Naugrafi del temps

Naufragi del temps.

Josep Piera i FV Nogueroles

Del 21 d’octubre al 23 de novembre de 2008

Sala Oberta - La Nau

Horari: de dilluns a dissabte de 10 a 20 hores. Diumenge i festius de 10 a 14 hores. ENTRADA LLIURE

Una de les tasques essencials de la nostra universitat és honorar les persones que han contribuït a la difusió de la cultura i la llengua del nostre país. La literatura ha estat en anys de silenci i de persecució pràcticament l’únic clos on tot semblava surar en una plàcida normalitat. Des de la recuperació de les llibertats democràtiques, la literatura ha anat ocupant els espais de la comunicació, el plaer estètic i el coneixement semblants als de qualsevol altre país modern. Però encara queda molt camí per recórrer perquè aquesta literatura siga rebuda i percebuda com a plenament normal i que els escriptors vencen una mena d’invisibilitat en què sovint són relegats.

Josep Piera (Beniopa, 1947) és un escriptor amb una obra densa, plural, reconeguda. Piera ha treballat, com va dir un altre poeta, per llegar-nos els mots. I des del primer moment s’entossudí per viure, com a escriptor, per aquesta normalitat, malgrat que les condicions no sempre han estat favorables. El poeta i escriptor Josep Piera, l’obra literària del qual és una de les més brillants i tenaces de la nostra literatura, mereixia ja un reconeixement públic i col·lectiu, que s’ha materialitzat en un homenatge que se celebra en aquest any de 2008. Aquesta exposició Naufragi del temps. FV Nogueroles llegeix Josep Piera forma part d’aquest homenatge organitza per la Universitat de València.

El pintor FV Nogueroles (Gandia, 1965), en efecte, en un gest de generositat, s’ha arriscat a realitzar una interpretació per mitjà dels pinzells de l’obra i de l’escriptor Josep Piera. El resultat és l’exposició Naufragi del temps. FV Nogueroles llegeix Josep Piera que per primera vegada s’obrirà al públic a la Sala Oberta de La Nau de la Universitat de València. La voluntat exemplar, la dedicació i les qualitats artístiques de FV en són un bon auguri.

Els dictats de Josep Piera han fructificat de manera ben espectacular amb els pinzells de Nogueroles. Aquesta, és clar, és una altra forma de salvar els enderrocs, les borrumballes, bocins i sensacions del naufragi del temps. “Cadascú ha de pintar com cadascú és” deia Juan Gris; “cascú és cascú” diu al seu torn Piera. I aquesta exposició té la profunda originalitat de mostrar l’obra de dos poderosos intèrprets del pas del temps, on els records són matèria d’art.

Perfil de Francesc Vicenç Nogueroles

Francesc Vicenç Nogueroles i Peiró va nàixer a Gandia l’any 1965. De família dedicada a la indústria alimentària, fins al batxillerat estudia a la mateixa ciutat. Al mateix temps ajuda a l’empresa familiar. Els estudis superiors els comença a València, on compagina les pràctiques al taller de l’escultor José Esteve Edo amb l’ensenyament a la branca de pintura. A Sevilla acaba d’estudiar Belles Arts en l’especialitat de Conservació i Restauració.

Des de ben jove és un lector compulsiu i s’interessa en especial per la pintura. A pesar de ser poc procliu a competir, durant els estudis obté el primer accèssit al III Concurs-Beca Nuevo Centro, València, 1986. L’any següent, després d’una campanya de pràctiques a Guadalupe (Càceres), decideix traslladar-se a Sevilla per continuar els estudis de restauració. Un cop llicenciat, malgrat que els ingressos provindran dels treballs de conservació i de restauració, d’encàrrecs privats i d’intervencions en imatges religioses, l’any 1991, per higiene, reprén intensament l’activitat pictòrica. És seleccionat a diferents concursos estatals, com els itinerants XXX Salón Nacional de Pintura CAM - Fundación Cultural, Comunitat Murciana, 1993, i la II Biennal de Pintura Pascual Tomás, Comunitat Valenciana, 1993. Obté en 1994 el Premi ELCOGAS, al XLV Salón de Arte Ciudad de Puertollano. Aleshores encetarà un seguit d’exposicions col·lectives entre les quals cal destacar «Fresca mirada», Claustre de Sant Roc, Gandia, 1994 i 1995; «Entre el Cel i la Terra», Banys Àrabs, Girona, 1998; IV Exposició de Pintura Unicef, Sala Ibercaja, València, 1998; i «Codices Pacis», Art Galerie N, Munic, 2000. La primera exposició individual, simultània, és a final de 1994, al Palau, Terrateig, i a l’Auditòrium de Palma de Mallorca. A «Ca(u)sa abandonada. Objectes», Oliva, 1998, qüestiona la cosificació de l’obra d’art. La primera no-exposició, on s’anul·la el possible paper de l’artista «divo», és també al Palau, Terrateig, 2001.

L’afecció a la literatura i la realització d’obres basades en els textos és una constant en la trajectòria de FV Nogueroles. En la seua obra, fins ara es podrien destacar tres tipus de pintures: les inspirades en les cultures de la Mediterrània, les basades en obres literàries de personatges històrics o de ficció i les que fan referència al seu món més introspectiu i intimista. En el primer grup, caldria destacar la sèrie Signes de la Mediterrània. En el segon, cal ressenyar les presentades a col·lectives com «Arts plàstiques a la Safor. VIè Centenari d’Ausiàs March», Beniarjó, 1997, l’«Homenatge a Joan M. Monjo», Gandia, 2007, la individual sobre El petit príncep, Llotja del Tint, Banyoles, 1997, i la sèrie en la qual treballa des de 1999: Fahrenheit 451. Així mateix, del tercer grup destaca Quaderns del Molí, Sala Expocambra, Girona, 2000; i els paisatges i les marines de l’Empordà, 2002.

Per entendre la seua trajectòria personal, l’any 1996 surt de la Safor, es desplaça a Cambrils, Alp i Figueres, on viu des del 1998. L’any 2001, encara que manté l’estudi figuerenc, se’n va a viure Barcelona. El fet de viatjar en tren cap a l’estudi li permet aprofitar els trajectes per omplir quaderns amb les imatges que li suggereixen textos com Fahrenheit 451 o El Vaixell de Genseric. Viatger en el sentit autèntic de la paraula, les ciutats com Florència, Londres o Roma, o només una escapada al MNAC de Barcelona, basten per aprendre dels antics quelcom més sobre el tractament de la imatge i del color.

Tal com manté la il·lusió per la pintura, manté el gust per la lectura i segueix des de Barcelona els autors que, com Josep Piera, escriuen des de la Safor. Així arribem a Puta postguerra, Barcelona, 2007; el text sobre el qual FV Nogueroles ha estat treballant en els últims temps.

Perfil de Josep Piera

Josep Piera i Rubio va nàixer a Beniopa (actual barri incorporat a Gandia) l’any 1947. De família dedicada al comerç d’hortalisses, fa els primers estudis a les Escolàpies de Gandia i el batxillerat elemental als Escolapis de la mateixa ciutat. Després d’un període treballant amb son pare, fa el servei militar a Valladolid i Mallorca. A cavall entre València i Gandia, acaba d’estudiar Magisteri.

Des de ben jove s’interessa per la literatura, especialment per la poesia, i comença a publicar en castellà: Áve Fénix, Màlaga, 1971, i Qasida, València, 1972. Amb Natanael guanya el premi Ausiàs March de Gandia l’any 1973.

Tot seguit, comença el procés de canvi de llengua i ja el 1976 publica el poemari Renou: la pluja ascla els estels: Renou, València, que encetarà una prolongada relació de títols, entre els quals podríem destacar El somriure de l’herba, Barcelona, 1980 (Premi Carles Riba 1979), i la recopilació Dictats d’amors (poesia 1971-1991), Barcelona, 1991. La recerca del passat poètic de les terres valencianes dóna com a fruit una sèrie d’antologies sobre poetes arabigovalencians i una culminació d’aquell treball en l’assaig El paradís de les paraules, Barcelona, 1995 (Premi Josep Vallverdú 1994).

Per altra part, Piera s’ha dedicat a la prosa des de ben jove. Tot i que inicia aquesta tasca amb una novel·la, Rondalla del retorn, València, 1978 (Premi Andròmina 1977), la seua obra en prosa es podria dividir en tres grups: els viatges per la Mediterrània, les biografies literàries i divulgatives dels nostres grans personatges i l’autobiografia. En el primer grup, caldria destacar El Cingle Verd, Barcelona, 1981 (Premi Josep Pla 1981); Estiu grec, Barcelona, 1985; Un bellíssim cadàver barroc, Barcelona, 1987 (Premi Sant Joan 1996); i Seduccions de Marràqueix, Barcelona, 1996.

En el segon grup, cal ressenyar Jo sóc aquest que em dic Ausiàs March (biografia), Barcelona, 2001, i la biografia de sant Francesc de Borja (en premsa). Així mateix, del tercer grup no podem oblidar El temps feliç, Barcelona, 2001; Puta postguerra, Barcelona, 2007; i el volum següent que l’autor està escrivint a hores d’ara.

Reprenent la seua biografia, direm que el 1974 es casa amb Marifé Arroyo, «la mestra», i se’n van a viure al paradís particular de la Drova. Piera exercirà de mestre uns anys fins que demanarà una excedència per a dedicar-se professionalment a la literatura. Viatger intermitent però constant, recorre la Mediterrània i fa de Barcelona la seua capital literària.

El curs docent de 1985-1986 exerceix de lector a la Cattedra di Lingua e Letteratura Catalana de l’Istituto Universitario Orientale de Nàpols. Més tard és director de l’Any del Tirant (1989-1991) de l’Ajuntament de Gandia i director literari de l’editorial Tres i Quatre (1991-1993).

Josep Piera ha sigut traduït a diversos idiomes europeus, com el castellà, l’italià, l’anglès, etc. Alhora va ser mereixedor de la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya. Barcelona, 1991. El 2005 va ser nomenat membre de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans.