|
La mostra aplega unes trenta
peces, de les quals set pertanyen a la Col·lecció Martínez Guerricabeitia
i 27 són préstecs de col·leccions particulars i d’institucions, tant
privades com públiques. A través de l’exposició es fa un recorregut per la
producció pictòrica dels anys setanta, vuitanta i noranta de Martín
Caballero, on es reflecteix el peculiar expressionisme crític d’aquest
pintor valencià. Més que parlar de retrospectiva, hem d’identificar
aquesta mostra com una recopilació dels trets més representatius de la
seua obra. “L’ull viu” és el títol que el pintor mateix va considerar
adient, i pensem que retrata de manera contundent la seua línia vital i
esperit combatiu.
El pintor
recorre al llenguatge del còmic i del collage, i fa esdevenir la
deformació i la monstruositat el seu particular mitjà de qüestionament.
Les escenes compostes per innumerables personatges l’aproximen a
estètiques d’autors com ara Brueghel o El Bosco. Alguns dels temes de
denúncia (la degradació del medi natural, la repressió franquista,
l’hegemonia militar nord-americana, les discriminacions socials o
l’especulació urbanística) romanen tan d’actualitat com el primer dia en
què van veure la llum. Els seus treballs han retratat les circumstàncies
socials en un sentit tan provocatiu i carregat d’humor àcid, com ho van
ser al seu moment els dibuixos de George Grosz, on els personatges es
transformen en paròdia del sistema.
Aquesta mostra
inicia la nova trajectòria d’exposicions, denominada “Trobades amb la
Col·lecció”, que investiga de manera visual i crítica les trajectòries
dels artistes que integren la Col·lecció Martínez Guerricabeitia. S’ha
volgut començar per Martín Caballero perquè és un dels artistes que hi és
més ben representat, amb un total de tretze peces. Aquesta línia
investigadora aprofundirà l’estudi de la col·lecció que Jesús Martínez i
la seua esposa Carmen García van donar a la Universitat de València el
1999, alhora que reforçarà el compromís adquirit per la Universitat de
València de difondre entre la comunitat universitària i la societat civil
l’art més compromès i menys complaent.
|
