mil figuras de la historia), l’any 1942 va impulsar la creació de l’editorial familiar, Teide, que estava cridada a tenir un paper important en la renovació dels llibres de text a Espanya. 

El 1943 és destinat a l’institut de Baeza, però ben aviat pot restar a Barcelona, on prepara el seu retorn a la Universitat. El 1947 obté una càtedra a la Universitat de Saragossa. L’any següent, i novament per oposició, guanya la càtedra d’Història Universal Moderna i Contemporània de la Universitat de Barcelona. El 1950 forma part de la delegació oficial espanyola que assisteix al Congrés Internacional de Ciències Històriques de París, on constata l’ascens de l’escola d’Annales. La seva coincidència amb els postulats de Lucien Febvre i Fernand Braudel afavoreix el seu paper com a protagonista de l’obertura internacional de la historiografia espanyola, que mira d’exercir a través del Centre d’Estudis Històrics Internacional (CEHI), fundat l’any 1949 en el si de la seva càtedra, i de les seves revistes, Estudios de Historia Moderna (1951-1959) i Índice Histórico Español (1953-). En aquest moment afirmarà la importància de l’economia i subratllarà la seva fe en el mètode estadístic. Al mateix temps, assaja una nova síntesi a partir de la geopolítica i de l’obra d’Arnold Toynbee. 

Propulsat per una extraordinària capacitat de treball, el seu combat per la renovació de la historiografia espanyola (no sempre ben rebut per una universitat que es resistia als canvis) el porta a abandonar progressivament l’erudició en favor de la síntesi, en la qual tenen un paper primordial sengles assaigs: Aproximación a la historia de España (1952), concebut com una resposta a “l’ideologisme” dominant, i en què planteja els antagonismes entre centre i perifèria inherents a la història peninsular; i Notícia de Catalunya (1954), on reflexiona sobre els elements constitutius de la personalitat diferenciada dels catalans. Al mateix temps, dirigeix a Teide dues grans obres col·lectives: una historia de Catalunya (titulada, por raons de censura, Biografies catalanes), de la qual ell mateix redacta els volums corresponents al segle XV i al XIX, i una Historia social y económica de España y América (1957-1959); en totes dues compta amb el seu equip de col·laboradors (L. Pericot, E. Bagué, S. Sobrequés, J. Reglà, J. Mercader, J. Nadal).

 

 

Com a investigador, la finalització de la seva de síntesi sobre el segle XV va allargar la seva dedicació a aquest període històric més enllà del que s’havia proposat, lliurat com estava ja, des de la tornada del congrés de París, al conreu de la història contemporània –una opció que és inseparable de la seva creixent inquietud política. Influït per Toynbee i la seva creença en el paper de les minories dirigents, en un article programàtic publicat a Destino el 1954, defineix la “minoria burgesa” com l’agent del futur canvi polític a Espanya. És justament per a la instrucció d’aquesta “elit responsable” que Vicens (que el mateix 1954 és nomenat professor d’història econòmica de la nova Facultat d’Econòmiques) reconstrueix el procés de desenvolupament econòmic dut a terme per la burgesia del segle XIX en el seu llibre Industrials i polítics (1958), on combina l’estudi de la conjuntura –a la manera d’Annales- amb una sistematització dels elements superestructurals a través de la teoria orteguiana de les generacions. 

Paral·lelament, i malgrat les fortes limitacions que imposava el règim franquista, la política va adquirint un paper preponderant en l’activitat de Vicens, que des del seu mateix retorn a la Universitat de Barcelona i de la mà de Josep Benet i Maurici Serrahima s’ha apropat als grups del catalanisme catòlic i antifranquista, als quals mirarà de posar en relació amb els sectors “aperturistes” del règim, més potencialment comprensius cap a la qüestió catalana. En particular, Vicens cultiva la relació con els opusdeistes Rafael Calvo Serer i Florentino Pérez Embid, aquest responsable de la censura governativa. El 1958 ingressa al semiclandestí Institut d’Estudis Catalans, i trava una bona relació amb l’abat de Montserrat, Aureli M. Escarré. Fins i tot arriba a entrar en contacte (tot i que la relació s’interromp aviat per la mort de Vicens) amb el president de la Generalitat a l’exili, Josep Tarradellas. 

Assetjat per un càncer de pulmó que se l’endugué als cinquanta anys, Vicens va esgotar els últims mesos de vida preparant sengles reedicions d’Aproximación a la historia de España i de Notícia de Catalunya, els seus assajos més influents i destinats a perdurar. A Notícia hi va afegir nous capítols sobre la dialèctica Castella-Catalunya i sobre la relació dels catalans amb l’Estat espanyol, en una confirmació que l’estudi del poder és, de fet, el gran tema que recorre de principi a fi la seva obra.

 

 

Principals Obres:

_ Ferran II i la ciutat de Barcelona, 3 vols., Barcelona, Universitat de Catalunya, 1936- 1937.

_ Tratado general de geopolítica, Barcelona, CEHI-Teide, 1950.

_ Aproximación a la historia de España, Barcelona, CEHI, 1952.

_ Notícia de Catalunya, Barcelona, Àncora, 1954.

_ El gran sindicato remensa (1488-1508), Madrid, CSIC, 1954.

_ El segle XV. Els Trastàmares, Barcelona, Teide, 1956.

_ Industrials i polítics del segle XIX, Barcelona, Teide, 1958 (en col·laboració amb M. Llorens).

_ Obra dispersa, Barcelona, Vicens Vives, 1967, 2 vols. 

Bibliografia: 

_ M. BATLLORI, “La doble lección de Jaime Vicens y Vives”, Razón y fe, núm. 162 (1960), p. 261-272.

_ J. PLA, “Jaume Vicens i Vives (1910-1960)” a Obra completa, vol. XVI, p. 87-125.

_ R. GRAU, “Vicens i Vives, Jaume”, a Diccionari d’història de Catalunya, Barcelona: Edicions 62, 1992, p. 1111-1112.

_ JOSEP M. MUÑOZ I LLORET, Jaume Vicens i Vives. Una biografia intel·lectual, Barcelona, Edicions 62, 1996.

_ AA.DD., Epistolari de Jaume Vicens, 2 vols., Girona, Cercle d’Estudis Històrics i Socials, 1994 i 1998.

_ J. SOBREQUÉS I CALLICÓ, Història d’una amistat. Epistolari de Jaume Vicens i Vives i Santiago Sobrequés i Vidal (1929-1960), Barcelona, Ajuntament de Girona i Edicions Vicens Vives, 2000.

_ R. GRAU – J. M. MUÑOZ, “Notícia de Catalunya. Una reflexió entre les runes”, L’Avenç, núm. 305 (setembre 2005), p. 29-35.

 

 


Más información: cultura@uv.es