|
OLOR VISUAL
Ernesto Ventós
Fidel a la
tradició familiar que ha unit la meua família durant
generacions amb el món de les fragàncies, vaig nàixer en
un barri senzill, envoltat de bidons desordenats
d’essències que carregaven l’ambient d’espígol, ruda,
menta i taronja. Els estius al camp, a casa de la meua
àvia materna, omplin gran part de les meues primeres
experiències olfactives com l’olor de terra humida
barrejada amb l’olor dels eucaliptus després de la
pluja, l’aroma de les infusions, la forta olor de
naftalina que només apareixia uns pocs dies a l’any
coincidint amb el canvi d’estació, el perfum de mel que
desprenia el tabac fumat en pipa, i fins i tot l’olor
desagradable del soterrani on es mesclaven les olors del
paper humitejat amb la fusta i la roba vella, sense
oblidar l’olor de fems amb la seua capacitat especial
per potenciar qualsevol altra olor. Aquestes són, sens
dubte, les meues primeres experiències olfactives,
encara que el meu aprenentatge pròpiament dit comença
treballant al costat de mon pare i sobretot sent ajudant
del mestre Arturo Jordi durant tres anys a Suïssa i
França.
Em vaig
familiaritzar amb les diferents essències i les seues
característiques i vaig exercitar la memòria del meu
nas. L’estudi dels nombrosos components va ser necessari
per saber crear fórmules i aplicar-les als distints
productes. Va ser un aprenentatge (una iniciació) intens
que ha anat modelant-se i perfeccionant-se amb
l’experiència diària del procés lent i reflexiu
indispensable en la concepció de novetats, sempre
conscient que quan tinc una idea nova l’elaboració de la
seua fórmula em costarà molts mesos de treball fins que
estiga perfectament confeccionada i, això no obstant, la
seua vida serà relativament curta. Al llarg d’un any,
per exemple, puc fer unes deu o vint fórmules de les
quals és molt possible que només una o dues resulten
interessants, mentre que les altres, si no es venen, a
molt curt termini perden el valor. Crear un perfum
demana temps i investigació, com també en demana la
realització d’una obra plàstica encara que, a diferència
d’aquesta, en la majoria dels casos el creador treballa
oferint els seus serveis a un client que determina les
característiques essencials de l’aroma; el mercat, el
públic que el consumeix, els seus gustos, la seua
procedència social, el seu nivell cultural, les modes i
el clima són factors que cal tenir molt en compte en
cada procés de creació.
El perfum
s’adapta a les característiques del consumidor de manera
que el perfum triat per la gent sol reflectir-ne el
caràcter, l’estil de vida, les preferències i la
personalitat, i revela així molta informació sobre
nosaltres mateixos. Hi ha perfums seriosos, clàssics,
moderns, liberals, extravagants. Per exemple, són olors
molt determinades i recognoscibles les d’aquelles
persones que treballen utilitzant (realitzant) esforç
físic i el seu perfum es barreja amb el de la seua pell;
les essències afustades amb cedre i flor blanca,
típiques de les colònies masculines, són utilitzades
últimament per dones.
L’any 1978, la
Fundació Joan Miró va celebrar l’exposició “Suggestions
olfactives”, en la qual van participar diversos
perfumistas. El tema era molt variat:
En aquesta
exposició vaig observar que hi havia una sala buida (un
museu) i se’m va acudir que una idea interessant i nova
seria utilitzar-la per exposar-hi quadres sobre olors.
Vaig escriure
diverses cartes a pintors i escultors per proposar-los
la idea però, atesa la pobra resposta, vaig desistir.
Posteriorment
ho vaig intentar de nou parlant amb algunes galeries,
però el resultat va ser el mateix. No va ser fins que
vaig contactar i vaig establir amistat amb els mateixos
artistes que compartiren i acceptaren el meu projecte i
van començar així a pintar i esculpir obres sobre
l’olor. |
|
APRENDRE A OLORAR PER A COMPRENDRE -
COMPRENDRE PER A OLORAR MILLOR
Ver y
comprender la pintura
és el títol de l’última obra de Bernard Rancillac en la
qual, des de la seua experiència com a pintor, facilita
les claus per a obrir les portes del domini pictòric
analitzant els diferents nivells de mirades que
relacionen l’espectador amb el llenguatge codificat de
l’art.
Olorar i
comprendre la pintura és l’adaptació personal que faig
sobre el títol i alguns passatges del contingut de la
seua obra, basant-me en la meua pròpia experiència per
demostrar que un altre sentit, com l’olfacte, pot també
facilitar la comprensió del llenguatge artístic.
L’art és un
llenguatge en codi, i per això és indispensable adquirir
una visió especialitzada sobre ell per conèixer-lo, de
la mateixa manera que no n’hi ha prou amb aspirar pel
nas, olorar, per desvetlar els codis propis de la
fragància. La mirada dirigida al món exterior no és
igual que la mirada dirigida a una obra d’art. Aquest
mecanisme de percepció, igual que l’olfacte, s’adapta a
la naturalesa dels objectes percebuts.
En nàixer,
tots els sentits físics comencen a actuar, feixugament
al principi a causa del desconeixement dels estímuls que
els inciten a activar-se, però així i tot, és molt
probable que la primera cosa que s’aprèn a distingir en
la vida és l’olor de la mare, del menjar, de la casa i,
encara que no siga molt apreciable, és quasi segur que
ens guiem pel sentit de l’olfacte per anar descobrint el
món que ens envolta. La percepció olfactiva és una de
les bases més importants per al nostre desenvolupament.
Tot fa olor, i
de la mateixa manera que podem neutralitzar l’acció de
resposta de qualsevol dels altres sentits, com ara
tancant els ulls, o tancant la boca, o posant-nos taps a
les orelles o, simplement, ficant les mans a la butxaca,
és absolutament impossible tancar-nos a l’olor, ja que
ens ofegaríem. Per això, quan som menuts ens és més
fàcil descriure allò que s’ha percebut per qualsevol
altre sentit —precisament perquè podem exercir el nostre
control sobre ell— que el que ens arriba a través de
l’olfacte, que és inevitable.
Tots els
humans, des que naixem, ens carreguem d’experiències
viscudes, de memòria, de saber, i a mesura que ens
formem en societat anem aromatitzant-nos amb
connotacions religioses, tècniques, polítiques,
literàries.
Percebem el
món físic pràcticament sense esforç, i és quan es vol
adquirir una visió especialitzada que es fa
indispensable un cert aprenentatge.
Com exposa
Rancillac, “...nadie se ha convertido en pintor por el
mero hecho de contemplar la naturaleza, un hermoso árbol,
una bella mujer...”; paral·lelament, ningú s’ha
convertit en perfumista (creador de perfums) només pel
fet d’olorar una magnífica fragància. S’ha escrit i
continua publicant-se molt sobre perfumeria, les aromes
i les olors però, desgraciadament, sempre de manera
anodina i incompleta. Encara no s’ha escrit el llibre
que analitze el món del perfum a tots els nivells i de
principi a fi.
L’aprenentatge
de l’olor és bàsica per aconseguir les claus del codi
perfumístic, però és la condensació d’una experiència de
més de quaranta anys la que m’assegura que no sols és
necessari l’estudi de la mecànica i la tècnica, sinó que
aquestes han d’anar acompanyades d’un gran cabal d’amor
a l’ofici. Pare esment en això de l’amor a l’ofici
perquè és allò que ens permetrà dotar d’ànima les
nostres creacions. Un perfum o una aroma sense ànima no
serà mai una obra totalment reeixida.
De la mateixa
manera que l’artista, el perfumista també té un ampli
ventall d’elements que conjuminar per a les seues
creacions. El pintor, per exemple, sap que els
llenguatges pictòrics es desenvolupen partint de
l’experimentació científica i artística de les qualitats
visuals pròpies del color. El color és un element
d’expressió important i el seu poder i simbologia és ben
conegut entre els professionals.
El color roig,
per exemple, de seguida suggereix passió, amor, odi, i
per això s’utilitza en perfumeria per caracteritzar
colònies serioses i perfums sofisticats. El blau,
certament, és relaxant, denota dolçor, frescor, alegria,
noblesa, i és el color típic de les fragàncies marines.
El verd, associat a la brotada vegetal, és un color comú
entre els xampús i productes de neteja; com que
simbolitza natura, vida i creixement s’uneix a les
colònies juvenils de components naturals. Romanticisme,
saviesa, puresa, neteja acompanyen sempre el blanc, un
color normalment utilitzat en els productes de bellesa i
higiene. El negre, carregat de simbolisme, es relaciona
amb la perfumeria alcohòlica, i el groc, com a darrer
exemple, és el sol, la llum, la joventut.
Les colònies
familiars solen ser d’aquest to, i la seua variant, el
daurat, simbolitza poder i luxe.
El concepte
del color ve a la ment sense limitació, però la seua
utilització hi atribueix forçosament uns límits, una
forma, per molt gran o petita que siga. La conjunció de
les formes i els colors, amb les seues dinàmiques
respectives, compon una reserva il·limitada de
combinacions plàstiques.
De totes
maneres, la finalitat de l’art pictòric no és agradar
sinó commoure, encara que, com suggereix Rancillac, si
s’hi vol aprofundir l’aprenentatge dels criteris
d’apreciació de l’art pictòric és bàsic.
Un component
important en moltes obres pictòriques és el dibuix que,
mitjançant la línia, denota el caràcter de l’artista,
com també la barreja d’essències i la seua proporció
doten cada fragància amb un caràcter singular.
Els traços de
l’artista tenen un gran valor expressiu, són una entitat
viva, amb la seua plenitud i la seua soltesa, la seua
concentració o dilució expressen al mateix temps forma i
color, el volum i el moviment, i poden jutjar-se per les
seues qualitats intrínseques l’elegància d’una línia, la
seua sensibilitat, el seu caràcter agressiu, sensible,
sec, tímid, sensual, etc., qualitats curiosament també
apreciables en les fragàncies.
Aquesta
interrelació entre el món de l’art i la perfumeria
m’aventura moltes vegades a interpretar una obra d’art
segons els criteris d’apreciació de la fragància. |
