Obertures del cos
|
Obertures del cos
Del 19 setembre al 14 d’octubre de 2007
Sala Oberta - La Nau
Horari: de dimarts a dissabte de 10 a 13.30 hores i de 16 a 20 hores. Diumenge de
10 a 14 hores. ENTRADA LLIURE |
|
Visita visual |
|
 |
|
|
|
Un any més, el Vicerectorat de Cultura, en col·laboració
amb l’Institut Universitari d’Estudis de la Dona,
organitza el cicle que té per títol «Els temps dels
dones». En aquest context, l’exposició «Obertures del
cos» presenta els quatre treballs de Julia Chiner i
Stefano Scarani següents:
Oquedades
Julia Chiner / Stefano Scarani / Espanya-Itàlia, 2005 /
11 min.
Disphase
Julia Chiner / Stefano Scarani / Espanya-Itàlia, 2003 /
10 min.
Return to the earth
Stefano Scarani / Itàlia, 1999 / 9 min.
Gravitas
Julia Chiner / Stefano Scarani /
Espanya-Itàlia, 2007 / 8 min. |
|
|
|
 |
 |
 |
|
Oquedades.
Julia Chiner / Stefano Scarani / Espanya-Itàlia, 2005 /
11 min. |
|
|
|
Sobre feminisme, cos i política
La singularitat del pensament feminista contemporani es
troba en la seua aposta per abordar la subjectivitat i
la política, tot renovant la noció de materialitat
corporal, situada o encarnada.
Lluny de qualsevol essencialisme, el cos es considera un
espai d’intersecció entre els plans físic, simbòlic i
social, recipient d’operacions socials de subjecció,
superfície on s’inscriu i rep la política. Aquesta
concepció de la subjectivitat incardinada desfà
els discursos tradicionals sobre la condició de ser
un altre incontaminada: els dispositius de poder
s’articulen directament amb els processos psicològics,
les sensacions, els plaers. També el codi fal·locèntric
és present en les maneres de percebre, sentir, admirar i
estimar de les dones. Des d’aquesta perspectiva,
s’amplia, per tant, l’espai del que es considera
«polític» i s’introdueixen qüestions que anteriorment
s’havien considerat privades (el desig, la sexualitat,
la por) i es tornen urgents nous esquemes de
politització. |
|
|
|
 |
 |
 |
|
Oquedades.
Julia Chiner / Stefano Scarani / Espanya-Itàlia, 2005 /
11 min. |
|
|
|
Al mateix temps, des d’aquestes posicions, la identitat
es defineix –paradoxalment– com el lloc de les
diferències. La perspectiva materialista posa
èmfasi en condicions concretes, situades, que
estructuren la subjectivitat i fan visible la
complexitat de l’estructura corporificada del subjecte.
Cada dona es concep com una multiplicitat, marcada per
un conjunt de diferències dins d’ella mateixa, que la
converteixen en una fragmentació, en una entitat nugada,
construïda sobre les superposicions i les confluències
d’un conjunt d’experiències contradictòries com la
classe, l’edat o la preferència sexual. En aquest
context, sorgeixen noves figuracions o
ficcions, com el ciborg de Haraway, el
subjecte excèntric de Braidotti, l’altra
inapropiada de Minh-Ha o la mestissa
d’Anzaldúa, entre d’altres, que pretenen subvertir les
representacions convencionals de la subjectivitat
–constitueixen una alternativa a les formes modernes de
teorització– i s’oposen a la universalització de
qualsevol tipus d’experiència. Aquestes
figuracions, a diferència del model binari de dominació,
mostren que les dones es troben travessades per una
atapeïda xarxa de formacions de poder simultànies
(capitalisme, patriarcat, heterosexisme, colonialisme),
alhora que pretenen construir formes de consciència i
pràctica opositiva que puguen ser efectives en el
context actual.
El materialisme corpori desplaça, d’aquesta
manera, la concepció d’una identitat unitària, coherent,
homogènia i estable, per una subjectivitat múltiple,
descentrada, inacabada, relacional, dividida, contingent
i precària. Tanmateix, transformar el pensament sobre el
cos exigeix enfrontar-se a obstacles i limitacions. No
n’hi ha prou amb introduir conceptes nous en el
llenguatge tradicional del pensament teòric, sinó que
cal explorar imaginaris alternatius, construir també
experiències extratextuals. Fabricar conceptes que
trenquen amb les modalitats dominants de pensar i
representar la subjectivitat és inseparable, tal com
assenyala Deleuze, de la tasca de generar nous perceptes
(noves maneres de veure i escoltar) i nous afectes
(noves maneres de sentir). Per això, trencant amb les
convencions disciplinares i acadèmiques –vocació del
pensament feminista–, cal acostar-se a llenguatges que
traduïsquen la força innovadora d’aquestes noves
posicions epistemològiques i polítiques, llenguatges com
els que ens ofereix la proposta de Julia Chiner i
Stefano Scarani que ens procuren una altra
sensibilitat al voltant del cos. |
|
|
|
 |
 |
 |
|
Disphase.Julia
Chiner / Stefano Scarani / Espanya-Itàlia, 2003 / 10
min. |
|
|
|
Sobre l’exposició «Obertures del cos»
Aquesta quatrilogia es compon de treballs de
videocreació discontinus en el temps (Return to the
earth, 1999; Disphase, 2003; Oquedades,
2005, i Gravitas, 2007), elaborats al voltant
d’un nucli constituït per textos i imatges –ordenats
musicalment–, que fan referència al cos com a escenari,
teixit que envolta un territori mort d’empremtes i
signes, llenç on els successos esdevenen. Superfície en
contínua construcció, receptor i agent de la
multiplicitat de forces que vertebren el seu equilibri
inestable.
Des de diferents camins, des de diverses perspectives,
s’explora el cos intensiu: fluixos de transformacions,
moviments, afectes, esdeveniments múltiples (Return
to the earth, Disphase, Oquedades). El
límit que marca el nostre propi espai és percebut en la
trobada, en la variació, actualitzant els cossos, que
adquireixen així la seua singularitat en contacte amb
allò diferent, la percepció en la barreja, en la
diferència sentida com a intersecció. La carn convertida
en camp de batalla. Topografia travessada per simbiosis
i conflictes. Interioritats que es desborden en contacte
amb l’exterior. Subjectivitats larvàries sempre en
procés.
En Gravitas l’atenció es desplaça a la gènesi, al
procés previ a la concreció del tot organitzat, volent
captar els moviments continus, incessants del que hi
apareix immòbil. La fuga de l’instant, del present,
l’escissió, la segmentació d’allò indiferenciat on es
realitza l’encarnació de la matèria en la dimensió
cronològica, òvul del decés, caiguda irrevocable. Fuga,
salt i acte que representen el transcórrer sentit,
desbordament de la potència, l’afirmació d’allò
possible, la victòria del gest.
El cos, víctima operant, és al mateix temps espai actiu
i espai pacient, tova arquitectura, construcció
fugitiva, temple erosionat per la devastació i
l’exuberància. Cos-representació, oceà on s’inscriuen
les rutes empreses i silenciades, i la seua empremta
fugissera. |
|
|
|
 |
 |
 |
|
Return to the earth.
Stefano Scarani / Itàlia, 1999 / 9 min. |
|
|
|
Dos elements bàsics s’evidencien en aquest recorregut
corporal: la unitat dels mitjans de comunicació, en un
unicuum indivisible i l’ús del fonema com a
protollenguatge.
Allò que l’ull / el cervell veu (imatges) i el que
l’oïda / el cervell sent (so), unit al que el tacte /
cos / cervell percep a nivell epidèrmic (el so que ens
circumda, les freqüències que travessen el nostre cos),
esdevenen una mena d’únic hipermèdia, l’efecte del qual
és difícilment descomponible. El so creat és totalment
invasiu, les imatges s’estenen per tot l’angle de visió.
Allò que creiem veure és, en realitat, imatge + so +
vibració, i probablement sabor, olor, temperatura que
percebem en el moment. Sentir bé ens fa veure millor, i
viceversa. L’espectador/a està englobat en aquest
univers mitjançant tots els seus sentits.
El llenguatge artístic utilitzat augmenta aquesta unió,
subratlla aquestes interseccions, mitjançant un
desplaçament lingüístic que crea un metacodi que
oscil·la entre fonema i sintaxi. El fonema, a diferència
de la sintaxi, està constituït per sons característics
del llenguatge preverbal humà que trenquen hàbits
lingüístics (i ens desgramaticalitzen). L’elecció
d’aquests protosons com a mitjà expressiu ens endinsa en
el domini de la sensació, en els espais de sensibilitat
preorganitzats, utilitzant, tanmateix, una estructura
formal elaborada. Si el contingut tímbric és el d’una
veu-emoció (Return to the earth, Disphase, Oquedades),
la seua distribució en el temps i en l’espai segueix una
forma compositiva absolutament determinada, utilitzant
el fonema mateix com una microcomposició en un
desenvolupament compositiu complex, amb evidents
estructures clàssiques, com l’ús del crescendo,
diminuendo, accelerando, rallentando,
tutti i solo instrumentals. D’aquesta
manera, l’estructura no pot prescindir del timbre-fonema,
així com el timbre fonema necessita l’estructura mateixa
per a expressar plenament el seu sentit. I en aquesta
elaboració musical i visual reconeixem els pilars de la
forma corporal: l’element primordial (fonema), els sons
prelingüístics, imatges-invocació de cossos que
desplacen els seus límits, en contínua organització
transicional, que suggereixen la identitat vagabunda, el
caos organitzat.
Diferent és el tractament sonor en Gravitas. Les
veus, en aquest cas, assumeixen un rol més tradicional,
actoral, mentre que la música instrumental és ara el
nexe d’unió amb la dimensió emocional i desenvolupa el
poder evocatiu que abans pertanyia a la veu. El contrast
entre veu-actoral i instrumentació-emoció pretén la
connexió pròpia de l’art, una expressió sonora que
procura el salt intuïtiu que discorre fora de l’àmbit
racional.
«Què serà de tu, la de les fèrtils espigues i jardins
cansats?»
Informació sobre els autors:
http://www.tangatamanu.com |
|
|
|
 |
 |
 |
 |
|
Gravitas.
Julia Chiner / Stefano Scarani / Espanya-Itàlia, 2007 /
8 min. |
|
|
|
Activitats paral·leles
Taula rodona: «Cos i experiència: els límits
d’allò polític»
4 d’octubre de 2007, 19.30
Aula Magna - La Nau
Intervindran:
Patricia Amigot Leache, Universitat Pública de Navarra
José E. Ema López, Universitat de Castella-la Manxa
Amparo Bonilla Campos, Universitat de València
Lucía Gómez Sánchez, Universitat de València
José A. Palao Errando, Universitat Jaume I |
|
|
|
Gravitas.
Julia Chiner / Stefano Scarani / Espanya-Itàlia, 2007 /
8 min. |
|
|
|
|
