Els últims oms ibèrics

Els últims oms ibèrics

Una porta a l'esperança

Del 16 de novembre de 2004 a gener de 2005

Jardí Botànic de la Universitat de València

Carrer Quart, 80

Fa més de 100 milions d’anys que avantpassats dels nostres actuals oms colonitzaren part de la terra. Les restes més antigues trobades a Espanya procedeixen de l’Oligocè superior (fa 30 milions d’anys).

Des de l’inici de l’aparició dels éssers humans, els oms han estat una part important de la cultura i el desenvolupament de la humanitat. La seva fusta, dura però fàcil de treballar i resistent a la putrefacció en estat d’humitat, la van emprar les primeres civilitzacions per a la fabricació d’instruments de conreu, construcció naval, pous i conduccions d’aigua, martells i trepants,...etc.

La seva facilitat de creixement i fortalesa ho feien ideal per a les separacions de marges de camins i llindars.

Per a l’home primitiu, l’om, tenia un conjunt de propietats medicinals i curatives de vital importància. Les fulles macerades en vinagre servien contra la sarna i per a guarir les ferides, el coneixement de les seves fulles o de l’escorça de les arrels ajudaven a soldar amb rapidesa els ossos trencats, les fulles es guardaven durant l’hivern per a donar de menjar al bestiar i fins i tot les tendres, brollades en la primavera, es cuinaven per ser menjades com qualsevol hortalissa.

L’om, a més, és un arbre de gran bellesa, amb una gran copa que proporciona una abundant i fresca ombra pel que, es col·locava en les places dels pobles, en les bogues dels camins i proper a les sínies d’extracció d’aigua. Per tot això, ha estat, durant segles, un dels arbres més característics de la Península Ibèrica. La seva presència en la pràctica totalitat dels boscos de ribera fan d’ell un element fonamental en el paisatge espanyol.

Dues espècies són autòctones en la Península: l’om comú (Ulmus minor miller) i l’om de muntanya (Ulmus glabra huds.). Una tercera espècie, l’om siberià (U. pumila l.) procedeix d’Àsia i es troba actualment assilvestrats. En contacte amb U.minor s’hibrida i dóna lloc a l’aparició d’individus amb formes intermèdies.

Les tres espècies es distingeixen de visu entre si, encara que no fàcilment, sent les fulles i sàmares d l’om de muntanya les de major dimensió. L’om siberià té les fulles més clares i els ramets són menys densos i més pèndols, la qual cosa li resta valor ornamental.

A l’actualitat la seva propera i no molt llunyana extinció és un fet palès, doncs ja ha desaparegut pràcticament d’alguns països europeus com el Regne Unit .

Més informació: http://www.losultimosolmos.com