Ratio Studiorum. Una llibreria jesuïta a la Universitat de
València
|
RATIO STUDIORUM
Una llibreria
jesuïta
a la Universitat de València
La Nau - Sala Duc de Calàbria
Desembre
del 2001 - octubre de 2002
|
|
Multimèdia |
Visita visual |
|
Examen de consciència. Exercitia spiritualia...
Biblioteca Històrica de la Universitat de València
|
|
Des de la seua fundació l’any
1540, la Companyia de Jesús va mostrar una important vocació docent que es va traduir immediatament en la fundació de
centres educatius, de primer per a la formació dels seus membres, i després
per a la joventut laica. El sistema docent de la Companyia, recollit
minuciosament en un manual organitzatiu, la Ratio Studiorum,
concedeix una gran importància al llibre, el qual ocuparà el centre de
tota l’activitat pedagògica i pastoral dels jesuïtes. Per això, l’estudi
dels continguts de les biblioteques jesuïtes, a partir dels inventaris
realitzats amb motiu de l’expulsió esdevé un document bàsic en el
moment d’acostar-nos a la història d’un orde que va influir
decisivament en el pensament modern en dirigir la seua activitat cap a la
predicació, la direcció espiritual, l’evangelització i, sobretot, l’educació
de la joventut.
En la reglamentació Regulae
praefecti bibliothecae, vigent fins a la supressió de l’orde l’any
1767, es preveien de manera detallada tots els aspectes relacionats amb l’organització
de les biblioteques de la Companyia, les seccions, les obres de referència,
la classificació segons l’ordre de facultats i, fins i tot, l’índex de
llibres prohibits, sense oblidar alguns aspectes pràctics com ara les
condicions d’adquisició, l’ordre, la neteja i el préstec de les obres.
Seguint aquesta estructura per seccions que obeeixen a totes les disciplines
del saber, es va organitzar al seu dia la biblioteca de la primera fundació
jesuïta a Espanya, el Col·legi de Sant Pau de València, ideat en
l’origen com a residència per als novicis de l’orde que es formaven a
la Universitat de València. A la Universitat, precisament, van anar a parar
els seus fons amb l’expulsió dels jesuïtes, i després d’una llarga
pugna amb la diòcesi de València. Amb una part d’aquests fons i uns
altres de procedència diversa, però que formen part també del patrimoni
universitari, s’ha intentat avui reconstruir el que potser va ser
al seu dia una llibreria jesuïta a la Universitat de València.
“És un dels
principals ministeris de la Companyia impartir als homes tots els
ensenyaments concordes amb la nostra institució perquè així es moguen a
coneixement i amor del nostre creador i redemptor”
Ratio
atque Institutio Studiorum Societatis Iesu
Nàpols, 1599,
Tarquinio Longo
L’estreta vinculació de la Companyia de Jesús
amb l’educació es fa palesa ja en la butla de confirmació de l’orde,
expedida per Juli III el 20 de juliol de 1550, en la qual s’esmentaven els
col·legis residencials per als joves novicis que anirien a les universitats
pròximes a completar la seua formació. Fruit de la preocupació del
fundador, Ignasi de Loiola, i dels primers jesuïtes per la renovació i
instrucció dels futurs membres de l’institut, va ser la redacció de les Constitutiones
Societatis Iesu (Roma, 1583), en què es preveien totes les
disposicions de govern i les directrius docents de l’orde. Lletres d’humanitat,
lògica, filosofia natural i moral, metafísica, teologia escolàstica,
Escriptura, concilis, decrets, entre altres, van ser les primeres
facultats exposades. Recollint aquest primer esperit fundacional, naix a València
el Col·legi de Sant Pau, erigit l’any 1549 a instàncies del canonge de
la catedral de València Joan Jeroni Domènech i adreçat a la formació
sacerdotal. L’admissió progressiva d’alumnat extern, que no seguiria la
carrera eclesiàstica, explica la fundació, un segle més tard, del
Seminari de Nobles de Sant Ignasi, també sota la protecció de la Companyia
però adreçat a la instrucció de la joventut laica, que va tenir en la Ratio
Studiorum composta el 1599, durant el generalat de Claudio
Acquaviva, el model pedagògic a seguir. La contribució del filòleg i
historiador jesuïta Joseph de JOUVANCY (1643-1719) va ser decisiva
per conèixer la història de l’orde i la dels seus establiments educatius
en Historiae Societatis Iesu (Roma, 1710), encara que,
sens dubte, una de les seues majors aportacions fou la Ratio discendi
et docendi (París, 1725), nou mètode i guia per als estudis
clàssics imposat en els col·legis jesuïtes per evitar les possibles
desviacions dels models pedagògics originals.
|
|
Meditació sobre l’infern. Exercitia spiritualia...
Biblioteca Històrica de la Universitat de València
|
Bellarmino, Roberto. De ascensione mentis in Deum per scalas rerum creatarum. Colònia, 1626.
Biblioteca de la Universitat de València
|
|
THEOLOGIA
La
controvèrsia
La secció dedicada al saber teològic
contenia els textos bàsics per a la sòlida formació dels futurs jesuïtes:
manuals de teologia dogmàtica i escolàstica, llibres doctrinals,
argumentacions, summes de teòlegs cèlebres, no necessàriament de l’orde,
revisions, compendis, enquiridions i adaptacions d’obres teològiques,
encara que també hi eren freqüents les desviacions del dogma oficial, excursus,
l’apologia adversa, adversus, les controvèrsies i
dissertacions com a mètode per habituar els seus alumnes a les rèpliques i
disputes d’escola. Les obres del teòleg jesuïta Francisco SUÁREZ (1548-1617),
com ara Operis de religione... (Lió, 1630), són freqüents en les llibreries
de l’orde. Creador del moviment espiritual, religiós, canònic i
filosòfic conegut com suarisme, és considerat el màxim
representant de la teologia escolàstica que va nàixer després del Concili
de Trento, i la seua voluminosa producció escrita recorrerà també altres
seccions de les biblioteques de l’orde. La temàtica dels seus llibres és
variada i va des de comentaris a l’obra de Tomàs d’Aquino fins als
intents per conciliar filosofia i cristianisme, disputes entre catòlics i
anglicans o diverses qüestions sobre les relacions entre Església i Estat.
L’obra
Tractatus
de duo essentia et atributis, et visione Dei, cum proaemialibus
(Lió,
1664), del teòleg valencià Maties BORRULL (1615-1689), lector de Teologia Escolàstica i rector del Col·legi
de Sant Pau, qualificador del Sant Ofici, o confessor dels comtes de
Paredes, virreis de València, és un clar exemple dels intents dels teòlegs
de la Companyia durant el segle xvii
per realitzar sistematitzacions i manuals adaptats per facilitar als novicis
l’acostament a la disciplina teològica.
DE
RE MORALI
La
consciència
Les obres al voltant de la doctrina moral jesuïta, els promptuaris,
exemples, instruccions i preceptes necessaris per a la pràctica recta de la
vida cristiana, tant en l’àmbit eclesiàstic com en el civil, des de la
perspectiva de la Companyia de Jesús, es recullen en aquesta secció de la llibreria.
També els textos relacionats amb els casos de consciència, la moral
casuística, el probabilisme, les obres que plasmaven les disputes
doctrinals entre moralistes rígids i laxistes, polèmiques que enfrontaven
els regulars amb els membrs d’altres ordes religiosos. Moralistes jesuïtes
cèlebres van ser, per exemple, el teòleg i filòsof sevillà Juan de CÁRDENAS
(1612-1684), de la Crisis
theologica bipartita: sive disputationes selectae ex morali theologica (Venècia, 1700) del qual, apareguda
per primera vegada a Lió l’any 1680, se’n van fer nombroses edicions, o
Juan TORRES († 1599), autor de Philosophia
moral de Príncipes, para su buena crianza y gobierno, y para personas de
todos estados (Barcelona, 1598), la
seua obra més coneguda, impresa a Burgos, el 1596, en la primera edició.
SACRA
PAGINA
La
Paraula
Aquesta secció contenia les diferents edicions de la Bíblia admeses
oficialment, estudis exegètics dels textos sagrats, comentaris bíblics de
l’Antic i el Nou Testament, sants pares, literatura conciliar, expositors;
en definitiva, tota la producció que servia de base per a l’estudi de la
teologia positiva, basada en la patrística i en les fonts canòniques, i
imprescindible també per dotar de solidesa doctrinària els futurs
predicadors de l’orde. Entre els escripturistes jesuïtes presents a la llibreria
de Sant Pau es troben l’humanista jesuïta, director espiritual i biògraf
de santa Teresa Francisco RIBERA (1537-1591), autor de l’obra In librum
duodecim Prophetarum comentarii... (Colònia, 1599), o l’exegeta
belga, professor de Sagrada Escriptura a Lovaina i Roma Cornelius à
LAPIDE (1567-1637), artífex
de Commentaria in Acta Apostolorum, Epistolas canonicas... (Anvers, 1672) comentarista de quasi
tots els llibres del cànon catòlic amb nombroses edicions.
ORATORIA
SACRA
La
predicació i l’oració
La important labor missionera que va exercir la
Companyia de Jesús des de la seua fundació va trobar en la predicació el
mitjà essencial d’instrucció religiosa del poble, el mitjà d’apostolat
aconsellat per Trento i l’única manera de fer accessible la Sagrada
Escriptura. Per això, la secció dedicada a aquesta destresa esdevindrà
una de les millor dotades a les llibreries de l’orde. Els exemples
i manuals pràctics per al coneixement i l’exercici de l’oratòria
sagrada, la pedagogia de la trona, sermons pastorals, doctrinals, apologètics,
els catecismes per a l’ensenyament de la doctrina i l’evangelització
s’afegeixen ací a les prèdiques espirituals d’ascètica i mística,
d’oració, meditació i perfecció religiosa, presidits per les
innumerables edicions i comentaris dels Exercicis espirituals del
fundador de la Companyia. Els Exercitia spiritualia S. P. Ignatii Loiolae
(Anvers, 1676), d’Ignasi de LOIOLA, van exercir una influència
extraordinària en l’espiritualitat i l’ascètica cristianes. La
solidesa de la seua estructura basada en una sèrie de regles i consells de
gran valor psicològic i, alhora, l’experiència humana, l’afany de
perfecció individual o l’oració metòdica van convertir l’obra en
element essencial de les missions apostòliques jesuïtes. També l’experiència
missionera i catequètica del predicador jesuïta Pedro Antonio
CALATAYUD, propagador a Espanya de la devoció al Cor de Jesús, el va
portar a publicar Opúsculos y doctrinas prácticas... (Logronyo,
1754), punt de partida de la reforma d’aquesta disciplina en l’orde jesuïta
iniciada en el segle xviii i
reflex de la pèrdua d’influència dels regulars en els moments previs a
l’expulsió.
LITURGIA
Les
cerimònies
Aquesta secció estava constituïda per tots els textos oficials i
compendis per a les cerimònies eclesiàstiques i ritus sagrats de l’Església,
des de les celebracions eucarístiques fins a l’administració dels
sagraments, les benediccions i tots aquells rituals emanats del Concili de
Trento en què calia instruir els novicis.
Hi trobem preferentment llibres litúrgics, això és, missals,
pontificals, rituals, breviaris, oficis, llibres de cants, de cor, salms,
etc.
El perfeccionamient de la
litúrgia romana durant el papat d’Innocenci VIII es va imprimir amb el títol
Ritum ecclessiaticorum sive Sacrarum ceremoiarum SS. Romanae Ecclesiae...
(Venècia, 1516). Per la seua part, Pius V va imposar l’obligatori Missale
Romanum: ex Decreto Sacrosanti Concilii Tridentini restitutum... (Venècia,
1648), com a mitjà d’uniformar la litúrgia.
|
|
Ozanam, Dictionaire Mathématique ou Idée générale des mathématiques.
Amsterdam, 1691.
Biblioteca Històrica de la Universitat de València
|
|
PHILOSOPHIA
ET ARTES
La
raó
L’estudi de la filosofia als col·legis de la Companyia preparava
els alumnes per superar el grau de mestre en Arts, coronació dels estudis
secundaris. Les obres i els autors que contenia aquesta secció versaven
sobre aquesta disciplina. Els temes més freqüents eren de filosofia
moral, lògica, ètica, dialèctica, metafísica i fins i tot pedagogia.
En aquesta última s’acullen els actes públics, certàmens, conclusions,
disputes i argumentacions realitzades pels alumnes jesuïtes per a la
consecució dels graus, però també amb la doble funció de servir de
propaganda dels seus centres i d’estímul a l’emulació entre
estudiants. La primacia d’Aristòtil en la filosofia jesuïta
s’evidencia pels nombrosos comentaris i compendis de la seua obra
realitzats per autors de l’orde. És el cas de Francisco SUÁREZ (Metaphysicam
disputationum: in quibus et universa naturalis theologia ordinate traditur
et quaestiones ad omnes duodecim Aristotelis Libros pertinentes... (Colònia,
1698). Ja avançat el segle xviii,
el jesuïta mallorquí Bartomeu POU, professor d’Humanitats a la
Universitat de Cervera i de Filosofia a Calataiud, realitzarà la primera
història de la filosofia publicada a Espanya, Theses
Bilbilizarae: Institutionum historiae philosophicae lib. 12... (Bilbao,
1763), fruit de la seua inquietud per la filosofia moderna i la història
crítica de la filosofia.
AUCTORES
CLASSICI
L’antiguitat
Els autors clàssics, imprescindibles per escometre
els estudis de gramàtica, retòrica, humanitats, eloqüència, erudició,
o el domini del llatí i del grec, constituïen el nucli fonamental d’aquesta
secció. Els manuals per al coneixement dels elements bàsics de la
sintaxi de les llengües clàssiques, els florilegis, sylvae o
selecta d’autors de l’antiguitat, carmina, lèxics, adagis,
diccionaris, vocabularis i parnassos eren fonamentals per a la realització
de les praelationes o comentaris de text, les redaccions i els
exercicis pràctics de composició poètica per part dels alumnes d’escoles
jesuïtes i bàsics en la preparació intel·lectual d’accés a estudis
superiors. Les obres de Marc Tul·li CICERÓ, In epistolas M.
Tulli Ciceronis... (Venècia, 1562) servien per instruir els joves en
les formes més elementals de l’expressió llatina, mentre que una
selecció de Marc Valeri MARCIAL, Epigrammatum libri XIV... (París,
1601), autor considerat polèmic i que es presentava als alumnes expurgat,
per raons de moralitat, s’utilitzava en les etapes de
perfeccionament de la gramàtica i instruïa l’alumne de retòrica en
l’art de la crítica i la sàtira.
HISTORIOGRAPHIA
La
història, els viatges, la geografia...
El coneixement i l’ensenyament de la història, així com la
labor missionera i evangelitzadora de la Companyia de Jesús, es
reflecteixen fidelment en els continguts d’aquesta secció. Des de
manuals d’història sagrada i profana, narracions de viatges, mapes,
obres cartogràfiques, cròniques amb descripcions minucioses, fins a
hagiografies de jesuïtes cèlebres, memorials, flos sanctorum,
cartes annua i catàlegs de professions. Els pedagogs de la
Companyia van començar prompte a elaborar els propis textos per a l’aprenentatge
d’aquestes disciplines. El Compendio de la
historia de España, del
pare Jean-Baptiste DUCHESNE (Madrid, 1764), traduïda pel P. Isla,
va ser durant molts anys manual de referència
per a l’estudi de la història d’Espanya. La geografia, ciència
auxiliar de la història als col·legis jesuïtes, esdevé en el segle xviii
una matèria enciclopèdica i descriptiva. L’obra del missioner jesuïta
valencià Josep GUMILLA El Orinoco ilustrado. Historia natural, civil, y geográfica
de este gran río, y de sus caudalosas vertientes (Madrid,
1745) en va ser un clar exemple. Redactada gràcies a l’interès de la
duquessa de Gandia per conèixer totes les notícies de la regió de
l’Orinoco, constitueix l’estudi més complet de la història natural
de la terra evangelitzada.
SCIENTIA RERUM
Els grans descobriments
La
vinculació de les institucions docents jesuïtes a la investigació i el
progrés de les disciplines científiques, i a la formació de figures en
el camp de la ciència moderna, expliquen les importants dotacions
bibliogràfiques de què disposaven les seues llibreries. Eren freqüents
en aquesta secció els manuals de medicina i cirurgia i, fins i tot,
veterinària, astronomia, cosmologia, química, física, alquímia, botànica
o zoologia, tot i que la constant en els programes de ciències de l’orde
fou la importància que van reservar a les matemàtiques sobre les altres
matèries de ciència. Les ciències especulatives, l’interès per les
xifres, els angles, les línies o el moviment dels astres, la geometria i
l’astronomia van ocupar un lloc preferent en els currículums, però tal
com es descrivia en les Constitucions, amb un clar objectiu, “...les
arts o ciències naturals disposen els enginys per a la teologia, i
serveixen per a la perfecta cognició i ús d’aquesta, i també per si
ajuden per als fins mateixos [...] en tot buscant sincerament l’honra i
la glòria de Déu nostre Senyor”. La traducció d’Euclides del científic
jesuïta Christoph CLAVIUS, Euclides elementorum (Roma,
1589), esdevingué el manual imprescindible als col·legis de la Companyia
durant el segle xvii. Els
continguts científics jesuïtes estaven dominats pels treballs d’Athanasius
KIRCHER, i un exemple de la seua activitat en aquest camp va ser l’Iter
extaticum coeleste: quo mundi opificium, idest, coelestis expansi... (Herbipoli
[Würzburg], 1671).
|
|
Meditació dels pecats. Exercitia spiritualia...
Biblioteca Històrica de la Universitat de València
|
|
LLIBRES
PROHIBITS
Va
ser comú a totes les biblioteques d’institucions acadèmiques de
l’Europa moderna, des de l’aparició dels primers índexs de llibres
prohibits en el segle xvi,
l’existència de locals separats en què s’albergaven les obres dels
autors que constituïen una amenaça, no sols per a l’ortodòxia catòlica,
sinó també per al poder polític constituït. També a les llibreries
de la Companyia de Jesús es produïa aquesta circumstància. Les llicències
per a la lectura d’aquestes obres es concedien generalment a eclesiàstics
i comunitats religioses amb un objectiu definit: “...permetre a les
persones doctes i pietoses la lectura d’alguns llibres perillosos
per a la fe cristiana, a fi que puguen refutar-los...”.
La
situació a l’armari de llibres prohibits era purament preventiva
i conjuntural, segons el moment i el col·legi de què es tractava. L’expurgatori
intern de la Companyia dividia els autors en “Prohibits”,
“Vitands” i “Conflictius”.
La prevenció
cap a l’obra de Joan Lluís VIVES De Civitate Dei (comentaris
al llibre de sant Agustí) per part de l’orde es relacionava amb les
opinions sobre l’excessiu tradicionalisme i abandó cultural d’alguns
eclesiàstics realitzades per l’humanista. En tota l’obra del teòleg
francès
Jacques
Bénigne BOSSUET (1627-1704)
Histoire des variations des églises
protestantes
(París, 1760) s’evidenciava la
ideologia gal·licana, episcopalista i jansenista, i això va ser determinant
per a la consideració d’autor perillós del bisbe de Meaux. En el títol
de l’erudit alemany Johann Burkhard MENCKE
(1674-1732) De charlataneria
eruditorum declamationes (Amsterdam,
1747) es detallaven amb admiració nombroses obres prohibides en els índexs
vigents del segle xviii. La
presència de l’Encyclopédie, ou Dictionnaire raisonné des sciences,
des arts et des métiers/ par une Societé de gens de lettres; mis en
ordre et publié par M. Diderot ... par M. D'Alembert ...; Tome Premier
(París, 1751), símbol del racionalisme deista del segle il·lustrat,
quedava justificada ja que “...no pot donar-se llicència perquè
l’Enciclopèdia circule lliurement, encara que sí perquè es
tinga en llibreria secreta on es puga menysprear allò abominable i xuclar-ne
la vasta erudició en totes les matèries...”, com declarava el censor
fra Joseph Alonso de Pineda.
La crítica paròdica dels sermons barrocs realitzada pel jesuïta José
Francisco de ISLA (1703-1781) en Historia del famoso predicador
Fray Gerundio de Campazas, alias Zotes (Madrid, 1758) va ser prohibida
el 1760. La seua sàtira de la predicació del xvii
no fou ben acollida entre els qui desitjaven una profunda reforma d’aquesta
disciplina. |
| |
|
|
