|
Darío Villalba (Sant Sebastià, 1939) Comença a pintar
molt jove i ja el 1957 presenta la seua primera
exposició a la galeria Alfil de Madrid. Aquest mateix
any ingressa a l’Escola de Belles Arts de Sant Ferran,
complementant aquests estudis amb els de Filosofia i
Lletres i eixides freqüents a l’estranger. A partir de
1967 viatja sovint a Londres, on pren abundants
fotografies d’escenes urbanes. Aqueixes investigacions
pioneres a partir d’imatges fotogràfiques provoquen un
giro a la seua trajectòria i significarà el seu
llançament internacional. Representat de la Biennal de
Venècia el 1970 y Premi Nacional d’Arts Plàstiques
1983. En la present exposició mitjançant una obra
principal, "L’espera i ratlles" (1989), estudiem la
tècnica i la temàtica d’aquest artista plàstic, tot
buscant paral·lelismes en una selecció de les seues
obres. Aquestes obres es distribuiran en dues seqüències
temàtiques que dialogaran entre si: – D’una banda,
buscarem els ecos de "L’espera i ratlles" en altres
obres del mateix autor. Farem una «dissecció» o «deconstrucció»
d’aquesta obra principal, tot traient-ne els elements
iconogràfics que la constitueixen (l’home encongit; les
ratlles amenaçadores que «apunyalen» el llenç; la
repetició obsessiva de postures i rostres), i la tècnica
amb què s’ha fet, tant aquesta obra principal com les
complementàries que l’acompanyen, i amb les quals
dialoga. |
|
Serà, per tant, un treball historicoestètic d’una obra
d’art realitzat mitjançant imatges. La història de
l’home de L’espera i ratlles contada amb imatges. – De
l’altra banda, estudiarem la manera en què Villalba
treballa el cos masculí. El cos aconsegueix la categoria
d’icona, d’objecte artístic sobre el qual Villalba
reflexiona sobre la mort i la vida, el pas del temps, la
malaltia, la bogeria, la solitud, l’aïllament, el
rebuig, el sexe i tot allò que mitjançant el cos podem
sentir i transmetre. El cos ens defineix, ens dóna nom i
ens permet donar nom al que ens envolta. El cos és allò
immediat, allò sensible i, al mateix temps, té un fons,
una història oculta que aquest embolcall físic no ens
deixa veure. Aquesta foscor, aquesta cosa transcendent,
és el que Villalba trau en les seues obres d’art, per
això són un vehicle de comunicació amb la nostra part
més íntima, desconeguda i pròxima a un temps. |
