|
Kim
Manresa ens porta a la Universitat de València una selecció dels seus
treballs fotogràfics. Imatges del món. Un recull que ve avalat per la
galeria Art al Rec de Barcelona i comissariat per Antoni Batista. Una
mostra del coneixement i el talent d’aquest fotoperiodista a l’hora
d’entregistrar amb les seues instantànies els moments més certs i més
màgics de les persones, els entorns i les situacions. Fotografies que
potser en alguns casos ja coneixem gràcies al “Magazine” de “La
Vanguardia” o als llibres editats amb les seues sèries. Per ficar un
exemple: va ser gràcies al reportatge de Kim Manresa sobre la petita Kadi
que tots vam poder constatar la cruenta tragèdia de l’ablació per la
qual han de passar tantes nenes a l’Àfrica subsahariana. I també obra
seua són els suculents ambients retratats a llocs tan distants i exòtics
com Etiòpia, Moçambic, Camerun, Burquina Fasso, i tants altres països
del món. La càmera de KM s’ha passejat pels territoris més
extraordinaris del planeta, i els seus petits ulls inquiets continuen
indagant per la geografia més inhòspita de cada continent.
Kim Manresa
ens acosta amb la seua càmera als racons més foscos dels barris de
Barcelona, o retrata l’actuació desvergonyida dels travestis que es
prostitueixen al carrer. I en tot això sempre hi ha un mateix tractament:
l’obsessió per acostar-se a pocs centímetres d’allò que es capta
amb l’objectiu de la càmera. Un objectiu que pràcticament es posa
sobre el cos del personatge en qüestió.
I
així va ser que Kim Manresa va arribar a València. Motiu: fotografiar la
festa de les falles. D’aquesta manera ho havíem pactat amb ell, per tal
de dotar d’un aire més personalitzat l’exposició de La Nau. L’home
venia encantat, ja que quinze dies abans ja havia pogut iniciar el seu
reportatge retratant l’ambient d’un casal transgressor com el de la
falla
 Arrancapins, i també havia estat al taller d’algun artista faller
de renom. Fins ací tot correcte. Ara bé, la idea que tenia KM de les
falles va anar desmuntant-se a mesura que va intentar treballar sobre un
tema tan conegut, ja centrat en els carrers del cap-i-casal. Kim Manresa
pensava que la festa de les falles era l’estandard de la llibertat d’expressió
i el màxim exponent de l’alegria valenciana. En realitat, les coses van
anar per uns altres camins.
El
dimecres 14 de març per la vesprada Kim Manresa arribava a València. Havíem
contactat amb l’artista faller Miquel Santaeulàlia per poder veure el
muntatge de les peces grans d’una falla important. Després d’una
sessió interessant, amb moltes fotografies incloses, passàrem a veure
una falla pol·lèmica, ja que el monument plantat per l’artista del
principat Manuela Trasobares havia estat censurada i castigada per la
Junta Central Fallera. Les calamitats per les que estava passant Manuela
(que afectaven tant la seua moral com el mateix procés de muntatge del
monument faller) van sorprendre el Kim, que començava així a entendre un
poc millor els aspectes ocults d’aquesta suposada festa popular. Aquella
mateixa nit, en Kim em trucava per telèfon a casa, des del seu mòbil.
Estava a terra, l’havia atropellat una moto en un carrer del barri del
Carme, al costat mateix de la Plaça de l’Arbre. Curiosament, jo ja
l’havia advertit dels perills dels motoristes a València en falles, però
mai no m’haguera imaginat que l’envestiria una vespa amb dos ocupants
que després de pegar-li per l’espatlla i fer-lo donar dues voltes per
l’aire es donaria a la fuga. El nostre fotògraf escoltava, en quan va
recobrar el coneixement, que la gent cridava al seu voltant “Està mort!”.
I encara torbat per l’accident, des de terra, em demanava que acudís a
l’Hospital General, que una ambulància el portaria allà. No vull
allargar-me contant-vos les peripècies que vam viure a l’Hospital entre
les dotze i les tres d’aquella matinada, millor que s’imagineu una pel·lícula
de Stephen Frears amb tocs d’Almodóvar. Camí de l’hotel, va resultar
impossible trobar una farmàcia de guàrdia oberta enmig del caòtic
calvari en què es transforma el trànsit de València durant la setmana
de falles.
Quan
em vaig acomiadar d’en Kim aquella nit, el seu aspecte distava molt del
de l’home entusiasta que havia baixat del tren el dia anterior. Amb un
colleró al coll, símptomes evidents de traumatismes al cap, la pell
blanquinosa i un caminar desencaixat, li vaig pregar que dedicara el dia
següent a descansar tranquil·lament. La meua sorpresa va ser quan unes
hores després, em truca l’amic Kim demanat-me auxili, ja que la Policia
Nacional l’havia detingut quan intentava fotografiar el desallotjament
d’uns peruans que s’havien acomodat en un solar pròxim a la falla de
la Mercè. Com que no portava cap credencial de periodista, els agents
l’havien increpat sense massa consideracions, i com que jo era l’única
persona a València que podia donar raó del seu treball en aquell moment,
em va tocar aclarir la situació. Després d’això, al Kim li havia
quedat bastant clar que la imatge folklòrica i alegre del cap-i-casal en
falles era només una postal trucada, ben lluny de la realitat que a ell
li havia tocat patir.
L’esperit
tafaner i encuriosit del Kim havia topat amb les intransigències d’una
ciutat sotmesa als criteris propis d’un parc temàtic amb un servei d’ordre
exacerbat. Però el seu entusiasme sense límits va resultar providencial,
i la demostració la tenim en la selecció de fotografies que durant els
mesos de juliol, agost i setembre es presenten a La Nau, intentant narrar
la seua visió de València en falles. Tot un luxe per als qui ens agrada
la fotografia, el fotoperiodisme i la imatge compromesa. Tot un ampli
panorama de l’obra en blanc i negre de Kim Manresa que podrem gaudir en
conjunt a l’espai privilegiat de La Nau.
Ricard Huerta |
