|
TÀPIES. CERTESES SENTIDES
Divuit obres sobre tèxtil sintètic, 1991
“Tàpies. Certeses sentides” presenta divuit peces
realitzades durant 1991 a l’estudi que l’artista
posseeix a la serralada del Montseny. Les obres tenen en
comú l’ús d’un suport amb el qual no havia experimentat
mai. Es tracta d’una tela d’ús industrial que Tàpies sol
utilitzar per a protegir el paviment del seu estudi i,
al damunt, ha aplicat les tècniques habituals del vernís,
la pintura i el collage.
La
seua recerca incessant en l’àmbit de la tècnica i el
material artístic derivà en l’ús d’aquests tèxtils
sintètics sobre els quals va traçar el seu llenguatge
pictòric propi. Només l’experimentació quotidiana i el
fet de situar-se constantment en estat d’alerta –afirma
el mateix Tàpies– fan que, a vegades, en el moment més
impensat, es produïsca el miracle que uns materials, per
ells mateixos inerts, comencen a parlar amb una força
expressiva que difícilment es pot comparar a cap altra
cosa. Si passa això, l’artista haurà trobat l’adequació
entre forma i contingut.
És
una mostra representativa de la visió personal creativa
i polivalent de Tàpies, de la seua forma de mirar el món.
Aquestes obres expressen, amb tota la seua força,
l’espiritualitat de la matèria i la poètica visual de
l’artista. Ho fan per mitjà dels símbols, de les
referències religioses, de les seqüències numèriques,
que han estat presents al llarg de tota la seua
trajectòria artística. En definitiva, representen una
síntesi, un compendi i un balanç de la creació artística
de Tàpies, a través de la creació d’un llenguatge propi.
Per a
aquesta mostra, la Universitat de València ha editat un
catàleg, de format singular, que juntament amb la
catalogació d’aquesta sèrie pictòrica de Tàpies inclou
un text del poeta i teòric Antoni Marí en què
s’analitzen les claus d’aquesta singular sèrie pictòrica,
a més d’una cronologia i una bibliografia actualitzades
de la trajectòria d’Antoni Tàpies.
|
|
TÀPIES.
CERTESES SENTIDES
De
molt petit s’entretenia
amb ell mateix i amb tot alló que la seva imaginació
configurava; es recloïa en el racó més amagat del jardí
de casa seva o del seu enteniment i, absort i sol,
restava molt de temps contemplant el traginar de les
formigues, les possibilitats de moviment del dit gros
del peu, el creixement de les fulles dels arbres o la
lenta descomposició dels organismes i dels éssers vius.
Li agradava veure com tot es transformava fins esdevenir
el que no havia estat mai: amb una ampolla trencada i
buida havia cobert el cos mort d’un estornell i
observava com unes formigues roges i ventrudes se’l
cruspien, amb parsimònia i pulcritud, tots els
capvespres.
Escoltava les pedres, i les foradava, les mullava, les
deixava morir al sol o bé ofegades amb oli i salfumant.
Hi cercava, a les pedres, allò que les feia semblants a
ell, a les bèsties o al record, i veia com s’hi
aplegaven tots els regnes de la natura, els gèneres i
les espècies, els canvis i les mutacions. El seu
silenci, el de les pedres, el sentia com aquella part
d’ell mateix que sempre havia estat callada i es
resistia a ser anomenada com ho són gairebé totes les
coses.
Consultava llibres de geologia, de botànica i
d’oceanografia, diccionaris i llibres vells; res, però,
no era útil a la disposició del seu enteniment; alguna
de les pàgines il·lustrades d’uns tractats antics li
donava una certesa lleugeríssima i remota com la que li
havia donat la contemplació de la naturalesa canviant de
les coses; i als marges dels fulls de tots els llibres
dibuixava formes que no havia vist mai ningú, i ocells i
arborescències i ulls que esguardaven el buit i dits que
exploraven la foscor.
A tot estava atent; al que fos viu i fos minúscul, el
fes moure la vida l l’hagués astorat la mort; i la seva
imaginació construïa una cadena infinita d’éssers, on
cada graó era una forma o una idea, que s’alterava,
progressiva i lenta, fins a perdre els límits i la
identitat. Era una successió interminable dels caràcters
que el guiaven cap a una presència inalterable i
fugissera que com una gran certesa, semblava contenir
tot el que ell pogués veure del món i el fes pensar.
Allí s’unia tot; i la memòria i l’esguard sabien
recollir-ho amb la minuciositat de l’home de ciència i
amb la imaginació llunyana de l’àugur; després pensava
que el principi de tot era la confusió d’una substància
espessa i caòtica i que realitat no era sinó la
concreció material i organitzada d’aquella substància,
empresa per una rara voluntat o un desig.
No esperava que cap cosa li donés la raó d’aquelles
certeses que el seu enteniment no gosava encara
formular, però que veia créixer davant dels seus ulls
atònits i ordenar-se i conformar-se seguint l’ordre
secret que la seva imaginació els imposava. Per aixó els
fulls de tots els llibres es van anar cobrint de
dibuixos, d’anagrames, d’heràldiques i d’emblemes que
ocultaven les lletres de les pàgines, cada vegada més
difícils de llegir per la profunda incisió que les
tapava. Fins que tots els fulls van quedar coberts per
una gasa atapeïda de grafismes que envelaven la
impressió de l’escriptura i el seu antic significat.
S’hauria pogut lliurar a la botànica i a la geologia, a
l’efecte que els astres exerceixen sobre el destí obscur
de les coses, de tan intensa com era la seva curiositat
pel saber i pel món. Però el saber que obtenia d’aquell
coneixement no es deixava anomenar, ni ordenar, ni
aïllar de la matèria mateixa que s’havia ofert a
l’escrutini dels seus ulls ni del procés que la ment
configurava en la seva contemplació i el seu
coneixement. Semblava com si només els dibuixos, els
emblemes, les incisions poguessin recollir aquell saber
minuciós o secret que no es podia pas anomenar.
Aquest coneixement minuciós i secret de les coses del
món cobria molt sovint (com havia cobert els llibres)
aquell altre d’establert i de rutinari que havia
elaborat amb l’ajut dels sentits i de l’abrivada lògica
de l’enteniment. Llavors en procurava la clara i exacta
correspondència de l’un amb l’altre, la perfecta
avinença; però molt sovint, com si cadascun d’aquests
coneixements hagués estat escrit per dues mans
contràries i antagòniques i per uns ulls que no havien
mai vist el mateix, s’establia una lluita de contraris,
un desacord entre el que veia i el que la seva
imaginació configurava; i el desig d’harmonitzar aquesta
divergència li presentava una forma de la realitat abans
no contemplada; una idea del món que es confonia amb el
perfil del seu desig i amb l’espuma enlluernadora de
l’afany.
Llavors tot podia esdevenir de la mateixa substància que
la substància del desig. Un desig que semblava no
sadollar-se amb res, encara que tota cosa el concernia.
En un instant tot podia mostrar la seva correspondència,
el clar i enigmàtic senyal que cada cosa s’avenia amb
una altra, allunyada, enterrada o oblidada, que
sol·licitava la seva recerca i el seu descobriment. Es
va lliurar a aquesta recerca que ho era també del perfil
del seu desig, d’aquella minúscula certesa que li havien
donat els troncs dels arbres, els cristalls de la sal,
l’estructura dels ossos o la superficie clivellada d’un
quadre de Kazimir Màlevitx o d’Antonello da Messina.
Aquestes certeses eren com la consonància i l’acord
entre el desig i la realitat, la quasi perfecta
acomodació de la veritat i de la idea, i del camí que
s’ha recorregut per copsar-les i acomplir-les. Certeses
sentides com un cop al front. Certeses indemostrables
com l’ordre amb el qual s’han ofert als ulls les formes
del món, certeses que mostren com s’han fet
d’intel·ligibles els regnes de la natura i de la gràcia.
Epifanies de la realitat que l’alliberen i la redimeixen
del seu obscur destí de l’oblit.
Era allí, sobre els fulls dels llibres, on s’acomplia la
veritat del món i de la idea, del caos i del cosmos, de
tot i de no-res; la matèria confusa i inintel·ligible,
la massa sense forma d’aquella presència espessa que
constitueix el no-res es feia forma intel·ligible,
presència transparent, sentida certesa.
I també allí, en el procés de la seva configuració, ell,
Antoni Tàpies, podia albirar les mutacions i els canvis
d’allò que roman per sempre inalterable i que es clou
darrere el perfil tremolós del desig, inassolible.
Són divuit certeses, com en podrien ser una infinitud,
de tant com és d’inassolible el desig que les desvetlla.
Certeses sentides i albirades en l’instant furtiu de la
perfecta síntesi i de la més abrivada contrarietat.
Recollides en el lleuger moment de la seva
cristal·lització i del seu esvaniment, quan sense deixar
de ser el que eren esdevenen el que ara són: deixalles
sublims, rebregades i brutes com la vida, quan les frega
l’existència; presències que arriben del no-res,
carregades d’indiferència i de sutge; aparences, ara,
del desig i de la perplexitat, del temor d’esdevenir com
elles; i, esdevenint com elles, matèria de la mort i de
la resurrecció.
ANTONI MARÍ |
