Recinte d'Idees - Damià Díaz

Recinte d'Idees - Damià Díaz

Del 30 de març al 30 de maig de 2004

Capella de la Sapiència - La Nau

Visita visual

Dimensions, per Aramis López.

La lluita per atrapar, emular, desafiar i dominar les quatre dimensions són tasques que s’imposen a l’intent de mostrar la realitat a través de la reflexió artística.

Tres dimensions delimiten allò físic, allò material, la carn, el món, allò perible, l’espai que ens conté. Les mides d’un cos s’expressen en centímetres, polzades o peus cúbics, és a dir, de manera numèrica, i en descriuen els contorns, la pell, allò que es troba en relació amb el món exterior, que és material, que reconeixem i pel qual ens reconeixen. Però cal la quarta dimensió, el temps, per nomenar l’ànima.

En art, les mancances no impedeixen que el resultad busque amb encert la veritat. En pintura, la representació no disposa més que de dues dimensions, però en la recerca de les dimensions impossibles es van crear artificis fonamentals per al desenvolupament del llenguatge artístic. Representar el mateix personatge moltes vegades en diferents accions era un intent d’emular el moviment, al capdavall, el pas del temps. L’espectador comprenia sense dificultat l’estratagema i interpretava l’escena completant allò que no hi apareixia amb la pròpia experiència personal i amb els seus coneixements. Això comportava, a més d’una economia de significants, que l’individu, davant de l’obra, incloïa la seua vivència personal, un component emocional que facilitava la interrelació amb l’obra d’art.

El desenvolupament de les tècniques de composició, l’ús de les perspectives, el color i les seues tonalitats, les ombres, doten la pintura, tancada en el pla, de la sensació volumètrica. No hi ha engany, sinó mecanismes que permeten mostrar el món sobre una superfície, un món físic i un món transcendent, el món de la carn i el de les idees.

Damià Díaz ha buscat des de les seues primeres obres l’aprenentatge de les tècniques per dotar la seua pintura de les quatre dimensions. Busca el volum i el moviment de forma innata, com inscrit en el seu codi genètic, de manera vegetativa i autònoma, i involuntària en un principi. L’artista s’inicia en la pintura amb una mancança intuïda. Els traços expressionistes, el tractament sofisticat del color i el traçat d’una línia indefinida entre l’abstracció i la figuració són les eines elegides per construir el seu llenguatge, la seua manera de mostrar allò que busca larvat al seu interior.

El temps li va desvetlant els seus horitzons, descobreix les seues inquietuds i desmunta la seua pintura. Canvia, necessita el trànsit, i inicia una fugida, es reformula. Modifica els suports, els pigments, les formes, les representacions, les tècniques, els materials i els seus pensaments. I en el camí descobreix que hi ha noves possibilitats.

L’obra d’art és el resultat d’haver estat en perill, d’una experiència duta a les últimes conseqüències, com ens ensenya Rilke. Damià Díaz es planteja que el procés no ha d’incloure únicament l’artista. Decideix moure l’espectador. Canvia la seua posició físicament davant la pintura. Decideix fer la seua obra allamaniera de la instal·lació, busca en allò que mira un nou punt de vista, el mateix moviment de l’espectador és transferit a l’obra. El suport de la pintura passa a ser transparent, de manera que el pas de la llum i les seues ombres siguen un element més de la peça. Les empremtes de la pintura en terra, en el mateix públic, són parts essencials en les seues obres i en la seua recerca de totes les dimensions.

En Recinte d’ideas combina tots els processos agafats de l’escultura i la pintura per crear un híbrid. Fabrica un llenç tridimensional, quasi escultòric, sobre el qual pinta la seua reflexió sobre el lloc de les idees. Emmagatzemades en caps, les idees es mouen, canvien, s’apassionen, pateixen metamorfosis de color, intenten una fugida. Potser és un nou repte per a l’artista el fet de mirar el futur amb les seues idees fora de si mateix, exposades al capritx dels altres, a la tirania dels altres.

Els esbossos preparatoris de la peça són altament aclaridors; un d’aquests, el més elaborat, mostra un cap de baró, profusament descrita, amb el rostre a l’esquerra de l’espectador, com en quasi tots els esbossos, un rostre al qual se li sostrau l’element d’unió entre l’interior i l’exterior: els ulls. És aquest un intent perquè el món de les idees interiors no s’escape, una necessitat d’autisme, una imposició de la reflexió pròpia, la recreació de l’hermetisme. És la necessitat de trobar en un mateix el camí cap al món. L’imperatiu més cert de la vida, el pas del temps, el nostre camí cap a la nostra fi, comuna a tots, capturat en una imatge hieràtica, difícil, dolorosa, cega i muda, sorda, les orelles han estat tapades.

Les peces centrals, els grans caps, que participen de la doble condició de continents i continguts, tenen la continuació en una sèrie de petites peces, no menys interessants, d’objectes tridimensionals, superposats i repetitius que, col·locats inundant l’espai, busquen una conversa interessada amb l’entorn.

També han donat com a resultat peces bidimensionals que, situades com un conjunt, aconsegueixen dominar el volum i el temps. Són rostres opacs, impenetrables i que miren cap a l’esquerra de l’espectador, cal preguntar-se si en referència al passat.

El treball i el camí de l’artista s’estanquen en autocomplaences, assumeixen el risc de la invenció i la dialèctica que Damià Díaz estableix entre el mitjà, la forma i el mètode i donen bells resultats, tant per a l’emissor com per al receptor del missatge murmurat.