|
Hi ha un gran micromón de la construcció de pedra seca que,
a mesura que el conec, em fascina més i més.
S’obrin davant meu bells paisatges envoltants, vastos i
universals.
Imagine un exèrcit continu i pacífic, en temps passats,
d’anònims “arquitectes” rurals, savis i amb traça,
senzills artífexs que necessitaven un habitacle per a
ells i els seus animals i van construir refugis amb els
materials primaris.
Pedra
sobre pedra van anar deixant aquest enorme llegat sense
agressió a l’entorn, colonitzant planes i muntanyes,
movent milions de pedres amb precisió utilitària i
harmonia no exempta de singular bellesa. Calcària, gres
roig, pissarra, còdols componen un extens inventari dels
orígens constructius que perdura als nostres dies
resistint les forces de la natura, tot i que avui poden
desaparèixer ràpidament sota l’excavadora de
l’avariciosa especulació.
 Deixem
per als que vénen aquest humanitzat testimoni que uneix
arqueologia i arquitectura (els despoblats indígenes
incaics i de Quilmes a l’Argentina no es diferencien de
les actuals construccions precàries).
En aquesta segona exposició de “L’home i la pedra”,
organitzada per la Universitat de València, dedicada a
“l’habitatge temporal” hi ha exemples de bombos,
casetes, chozos, barraques, bories,
cabanes i corrals de llocs pròxims i llunyans: Espanya
(Ciudad Real, Albacete, Mallorca), Portugal, França i
l’Argentina.
El meu mitjà d’expressió és la fotografia; sé molt bé que
només aporta un dèbil reflex de referència, però pot
desvetlar l’interès. Desitge que servesca com a punt de
partida per al coneixement directe d’aquests paisatges
fascinadors. És aquesta una tasca que haurien
d’emprendre les administracions, ja que la política
acapara art i cultura; dissortadament, sembla més
rendible per al protagonisme dels polítics la posada en
escena d’esdeveniments espectaculars de dubtós interès
popular, però d’impacte internacional, més electoralista
i cridaner que no la protecció i difusió del nostre
patrimoni que desapareix. El meu condol més sincer,
dirigents!
F.
Jarque - Desembre, 2003 |
