Accedir a la pàgina principal de la UniversitatImatge decorativa
Vicerectorat de Cultura

El Llenguatge de la Matèria

El Llenguatge de la Matèria

 

Carlos Muñoz de Pablos: Pintor vidrier

 

 

Del 5 al 30 de març de 2008

 

 

Claustre Major - La Nau

 

 

ENTRADA LLIURE

 

«El llenguatge de la matèria» és una exposició organitzada amb motiu de la celebració, en la nostra Universitat, del Congrés Internacional de Ciència del Vidre en l’Art i la Conservació (Glass Science in Art and Conservation). Pretén ser un reflex del quefer creatiu dels artistes que, a partir d’elements naturals com la sílice i òxids metàl·lics, han estat capaços d’elaborar molt diversos llenguatges d’expressió artística.

El vidre, de naturalesa ambigua i propietats extravagants, no és un material dòcil. El seu treball desafia la capacitat de domini de la matèria per l’home i potser per aquesta raó ha fascinat artistes, científics i tecnòlegs des de l’antiguitat. Tot i que en l’estructura interna manté la «desorganització» d’un líquid, és un cos sòlid, transparent i fràgil, la naturalesa del qual és encara objecte de controvèrsia.

Des de l’origen, situat molt probablement a Mesopotàmia a la darreria del tercer mil·lenni aC, l’elaboració del vidre ha constituït un repte tecnològic de primera magnitud per a les distintes cultures que s’han succeït en la seua utilització. La fusió de la sílice i la manipulació d’un material tan «capritxós», ha requerit l’experiència acumulada de generacions d’artistes i tecnòlegs. El perfeccionament gradual experimentat pels processos i els materials al llarg de la història ha estat impulsat, sens dubte, pel plantejament de nous reptes en l’aplicació del vidre. Les combinacions, quasi infinites, dels principals components del vidre i la diversitat de tècniques de treball van permetre des de temps antic la producció dels objectes més diversos: grans de vidre, vernissos vítrics, recipients, joies o tancaments arquitectònics, entre altres.

El vidre també és el material oblidat. La més excel·lent de les seues propietats –la transparència– el fa invisible. Vivim envoltats de vidre i difícilment ens hi fixem, malgrat que veiem el món a través seu. Tanmateix, és un material present en tots els aspectes de la vida i que amb la seua ubiqüitat ha contribuït des del seu descobriment a l’avanç científic i tecnològic. El vidre ens ha obert les portes del món microscòpic i del cosmos. Les lents de vidre han estat la finestra per la qual els científics han pogut abocar-se al món durant segles.

El desenvolupament científic i tècnic actual permet, en l’àmbit de la creació artística, la concepció d’obres d’art com les que es mostren en aquesta exposició. L’obra de VETRARIA Muñoz de Pablos suposa una reelaboració del llenguatge de la vidriera. En aquesta obra, els vidres s’escapen del marc de plom. La textura, les arestes enèrgiques, les transparències i el color se’ns mostren en tota la seua bellesa en un diàleg obert amb la llum i la gravetat.

VETRARIA cuiden la tècnica com a eina d’expressió artística i es reconeixen hereus d’una tradició empírica mil·lenària. En l’obra que presenten destaca, sens dubte, la utilització del «groc de plata», color auri per excel·lència. La interacció llum-matèria que origina aquest efecte cromàtic només ha pogut ser interpretada amb els últims avanços científics en el camp de la nanociència.

Com a mostra d’altres formes expressives de l’escultura en vidre, s’exposen tres exemples realitzats amb altres tantes tècniques de treball. Es tracta de tres escultures en vidre excepcionals, cedides pel Museu Municipal d’Art en Vidre d’Alcorcón.

 

 

Marvin Lipovsky (USA): «Sèrie Otaru núm. 12» (1987)

Vidre bufat a l’aire i arenat

Marvin Lipovsky pertany a la primera generació d’alumnes de H. Littleton a la Universitat de Madison. Un grup reduït de pioners que van fer de la difusió de l’Studio Glass un compromís personal. En 1964 va obrir el segon departament de vidre en una universitat americana, a Berkeley, Califòrnia.

Generalment, les obres de Marvin Lipovsky estan realitzades en dues fases. En primer lloc, bufa el vidre a l’aire o bé en motles oberts de fusta, inspirant-se en l’atmosfera que l’envolta: el Japó, la República Txeca, Hongria o Austràlia. En una segona fase, tracta la superfície de l’obra amb tècniques d’acabat en fred: talla, poliment, esmerilament i a vegades també àcid i doll d’arena.

Treballa en sèries, amb noms que solen estar relacionats amb el lloc on les produeix. L’obra del MAVA pertany a la sèrie Otaru, dels anys 80, anomenada així per la localitat japonesa on va ser inspirada i realitzada.

 

 

Stanislava Greveničková (Rep. Txeca) : «Mysterious Asuka»

Vidre colat en motle

Stanislava Grebeničková va ser alumna de Stanislav Libensky a l’Acadèmia d’Art i Arquitectura de Praga i per tant és una magnifica representant de l’anomenada escola txeca d’escultura en vidre, que es distingeix per l’ús de la tècnica del vidre colat en motle per a obtenir peces plenament escultòriques.

Les obres de l’autora estan plenes d’expressió poètica, sensual i misteriosa, inspirades en la natura i d’una elegància senzilla.

 

 

Zoltan Bohus (Hongria):  «Gate»

Vidre laminat

Les escultures de Zoltan Bohus mostren una forta influència de l’arquitectura contemporània; de fet, les seues obres són espais arquitectònics que recorren sempre al món de l’òptica per captar el misticisme de la llum. Aquestes «arquitectures simbòliques» són moltes vegades pura geometria sotmesa a les lleis matemàtiques.

Des de 1978 és el cap del Departament de Vidre de l’Escola Superior d’Arts Aplicades de Budapest.

 

Breu ressenya biogràfica de Muñoz de Pablos

Carlos Muñoz de Pablos va nàixer a Segòvia el 24 de juliol de 1938. Entre 1951 i 1955 va estudiar a l’Escola de Belles Arts de Segòvia i durant els tres anys següents va treballar i estudiar amb l’equip de dissenyadors del mític estudi vidrier «Casa Maumejean».  Posteriorment cursà estudis a l’Escola d’Arts Aplicades i Oficis Artístics de Madrid. Va estudiar dibuix amb el mestre Amadeo Gisbert Roca i finalment obtingué el grau de diplomat en Art per l’Escuela de Bellas Artes de San Fernando, a Madrid.

És acadèmic de la Real Academia de Historia y Arte de San Quirce, president del Comitè Espanyol del «Corpus Vitrearum Medii Aevi» per a la defensa i conservació de les vidrieres medievals, acadèmic del la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando, i ha estat president del Comitè Espanyol de la Societat Internacional de la Història del Vidre. També va ser cofundador del Centre Nacional del Vidre de La Granja (Segòvia).

Actualment és un dels millors artistes vidriers espanyols. De fet, en 2005 va ser guardonat amb el premi de restauració i patrimoni de Castella i Lleó, en la concessió del qual el president del jurat, Juan Carlos Elorza Guinea, es va referir a Muñoz de Pablos com el «referent més important» de la restauració a Espanya i va remarcar el fet que a més de dedicar-se a l’estudi, conservació i protecció de les vidrieres antigues, posseeix una obra pròpia de creació contemporània de primera magnitud.

Muñoz de Pablos, junt amb els seus fills Pablo i Alfonso, treballa en el seu estudi vidrier de Segòvia (Vetraria). A més de la realització de nombroses obres de nova creació, han participat en la restauració d’edificis del patrimoni històric, com la cartoixa de Miraflores de Burgos, l’església de Támara (Palència), la col·legiata de Valpuesta, el monestir de Nuestra Señora de Prado de Valladolid, les catedrals d’Àvila, Burgos, Burgo de Osma, Cadis, Castelló, Guadalajara, Lleó, Palència, Salamanca, Segòvia, Sigüenza, Toledo i Vitòria. Actualment han finalitzat la instal·lació de vidrieres a la cocatedral de Santa Maria de Castelló.

Un projecte actual, rellevant per l’envergadura i la significació que té, és la reconstrucció de la vidriera de la Facultat de Filosofia de la Universitat Complutense de Madrid, edifici racionalista de l’arquitecte Agustín Aguirre, de la inauguració del qual, al gener de 1933, es compleix el 75 aniversari. Un dels elements característics de l’edifici d’Aguirre era la vidriera que ocupava la part superior central de la façana principal. Aquesta vidriera va ser destruïda durant la Guerra Civil,  en els combats que tingueren lloc a la Ciutat Universitària previs a la presa de Madrid per l’exèrcit revoltat. Des d’aleshores aquest espai ha estat «segellat» per un mur anodí de vidre, amb la pèrdua consegüent de tot el seu significat simbòlic. Segons afirma el periodista J. A. Gómez Municio: «aquesta vegada Muñoz de Pablos reconstruirà la llum de la memòria, ara sense metàfores, quasi literalment».

És un artista interessat en múltiples facetes del coneixement i un gran coneixedor de les tècniques de treball i de la matèria que utilitza com a mitjà de creació artística: el vidre. En els seus projectes de restauració d’obres del patrimoni històric treballa amb un respecte escrupolós pels materials antics, que prèviament ha caracteritzat de forma exhaustiva, en col·laboració amb centres d’investigació com l’Institut de Ciència dels Materials de la Universitat de València.

En declaracions al diari El Norte de Castilla amb motiu de la concessió d’un premi en 2005, afirma que «l’evolució més important en l’art de la vidriera té a veure amb els materials més que amb el llenguatge.» (3)

http://www.uv.es/glassac/

 

Informació addicional:   

·                     Carlos Muñoz de Pablos, premi Castella i Lleó de Restauració i Patrimoni 2005. (1, 2).

·                     La vidriera juga amb la llum i es pot sentir d’esquena. (3)

·                     Correus dedica un segell a la Catedral Vella. Muñoz de Pablos, autor del disseny. (4, 5)

·                     La imatgeria en les vidrieres de Valpuesta. (6)

·                     Les vidrieres descobertes a Palència, l’escola castellana. (7)

·                     El problema de les vidrieres és que deambulen als llimbs de la indefinició. (8)

·                     (9) «La llum de la memòria» 

http://www.foroporlamemoria.info/noticia.php?id_noticia=3264

 


Més informació: cultura@uv.es]