Sapientia Ædificavit. Una
Biografia de l'Estudi General de la Universitat de València
|
SAPIENTIA
ÆDIFICAVIT
Una
Biografia de l'Estudi General de la Universitat de
València
La Nau. Octubre - Desembre 1999
|
|
|
|
 |
|
|
|
|
|
|
|
|
CONSTRUINT UNA CASA PER A LA SAVIESA |
|
Detall del plànol
de València de Vicent Tosca, 1738 |
|
El Consell Municipal
de València no emprengué la construcció d'un edifici
de nova planta per a l'Estudi General, sinó que es va limitar a
regularitzar i ennoblir unes construccions preexistents que havia adquirit:
una casa i horts comprats l'1 d'abril de 1493 a Isabel Saranyó que
donaran als actuals carrers de la Nau, de la Universitat i de Salvà,
l'entrada principal de la qual es trobava davant d'una placeta. Per adaptar
aquest edifici, es va requerir Pere Compte, amb l'ajuda de "mestre Martí
obrer de vila".
Una nova fase de la construcció comença amb
el contracte subscrit amb Pere Compte i Pere Bèrnia el 16 d'agost de
1498 pel Consell General de la ciutat, el qual havia formalitzat
l'antevigília la voluntat de "refer la casa d'estudis" i dotar
l'Estudi General d'unes "Constitucions" o estatuts. Les obres es van
ajustar a un projecte de reforma i ampliació d'allò que ja hi ha,
expressat amb un detall minunciós en el document. Al maig de 1499,
l'arquebisbe beneeix i inaugura la seu de l'Estudi General, i els anys
següents, mentre prossegueixen les obres, els jurats compren cases per
ampliar el solar.
L'arquitecte Pere Compte, durant les dues darreres
dècades del segle XV i fins a la seua mort el 1505, va intervenir en les
construccions més notables de la ciutat de València: Llotja, Catedral,
Generalitat, ampliació de la Seu, etc. Pere Bèrnia, "obrer de la vila", rep el
títol de "mestre de la ciutat", cosa que es justifica per la seua tasca al
capdavant de diverses obres municipals als portals de la muralla nova, l'almodí
i altres treballs de canlització d'aigua.
L'edifici de l'Estudi General concentrava les sales
principals, amb accés des d'un corredor amb barana, al voltant d'un pati
central, porticat al pis alt, el "pati de les naies", amb el "corral": un petit
pati de servei al darrere. Algunes parts eren de pedra picada, com ara l'arc de
la porta, semblant al de les cases nobles de l'època, i cinc arcades de la
planta baixa. És possible que l'escala principal s'adossés a un dels flancs del
pati i fos també de pedra picada. Però la seu de la Universitat de València ha
patit tantes vissicituds al llarg de la seua història que no poden
identificar-se amb certesa les restes d'aquella construcció primitiva, tret
potser del que es mostra de les excavacions a la planta baixa de la biblioteca.
 |
|
|
|
El Teatre: "SUNTUÓS ESTADI DE MINERVA"
|
|
Detall superior de la
capella de la Sapiència
|
|
El desenvolupament constructiu
més important del segle XVII és la nova porta principal de
la Universitat que havia de substituir la primitiva, situada als peus de
la capella, a la plaça del Patriarca, i que “confrontaba con el
orno que sale al patio de dentro“ (Orellana).
L’arquebisbe Joan de Ribera
va obtenir del Consell municipal que s’havia de llevar per sempre i s’havia
de tapiar amb maó i morter, i sufragà la construcció
de la nova porta, que donava al carrer de la Universitat, la qual “se tuvo
por única puerta principal, la qual tiene sobre su portada un escudo
grande de piedra con las armas de la Ciudad“. Aquesta porta va servir durant
el segle XVIII d’accés a la Reial Acadèmia de Sant Carles,
instal·lada llavors en aquest sector de l’edifici. Quan aquesta
es va traslladar es va endur l’escut, avui encastat sobre la porta pincipal
del Museu de Belles Arts de Sant Pius V.
L’erecció dels col·legis
majors va contribuir a crear l’ambient universitari de la barriada. El
de la Presentació en fou el primer, dotat per l’arquebisbe Tomàs
de Villanueva l’any 1550 per afavorir deu pobres que aspirassen a ser
sacerdots.
També per a teòlegs n’hi hagué dos de patronatge particular;
el de l’Assumpció o de Na Monforta (1561), i el de la Purificació
o de Rodríguez (1572). El millor dotat de tots fou el del Corpus Christi, creat el 1594 per Joan de Ribera. Felip II va manar erigir el
1563 el de Sant Jordi, per a religiosos de l’orde de Montesa, i el doctor
Melcior de Villena el dels Sants Reis (1643), per a estudiants de teologia
i medicina.
A principi del segle
XVIII, l’afany d’embellir l’edifici i d’augmentar el prestigi de la institució
portà a la realització de millores importants: casa rectoral,
teatre acadèmic i capella, contemporànies de la Memoria
histórica de la fundación y progresos de la insigne Universidad
de Valencia (1730), publicada pel rector Francesc Ortí, primer
historiador de la nostra universitat, i de les noves Constitucions de 1733.
El teatre acadèmic, marc
de les reunions del Claustre i de solemnes debats, va ser regularitzat
i ampliat amb l’adquisició d’uns horts contigus a Ferran Bonavida,
segons el projecte de Felip Rubio de 1733 que el va dotar d’una doble entrada
des del pati rectoral. La seua grandiosa volta enrajolada, reforçada
amb una arcada sostinguda per potents estreps, va ser decorada amb motllures
pintades amb artifici; les parets van ser revestides amb retrats i inscripcions
de personatges il·lustres.
La capella, engrandida i reedificada en
estil classicista per Miquel Martínez va provocar l’entusiasme del cronista
Esclapés, que escriu: “concluida en el día 15 de Octubre de 1737, es una
preciosa perla y abrigando en su altar a la Soberana Aurora de la Sapiencia,
la constituye más majestuosa y excelente”. (Resumen histórico de la fundación
y antiguedad de Valencia, 1738.)
|
|
|
|
CONSTRUIR SENSE FALTAR AL DECÒRUM CONVENIENT
|
|
Pérez i Baier
|
|
El desenvolupament constructiu
més important del segle XVII és la nova porta principal de
la Universitat que havia de substituir la primitiva, situada als peus de
la capella, a la plaça del Patriarca, i que “confrontaba con el
orno que sale al patio de dentro“ (Orellana).
L’arquebisbe Joan de Ribera
va obtenir del Consell municipal que s’havia de llevar per sempre i s’havia
de tapiar amb maó i morter, i sufragà la construcció
de la nova porta, que donava al carrer de la Universitat, la qual “se tuvo
por única puerta principal, la qual tiene sobre su portada un escudo
grande de piedra con las armas de la Ciudad“. Aquesta porta va servir durant
el segle XVIII d’accés a la Reial Acadèmia de Sant Carles,
instal·lada llavors en aquest sector de l’edifici. Quan aquesta
es va traslladar es va endur l’escut, avui encastat sobre la porta pincipal
del Museu de Belles Arts de Sant Pius V.
L’erecció dels col·legis
majors va contribuir a crear l’ambient universitari de la barriada. El
de la Presentació en fou el primer, dotat per l’arquebisbe Tomàs
de Villanueva l’any 1550 per afavorir deu pobres que aspirassen a ser
sacerdots.
També per a teòlegs n’hi hagué dos de patronatge particular;
el de l’Assumpció o de Na Monforta (1561), i el de la Purificació
o de Rodríguez (1572). El millor dotat de tots fou el del Corpus Christi, creat el 1594 per Joan de Ribera. Felip II va manar erigir el
1563 el de Sant Jordi, per a religiosos de l’orde de Montesa, i el doctor
Melcior de Villena el dels Sants Reis (1643), per a estudiants de teologia
i medicina.
A principi del segle XVIII,
l’afany d’embellir l’edifici i d’augmentar el prestigi de la institució
portà a la realització de millores importants: casa rectoral,
teatre acadèmic i capella, contemporànies de la Memoria
histórica de la fundación y progresos de la insigne Universidad
de Valencia (1730), publicada pel rector Francesc Ortí, primer
historiador de la nostra universitat, i de les noves Constitucions de 1733.
El teatre acadèmic, marc
de les reunions del Claustre i de solemnes debats, va ser regularitzat
i ampliat amb l’adquisició d’uns horts contigus a Ferran Bonavida,
segons el projecte de Felip Rubio de 1733 que el va dotar d’una doble entrada
des del pati rectoral. La seua grandiosa volta enrajolada, reforçada
amb una arcada sostinguda per potents estreps, va ser decorada amb motllures
pintades amb artifici; les parets van ser revestides amb retrats i inscripcions
de personatges il·lustres.
La capella, engrandida i
reedificada en estil classicista per Miquel Martínez va provocar
l’entusiasme del cronista Esclapés, que escriu: “concluida en el
día 15 de Octubre de 1737, es una preciosa perla y abrigando en
su altar a la Soberana Aurora de la Sapiencia, la constituye más
majestuosa y excelente”. (Resumen histórico de la fundación
y antiguedad de Valencia, 1738.)
|
|
|
|
RECONSTRUIR AMB SIMETRIA,
DONAR UNITAT
|
|
Antoni Martorell
|
|
Les instal·lacions
de la Universitat estaven arruïnades. L’informe de l’arquitecte municipal
Cristòfol Sales, el 1813, reclama reparacions urgents, però
aquestes es demoren.
La reconstrucció començà
per la biblioteca. Tres sales proveïdes de prestatges ornats amb pilastres
i cornises de fusta de pi i de perera i tancaments de tela metàl·lica
realitzades pel fuster Mauro Comín el 1837, van permetre allotjar
tots els llibres de Vicent Blasco, amb els del bibliotecari Domènec
Mascarós, Marià Liñan, Francesc Borrull i altres membres
del Claustre, juntament amb els procedents dels convents suprimits, entre
ells la superba col·lecció de còdexs procedent de
Sant Miquel dels Reis.
Però en el moment
de reconstruir els edificis calia reduir l’anàrquica composició
de l’immoble a criteris de simetria i sintaxi clàssica per la qual
la forma externa fos l’expressió de la realitat interior. Per això,
el Claustre universitari encarregà el 1839 un pla general de l’edifici
a l’acadèmic Timoteo Calvo Ibarra (1799-1879). El 1840 van començar
les obres que havien d’estendre el model de façana presentat per
a la biblioteca per Joaquim Martínez a tot el llenç del carrer
de la Nau amb una portada severa i elegant, lleument sortint al centre. Alhora, i fins al 1842, remodela el pati rectoral a l’estil d’un petit
castell renaixentista. Arcs de mig punt, pàteres, nínxols
amb estucaments i medallons de Bernat Llàcer fan d’ell una al·legoria
dels ensenyaments que en aquells moments s’hi imparteixen, amb la representació
simbòlica de les quatre facultats: Ciències, Medicina, Lletres
i Dret.
Entre 1844 i 1845 es va
emprendre l’obra del pati major: s’hi aixeca un peristil de columnes d’ordre
dòric amb un potent entaulament als costats que donen al teatre
i a l’entrada des del carrer de la Nau.
Teatre acadèmic.
Estudi General. Principi del S.XX
El 1871 la va completar Sebastià
Monleón (1815-1878), que va estar al capdavant de moltes altres
millores com ara la construcció de l’observatori metereològic
(1861), de la sala rectoral (1864) i la reforma del teatre acadèmic,
en el qual va obrir una nova porta, tancà les dues que n’hi havia
i donà a aquesta estança la disposició actual. Obra
seua també, conclosa per Antoni Martorell (1845-1930), fou el Museu
d’Història Natural (1872-1877), amb una interessant teulada envidrada
sobre ganivets de ferro. Martorell, amb l’ajuda de Lluís Ferreres
(1852-1926), va continuar també les obres de les façanes
als carrers de la Universitat i de Salvà per “dar unidad y decoroso
aspecto” a l’edifici, i va alinear alhora aquests carrers, preocupat no
sols pel monument en si mateix, sinó també per l’entorn urbà,
“mejorando notablemente la viabilidad y público ornato de esta parte
central de la población”.
El 1880 es va alçar
al centre del pati l’estàtua de Lluís Vives, de l’escultor
Josep Aixà (1834-1920), fosa amb bronze d’una sola peça per
Vicente Ríos als tallers de La Primitiva Valenciana. El 1902, amb
motiu de les festes del IV centenari de la fundació de la Universitat,
s’hi van col·locar 17 medallons amb bustos en relleu de personatges
vinculats a la història de la institució.
|
|
|
|
LA UNIVERSITAT COM A MONUMENT
|
|
Obres de la façana
de la Universitat que dóna a la plaça del Patriarca |
|
Durant els primers anys
del segle XX, augmenta considerablement el nombre d’estudiants i es posa
de manifest l’escassedat i les múltiples deficiències de
moltes instal·lacions i, per això, es va emprendre la remodelació
d’algunes dependències del casal universitari a fi d’habilitar aules
noves i instal·lar-hi les biblioteques de les facultats de Dret,
Filosofia i Lletres. L’estiu de 1931, sobre plànols de l’arquitecte
Javier Goerlich, que es va ocupar fins a 1965 de les obres d’aquest edifici,
es construeixen els nous laboratoris de la Facultat de Ciències,
sobre la porta principal, entre la Biblioteca General i el Museu d’Història
Natural. Però aquestes i altres millores van ser greument alterades
pel gran incendi de 1932 que va destruir part de l’edifici, amb els nous
laboratoris, l’observatori i el mateix museu.
Entre 1943 i 1944 es va fer
la columnata jònica del segon pis del pati major amb una barana
de balustres i el coronament on es troba el rellotge. De 1948 era l’escalinata
de marbre que donà accés a la biblioteca des del carrer de
la Universitat. El 1954, amb les actuacions urbanístiques dirigides
a ampliar la plaça del Patriarca i l’alineament de la façana
de la Universitat que dóna a aquesta plaça, van ser enderrocades
totes les edificacions adossades al mur lateral de la capella i a l’angle
de l’edifici fins a l’aula magna. Un nou tram de façana completa
llavors el perímetre de l’edifici segons el model utilitzat en la
resta.
També va ser reformat l’exterior de la cúpula de la
capella, que dóna el seu perfil característic a aquesta part
de l’edifici. El 1964 s’hi va afegir la font amb les estàtues d’Octavio
Vicent.
Tot i que el 1968 van ser
traslladades les facultats de Filosofia i Lletres i Dret als nous edificis
dissenyats per l’arquitecte Moreno Barberà al campus de Blasco Ibáñez,
durant els anys 70 el vell edifici continuà suportant el pes excessiu
d’una universitat massificada i les dependències administratives
es van multiplicar: van ocupar qualsevol espai disponible i provocaren
una arquitectura precària i abusiva que contribuí en gran
manera a la degradació de l’edifici.
Una desgraciada reforma afectà
les sales del rectorat i el trasllat el 1974 de la Facultat de Ciències
Econòmiques, últim centre docent que va habitar el primitiu
immoble de l’Estudi General; només es va intentar la recuperació
de dues grans arcades de pedra a la planta baixa de la biblioteca que dóna
al carrer de la Universitat, en un espai que es dedicà a sala d’exposicions
temporals.
Sala de
consulta bibliogràfica. Estudi General
La recuperació de
l’autonomia universitària el 1985 afavoría la recuperació
progressiva de l’històric edifici, valuós testimoni de l’arquitectura
valenciana dels darrers tres segles. Així, el 1987 acabaven els
treballs de restauració del teatre acadèmic i les obres d’art
que conté, i començaven les de la capella de la Sapiència,
terriblement degradada, inaugurada amb gran solemnitat al febrer de 1991.
La celebració el 1999 dels seus cinc segles d’existència
ha afavorit finalment la completa rehabilitació de l’edifici per
oferir-lo flamant als nous actes culturals que s’hi preveuen, al servei
de València.
|
|
|
|
|
