Antonio Bernad. Humanitat, humor i surrealisme

Antonio Bernad. Humanitat, humor i surrealisme

Del 2 d'octubre a l'11 de gener de 2009

Sala Estudi General - La Nau

Horari: de dimarts a dissabte de 10 a 13.30 hores  i de 16 a 20 hores. Diumenge i festius de 10 a 14 hores. ENTRADA LLIURE

Comissari Francisco Agramunt

El valencià Antonio Bernad Gonzálvez (Elx, 1917) és un pintor, dibuixant i caricaturista extraordinari, però per al gran públic, els mitjans de comunicació i la crítica d’art, un desconegut i un marginal, potser a causa de la seua condició de perdedor d’una guerra civil, del seu exili polític i, per què no, de  la seua peculiar humilitat i del seu caràcter introvertit poc donat a la publicitat mediàtica.

Un artista que ha creat una obra quantiosa, interessant i perdurable en el que podem anomenar història del surrealisme espanyol de l’exili americà. Va formar part fonamental del grup d’artistes avantguardistes republicans que es van donar cita a la República Dominicana després d’un llarg viatge oceànic i el seu pas pels camps de concentració francesos a l’acabament de la contesa.

El projecte expositiu “Antonio Bernad. Humanitat, humor i surrealisme” organitzat per la Universitat de València en col·laboració amb l’Ajuntament d’Elx, comissariat  per l’especialista en art, Francisco Agramunt Lacruz , és la culminació de l’esforç per recuperar i rehabilitar un dels grans artistes valencians de l’exili republicà i un adalil del surrealisme a l’Amèrica Central, als anys quaranta del segle passat.

És  el descobriment definitiu i total d’un artista republicà que, per circumstàncies personals i pel seu propi caràcter introvertit, mai no ha estat profeta a la seua terra, tot i que la seua trajectòria personal i artística l’acrediten com un dels grans creadors surrealistes de l’exili republicà, de la talla, sens dubte, d’Eugenio Granell, amb qui va compartir amistat i avatars a la República Dominicana, on es van establir ambdós després de la derrota republicana i del seu pas pels camps de concentració francesos.

La seua obra no es troba en cap museu, el seu nom, probablement no serà conegut i de segur que si, us el trobeu pel carrer, us passarà desapercebut com un venerable ciutadà dels que ja han fet els noranta.

L’estreta línia que separa l’home de l’artista, en el cas de Toni, que és així com vol que li diguen, cal traspassar-la constantment, ja que és impossible descobrir el dibuixant sense parlar de les vicissituds de la seua vida.

Encara que elxà de naixement (1917), la seua infància i adolescència transcorren a Albacete. Des de molt jove tenim constància de les seues inquietuds artístiques, en publicar caricatures en la premsa d’aquesta ciutat. Però no serà fins alguns anys més tard, ja a l’exili, quan la seua personalitat creativa arribarà als més alts cims.

Després dels avatars de la guerra civil, Toni, seguint les seues profundes conviccions republicanes, agafa el camí de l’exili. Santo Domingo és la porta d’entrada a Amèrica, ja no tan sols per als exiliats espanyols sinó també per a molts europeus que fugen de les atrocitats de la II Guerra Mundial.

Allà coincideix amb artistes com Bretón, Eugenio Granell o Vela Zanetti, amb els quals entaula una gran amistat, que mantindrà al llarg de tota la vida. Aquest influx surrealista, unit a les seues experiències artístiques anteriors, van marcar l’estil personal del nostre artista. Toni Bernad és, sens dubte, el màxim exponent de la caricatura dominicana al segle XX.

La seua col·laboració diària en el diari La Nación el farà cèlebre a tota l’illa, on encara és recordat actualment. A la República Dominicana coneix Esperanza, la que serà la seua esposa i que l’acompanyarà durant tots aquests anys d’exili i posterior tornada a Espanya.

Bernad intenta instal·lar-se a Puerto Rico; però, a causa d’alguns problemes burocràtics que li impedeixen quedar-se al país, decideix anar-se a Mèxic. A la capital asteca, Toni treballa com a dibuixant per a l’editorial UTHEA i sol freqüentar les tertúlies dels exiliats espanyols al cafè Papagayo. Allà coneix  Josep Renau, el pintor Enrique Climent, els germans Vilalta i el caricaturista Guasp, qui li ofereix col·laborar en la revista El Torito.

Encara que gaudeix de bona situació econòmica i l’ambient cultural i professional és molt bo, decideix tornar a Espanya el 1953. Ja a la seua terra, troba dificultats per exercir la seua professió i ha de treballar com a agent comercial per mantenir a la família. Així i tot, esporàdicament contínua donant eixida a la seua creativitat artística.

Els últims anys, la investigació documental i la reflexió crítica han aclarit les restes de la boira que entelava la història de la nostra cultura artística de la 1a meitat del segle XX. Alhora, hem anat coneixent els diversos protagonistes, entre ells Bernad, d’aquells apassionants moments, relegats deliberadament a l’oblit després del triomf dels facciosos feixistes i el règim dictatorial subsegüent.

De manera que, si bé ja són pocs els personatges mancats d’una recuperació bàsica, encara n’hi ha alguns que, per una causa o una altra, estan pendents d’una relectura intensa i, en conseqüència, d’una revalorització com és el cas de Toni Bernad.

Per totes aquestes raons,  la Universitat de València ha decidit recuperar un dels grans artistes valencians de l’exili artístic, significatiu, sens dubte, per recuperar i difondre un capítol més de la nostra història cultural. La intenció última d’aquest projecte expositiu és donar a conèixer l’obra  d’un dibuixant i un caricaturista genial que, per dret propi, es mereix ser inclòs en la gran nòmina de surrealistes espanyols.