Eixir de l'Infern . Pintures de Mario Flores

EIXIR DE L’INFERN: PINTURES DE MARIO FLORES 

Del 18 d'abril al 12 de maig de 2005

Sala Oberta - La Nau

Visita visual

Mario Flores Urbán no és un pintor convencional, no és un pintor normal i corrent, no és un jove que per inspiració i qualitats es va dedicar a pintar. Mario Flores ho va fer per fugir d’un infern, perquè els seus quadres van ser pintats allí. Quadres en el quals destaca el perfecte realisme i crida l’atenció la resplendor de la llum i el color intens. Aquests dos detalls (llum i color) van il·luminar el camí per a eixir d’aquell terrible malson.

La història de Mario Flores ha sigut ben irreal: un jove que en la flor de la vida va ser, com va dir Albert Camus en un manifest contra la pena de mort, “raptat i tancat en un zulo (de menys de tres metres quadrats), en un soterrani sense llum natural i amb l’amenaça constant que l’anaven a matar”. Aquesta història fa honor a la idea que “la realitat supera a la ficció”. Tenia 19 anys quan va ser detingut, acusat d’un crim que és segur que no va cometre. A aquesta edat, Mario Flores només tenia l’experiència de ser un bon estudiant i un esportista preolímpic en l’especialitat de salt de trampolí; estava becat per a entrar a la universitat i en aquell moment li trenquen la vida, amb l’acusació d’un homicidi. Qui l’acusa i aconsegueix incriminar-lo és el principal sospitós de la policia, que havia convingut amb la fiscalia trobar un cap de turc que pagara el crim. Els pares de Mario van buscar un bon advocat i van vendre sa casa per sufragar les despeses de la defensa. Però una setmana abans del judici, l’advocat mor i el substitueix el seu ajudant, que a penes té experiència, i menys encara en assumptes judicials d’aquesta envergadura. Tot va eixir malament: el fiscal, que després arribaria a fiscal general de l’Estat, va aconseguir que Mario Flores fóra condemnat a mort. D’això fa 20 anys.

Mario Flores ha estat en aquell infern 20 anys. Encara que en l’actualitat a penes en representa 30, ha passat 20 anys en un minúscul habitacle de poc més de dos metres per un i mig, un espai on pràcticament no podia pegar-se la volta i estirar-se en un jaç, que a més li servia de seient. Com va poder resistir i no tornar-se boig? Això és quasi un miracle. Un condemnat a mort espanyol i alliberat per l’esforç titànic dels seus pares i del poble espanyol, Joaquín José Martínez, no s’ho explica, perquè després de vuit anys en aquella espera insuportable és molt difícil no caure en la bogeria. Mario Flores diu: “Mi preparación deportiva de alta competición, que me enseñó a superar estados máximos de tensión y dificultad, ha sido uno de los motivos por los que he podido sobrevivir cuerdo en este infernal lugar; también el hecho de haberme dedicado intensamente al estudio de una carrera, a la teología y sobretodo y finalmente al mucho tiempo dedicado, en los últimos años, a la pintura.”

Així, concisament, ha sigut la vida de Mario al Corredor de la Mort. Primerament es va dedicar a estudiar advocacia, a través de la universitat a distància, i va arribar a completar una diplomatura. En una espècie de “gabinet legal”, aconsellava en els casos de diversos condemnats i va aconseguir traure’n quatre del Corredor, un dels quals va ser posat en llibertat després que Mario demostrara els errors del judici i declarar-lo un altre jurat “no culpable”. Però aquesta activitat li és prohibida, i per no estar inactiu es dedica a estudiar profundament les religions, cosa que el porta a un estat místic de coneixement de Déu i de la seua filosofia i a llegir tots els llibres que cauen a les seues mans, que li fan elevar l’esperit, fins que en 1992 comença a pintar. “El mucho tiempo que dedicaba a la pintura me ha hecho olvidar el lugar en el que me encontraba, pudiendo huir a través de mis cuadros de este horrible lugar. La pintura finalmente me ha salvado la vida”, escrivia Mario fa uns anys, en una entrevista epistolar d’un periòdic de Màlaga.

Vertaderament la pintura li ha salvat la vida, perquè fa quatre anys, per una casualitat o causalidad (com diu ell), em va arribar una carta de Mario en què deia que el seu cas havia sigut comparat, en un reportatge d’una televisió nord-americana de parla hispana, amb el de Joaquín José Martínez, que aleshores i amb l’ajuda dels espanyols anava camí de salvar-se. Mario em demanava, en un missatge dramàtic: “por favor, salvadme a mí!”. Com que era pintor, li vaig demanar que m’enviara els seus quadres per fer exposicions per tot Espanya i poder donar a conèixer la seua situació, i per organitzar campanyes de tota mena pel seu alliberament. Se’n van fer 15, d’exposicions, en dos anys i mig, una de les quals, i de les més boniques i positives, va ser ací, a la Universitat de València. Ací, com en altres llocs, es van fer conferències i xarrades i es van recollir cartes per demanar a les autoritats nord-americanes la llibertat per a Mario o un nou judici, per al qual s’havien aconseguit proves que demostraven que ell no es trobava en aquell lloc quan es va cometre l’homicidi, o que se li concedira el perdó per part del governador d’Illinois, autoritat que estava a punt d’abandonar el càrrec. El governador va rebre milers de cartes que li demanaven clemència, cartes que es recollien en les exposicions (a València en van ser moltes), en taules informatives que es van instal·lar a la via pública, en vestíbuls de Correus, en conferències i taules redones, fins i tot en espectacles musicals, amb artistes conscienciats contra la crueltat de la pena de mort. En algunes ciutats, en plens dels ajuntaments i diputacions, es van aprovar mocions de suport a Mario i contra aquella infame condemna en general. Des d’un principi es va crear una associació, Vida y Libertad – Salvad a Mario Flores, i un reduït grup de persones, a més d’organitzar tot el que he explicat, vam poder portar el cas de Mario a Suïssa, on persones humanitàries van organitzar diverses exposicions i van ajudar intensament a donar difusió internacional a aquest cas. També va arribar a molts països a través de distints organismes, associacions i personalitats que en assabentar-se’n es van involucrar en la campanya. És significativa la col·laboració de Joaquín José Martínez i dels seus pares, que van rebre els pares de Mario quan van venir a la primera exposició al juliol del 2001, trobada que va ser molt emocionant. La família Martínez va presentar moltes vegades les exposicions i va explicar les seues experiències, cosa que ens va ajudar molt a portar els nostres esforços per bon camí.

Després de 20 anys al Corredor de la Mort, aquell minúscul i personal infern on estàs marcat cap a una mort vil, pèrfida i denigrant, a la qual són condemnats en un alt percentatge innocents, Mario Flores ha aconseguit avui la llibertat. Mario Flores és avui un home lliure que vol refer la seua vida, té la intenció de començar una carrera universitària que no va poder cursar, en el seu moment, per aquella terrible experiència, i vol continuar pintant per a tirar endavant una vida honrada i feliç. Ara se celebra una nova exposició de Mario a València. Motivats per la magnífica experiència d’aquella primera, hem tornat a sol·licitar aquesta possibilitat en agraïment a aquella ajuda, una ajuda que per la salvació de Mario Flores vam rebre dels valencians i particularment de la Universitat de València. Però avui estarem, juntament amb els seus quadres, amb Mario Flores en persona. Jo us dic el mateix que va dir una alta autoritat de Màlaga quan el va conèixer: “només cal veure’l per a saber que és innocent”. Mario Flores ha eixit de l’infern i està amb nosaltres. Ha reviscut i vençut a la mort i està amb nosaltres. Aquesta experiència ens fa comprendre la importància d’ajudar els altres, perquè tots podem ser, en una mala ocasió, Mario Flores.

Francisco de Paula García

President de l’associació Vida y Libertad

Pàgina de Mario Flores [+]