|
Cinc Segles i Un Dia
és el relat possible dels episodis que han anat creant
la llarga història de la Universitat de València i
convertint-la en allò que és avui. Un relat
protagonitzat per professors, estudiants i personal
d'administració de les més diverses èpoques i
característiques. Diverses han estat també les
circumstàncies que han anat organitzant els sabers i els
poder d'aquesta universitat que va nàixer de la ciutat
de València i que avui vol continuar sent part
fonamental d'ella. Aquesta exposició –amb seus a
l'edifici del carrer de la Nau, al Jardí Botànic i al
palau del marqués de Dosaigües- aspira a compartir les
llums i les obres d'aquesta institució amb la societat
que l'ha feta possible.
Sobre els seus cinc segles de vida se'ns ha plantejat
diversos problemes quant a l'amplitud temàtica, una
cronologia dilatada i l'estat de coneixements sobre el
passat remot o no tan llunyà de la Universitat. Per
aquesta raó, hem volgut que aquesta memòria fes ús de
diferents registres pel que fa als contingut –donant
importància als més inèdits- i en el tractament formal i
escenogràfic.
Encara que hi ha notícies d'algun intent anterior, la
Universitat de València va tenir el seu primer
historiador a començament del segle XVIII, amb el rector
Ortí i Figuerola. Més tard, el 1868, va aparèixer l'obra
de Velasco y Santos escrita amb el rigor documental
propi de la cultura del segle XIX. N'hi van seguir unes
altres, com les de Vilanova o Riba, però cal esperar els
anys seixanta per començar a llegir una història que
–allunyada del document jurídic- es plantegés un
acostament de naturalesa més social i intel·lectual.
Avui són molts els professors –de dins i de fora de la
casa- que treballen sobre diferents moments i problemes
de la història universitària. València és potser la
universitat espanyola que amb major riquesa temàtica i
temporal ha investigat sobre el seu passat.
Cinc segles i un dia
és una exposició deutora d'aquesta tradició i del nostre
cabal de coneixements. Una tradició històrica que va i
ve dels "barons il·lustres" al case study i a la
relació de la universitat amb el seu entorn cultural i
científic; un estat de coneixement desigual en el qual
encara queden moltes zones a les fosques. No obstant
això, els que hi hem treballat no sols hem administrat
amb major o menor fortuna allò que ja sabíem, també ens
hem entestat a fer un treball creatiu. L'exposició no
sols commemora i compila, sinó que ha tractat de ser una
reflexió sobre el fet universitari a la qual hem invitat
diferents artistes que han fet prevaler la sobrietat del
concepte sobre l'espectacularitat dels mitjans. Per
això, la secció Veus i imatges, presentada a la
capella de la Sapiència i realitzada per Daniel García
Andújar, vol ser un contrapunt de l'exposició històrica
mostrant, per mitjà de filmacions, la manera amb què la
societat percep la universitat, i de quina manera
aquesta es percep a si mateixa.
L'exposició es presenta en tres seus i no sols per la
necessitat d'espai; també per la voluntat que la
història de la Universitat de València s'escampe per la
ciutat que la va crear i a la història de la qual es
troba vinculada. El vell edifici de la Nau acull el
relat més extens, la història de la universitat des de
la seua fundació fins avui. Al Jardí Botànic se'ns traça
l'evolució: des de l'inicial i modes hort de simples,
creat el 1567 en relació amb els estudis mèdics, fins a
l'actual jardí dedicat a la conservació de la
biodiversitat vegetal. Finalment, al palau del marquès
de Dosaigües s'esbossen les relacions entre medicina i
societat a València entre el segles XIX i XX, a partir
dels valuosos fons de la Biblioteca i Museu
Historicomèdics de la Universitat de València.
La seu central, Cinc Segle i Un dia, presenta una
narració ordenada cronològicament i tres apartats de
caràcter temàtic. La primera part del relat –repartida
en tres sales- recorre el llarg període que va de la
universitat de l'antic règim a la que emergeix amb els
liberals. Comprèn des de la fundació, el 1499, fins a la
celebració del IV centenari, el 1902, un esdeveniment
que va ser –com aquest d'ara- celebració i reforma, i va
plantejar la debatuda qüestió de l'autonomia
universitària. Amb ella comença el nostre segle, una
època en què la universitat ha conegut grans canvis i
circumstàncies polítiques de caràcter molt variat entre
la dictadura de Primo de Rivera, l'esperançadora segona
República i la llarga dictadura del general Franco. Un
període evocat més que no descrit en la secció titulada
Entre dues dictadures. Si a començament dels anys
treta hi estudiaven dos mil alumnes, avui ho fan al
voltant de seixanta-cinc mil. El nostre segle, per tant,
és sobretot el segle dels estudiants, un sector decisiu
de la vida universitària que en els anys seixanta i
setanta no sols va créixer de manera notable, sinó que
també va protagonitzar un episodi de combat contra la
dictadura – el qual he presentat sota el títol
Democràcia sí, dictadura no- escassament atès per la
memòria de la transició política a Espanya. Per acabar,
la postil·la i un dia recull fragments dels molt
variats escenaris, afanys i gestos que donen forma a un
dia lectiu qualsevol de la plural comunitat
universitària: els seus alumnes, el tres mil cinc-cents
professors o les aproximadament mil cinc-centes persones
que s'ocupen de l'administració i els serveis, als tres
campus universitaris: Blasco Ibáñez, Burjassot-Paterna i
Tarongers.
Aquest ordre temporal s'ha completat amb dues mostres de
caràcter temàtic, a més de la ja esmentada que es
presenta a la capella. Una es dedica a la història de la
biblioteca universitària, creada el 1785 a partir d ela
donació de Francesc Pérez i Baier i enriquida més tard
amb aportacions públiques i donacions particulars.
L'altra considera la manera en què la universitat i la
ciutat s'han relacionat. Si la ciutat va crear la
universitat, en aquest segle –amb la aparició dels
campus- ha estat la universitat que ha jugat un paper
important en la fesomia de la ciutat i en la seua
distribució zonal per usos. |
