Obrint les Caixes Negres. Col.lecció d'Intruments Científics de la Universitat de València

Obrint les Caixes Negres

Col.lecció d'intruments científics de la Universitat de València

La Nau

Del 6 de novembre de 2002 al 2 de febrer de 2003

Visita visual

Col.lecció d'intruments científics

Obrir les caixes negres implica mostrar aspectes de la ciència que generalment resten amagats, i posar en dubte acords tàcits i convencions que comunament s’accepten sense discussió. Un camí adequat per aconseguir aquesta finalitat és viatjar als primers moments de la vida dels instruments científics, quan encara no havien estat acceptats per tots els científics i no es consideraven encara els seus resultats com a universalment vàlids. En aquells moments, els científics argumenten a favor o en contra de l’ús de l’instrument i es veuen obligats a analitzar els seus mecanismes interns, a discutir la fiabilitat dels seus materials, a aclarir-ne el fonament teòric o a solucionar els problemes que s’associen al seu ús. La història dels instruments científics ofereix, d’aquesta manera, una valuosa informació per comprendre millor les característiques d’aquests objectes emblemàtics de la ciència, els diversos usos per als quals es van utilitzar i s’utilitzen encara i les pràctiques experimentals que s’hi associen. 

Els instruments científics del passat són eines de gran valor per emprendre aquest viatge en el temps que ens transporta als moments en què les caixes negres encara no s’havien tancat completament. En els primers moments, els instruments deixen veure d’una manera molt més directa que, en els models posteriors, els supòsits teòrics que comporten la seua concepció i l’ús. Això dóna a aquests vells objectes una triple condició: la de fonts històriques que informen sobre les condicions intel·lectuals i materials en què s’ha desenvolupat l’ensenyament i la investigació científica en una institució concreta; la d’instruments didàctics capaços de ser reintegrats a l’ensenyament, i mostrar amb ells conceptes i aspectes de la ciència ocults en els models més moderns; i la de peces de museu que, a més del seu valor material i estètic, posseeixen una forta càrrega evocativa que pot posar-se al servei de la labor de divulgació crítica i rigorosa de la ciència que una institució universitària pot i deu oferir a la societat. A més de ser una part integrant del seu patrimoni històric, els instruments científics antics són, des d’aquest triple punt de vista, ferramentes amb una enorme potencialitat dins de les activitats d’investigació, ensenyament i divulgació pròpies de la universitat.

L’exposició Obrint les caixes negres recull una mostra selecta de les més de mil dues-centes peces que componen actualment la col·lecció d’instruments científics de la Universitat de València. Són peces conservades fins ara a la Facultat de Química, a la Facultat de Física, a l’Escola Universitària de Magisteri i a l’Observatori Astronòmic. Amb aquest nucli central, l’exposició conté peces procedents d’altres institucions associades a la Universitat, com ara el Consell Superior d’Investigacions Científiques. Finalment, l’exposició aplega una petita mostra de les riques col·leccions conservades a les seus actuals de tres dels instituts d’ensenyament secundari valencians creats a mtijan segle XIX: el Lluís Vives de València, el Francesc Ribalta de Castelló i el Jordi Juan d’Alacant.

Les cinc seccions en què es divideix l’exposició situen aquests objectes en els principals escenaris en què es van concebre i es van utilitzar:

“Instruments per a l'ensenyament” explora els usos d’aquests mateixos instruments a les aules, amfiteatres i laboratoris d’ensenyament en què els alumnes van poder observar les experiències realitzades pels seus professors i, a vegades, manipular ells mateixos aquestes màquines. “Instruments per a la investigació” els situa en els espais i les pràctiques tradicionalment associades a la investigació, principalment els laboratoris, i també en la seua condició de mitjancers amb altres mons estretament lligats a la investigació, com ara el de la florent indústria de precisió dedicada a la fabricació d’aquests instruments. Dins d’aquesta secció, s’ha dedicat un apartat particular a l’”espectrògraf de Hilger”, en què es mostra i es descriu un espectrògraf realitzat per la casa anglesa Adam Hilger que va servir al físic Miguel Ángel Catalán (1894-1957) per a desenvolupar nombroses investigacions en les primeres dècades del segle XX. “Instruments astronòmics”  recorre la història de l’Observatori Astronòmic de la Universitat de València a través d’una mostra de la seua valuosa col·lecció d’instruments i documents. “Instruments de paper” ens portarà a les representacions gràfiques i als registres que els instruments científics van deixar en els tractats, manuals d’ensenyament, revistes científiques, catàlegs de fabricants, quaderns de laboratori, registres de compra, etc.

A més d’informació addicional sobre els diferents objectes que han estat inclosos en aquestes tres seccions, el catàleg de l’exposició conté articles d’historiadors de la ciència de diversos països que ofereixen una introducció a les principals tendències en els estudis recents sobre els instruments científics. També s’ha elaborat un CD-ROM amb més de mil dues-centes fitxes d’instruments científics de la col·lecció de la Universitat de València, les quals inclouen dades detallades sobre els fabricants, els materials o el funcionament de cadascuna de les peces, juntament amb un ric arxiu fotogràfic i orientació bibliogràfica.

Collita del 1953: l’inici d’una revolució biològica”

Sens dubte, l’any 1953 suposà l’inici d’una revolució biològica i social, i la Universitat de València, avançant-se als actes commemoratius que tindran lloc a nivell internacional durant l’any 2003, dedica una secció especial al cinquantè aniversari de la descoberta de tres importants fets per a la ciència: l’estructura tridimensional en forma de doble hèlix per al material genètic, el DNA, proposada per James D. Watson i Francis C. Crick; la primera determinació de la seqüència dels aminoàcids components d’una proteïna, la insulina, per Frederick Sanger; i la demostració de Stanley L. Miller de que és possible sintetitzar aminoàcids i altres compostos biològics simulant l’atmòsfera de la Terra primitiva. Es presenta un model de DNA augmentat 700 milions de vegades i una reproducció idéntica de l’aparell que Miller va fer servir al seu experiment, i que s’incoporen des d’aquest moment al patrimoni científic d’aquesta Universitat.