|
Anatomia
de les Ombres
Obres de Rossana Zaera
Del
14 de novembre de
2005 al 15 de gener de 2006
Sala Estudi General
- La Nau
Horari: de dimarts a dissabte de 10 a 13.30 hores i de 16 a 20 hores. Diumenge de
10 a 14 hores. ENTRADA LLIURE |
|
Visita visual |
|
Animografies. Animografia núm. 2. 2005. Caixa de
llum |
|
|
|
Fragments sobre l’ombra
Un
mite llunyà, que va ser traduït amb l’heracliteu “la
natura estima amagar-se”, va recórrer el món antic.
Podria interpretar-se de formes diverses: que tot allò
que naix tendeix a morir; que la natura es desenvolupa a
través de formes sensibles que ens amaguen la seua
realitat més profunda; o, fins i tot, que el seu estat
és el d’una contracció que uns anomenaran potència
i d’altres moviment. Per als primers filòsofs,
resultà ser una qüestió central i es van anomenar a si
mateixos físics. Tot depèn del concepte que
tinguem de la natura. |
|
|
|
Ferides i fantasmes. Fantasma núm. 5. 2001. Mixta
sobre paper |
Habitacions sense número. El llit enguixat. 2001.
Mixta sobre paper |
|
|
|
Tota
la història del cos és la de la seua demarcació, la de
la xarxa de marques i signes que el parcel·len, per
poder presentar-lo després des d’una pretesa unitat que
oblida la sutura. Hi ha una segona nuesa. Un límit
transitable per a la literatura i l’erotisme. Per a la
medicina, el cos de referència és el cadàver. Per a la
religió, la referència ideal del cos és l’animal.
Hi ha
un abans i un després del cos. Una frontera que es
corregeix i es destrueix per tornar a un zero inicial.
Hi ha també un mentrestant dominat pel temps. Es
presenta amenaçador i és aliè a tota forma. Hi ha
combats contra la forma, que des del silenci es
resisteixen a l’abdicació. I el desig, encara adormit,
està sempre a l’aguait.
|
|
|
|
Habitacions sense número. Sense titol. 2001.
Mixta sobre paper |
La caixa de vidre.
2005. Caixa de vidre i sabates pintades |
|
|
|
Altres cossos es despullen. Mostren els signes de la
vida com a aparença feliç. S’aturen al llindar perillós
del temps. Mort i sexe, en comptes d’enfrontar-se com a
principis antagonistes, s’intercanvien en el mateix
cicle, en la mateixa revolució. Ni la mort és el preu de
la sexualitat, ni el sexe la simple volta de la mort. No
són sinó els moments aguts d’una festa que la natura
celebra amb la multitud inesgotable dels éssers.
La
malaltia és el costat nocturn de la vida. Susan Sontag
la interpreta com la metàfora per excel·lència del
territori humà. Davant la salut s’aferma com a caiguda,
inconsistència o insuportable pes. En el seu descens
arrossega el cos i el tomba. Inventa un interior, lloc i
nom, en què es revela el límit, potser la impotència.
|
|
|
|
No-nociceptors.
Papallona-gubia. 2004. Gúbia d’acer i argent |
No-nociceptors.
Papallona-gubia. 2004. Gúbia d’acer i argent |
|
|
|
Hi ha
cossos transfigurats. Naixen de la metamorfosi de les
seues ombres, dolor o mort. Ací el temps queda anul·lat
en el zero temporal que és l’instant únic. Cap
representació de la mort no podrà acostar-se mai a la
del Crist de Holbein. La seua extrema rigidesa,
l’angoixa, la pell ja groguenca, el despullament que
només la imatgeria alemanya va saber donar a la mort.
Per què aquella mà indicant el lloc, gest absolut de
l’irreparable, cadàver i destí. Només el relat podrà
superar el silenci. Però què difícil resistir-se a la
temptació de l’al·legorisme. |
|
|
|
Ferides i Fantasmes. Dibuix núm. 9. 2002. Mixta
sobre paper |
Animografies. Animografia de tòrax. 2005. Caixa
de llum |
|
|
|
“Veritat diu qui diu ombra” (“Wahr spricht wer Schatten
spricht”) havia escrit Paul Celan en el seu Schwelle
zu Schwelle (“De llindar en llindar”).
Aquesta distància entre la realitat i el llenguatge, mitjançada en
Celan pel dir, ens situa davant una ombra que la poesia
fa seua, és el seu territori i el seu lloc d’intervenció.
Recórrer l’ombra, intentar des de la paraula nomenar/dir
la seua veritat, tensament, sense resoldre mai la
distància, aquest és el territori del poema, el seu lloc
natural.
Qui havia decidit “escriure en les cendres del llenguatge”, que és tant
com dir en aquell lloc en què el llenguatge, transformat
per una violència nova, esclata amb la seua resplendor i
permet enunciar allò que abans havia estat proscrit,
s’esmuny ara pel paisatge de “mòbils dunes de paraules
errants”, seguint el fil, rastre, llamp, xarxa, vel,
estria… que marca la direcció d’un viatge que parteix
del sentiment d’una absència. Paraula o imatge és per a
Paul Celan el moment en què es troben tremolosament els
extrems.
|
|
|
|
No-nociceptors.
Libèl·lules. 2004. Agulles hipodèrmiques d’acer i
argent |
Quadern d’esbossos.
2005. Mixta sobre paper |
|
|
|
Rossana Zaera tria un altre camí. Busca un interior
davant del qual l’aparença es retira per donar lloc a la
visió d’un món que guarda els secrets de la vida i de la
mort. Estranya llum la que il·lumina aquest mapa
interior. La tornada arrossega amb ella un saber
insubstituïble que ens situa en l’emoció de qui
descobreix l’abraçada de les ombres.
Francisco Jarauta. Comissari de l’exposició |
|
|
|
No-nociceptors.
Libèl·lules. 2004. Agulles hipodèrmiques d’acer i
argent |
|
|
