Juan Negrín. Metge i cap de govern (1892-1956)

Juan Negrín.

Metge i cap de govern (1892-1956)

Del 24 de gener al 30 de març de 2008

Sala Estudi General - La Nau

Horari: de dimarts a dissabte de 10 a 13.30 hores  i de 16 a 20 hores. Diumenge i festius de 10 a 14 hores. ENTRADA LLIURE

Programa València Capital Cultural de la República (1937-2007)

Visita visual

Walter Reuter. Sessió de les Corts espanyoles a la Llotja de València l’1 d’octubre de 1937. Juan Negrín, com a president del Govern, es dirigeix als diputats

L’organitzen, produeixen i promouen:

Sociedad Estatal de Conmemoraciones Culturales i Universitat de València

Hi col·laboren:

Fundación Pablo Iglesias

Fundación Juan Negrín

Introducció

Al novembre de 2006 es van complir 50 anys de la mort de Juan Negrín López, destacat metge fisiòleg, socialista i últim cap de govern de la II República, entre el 1937 i el 1945.

Es pot dir que Juan Negrín és un dels grans postergats de la història del socialisme espanyol. Fins fa ben poc no hi havia una biografia del personatge, circumstància que ha pal·liat la publicació d'un llibre (Ricardo Miralles, Juan Negrín, La República en guerra, Temes d'Avui, Madrid, 2003) centrat sobretot en la seua etapa més important, la Guerra Civil i, més recentment, una breu semblança del personatge realitzada per Gabriel Jackson en Edicions B (Gabriel Jackson i Víctor Alba, Juan Negrín).

Segons paraules del comissari de l'exposició, Ricardo Miralles, “la biografia de Juan Negrín (1892-1956), tot i els anys transcorreguts des de la seua mort, continua sent encara polèmica. En la seua època, els seus partidaris en van destacar sempre l’alçada com a estadista, mentre que els seus detractors van rebaixar la seua qualitat de governant al no-res i el van retratar com el pitjor dels traïdors, entregat secretament a una causa espúria, el comunisme. Avui, però, i per a un historiador, les defenses elogioses o les condemnes innegociables condueixen a un resultat nul en qualsevol projecte de veracitat sobre la figura de Negrín. Per descomptat, la dificultat a l'hora d'acostar-se a la seua figura, resultat innecessari de la complexitat del moment històric que va viure, no admet aquesta reducció a esquemes bel·ligerants. Per això, crec que continuar insistint en la bondat o en la maldat del personatge és un exercici intel·lectual completament estèril. Amb tot, sempre és preferible el debat a la ignorància o al silenci, i aquest, el silenci més absolut, va ser el que va caure sobre Negrín des de la seua mort a París el 1956, fa ara cinquanta anys”.

L’exposició que ara es presenta a la Universitat de València, pretén reparar aquest oblit històric, tornar al país una memòria històrica mutilada i proporcionar a les noves generacions una informació de què han mancat fins ara.

Juan Negrín al laboratori de l’Institut de Fisiologia de Leipzig

Juan Negrín a Leipzig, Alemanya, al costat d’altres companys de l’Institut de Fisiologia

Contingut sumari de l'exposició

Juan Negrín López va nàixer a Las Palmas de Gran Canària el 3 de febrer de 1892, en el si d'una família acomodada; després de completar el batxillerat a la seua terra natal, va anar a Alemanya, tot just als 16 anys, per cursar estudis de medicina. Doctorat per la Universitat de Leipzig, Negrín va ser l'introductor a Espanya de la moderna investigació en fisiologia, de la mà del Sr. Santiago Ramón i Cajal, el qual el va promoure per posar en marxa i dirigir el Laboratori de Fisiologia als soterranis de la Residència d'Estudiants de Madrid. Després de convalidar els seus estudis a Espanya, al març de 1922, amb trenta anys va guanyar la Càtedra de Fisiologia de la Universitat Central de Madrid i, ja plenament incorporat a l'activitat acadèmica, va organitzar a la Facultat de Medicina el laboratori de fisiologia. 

Negrín es va afiliar al PSOE al maig de 1929 i, des de la proclamació de la República, es va dedicar plenament a la política, abandonant la seua professió de metge i la seua tasca universitària. Va ser elegit diputat en les tres legislatures republicanes i es va alinear en aquest període amb la fracció “centrista” del Partit Socialista que encapçalava Indalecio Prieto, amb qui va mantenir una estreta amistat, només trencada al final de la Guerra Civil.

Al començament de la contesa fratricida, Negrín va ser designat ministre d'Hisenda en el govern de Francisco Largo Caballero i des de llavors el seu nom ha quedat lligat a la mobilització de les reserves d'or del Banc d'Espanya mitjançant el seu enviament a la Unió Soviètica. Una llegenda negra sobre aquest “or de Moscou” va començar a teixir-se llavors, fent de Negrín l'executor servil de les ordres dictades per Moscou. El 17 de maig de 1937 va quedar constituït el primer govern de Juan Negrín i, per molt que els diaris personals d'Azaña deixaren clar que va ser ell personalment qui li va atorgar el poder, també aquest capítol de la seua promoció al càrrec de primer ministre va aparèixer associat a tèrbols manejos de Moscou.

Federico García Lorca mirant per un microscopi

D’esquerra a dreta, Julio Guzmán, Enrique Moles, Juan Negrín i un altre amic a Leipzig, el 1911

Amb el pas del temps, i sumat a les derrotes republicanes al camp de batalla, Manuel Azaña i Juan Negrín van acabar enfrontats. Azaña va expressar més tard, de manera precisa, la diferència que va separar la seua concepció de la política de resistència d'aquella altra del seu cap de govern. Segons aquell, el dilema de la República mai no va ser «resistència o rendició», sinó que la diferència va consistir entre «resistir és vèncer; la resistència és l'única política possible», que va defensar Negrín, i la seua pròpia convicció que la guerra estava irremeiablement perduda des del principi i que, per això, calia «aprofitar la resistència per concertar la pau». Ambdues concepcions van arribar a ser incompatibles.  

En les circumstàncies d'internacionalització de la Guerra Civil, amb la plasmació real que la resistència a ultrança que predicava Negrín era impossible sense ajudes exteriors, la política de Negrín va tenir com a conseqüència la dependència internacional de l'URSS i un protagonisme del Partit Comunista d'Espanya (PCE) insòlit en la història d'Espanya.

A la llarga, el fet que el PCE s'identificara de tal manera amb la política de resistència que va promoure Negrín, va produir en la resta de forces polítiques, segons disminuïen les possibilitats de la República, un rebuig com més va més clar, que va acabar sent hostilitat oberta cap als comunistes i, per extensió, cap a Negrín. Així, l'homogeneïtat política interna del govern i del Front Popular es va esfondrar amb les successives derrotes militars, i només va ser qüestió de temps que saltara pels aires.

En realitat, el problema fonamental del camp lleial va ser sempre la marxa de la guerra, i aquesta va ser adversa per a la República en tot moment. Per això, segons s'anaven encaixant derrotes milites, entre algunes forces polítiques ―republicans, nacionalistes i socialistes adversos a la facció negrinista dins el PSOE―, però també entre caps militars, va anar obrint-se pas la idea que havien de ser ells els encarregats del govern de la República, imaginant que potser fóra possible una entesa amb l'adversari que posara fi a la guerra, desfent-se de Negrín i amb França i la Gran Bretanya de mediadors. Res de tot això no va ser possible, ja que ―amb Negrín o sense― la determinació de Franco va ser sempre la d'una victòria sense apel·latius i, per tant, la d'una derrota sense condicions.

En l'immediat exili, Negrín no va poder detenir les tendències centrífugues de republicans i socialistes i el seu govern ―que va mantenir fins al 1945― va ser contestat des de diversos sectors. És inevitable dir que Indalecio Prieto (que havia estat el seu autèntic mentor polític en els anys 1930) es va convertir en el seu crític més implacable, encara que va acabar lamentant, a la mort de Negrín, no haver-s’hi reconciliat.

Juan Negrín amb catorze anys d’edat, a Alemanya

Negrín denunciant la intervenció de les potències feixistes en la guerra d’Espanya a l’Assemblea General de la Societat de Nacions, a Ginebra. 14 de setembre de 1937

Catàleg

L'Exposició es completa amb l'edició d'un catàleg que documenta el material exposat i presenta una sèrie d'articles científics escrits ex novo pels millors especialistes en l'època. La relació de continguts és la següent:

Ricardo Miralles, Juan Negrín, un socialista silenciat

Josep Lluís Barona, Negrín, metge fisiòleg

Julio Aróstegui, La guerra civil espanyola. Conflicte modern, solució antiga.

Enrique Moradiellos, L'accés de Juan Negrín a la direcció de govern i la reconstrucció de l'Estat: el seu primer any

Ángel Viñas, Juan Negrín, la qüestió de l'or i l'economia de guerra repulicana

Gerald Howson, Armes per a la República Espanyola

Daniel Kowalsky, Els russos a Espanya

Antonio Elorza i Marta Bizcarrondo, Juan Negrín, entre dos comunismes

Michael Alpert, Negrín i l'exèrcit

Ricardo Miralles, Diplomàcia per a una guerra

Enric Ucelay-Da Cal, Negrín a Catalunya: ningú perdona un perdedor

Santos Juliá, Azaña i Negrín amb Madrid al fons

Helen Graham, Negrín contra Prieto: una crisi en tres actes

Paul Preston, Raons per a la resistència: la repressió franquista en zona nacional

Gabriel Cardona, Les raons de Negrín per resistir

Ángel Bahamonde Magro, Casado versus Negrín. La síndrome de l'abraçada de Vergara

Juan Francisco Fuentes, Negrín i la divisió del socialisme espanyol en l'exili

Sergio Millares, Els papers de Negrín

“Jo el vaig conèixer”, selecció de texos breus en què participen: Carmen Negrín, Santiago Carrillo, Francisco Ayala, Ramón Lamoneda i Marxina Lamoneda, Francisco Guerra, Aurora Arnáiz Amigo, Eulalio Ferrer i Juan Martín Tundidor López.

Retrato de Juan Negrín durant els seus estudis a Alemanya. Fotògraf: Ernst Sandau, Berlín

Documental produït amb motiu de l'exposició

TÍTOL Juan Negrín. Resistir és vèncer.

COPRODUEIX SECC+TVE+Fundación Pablo Iglesias

ANY 2006

SINOPSI Juan Negrín, científic i polític, va ser el president de l'últim govern de la II República Espanyola. A més del seu retrat humà i professional, aquest documental es planteja el famós episodi de l'or de Moscou, i també els últims dies de la Guerra Civil, inclòs el colp d'estat del coronel Segismundo Casado.

DURADA 52 min

FORMAT Betacam Digital 16:9/DVD

GÈNERE Documental

Comissari

Ricardo Miralles, catedràtic d'Història Contemporània de la Universitat del País Basc, és especialista en història del moviment obrer i del socialisme espanyol en particular. Ha escrit, entre altres, les obres següents: El socialismo vasco durante la II República, Bilbao 1988; Indalecio Prieto. Textos escogidos, Oviedo, 1999; Juan Negrín. El hombre necesario, Las Palmas de Gran Canaria, 1996; i Juan Negrín. La República en guerra, Madrid 2003. També ha treballat en història de les relacions internacionals, sobre la qual ha publicat Equilibrio, hegemonía y reparto. Historia de las relaciones internacionales entre 1890 y 1945 i una gran quantitat d'articles de política internacional sobre l'etapa històrica de la Guerra Civil espanyola en diverses publicacions nacionals i internacionals.

Més informació:

http://www.secc.es/ficha_actividades.cfm?id=1040

Negrín a Francia, als anys 1950, quan ja estava avançada la seua afecció cardíaca