De Neandertals a Cromanyons. L'inici del poblament humà a les terres valencianes

De Neandertals a Cromanyons.

L'inici del poblament humà a les terres valencianes.

La Nau - Sala d'Exposicions

Del 9 de novembre de 2001 al 30 de gener de 2002

Visita visual

Cova del Parpalló fa 18000 anys

L’exposició De neandertals a cromanyons. L’inici del poblament humà a les terres valencianes té per objecte traçar un panorama d’una llarga etapa de la prehistòria valenciana amb la presentació d’un important lot de materials arqueològics i una àmplia sèrie de panells explicatius.

Complementa l’exposició un llibre que amplia els continguts temàtics d’aquella i en el qual es fa una síntesi d’enfocament eminentment universitari dels quatre grans apartats en què s’estructura.  

Els neandertals són el resultat de l’evolució per anagènesi de les poblacions europees del plistocè mitjà. Fa 250.000 anys els seus trets anatòmics eren ja establerts i la seua fi va coincidir amb l’arribada fa 40.000 anys de poblacions de morfologia anatòmicament moderna originàries d’Àfrica. Aquests últims, els coneixem pel nom de cromanyons, a partir de la seua arribada i expansió per Europa. La desaparició dels neandertals va durar entre cinc deu mil·lenis i en algunes zones hi va haver períodes de convivència entre les dues poblacions. 

Considerats globalment, neandertals i cromanyons ofereixen nombrosos trets de diferenciació física i cultural. Els primers, durant els més de 200.000 anys de la seua existència, ofereixen pocs trets d’evolució quant a la cultura material i la conducta: bons caçadors, dotats d’unes estructures corporals de gran fortalesa, disposaven d’una tecnologia bastant senzilla i d’un instrumental poc variat i escassament especialitzat. A partir de cert moment practicaren l’enterrament dels morts, però no utilitzaren objectes d’adorn personal ni realitzaren obres d’art figuratiu semblants a les dels cromanyons. Només hi ha documentades algunes transformacions en les etapes finals de la seua història de la seua cultura material i alguns objectes d’art i adorn, l’explicació dels quals constitueix un tema de discussió dels especialistes: hi ha qui considera aquests canvis com el producte de la influència dels primers cromanyons. Aquests últims es caracteritzen per un ritme de canvi tecnològic i estilístic totalment distint. Les seues restes arqueològiques proporcionen des del primer moment proves de l’ús de l’adorn personal, d’un instrumental més especialitzat, amb una contínua millora de l’armament per a la caça i trets de diferenciació regional que són fàcils d’entendre perquè ens són comuns. La seua estructura corporal era igual que la nostra.  

El temps de convivència i les raons de l’extinció dels neandertals són els temes d’una important investigació en l’actualitat i el seu estudi s’ha abordat en distints camps, sense oblidar les recents aportacions de la biologia molecular, amb la gran repercussió dels estudis del DNA fòssil per caracteritzar els neandertals com espècie diferenciada de la humanitat moderna. L’exposició De neandertals a cromanyons aborda aquesta problemàtica basant-se en la rica documentació paleontològica i arqueològica de l’àmbit valencià i proposa una valoració històrica per a l’explicació d’aquest procés: indicant-ne les diferències s’ofereix una visió humanitzada dels neandertals, als quals s’atribueixen capacitats cognitives i culturals bastant pròximes a les dels cromanyons.  

Cal remarcar al respecte que les excavacions que es realitzen als jaciments paleolítics valencians des dels anys trenta han proporcionat una de les documentacions més completes dels dos períodes a Europa tant pel que fa al registre fòssil humà com pel que fa a les dades sobre la cronologia, el coneixement del paleoambient, la cultura material, el sistema d’ocupació dels assentaments, l’ús del foc o la tecnologia, la forma d’explotar els recursos, l’art i l’adorn. A més, la regió és especialment apta per a la valoració del procés de convivència i extinció atès que s’ha comprovat en jaciments com ara el de la cova Negra de Xàtiva, el del Salt d’Alcoi i el de la cova de Beneito de Muro de Alcoi, la llarga perduració dels neandertals, i també que s’han trobat restes arqueològiques i fòssils humanes dels primers cromanyons en jaciments com ara el de la cova de les Malladetes de Barx o el de la cova Foradada de Xàbia.  

Per facilitar la comprensió per part del visitant dels materials que s’exposen i dels problemes que s’aborden amb ells s’ha afegit una important documentació gràfica que inclou reconstruccions paleoambientals de paisatges de determinades etapes, detalls d’excavacions i estratigrafies, gràfics que donen compte de les oscil·lacions climàtiques i de la cronologia dels distints períodes, detalls de peces de gran interès i dibuixos que faciliten la comprensió dels processos d’elaboració de l’instrumental prehistòric o del processament dels animals caçats.  

L’exposició comença amb un apartat dedicat al medi ambient i a la utilització que en fan neandertals i cromanyons. En aquesta secció es pretén donar compte de l’amplitud del procés històric (aproximadament uns 300.000 anys) i de les modificacions paleoambientals que s’hi van produir (dues fases glaciars i una d’interglaciar). Per a això s’han fet cinc il·lustracions que porten la informació obtinguda en les excavacions arqueològiques dels cinc jaciments que vertebren l’exposició.

Un altre paisatge, el que dóna compte del würmià antic (fa 70.000 anys), aprofita la situació de la cova Negra a l’Estret de les Aigües per oferir una visió de l’ambient fred d’aquelles dates, que encara es caracteritzaren per la presència de grans carnívors (Panthera spelaea, Panthera pardus, Canis lupus i Crocuta crocuta) i herbívors que no arribarien a les últimes etapes d’aquesta glaciació com ara el Dicerorhinus hemitoechus o el Hemitragus sp.).  

L’etapa corresponent al màxim fred del würmià recent s’ambienta en el paisatge que es divisa des de la boca de la cova del Parpalló de Gandia on la vegetació dóna compte de la diferència de temperatures d’aquelles dates en comparació amb les de l’actualitat: uns quants graus menys i unes espècies que ara es desenvolupen en un o dos pisos bioclimàtics superiors al de la zona. Els grans carnívors han desaparegut pràcticament, només queda el llop i el cuó, mentre que, en els herbívors, el cérvol, la cabra, l’ur i el cavall constituexen les espècies en què es va centrar preferentement l’activitat cinegètica dels cromanyons.  

Aquest ambient, encara més fresc que l’actual, però corresponent ja al tardiglaciar (aproximadament fa 13.000 anys) es documenta a la cova de les Cendres de Teulada on s’observa, en la posició retirada del mar respecte del nivell actual, la influència de l’última glaciació en la regressió marina. La vegetació, també distinta de la que es dóna actualment a la zona (el domini de les pinsasses i els ginebres, a penes matisat per la presència d’alguna carrasca) abriga la presència de les espècies millor documentades per a aquell període, amb el cérvol i el cavall entre els herbívors i el linx entre els carnívors.  

Finalment, els temps de l’holocè inicial (fa 10.000 anys) s’han abordat en la il·lustració que ambienta les immediacions de la cova de Santa Maira, en Castell de Castells, on la vegetació, dominada per la carrasca, acull en aquest cas una fauna càlida bastant comuna en l’actualitat, amb l’isard i el senglar com a espècies més caçades i la presència de carnívors de grandària petita, com ara el gat salvatge.  

En l’elaboració d’aquests dibuixos, realitzats amb el màxim rigor, hi ha participat un nombrós grup d’especialistes de diferents disciplines (palinologia, antracologia, arqueozoologia i paleontologia de microfauna i aus) que han basat la reconstrucció de la fauna i la vegetació en dades obtingudes als jaciments elegits de protagonistes i han complementat la informació sobre la cova del Parpalló (excavada els anys trenta) amb les dades obtingudes a la cova de les Malladetes, situada a penes 3 km. de distància.  

La informació que ofereixen aquests paisatges es complementa amb un conjunt de quatre panells amb dades sobre el medi ambient del paleolític mitjà i el superior a través de la fauna i la vegetació, la influència del clima en la variació del nivell del mar i l’economia caçadora dels neandertals i dels cromanyons. Aquesta última forneix tres vitrines en les quals es presta atenció a les semblances i les diferències de l’activitat humana dels dos períodes que es contemplen l’exposició.  

Per a això es mostra una selecció de les restes de fauna que han aparegut als jaciments arqueològics que ocuparen aquests dos tipus humans, les quals es presenten d’acord amb un plantejament distint del que sol ser comú en les sales dels museus: els ossos no s’han elegit pel seu valor paleontològic intrínsec, sinó per la seua qualitat per informar-nos sobre les pautes culturals dels caçadors que els transportaren a les coves. Per a això es necessiten els processos de carnisseria, la fractura dels ossos per a l’extracció de la medul·la o altres aspectes relacionats amb l’alimentació, alhora que s’aprofiten les restes aportades per carnívors o rosegades per carronyers per explicar la distinta dinàmica d’ocupació de les coves per neandertals i cromanyons.  

L’assumpte mereix atenció perquè a la zona valenciana es poden documentar aspectes relacionats amb les pautes de comportament de neandertals i cromanyons que no són fácils d’estudiar a altres regions d’Europa. Així, el diferent tractament de les petites preses i la menor presència de marques de carnívors als jaciments lligats als cromanyons ens indiquen unes pautes de mobilitat i d’explotació dels recursos distintes de les documentades sobre els neandertals, però tot això sense que calga inferir limitacions de la capacitat caçadora d’aquests últims: la caça és menys selectiva i l’esforç, atesa la gran mobilitat d’aquestes poblacions, sembla que se centrava en les espècies de certa grandària corporal per aprofitar al màxim el temps que es dedicava a la caça, la qual es feia amb llances feixugues i amb un elevat grau de risc i incertesa.  

El segon apartat de l’exposició constitueix una novetat de gran interès. Per primera vegada s’aplega la pràctica totalitat de les restes humanes fóssils del paleolític valencià, inclosos els materials que no s’han exposat mai. L’esforç realitzat en dates recents per presentar una visió actualitzada d’aquest important conjunt de restes ha donat com a resultat poder disposar en l’actualitat d’una de les col·leccions de neandertals i cromanyons més important de la península Ibèrica. Dels neandertals, amb restes que van dels 150.000 als 30.000 anys d’antiguitat, se’n presenten diverses restes dentals, un de cranial i un altre de postcranial, de la cova de Bolomor de Tavernes de la Valldigna; dues restes postcranials de la cova del Tossal de la Font de Vilafamés; un ric lot de restes cranials, dentals i postcranials de la cova Negra, amb almenys vuit individus identificats dels quals només tres eren coneguts fins fa poc, i un conjunt de cinc restes dentals del jaciment del Salt. Dels cromanyons, diverses restes postcranials de la cova Foradada; un occipital de la cova de les Malladetes; diverses restes cranials, inclòs un crani pràcticament complet, restes dentals i postcranials de la cova del Parpalló, on sembla que hi va haver enterraments fa 1.000 anys; diverses restes cranials de la cova del barranc Blanc, de Ròtova; un crani de la cova de Beneito; una resta postcranial de la cova de Matutano, de Vilafamés, i una resta dental i una altra de postcranial de la cova de les Cendres, de Teulada-Moraira.  

Destaquen per la seua transcendència les restes de Bolomor, atesa l’antiguitat, les restes de la cova Negra, que a més de constituir un dels jaciments més importants per a l’estudi dels neandertals europeus contenen diverses restes infantils que probablement formaren part d’enterraments no detectats durant les excavacions dels anys trenta i cinquanta, i l’occipital infantil de Malladetes, datat amb 25.000 anys per la prova del carboni 14 i d’extraordinari interès per establir les característiques de les primeres poblacions peninsulars de cromanyons i la seua relació amb els neandertals.  

L’exposició de tan important conjunt de fòssils humans ha estat possible gràcies a la col·laboració de nombrosos museus arqueològics (el de Prehistòria de la Diputació Provincial de València, el MARQ d’Alacant, el Museu de Belles Arts de Castelló, el Museu Arqueológic d’Alcoi i el Museu Arqueológic de Xàbia) i a l’estudi realitzat per un important equip de paleontòlegs de diferents universitats sota la direcció del professor Juan Luis Arsuaga.  

Al tercer apartat de l’exposició, dedicat a la cultura material, se seleccionen de manera decidida els materiales exposats. Així, allunyant-se del tractament habitual de les restes arqueològiques, amb les vitrines dedicades a les restes de l’instrumental lític, de banya i d’os utilitzat per neandertals i cromanyons, es vol donar compte del procés de fabricació, ús i abandó de les distintes peces que millor caracteritzen els dos períodes, de tal manera que no solament s’hi mostren els materials, sinó les tècniques amb les quals foren fabricats, les diferències en la concepció del seu ús i el distint ús de les matèries primeres, amb l’adopció de la banya i de l’ós per part dels cromanyons.  

Les diferències, clarament visibles en els materials exposats i als panells que complementen aquestes vitrines, s’amplien amb altres continguts relacionats amb la  forma de vida que permeten precisar un poc més al respecte de l’hàbitat i del sistema d’ocupació del territori. Per tractar el primer aspecte s’elegeix la comparació de les estructures de combustió, que informen sobre la concepció de l’espai domèstic. L’ús controlat del foc constitueix un guany dels neandertals i en l’àmbit regional aquesta important troballa es documenta per primera vegada a la cova del Bolomor, en els moments que corresponen a la glaciació del Riss, fa uns 150.000 anys. Tant els nivells de cova Negra com els del Salt han proporcionat abundants restes de llars i combustions de divers tipus que permeten establir les característiques dels focs d’aquestes dates: focs senzills, poc estructurats, que tenen diverses funcions, com ho demostra la presència de còdols en algun d’ells o la reduïda grandària d’uns altres, però que tenen com a tret distintiu el fet de no produir un ús de l’espai estructurat i el de canviar reiteradament de posició després d’un curt ús i abandó. Contràriament, les llars dels cromanyons són més elaborades: tenen manteniment i formen part fonamental de l’estructuració de l’espai habitat. A la llar excavada a l’abric de la Ratlla del Bubo de Crevillent es documenta aquesta altra visió, alhora que s’expliquen els procediments de la investigació per obtenir aquests resultats. Per donar compte del segon aspecte s’analitza la distribució dels jaciments dels dos períodes, s’indica l’adequació dels llocs que elegiren els neandertals als corredors naturals i es busca situar-se en els eixos que els permeteren el moviment: l’explotació dels medis muntanyencs i de les planures durant el paleolític superior, que són prova d’un concepte de territori estructurat basat en moviments de curt abast que permetien la caça estacional i alternativa de les espècies de cada medi. Aquests continguts complementen els que es presenten en la primera part de l’exposició, al panell sobre l’economia, i permeten establir un model de mobilitat distint en cada etapa: gran mobilitat, amb caça no especialitzada, centrada en animals mitjans i grans i amb escassa atenció a les petites preses, amb territoris amplis i ocupacions relativament breus tot i que repetides en el temps, per part dels neandertals; territoris adaptats al medi, en els quals es bascula alternativament en l’explotació del cérvol i de la cabra, en medi pla i muntanyenc, amb una important atenció a les petites preses i als recursos de l’entorn, ocupacions estacionals relativament llargues que donen lloc a hàbitats estructurats durant el paleolític superior, en el temps dels cromanyons.  

L’últim apartat de l’exposició serveix per concretar les diferències entre els dos períodes que es comparen. L’art i l’adorn constitueixen creacions que a les nostres terres es vinculen exclusivament amb els cromanyons. El seu ús permet deduir una situació social distinta i l’elevat grau de complexitat a què arriben el simbolisme i les creences al paleolític superior.  

Igual que ocorria amb el registre f`òssil humà, en aquesta part de l’exposició s’ofereix una visió de conjunt de l’art paleolític de les terres valencianes en la qual l’atenció se centra en l’art moble, que apareix documentat en les distintes vitrines amb peces de la cova de Matutano, de la cova dels Blaus, de la Vall d’Uixó, de la cova del Parpalló, de la cova de les Cendres i de l’abric del Tossal de la Roca, de la Vall d’Alcalà.

Cova de Les Cendres fa 13000 anys

La importància de la col·lecció de plaquetes gravades i pintades de la cova del Parpalló mereix un tractament particular per intentar donar compte de la variació de les tècniques i els estils de decoració d’aquestes peces des de les etapes inicials, al gravetià, fa 25.000 anys, fins a les finals, durant el magdalenià superior, fa 13.000 anys.  

Per emmarcar adequadament l’art i l’adorn s’han realitzat diversos panells en què s’expliquen aspectes relacionats amb la seua funció i significació, les tècniques i els temes. I una part central d’aquesta informació gràfica són les troballes d’art parietal paleolític fetes a Castelló i a Alacant durant els últims anys, amb les quals s’expliquen els gravats situats a la part més profunda de la cova Fosca de la Vall d’Ebo i els gravats  estriats fins de la paret rocosa calcària de l’abric d’en Melià de la Serra d’en Galceran. Aquests dos conjunts parietals tan dispars serveixen per valorar el canvi que els últims anys s’ha donat en la visió i la interpretació de l’art parietal paleolític, que ens indiquen la varietat de suports i ambients en els quals els cromanyons deixaren constància de les seues creences i del seu art.  

Les vitrines dedicades a l’adorn, seguint el mateix criteri, apleguen peces de diversos jaciments, amb la qual cosa s’aconsegueix veure materials que normalment s’exposen en distints museus. A més, s’exposa per primera vegada, ja que és un material que encara està en estudi, un important lot d’objectes d’adorn que prové de les excavacions que estan realitzant-se a la cova de les Cendres.  

Com es diu al principi d’aquestes línies, l’exposició De neandertals a cromanyons. Els orígens del poblament a les terres valencianes es nodreix fonamentalment de la investigació sobre cinc jaciments en els quals el Departament de Prehistòria i Arqueologia ha realitzat excavacions arqueològiques o ha participat amb el seu personal investigador en l’estudi i la posada al dia de les col·leccions arqueològiques que s’hi han recuperades. Aquesta activitat, amb l’excepció de l’excavació de la cova del Parpalló, que va realitzar Lluís Pericot a finals dels anys 20 i principis dels 30 del segle passat, s’ha dut a terme durant els últims vint anys gràcies a una estreta col·laboració entre el Servei d’Investigació Prehistòrica de la Diputació Provincial de València i la Universitat de València.  

El llibre que complementa els continguts de l’exposició explica aquesta circumstància i compta no solament amb els capítols de síntesi que corresponen a cada apartat de l’exposició, sinó amb un nodrit conjunt de col·laboracions que tracten aspectes específics de la investigació de la prehistòria paleolítica i dels resultats i les perspectives que guien les excavacions dels deu principals jaciments d’aquest període. En total, hi participen trenta-dos investigadors que pertanyen a tretze institucions d’àmbit nacional i internacional que enriqueixen amb les seues aportacions la nostra visió de la prehistòria paleolítica valenciana.

Valentín Villaverde Bonilla

Catedràtic de Prehistòria. Comissari de l’exposició.