|
Sebastião Salgado i el seu compromís amb els oprimits
Va nàixer el 1944 a Aimores (Minas Gerais, Brasil). Va
estudiar Ciències Econòmiques al Brasil (1964–1967) i va
obtenir la llicenciatura el 1968 per la Universitat de
São Paulo i la Vanderbilt University (EUA). El 1971 va
acabar el doctorat en Economia per la Universitat de
París i va treballar com a economista per a
l’Organització Internacional del Cafè fins al 1973.
Després de demanar prestada la càmera fotogràfica a la
seua esposa Lelia en un viatge a Àfrica (1973), va
decidir passar-se a la fotografia. Avui, Sebastião
Salgado és un fotògraf de renom internacional que forma
part del corrent de fotografia compromesa: «Una persona
fotografia amb tota la seua ideologia».
Institucions d’arreu del món li han concedit els
principals premis fotogràfics i reconeixements pels seus
èxits. Com a fotògraf ha pogut estrènyer el contacte amb
gent de tot el món. Creu que el seu treball gira entorn
del contacte personal. «El fotògraf no és qui fa la
fotografia», comentava, «la imatge és millor o pitjor
segons la relació que un tinga amb les persones que
retrata».
Entre el 1977 i el 1984 va vagar per l’Amèrica Llatina,
caminant fins a remots pobles de muntanya amb la
intenció d’aconseguir imatges per al seu llibre i
exposició Altres Amèriques (1986), que és una
exploració contemplativa de les societats camperoles i
de la resistència cultural dels amerindis i els seus
descendents a Mèxic i al Brasil.
A mitjan anys vuitanta va col·laborar durant quinze
mesos amb l’ONG francesa Metges sense Fronteres a la
regió africana del Sahel, afectada per una gran sequera.
Va crear Sahel: el final del camí (1986), un document
sobre la dignitat i la resistència del poble sotmès al
major patiment.
Del 1986 al 1992 es va centrar en Treballadors (1993),
un documental fotografiat a vint-i-sis països sobre el
final de la mà d’obra massiva. Després de Terra: la
lluita dels sense terra (1997), un documental sobre els
qui lluiten per reclamar la seua terra al Brasil, va
publicar Migracions i xiquets (2000), sobre les dures
condicions de vida dels desplaçats, refugiats i
emigrants de quaranta-un països.
L’obra de Salgado, bé que confinada pels mecanismes de
la càmera, va ser creada no tant per commemorar i
domesticar l’arbitrarietat d’un instant i les seues
manifestacions materials com per ordenar-ne l’eternitat,
l’evanescent profunditat i per ubicar una presència
mítica i entreviada.
Aquest aspecte del seu plantejament és una cosa que
comparteix amb altres llatinoamericans motivats per
l’anomenat «realisme màgic». De la mateixa manera, tot i
que reconeix la importància singular de l’individu a les
seues imatges, també esbossa amb rapidesa la seua
relació amb l’universal. «Tots som el mateix poble...
Tots som el mateix home, probablement», afirmava. Ací
vam trobar, atrapada en la seua representació del moment
–ja siguen camperols llatinoamericans, la fam a Àfrica o
el seu projecte sobre obrers de tot el món– una lírica
ressonant, un cert sentit èpic, un paisatge que és un
símbol en ell mateix.
Aquest execonomista apel·la a un sentit poètic de les
lluites tan profund, que en les seues grans fotografies
malenconioses les forces de la llum i la foscor, de la
vida i la mort, s’apleguen en escenes que, sense deixar
de respectar els fets presents en cada situació,
intenten recrear, mitjançant una metàfora visual, el que
veu com a drama humà essencial; en altres paraules: fer
visible l’invisible. |
