|
Des del dia 6 d'abril
es pot visitar en la Sala d'Exposicions de La Nau de la Universitat de València l’exposició “L’home i
la pedra”. A través d'una mostra de fotografies de Francesc Jarque es pretén apropar a la societat els valors culturals del paisatge de pedra seca i de les construccions que el conformen.
El paisatge constitueix la materialització de l’acció de les persones que transformen un mitjà natural amb la finalitat d'obtenir uns recursos que asseguren la seua subsistència. Existeixen moltes zones en les regions mediterrànies on abunda la pedra calcària. En aquests casos l'home s'ha
servit d'aquest material, utilitzat en sec, sense recórrer a cap classe de morter d'unió, per aixecar
diferents construccions. Entre aquestes àrees destaquen les comarques del nord
del País Valencià, que són on se centra bàsicament l’exposició, i on
es troba una major concentració d'aquestes construccions de pedra, que amb la
seua abundant presència articulen un veritable paisatge
construït en pedra seca.
En aquestes regions on s'aprecia una sobreabundància de pedra, tots els habitants de la comunitat local, homes, dones, nens, estaven perfectament
familiaritzats amb el seu maneig, ja que es tracta d'un element quotidià. D'aquesta manera en les roturacions dels camps treballaven els homes trencant el terreny i les dones i els nens traient la pedra
i la terra en canastres. Però en aquestes comunitats existien també una sèrie de persones que
tenien una especial habilitat per al treball de la pedra: els paredadors, que els seus serveis eren
requerits per a realitzar construccions de certa entitat com un mur de contenció de terra, una caseta, una paret de carrerada, etc. Per tant, en aquestes comarques on la pedra en
sec defineix el
paisatge, a més dels testimonis materials que podem contemplar, fruit d'una cultura preindustrial, ha existit una autèntica cultura de la pedra, que queda únicament en la memòria de les persones
majors, ja que les últimes generacions ja no han treballat la pedra. Aquests paisatges constitueixen també el testimoni material de la lluita de les persones per obtenir uns recursos d'un mitjà
natural que ofereix unes condicions físiques no massa favorables.
Per això el seu treball, a més de centrar-se en guanyar terres per al cultiu i per a pastures per al bestiar, es dedicava també al manteniment de les
construccions, ja que en els camps construïts en terrassa els murs solien
erosionar-se com a conseqüència de les fortes pluges. Per això actualment, al no existir aquests treballs de manteniment
com a conseqüència de l’abandó de les terres i al no haver joves que sàpiguen treballar la pedra, la naturalesa està a poc a poc recuperant tot allò que li va ser guanyat com a conseqüència del
treball constant de generacions de persones. Així se estan perdent, per un costat els testimonis materials de les construccions del paisatge, i per un altre la cultura immaterial que conforma tot el
conjunt de coneixements tècnics relacionats amb el treball de la pedra. Per això amb aquesta exposició es pretén en primer lloc efectuar un reconeixement a aquelles persones anònimes que amb el seu
treball i dedicació constant van ser capaços de crear un paisatge, fruit d'una cultura de la pedra, i per tant constitueix un producte cultural que se centra en unes coordenades espacials i temporals
concretes: en les comarques del nord de Castelló, i en els segles XVIII i XIX quan, com a conseqüència d'un important creixement demogràfic va haver necessitat de guanyar espais incults per a
dedicar-los a activitats agropecuàries en un context de la societat preindustrial on existia una estreta relació entre nombre d'habitants i superfície cultivada que proporcionés l'aliment necessari
per poder subsistir.
Com producte cultural d'una col·lectivitat humana estem parlant d'un bé que forma
part del nostre patrimoni cultural, entès dintre del seu
concepte més actual que el defineix, ja no com un conjunt de produccions artístiques materials sorgides d'una élite, sinó més aviat com un conjunt de testimonis materials i immaterials,
producte d'una
col·lectivitat humana i de la seua cultura, entesa com l’acció de cultivar uns determinats coneixements transmesos de manera consuetudinària. D'aquesta manera altre dels objectius d'aquesta exposició
és sensibilitzar a la societat dels valors culturals d'aquest patrimoni, que està desapareixent en l'oblit de manera silenciosa.
L’actual legislació de patrimoni, tant a nivell estatal com
valencià, reconeix el valor cultural i patrimonial d'aquest tipus de béns. Però com indica el legislador en els respectius preàmbuls d'aquests textos legals, i està demostrant l’experiència, és
la conscienciació per part de la societat civil que assumeix aquests béns com alguna cosa
pròpia, com una herència cultural dels seus avantpassats, la que els converteix veritablement en béns
patrimonials, i per tant ens preocupa que les administracions prenguen les mesures
oportunes per assegurar la seua conservació. En aquest sentit cap citar els exemples de l’Horta de València,
el barri del Cabanyal, el Botànic de València, que demostren perfectament que la societat ja ha assimilat aquest concepte actual de patrimoni, on a més del monument aïllat, únic i irrepetible, que
caracteritzava les primeres definicions, s'inclouen també espais i ambients representatius d'unes formes de vida i d'una cultura.
La Universitat de València
a l'organitzar aquesta exposició pretén
contribuir a aquesta sensibilització de la societat sobre els valors culturals d'aquests paisatges i les
seues construccions amb la finalitat que les generacions que ens han de succeir en el temps
puguen conèixer-lo i gaudir-los d'igual o millor manera que nosaltres.
|
