Geometries

Geometries
 

Del 7 de juliol al 18 d'octubre de 2009
 

Sala Martínez Guerricabeitia – La Nau

Horari: de dimarts a dissabte de 10 a 14 hores  i de 16 a 20 hores. Diumenge i festius de 10 a 14 hores. ENTRADA LLIURE

Visita visual

José María Yturralde. Figura imposible cúbica, 1972

El Patronat Martínez Guerricabeitia de la Fundació General de la Universitat de València acull, des del 7 de juliol fins al pròxim 20 de setembre, l’exposició “Geometries”, que reuneix més de trenta obres gràfiques procedents de la Donació Martínez Guericabeitia que reflecteixen l’ús dels elements geomètrics i la seua evolució en l’art durant la dècada del 1975 al 1985. Així mateix, es mostren algunes diapositives sobre la relació entre geometria i art. Les peces exposades apliquen conceptes geomètrics en la seua construcció plàstica, encara que en algunes inicialment no s’aprecie una forma geomètrica clara. Servisca la present iniciativa per acostar els visitants a un llenguatge pictòric anicònic, en el qual el programa constructiu, de la mà de la geometria, ha sabut articular potentment el color, les formes, l’espai i les estructures, per mostrar plenament l’ostentació de les seues possibilitats compositives.

Hi ha obres en l’antiguitat que no representen en absolut la realitat visible, com passa en l’art islàmic. Una gran part de l’art dels pobles primitius, com ara signes i marques sobre la ceràmica, teixits i inscripcions i pintures rupestres, van ser formes simples, geomètriques i lineals que podrien posar en evidència un propòsit simbòlic o decoratiu. Es pot gaudir de la bellesa de la cal·ligrafia xinesa o islàmica sense ser capaç de llegir-la. 

L’art occidental havia estat, fins mitjan segle XIX, sotmès a la lògica de la perspectiva i a un intent de reproduir una realitat visible. A la darreria del segle XIX, molts artistes van sentir la necessitat de crear un nou tipus d’art que assumiria els canvis fonamentals que s’estaven produint en tecnologia, ciències i filosofia. A partir de les teories de Felix Klein, que va demostrar que les geometries mètriques, euclidianes o no euclidianes, constitueixen casos particulars de la geometria projectiva, es va posar fi a l’escissió entre geometria pura i geometria analítica i es va obrir un nou camí a l’abstracció geomètrica en l’art del segle XX.

Salvador Soria. Sense títol, 1978

Amadeo Gabino. Sense títol, 1978

L’abstracció s’aparta de la realitat en la representació de les imatges en l’art. Aquest distanciament d’una representació exacta pot ser lleugera,  parcial o completa. L’abstracció existeix amb alguna gradació, ja que la representació perfecta és extremadament improbable. L’abstracció total no conserva cap traça de referència a res de recognoscible. L’art figuratiu i l’abstracció total són quasi mútuament excloents. Però l’art figuratiu i el representatiu (o realista) sovint conté quelcom d’abstracció parcial.

Però l’abstracció pura, en la qual no hi ha cap referència a realitats naturals, va sorgir al voltant del 1910, com a reacció al realisme, i influïda per l’aparició de la fotografia que va provocar la crisi de l’art figuratiu. Aquest llenguatge es va elaborar a partir de les experiències d’avantguarda precedents. Encara que el cubisme al final depèn del tema representat, va ser, juntament amb el fauvisme, el moviment artístic que directament va obrir la porta a l’abstracció en el segle XX. Pablo Picasso va fer les primeres obres cubistes basant-se en la idea de Cézanne que tota representació de la naturalesa es pot reduir a tres sòlids: cub, esfera i con. Amb la pintura Les senyoretes d’Avinyó 1907, Picasso crea un quadre nou i radical en què representa un bordell primitiu i cru amb cinc prostitutes, dones violentament pintades, que recordaven màscares tribals africanes i les seues noves creacions cubistes.

L’abstracció geomètrica intenta que ni l’obra en si ni cap de les seues parts no representen  objectes del món visible. Troba l’origen en el suprematisme de Malevič i en construccions abstractes de Tatlin o Popova, entre d’altres, a més del neoplasticisme de Mondrian. En el seu desenvolupament tenen una gran importància les bases matemàtiques de la composició i els experiments sistemàtics amb el color. Caracteritzada per planificar una obra sobre principis racionals, aspira a l’objectivitat i a la universalitat en defensar l’ús d’elements neutrals, normalment geomètrics, que confereixen claredat, precisió i objectivitat a l’obra i eliminen, al seu torn, la capacitat sensitiva i expressiva dels materials, per aconseguir d’aquesta manera una composició estructurada lògicament. Diríem que els artistes, emprant signes invariants elementals com caràcters primitius combinables, intenten transferir al domini de l’art la vella utopia d’una llengua universal i objectiva, capaç de funcionar com un joc de càlcul, on la bellesa i la màxima coherència es donarien definitivament la mà.

Joaquín Michavila. Sense títol, 1997

Nassio Bayarri. Sense títol, 1976

Podem destacar algun dels autors presents en la mostra com ara: 

Arcadi Blasco (Mutxamel, 1928) El podem enquadrar dins el grup de constructivistes. El seu treball es caracteritza per la minuciosa cura pel dibuix, les seues preocupacions espacials i els seus contrastos entre el volum, el buit i les composicions arquitectòniques. Les seues obres són matèries expressives, obres molt vives que simulen mirar els seus observadors a través d’un element identificatiu de tota la mostra, un petit orifici a manera d’ull ciclopi entorn del qual es plega i es configura cadascuna d’elles. 

Joaquim Michavila (l’Alcora,1926) Michavila es va mantenir durant els anys seixanta i setanta fidel a la perquisició d’un art dominat per la geometria. Aquest període constructivista arriba a la maduresa amb les obres de la darreria dels anys setanta, que estudien la fractura de l’espai per mitjà de superfícies planes, sempre sense oblidar el rigor absolut de la composició. A la darreria dels setanta, Michavila va abandonar abruptament el constructivisme i va redescobrir la temàtica paisatgística de la seua joventut. Aquesta nova etapa, que alguns han definit com d’abstracció lírica i uns altres com d’abstracció paisatgística, comprèn la totalitat dels anys vuitanta. En la sèrie El llac, a partir d’una realitat paisatgística extrau unes formes que depura i sintetitza, en zones verticals i línies horitzontals, transsumpte obvi de les grans superfícies aquoses i de la línia de l’horitzó. 

Eusebi Sempere (Onil, Alacant, 1923-Madrid, 1985), que tan promptament va cenyir l’activitat artística al cultiu, a la investigació i al desenvolupament d’aquest llenguatge, continua sorprenent-nos amb la minuciositat de les seues realitzacions, amb la subtilesa dels seus treballs i el detall dels seus resultats d’espill. Per això, en el context valencià ha estat la figura paradigmàtica, que va beure directament del panorama internacional del moment, vinculant-s’hi i convertint-se en referent obligat de la nostra història artística.

Eduardo Sanz. Sense títol, 1978

José María Yturralde. Sense títol, 1975

Antoni Tàpies (Barcelona, 1923). En molts dels quadres de Tàpies hi ha figures geomètriques i lletres que apareixen: A, S, T, V, X, I, Z. Des del punt de vista de la creació artística, aquests signes, construïts sobre una geometria primària, són objectes específics en el sentit més clàssic del terme. L’obra de Tàpies és llenguatge xifrat, anàleg al ritme místic de la seua forma abstracta. El llenguatge pictòric de Tàpies és poètic, o més ben dit, és ocupació d’espais que es concreten en el temps i, a partir d’aquest desordre, la fragmentació alfabètica es transforma en símbols ambigus. 

Jordi Teixidor (València, 1941). Durant un determinat període de la seua trajectòria artística, preocupat per qüestions entre conceptuals i constructives, es va acostar a una sèrie d’elaboracions plàstiques, en les quals les formes, l’espai, la geometria i el color s’articulaven en composicions irregulars que qüestionaven el mateix concepte de quadre. Això no obstant, en el seu sòlid itinerari pictòric, les obres influïdes per l’abstracció pictòrica són les que més han destacat i caracteritzat el seu llenguatge artístic. Un llenguatge en què el color, les seues aplicacions i els seus espais continuen sent protagonistes del seu quefer estètic. 

José María Yturralde (Conca, 1942) és un altre dels sòlids i consolidats experimentadors de l’abstracció geomètrica. Les seues constants investigacions han intervingut eficaçment en múltiples decursos d’aquesta plural tendència. En les seues conegudes i cèlebres Figures impossibles, la combinatòria calculada repta les lleis de la percepció, passant pel sorprenent tractament del color, en els seus diàlegs tant amb l’espai com amb les formes.

L’ús de la geometria com a eina i no com a finalitat, com a element de l’estructura interna del quadre i no com a mer formalisme, és el que destaca en cadascuna de les obres d’aquest pintor. Des del començament, la geometria ha estat present en els seus llenços. En la seua obra més recent, la forma es dilueix responent tant a geometries fractals com a altres geometries que segueixen en l’estructura interna de la seua pintura. 

Nota: Volem agrair especialment la col·laboració del Dr. Romà de la Calle i en especial del seu article “La geometria en l’art modern. Reflexions  a manera de pretext”.

Lucio del Pezzo. Sense títol, 1974