Si mi pluma valiera tu pistola

"Si mi pluma valiera tu pistola"

Segón Congrés Internacional d'Escriptors per a Defensa de la Cultura (1937)

Del 27 de novembre de 2007 al 20 de gener de 2008.

Sala de la Muralla - C. M. Rector Peset

Horari: de dimarts a dissabte de 10 a 13.30 hores  i de 16 a 20 hores. Diumenge de 10 a 14 hores. ENTRADA LLIURE

Programa València Capital Cultural de la República (1937-2007)

EL SEGON CONGRÉS INTERNACIONAL D’ESCRIPTORS PER A LA DEFENSA DE LA CULTURA (València-Madrid-Barcelona-París, juliol de 1937)

La creació de l’Aliança d’Intel·lectuals per a la Defensa de la Cultura (AIDC), organització internacional dels intel·lectuals antifeixistes, fou un resultat pràctic del Primer Congrés Internacional d’Escriptors per a la Defensa de la Cultura, celebrat a París el juny de 1935. Un any després, el juny de 1936, es reuní a Londres el Secretariat General ampliat de l’AIDC internacional i, en aquesta reunió, els delegats espanyols (Ricardo Baeza i José Bergamín) van proposar que el Segon Congrés Internacional es realitzés a Madrid. Aprovada la proposta pel Secretariat abans de l’inici de la guerra civil, a començament del novembre de 1936, iniciada ja l’ofensiva franquista contra Madrid, el Secretariat Internacional de l’AIDC ratificà a París la decisió presa cinc mesos abans a Londres.

Nogensmenys, el trasllat el novembre de 1936 del govern republicà de Madrid a València fou la raó que el Segon Congrés Internacional s’organitzés i s’inaugurés a la nostra ciutat, aleshores capital de la República. El ministre d’Instrucció Pública i Belles Arts (MIP), el comunista Jesús Hernández, nomenà secretaris d’organització tres escriptors de la secció espanyola de l’AIDC: Juan Gil-Albert, Emilio Prados i Arturo Serrano Plaja.

La seua inauguració tingué lloc el 4 de juliol de 1937 en la Sala de Sessions de l’Ajuntament de València per part del president del govern republicà, el doctor Juan Negrín. Solemne inauguració d’un congrés que constitueix, sens dubte, l’acte de propaganda cultural més espectacular organitzat pel MIP durant la guerra civil espanyola. En aquest congrés —que desenvolupà també sessions a Madrid (dies 5, 6, 7 i 8) i Barcelona (dia 11), i que es clausurà a París (dies 16 i 17)— intervingueren més d’un centenar d’escriptors antifeixistes d’arreu del món.

El Congrés plantejava problemes culturals de fons que haurien necessitat una reflexió intel·lectual col·lectiva en un context de relaxació i pau radicalment contrari al d’una guerra civil. Així, per imperatiu de la història, el Congrés es convertí, lògicament i inevitablement segons el parer de Corpus Barga, en un «acto de oposición a la barbarie fascista», puix que «el Congreso, sobre todo en Madrid, sólo podía ser un acto de guerra». Molt lluny aquells escriptors antifeixistes de les torres d’ivori i de les galindaines poètiques, la indagació de formes concretes d’ajuda a l’Espanya republicana i les condemnes de la política de no-intervenció practicada per les democràcies occidentals foren constants. Per altra banda, el replantejament de la mateixa funció social de la literatura, del compromís de l’escriptor o del poder real de la paraula com a arma específica de la intel·ligència foren qüestions candents que es plantejaren també a la consideració col·lectiva dels congressistes.

La defensa de la cultura significava intel·lectualment la defensa d’un nou humanisme revolucionari, d’un humanisme socialista que lluitava per la conquesta de la dignitat humana i de la llibertat dels pobles. Per això, aquesta defensa de la cultura implicava també, en aquella Espanya republicana en guerra contra el feixisme internacional, la defensa de les nacionalitats culturals dels seus diferents pobles. La presència d’una delegació del País Valencià en un Congrés Internacional d’Escriptors constituïa una rigorosa novetat històrica que palesava la voluntat de «normalització» del nostre procés de «redreçament» polític i cultural durant els anys de la Segona República.

Al marge d’incidents com la polèmica exclusió d’André Gide o d’algunes misèries polítiques o insuficiències estètiques dels mateixos discursos —impregnats lògicament de la temperatura passional en què es desenvoluparen els treballs i els dies d’aquells escriptors estrangers que patiren visceralment una experiencia singular en un context tan excepcional como el d’una guerra civil—, el que de cap manera hom pot negar a aquest Segon Congrés és la seua grandesa antifeixista. Perquè la seua raó fonamental era precisament aquesta: tots aquells escriptors estrangers viatgaren a una Espanya en plena guerra civil per a expresar la solidaritat internacional de l’antifeixisme intel·lectual amb la República espanyola.

Manuel Aznar Soler

GEXEL-CEFID-Universitat Autònoma de Barcelona