Accedir a la pàgina principal de la UniversitatImatge decorativa
Vicerectorat de Cultura

La Lluita del Moviment dels Sense Terra (MST). Fotografies de Sebastiao Salgado

La Lluita del Moviment dels Sense Terra (MST)

Fotografies de Sebastiao Salgado

Sala Oberta - La Nau

Abril - Maig 2002

LA LLUITA DELS CAMPEROLS SENSE TERRA DEL BRASIL

•   Dels160 milions de brasilers, l’1% té el 53,1% de la riquesa.

•   70% de la força de treball guanya menys de tres salaris mínims (fixat en prop de 12.000 pessetes/mes).

•   46 grans grups econòmics controlen 22 milions d’hectàrees de terra (la meitat d’Espanya).

•   Un 1% de la població és propietària del 46% de la terra, i més de 80% d’elles són improductives.

•   El 10% és propietària del 79% de la terra.

•   Un 53% de la població és propietària del 3% de la terra. 

QUÈ ÉS EL MOVIMENT DELS SENSE TERRA (MST)

L’MST és un moviment social que reuneix milers de treballadors rurals que lluiten per la reforma agrària. És un moviment autònom sense vinculació política partidària o religiosa. L’MST és un moviment sindical (perquè lluita per la terra per resoldre el problema econòmic de les famílies), popular (perquè és ampli, hi participen diferents categories i lluita per reivindicacions populars, especialment als assentaments) i polític (no en el sentit partidari, sinó perquè vol contribuir als canvis socials).

L’MST té tres grans objectius: la terra, la reforma agrària i una societat més justa. Aquesta lluita es du a terme mitjançant l’ocupació de latifundis improductius.

El 17 d’Abril de 1996, a El Dorado dos Carajás, 151 policies disparen contra treballadors rurals sense terra i hi deixen 19 morts i 69 ferits. El dolor es transforma en indignació, i el record d’aquest nefast moment es converteix en símbol de la lluita del poble brasiler per la seua dignitat i en el dia internacional de la lluita camperola.

L’MST ha aconseguit moltes conquestes. La primera va ser constituir-se en un moviment que, a poc a poc, ha anat adquirint caràcter nacional, s’ha transformat en referència obligatòria en la lluita per la reforma agrària i és reconegut pel govern com l’interlocutor representatiu de les reivindicacions dels treballadors rurals sense terra del país. Les seues victòries principals han estat: els assentaments, els crèdits, la cooperació agrícola, les escoles de l’MST. 

ELS COMITÈS DE SUPORT A L'MST A ESPANYA

Hi ha comitès a diverses parts d’Espanya, són independents i sense finalitat lucrativa.  Són formats per persones que viuen a Espanya, s’identifiquen amb les lluites realitzades per l’MST al Brasil i creuen en la possibilitat d’actuar de forma solidària, realitzant activitats de divulgació i d’informació sobre la qüestió de la terra al Brasil i donant suport a les activitats de l’MST.

Sebastião Salgado i el seu compromís amb els oprimits

Va nàixer el 1944 a Aimores (Minas Gerais, Brasil). Va estudiar Ciències Econòmiques al Brasil (1964–1967) i va obtenir la llicenciatura el 1968 per la Universitat de São Paulo i la Vanderbilt University (EUA). El 1971 va acabar el doctorat en Economia per la Universitat de París i va treballar com a economista per a l’Organització Internacional del Cafè fins al 1973. Després de demanar prestada la càmera fotogràfica a la seua esposa Lelia en un viatge a Àfrica (1973), va decidir passar-se a la fotografia. Avui, Sebastião Salgado és un fotògraf de renom internacional que forma part del corrent de fotografia compromesa: «Una persona fotografia amb tota la seua ideologia».

Institucions d’arreu del món li han concedit els principals premis fotogràfics i reconeixements pels seus èxits. Com a fotògraf ha pogut estrènyer el contacte amb gent de tot el món.  Creu que el seu treball gira entorn del contacte personal. «El fotògraf no és qui fa la fotografia», comentava, «la imatge és millor o pitjor segons la relació que un tinga amb les persones que retrata».

Entre el 1977 i el 1984 va vagar per l’Amèrica Llatina, caminant fins a remots pobles de muntanya amb la intenció d’aconseguir imatges per al seu llibre i exposició Altres Amèriques  (1986), que és una exploració contemplativa de les societats camperoles i de la resistència cultural dels amerindis i els seus descendents a Mèxic i al Brasil.

A mitjan anys vuitanta va col·laborar durant quinze mesos amb l’ONG francesa Metges sense Fronteres a la regió africana del Sahel, afectada per una gran sequera. Va crear Sahel: el final del camí (1986), un document sobre la dignitat i la resistència del poble sotmès al major patiment.

Del 1986 al 1992 es va centrar en Treballadors (1993), un documental fotografiat a vint-i-sis països sobre el final de la mà d’obra massiva. Després de Terra: la lluita dels sense terra (1997), un documental sobre els qui lluiten per reclamar la seua terra al Brasil, va publicar Migracions i xiquets (2000), sobre les dures condicions de vida dels desplaçats, refugiats i emigrants de quaranta-un països.

L’obra de Salgado, bé que confinada pels mecanismes de la càmera, va ser creada no tant per commemorar i domesticar l’arbitrarietat d’un instant i les seues manifestacions materials com per ordenar-ne l’eternitat, l’evanescent profunditat i per ubicar una presència mítica i entreviada.

Aquest aspecte del seu plantejament és una cosa que comparteix amb altres llatinoamericans motivats per l’anomenat «realisme màgic». De la mateixa manera, tot i que reconeix la importància singular de l’individu a les seues imatges, també esbossa amb rapidesa la seua relació amb l’universal. «Tots som el mateix poble... Tots som el mateix home, probablement», afirmava. Ací vam trobar, atrapada en la seua representació del moment –ja siguen camperols llatinoamericans, la fam a Àfrica o el seu projecte sobre obrers de tot el món– una lírica ressonant, un cert sentit èpic, un paisatge que és un símbol en ell mateix.

Aquest execonomista apel·la a un sentit poètic de les lluites tan profund, que en les seues grans fotografies malenconioses les forces de la llum i la foscor, de la vida i la mort, s’apleguen en escenes que, sense deixar de respectar els fets presents en cada situació, intenten recrear, mitjançant una metàfora visual, el que veu com a drama humà essencial; en altres paraules: fer visible l’invisible.

 


Més informació: cultura@uv.es