Preses de Franco

Preses de Franco

Del 5 de juny al 5 d'octubre de 2008.

Sala Thesaurus - La Nau

Horari: de dimarts a dissabte de 10 a 13.30 hores  i de 16 a 20 hores. Diumenge i festius de 10 a 14 hores. ENTRADA LLIURE

Horari d'estiu

A l'agost de dimarts a diumenge de 10 a 14 hores.

Visita visual

Ministeri de Cultura. AGA. Secció Cultura. IDD: (03)084.001. Signatura 33/F/00750. Vista interior d’una galeria de la presó de Ventas, 1933.

Dones com Tomasa Cuevas, Manolita del Arco, Juana Doña, Nieves Torres, María Salvo, Trinidad Gallego, Soledad Real, Leonor Estévez, Mari Carmen Cuesta, Carlota O’Neill, Concha Carretero, Maruja Borrell, Matilde Landa, Ángeles García-Madrid, Josefina Amalia Villa i moltes altres formen part d'una generació –la de la segona República i la Guerra Civil–, la memòria i la història de la qual només comença a ser coneguda de forma molt lenta. Una primera generació de preses polítiques del Franquisme, que forma part del substrat democràtic de totes aquelles lluites, reivindicacions i conflictes que durant el segle XX a Espanya van posar en dubte, amb més freqüència i impacte que els que s’han suposat, el model de societat dominant. 

Si hui podem parlar del fracàs històric del franquisme no és ni per les reconversions democràtiques de certs intel·lectuals del franquisme, ni per les evolucions internes dels clans de poder de la dictadura, ni per onades democratitzadores d’abast internacional, com mantenen certes visions elitistes del passat i de la societat. Els vertaders protagonistes que ens ajuden a explicar aqueste fracàs són actualment molt menys coneguts i els seus noms no solen figurar en carrers, places o parcs. Ens referim a la militància antifranquista de base perseguits per la Dictadura i, molt en particular, a les preses polítiques de les dues primeres dècades de vida del règim. Dones joves que, vinculades a la política arran de les reformes republicanes, van ser castigades per la seua gosadia –la gosadia de desafiar el feixisme, però també una societat patriarcal d’arrels seculars–, amb llargues penes de presó i fins i tot amb la mort.

Ministeri de l’Interior. Biblioteca de la DGIIPP. Presó provincial de dones de València, s/f.

A partir d’aquests punts de partida cal tenir present la doble repressió que va patir aquesta generació: com a roges i com a dones. Tot això en un context marcat per una  dictadura de caràcter totalitari amb clars elements d'influència feixista durant els seus primers anys i retroalimentada per un arcaic solatge patriarcal i misogin: el que imposava un model de dona-esposa-mare reclosa en la llar, marginada del món públic, sotmesa a les autoritats masculines.

Per aquest camí les experiències vitals de lluita, de compromís i en molts casos de mera supervivència de les preses polítiques del franquisme, tant dins del món penitenciari com fora d’ell, ens remeten, lluny d'un passat heroic i en no poques ocasions glorificat, a una història de dolor, de tristesa, de por...

Cal no oblidar que aquesta història de primer ordre, la de les roges a la presó, la d’aquella primera generació condemnada per delictes de guerra i de postguerra, formada tant per dones empresonades únicament per la seua relació amb els seus familiars barons, com per militants i quadres d’organitzacions sindicals, feministes o partidàries, ha quedat durant massa temps vetlada o sumida sota la dels seus companys barons, i de la qual tenim almenys un coneixement general. Així, si el valor dels testimonis d’aquestes militants és ara essencial per a explicar les dimensions qualitatives i quantitatives de la  repressió franquista, cal recordar que aquests testimonis van ser durant no pocs anys, si bé no ocultats ni silenciats, en poques ocasions sentits tant per part de l’acadèmia com per part de les institucions. Premisses, consignes partidistes, conjuntures polítiques i, per què no dir-ho, certes reminiscències d'un passat massa present, van ser alguns dels elements que van conformar el sempre tan citat pacte de silenci. Qüestió a la qual, per a explicar la més que freqüent omissió en la construcció dels relats històrics d’aquestes experiències militants, cal sumar el caire patriarcal del sistema de relacions socioeconòmic i cultural que en la seua transversalitat no coneix classes ni ideologies.

ARCM. Fons Santos Yubero. 45581. Festa infantil a la presó de San Antón (Madrid) amb motiu de rebre la visita dels fills dels reclusos, 5 de novembre de 1939.

En fi, determinades realitats històriques, totes elles singularitzadores de la repressió femenina durant el franquisme –la vivència de les preses-mares amb els seus fills a la presó, el treball a la presó per a mantenir els seus familiars, les presons especials de prostitutes, la labor femenina de suport als seus companys barons empresonats–, que han quedat tradicionalment al marge, en tant que no degudament reconegudes, no sols del discurs institucional, sinó també de l'antagonista, del resistent. Quelcom sap la nostra memòria col·lectiva de la resistència antifranquista de la presó d'homes de Burgos, però a penes no res de les presons de dones: les centrals de Segòvia, Ventas o Palma.

La conseqüència no ha estat cap altra que la persistència continuada d'una invisibilitat que té el reflex actual reflex en l'absència d'aquesta experiència històrica en els processos de  reconeixement institucional, desigualment repartits pel territori espanyol, i acadèmic, en tant que objecte d'història poc estudiat, almenys fins molt avançada la dècada de 1990. Llacunes, en fi, en una memòria històrica col·lectiva generacional, que comprenen des de l'absència de reconeixement i senyalització de llocs de la memòria –murs d’afusellaments, presons– fins a un clar desinterès per desentranyar la història dels seus protagonistes, homes i dones.

Arxiu personal de María Salvo. Taller de la presó d’Alcalá de Henares, 1956.

L'exposició Preses de Franco es proposa contribuir a fer visible l’experiència penitenciària femenina de les primeres dècades de la dictadura franquista a partir d'un diàleg continu entre memòria i història, en la qual es conjuguen les imatges i els documents amb el record i els testimonis de les dones empresonades. Documentació i fotografies d’origen variat, tant d’arxius personals com públics, conviuen amb els records, enregistrats i transcrits, de les vertaderes protagonistes de l'exposició. Al mateix temps, el recorregut pels diferents eixos temàtics (els xiquets a la presó, el treball, la resistència organitzada) inclou el  tractament individualitzat de les presons més significatives: Ventas, Saturrarán, Palma, Les Corts, veritables universos particulars allotjats dins del més ampli de la repressió franquista de les dones.

El nostre propòsit és continuar reconstruint un període  de la història contemporània marcat pel trauma i el terror de la Guerra Civil, i més concretament per la Dictadura franquista, en el qual la veu, el testimoni, la memòria dels marginats i marginades de les grans històries formen part, com a actors principals que van ser, d’un període històric que van viure i van protagonitzar. Al mateix temps, l'exposició pretén mostrar a un públic general una experiència històrica, humana, social, política, tan singular com fonamental en el procés de sedimentació del substrat democràtic que esmentàvem abans. El que hi ha en joc no és ni més ni menys que la construcció d'una memòria democràtica i social que sempre necessita noves aportacions i noves mirades.

ARCM. Fons Santos Yubero. 38127. Presó especial de Calzada de Oropesa, 1941. La de Calzada va ser la primera presó especial de regeneració i reforma, àmpliament feta pública pel règim. La imatge recull la «missió» realitzada pel pare jesuïta Martínez Colom amb motiu de la seua fundació.

La documentació que es presenta prové dels següents arxius públics  i privats: Arxiu General de l'Administració (AGA), Arxiu General de la Guerra Civil, Arxiu Nacional de Catalunya (ANC), Archivo Histórico del PCE (AHPCE), Arxiu Fotogràfic de la Ciutat de Barcelona, Arxiu Regional de la Comunitat de Madrid (ARCM), Arxiu Històric de les Corts (AHLC), Arxiu del Museu Reina Sofia, Arxiu Alfons, Arxiu Agència EFE, Arxiu Militar de Segòvia, Arxiu del Centre Penitenciari Victoria Kent (Madrid), Arxiu de la Presó Provincial de Segòvia, Archivo de la Asociación de Expresos y Represaliados Políticos Antifranquistas, Arxiu General de la Primera Regió Militar, Archvo Histórico de la CONC / Fundación Cipriano García, Biblioteca de la Direcció General d'Institucions Penitenciàries, Biblioteca Nacional, Biblioteca de la Fundación de Investigaciones Marxistas, Centro de Documentación de la Asociación Matilde Landa. Arxius personals: Carmen Rodríguez Sánchez, Matilde Landa, Blanca Brissac, Carlota O’Neill, Manolita del Arco i Martina Barroso.

Ministeri de l’Interior. Biblioteca de la DGIIPP. Presó de Sevilla, s/f.

AHCB-AF. Pérez de Rozas. CG/24-09-1952. Només en tres ocasions especials, Nadal, Reis i la festa de la Mare de Déu de la Mercè, patrona de les presons —el 24 de setembre—, es permetia la visita de xiquets durant algunes hores al recinte carcerari. A la imatge apareixen diverses gitanes, gaudint de la visita dels seus fills a la presó barcelonina de les Corts.