Rodalies. Fotografies de José Mª i José Vte. Penalba

Niños del barrio de Nazaret. 01.09.1975

Rodalies

Fotografies de José Mª i José Vte. Penalba

Del 23 de novembre de 2004 al 9 de gener de 2005

Sala Thesaurus - La Nau

Visita visual

Mes imatges

Ofrenda de flores a la Virgen durante las fiestas falleras. Marzo de 1955

Viçent Andrés Estellés recita sus versos en el teatro Principal. 19.12.1972

Escrivia Marc Bloch en Apologie pour l’histoire ou métier d’historien que la incomprensió del present naix fatalment de la ignorància del passat, però que tampoc es pot comprendre el passat sense saber res del present.1 Afortunadament, la fotografia se’ns presenta com un pont màgic entre temps estranys que contribueix tant a la comprensió del món pretèrit com del món actual. Encara més, sabent com sostenia Bloch que el temps històric és una realitat concreta i vivent, lliurada a la irreversibilitat del seu impuls, i que és també el plasma on se submergeixen els fenòmens i el lloc de la seua intel·ligibilitat, podem descobrir en la fotografia la pulsió d’un viatge particular en el temps. Un singular i apassionat trajecte que té com a missió recollir els fragments dispersos de la memòria per copsar així el sentit del temps de la història i lligar-lo emocionalment als nostres significats més existencials.

1 Bloch, M. (1949): Apologie pour l’histoire ou métier d’historien, París, Armand Colin; publicat en català com a Apologia de la història, Barcelona, Empúries, 1984.

Riada del Túria. Distrito marítimo. Octubre de 1957

Nevada. Av. del Oeste esquina a la calle del Hospital. Enero de 1960

En la boira inestable del passat, les impressions fotogràfiques aconsegueixen l’efecte de crear zones nítides, visibles tant al fred escrutini de la ciència com a la mirada nostàlgica, l’acció estètica o l’impuls sentimental. Potser per això la fotografia, filla predilecta d’una modernitat sempre obsedida amb el seu passat, es perfila amb un doble vessant. D’una banda, mostra un costat instrumental, on la fotografia apareix, sobretot, com a testimoni gràfic, font de dades, procediment tècnic, instrument periodístic i, essencialment, com a document de coneixement en mans de la ciència social. D’una altra banda, però, la fotografia ofereix un costat expressiu, càlid, on aflora l’evocació i el record, l’emoció i el sentiment, el subjectivisme d’un objectiu que es lliura a la creació artística més que a la recreació tècnica del temps fugit. Així doncs, com a creació estètica i com a recreació històrica, com a art i com a tècnica, la fotografia acompleix una doble funció social, clarament visible en la sèrie d’imatges que tant José María Penalba com José Vicente Penalba ens ofereixen del darrer mig segle valencià.

Plantá de la falla de la plaza del Ayuntamiento. La cara de Palas Atenea es arrastrada por un turismo en medio del tráfico matutino. 13.03.1974

Camas del Hospital La Fe se alinean en la parte delantera de Ciudad Sanitaria para recibir a los heridos de la tragedia del Camping Los Alfaques. 11.07.1978

Sense entrar en valoracions estètiques dels moments captats per la càmera dels Penalba, sí que hem de descobrir en ells els perfils d’una fotografia en clau documental i existencial. Com a fixador sociològic, condensador històric i espill antropològic on mirar-nos a distància, la fotografia expressa la funció de la imatge en l’estudi de les problemàtiques socials i en la seua capacitat transformadora, una funció a través de la qual podem conèixer, descriure, denunciar, expressar, difondre i qüestionar tot allò que ens commou de la realitat que ens envolta. En l’acte de fotografiar, que expressa a la perfecció la col·lecció d’instantànies dels Penalba, convergeixen les nostres experiències, la nostra història, les nostres concepcions, interessos, gustos, valors, sabers i creences, producte en última instància del nostre pas per la vida i del nostre esdevenir social. L’impuls que duu a disparar l’obturador, així com allò que determina la selecció d’una o altra imatge, no és aliè a la nostra subjectivitat, a la nostra forma d’entendre allò que observem i retratem. Com tampoc ho és a la mirada de l’espectador, confrontat amb les propostes provocadores del fotògraf en la seua interrogació del món.

Velada a las puertas de la universidad en la calle de La Nave para obtener una plaza. 08.07.1975

Accidente de tren en Vallada. 20.06.1980

En atrapar els fragments congelats de temps on es condensen els trets de cada època, la fotografia opera com a font fèrtil d’experiències capturades, estímul per a la presa de consciència i recuperador d’emocions llunyanes. Viatjant així en el temps recordem, és a dir, duem al cor sensacions colpidores (dolor, por, plaer, sorpresa), alhora que ens inunda el fulgor inquietant de la malenconia o se’ns aviva en la ment la guspira del deler pel coneixement. Per això, els quaranta-dos anys de València sintetitzats per l’objectiu fotogràfic dels Penalba ens dibuixen la transcendental metamorfosi d’una urbs mediterrània, que en aquest lapse de temps passa de ser una ciutat provinciana ancorada en la grisa autarquia de postguerra a esdevenir una metròpolis abocada al vertigen de la modernitat avançada. I això no sols li ocorre a la ciutat expandida i vessada sobre el seu hinterland agrari, sinó també a aquest mateix territori, dramàticament tenallat entre les inclemències de la mare natura i l’acció perversa de la civilització industrial.

Alfons Cucó, Antonio García Miralles, Ricard Pérez Casado, Felipe González, Joan Lerma y Felip Guardiola, paseando por delante del Ayuntamiento. 16.01.1980

Estación de Alzira tras la rotura de la presa de Tous. 23.10.1982

La sèrie d’imatges seleccionades, la majoria en blanc i negre, ens descriuen la decadència d’una societat quasi premoderna, on els paisatges, les persones i els artefactes semblen deslliurar-se definitivament de la pell de la tradició per enfundar-se un nou embolcall, el de la València desarrollista, que ix com pot de la nit franquista i s’endinsa a través d’una convulsa transició en l’era tecnològica i global. En aquesta singular travessia la càmera de José María Penalba narra els anys que des de la gran riuada de 1957 condueixen a la València dels “feliços” seixanta. Per contrast, l’objectiu de José Vicente Penalba destaca l’adveniment d’una València socialment fracturada, inundada pel fang de les identitats en disputa, però que anys després es transforma en una ciutat accelerada i canviant, captiva entre la conservació problemàtica de la seua herència i l’aposta arriscada pel segle xxi. Al remat, el conjunt d’aquesta mostra essencial del patrimoni fotogràfic valencià palesa l’autèntic patrimoni sentimental dels valencians i valencianes, els quals potser ara contemplen aquestes variades instantànies amb una barreja de desencant i estupefacció.

Retirada de la estatua del General Franco. 09.09.1983

Primer trasplante de corazón en Valencia, Ciudad Sanitaria La Fe. Un integrante del equipo medico traslada el corazón enfermo después de extraerlo del paciente. 16.01.1987

Les quasi 150 fotografies que componen la mostra es poden agrupar en cinc grans àrees temàtiques, cadascuna de les quals, al seu torn, té una lògica cronològica que testimonia les mudances històriques d’allò social. Una primera gran àrea es refereix a l’urbanisme i al paisatge, on la ciutat i els territoris adjacents apareixen com els contenidors vius de la vida humana, escenaris i suports de la història econòmica i social. En segon lloc es dibuixa l’àrea multiforme del temps d’oci, de la festa, de l’art, de l’esport i del lleure, terreny privilegiat dels esdeveniments de la història cultural. Un tercer camp és el dels afers de la política, el de la Història en majúscula que condiciona les experiències dels ciutadans. Tant, almenys, com les catàstrofes i els successos de tota mena que, en quart lloc, tracen els trets de la història natural i humana, on conflueixen l’atzar sinistre, els elements físics i les passions desfermades. Finalment, una quinta àrea apareix conformada per les imatges d’aquells personatges que evoquen la microhistòria dels pobles, barris i comunitats, l’experiència quotidiana on caben l’abandó i l’esperança, l’antigor i la novetat, les personalitats i les despersonalitzacions. Totes juntes, les cinc àrees esmentades componen el mosaic complex d’una València sacsejada, bandejada i saquejada pels vents borrascosos de la contemporaneïtat.

Cicciolina visita la falla de Na Jordana. 18.03.1988

Pedro Almodóvar en la calle de Santa Eulalia. 13.04.1988

Text extret  del article  “Els fragments de la memòria, o la fotografia com a viatge en el temps”, de Gil-Manuel Hernàndez i Martí   publicat al catàleg d’aquesta exposició Rodalies. Fotografies de José Mª i José Vte. Penalba, Universitat de València, 2004.

Reyerta en el jardín del río Túria. 05.01.1999

La alcaldesa  Rita Barberá visita los talleres falleros. 04.03.1999