Ulls de Ferro. Pintures i dibuixos de María Gómez

Ulls de Ferro

Pintures i dibuixos de María Gómez

Del 8 de març al 23 d'abril de 2006

Jardí Botànic (C/Quart, 80)

.

En aquesta mostra pictòrica titulada «Ulls de ferro» ens endinsem en l’univers personal de María Gómez, una artista compromesa que porta al seu darrere un extens bagatge professional de molts anys. No en va és professora de Tècniques Artístiques en la Universitat de València i ha dedicat una bona part de la seua carrera professional al camp de la restauració, especialment a la recuperació de grans cremats.

En aquesta ocasió ens acostem a la seua faceta artística, la més personal i creativa. Pintures i dibuixos figuratius que estan resolts amb decisió i seguretat, i evidencien una sòlida formació acadèmica que té l’origen en la Facultat de Belles Arts de Sant Carles. Textures acríliques, volums i primers plans de tradició expressionista, resolts amb audàcia i immediatesa en el traç. Elements purs, sense artificis superflus que emmascaren la visió d’una realitat compromesa.

Probablement, aquelles persones que coneguen María de primera mà es quedaran una mica sorpreses. Ella sempre ha estat una persona amb una gran capacitat d’entusiasme, però poc acostumada a posar en evidència el seu univers personal, que ací es trasllueix de forma amagada, encara que amb ulls de ferro.

Serà la mirada de l’espectador, sempre personal i amb referents socialitzats, qui reconeixerà el que és icònic de forma immediata, però també albirarà, sota la rotunditat de les formes, tot un món de sentiments: viscuts, somiats i absents. Elements comuns en tots nosaltres que són colpejats per la realitat. Una realitat que sol imposar-se sobre el que és oníric de forma contundent.

Les sèries pictòriques, fruit d’una llarga reflexió personal, s’inicien amb retalls del cos humà sense referents genèrics. El cos s’hi representa sempre nu, separat de tot element material, mostrant plenament la bellesa, la fragilitat i tota la sensualitat que hi subjau. Són elements distorsionats –agafats del natural– que ens inviten a la carnalitat dels sentits.

Progressivament, aquest cos humà –bell i rotund– serà lligat per les regles de joc, socialitzat per una determinada cultura i torturat per l’abús. El valor de denúncia sobre fets contemporanis, com una dona sotmesa sota un burca, una mà que pretén saltar un mur –a la recerca d’una esperança– o una mirada absent que ens interroga, sense que ningú acudisca a donar-li resposta, no és una mera anècdota. L’important en tot aquest procés creatiu que ens ofereix María Gómez no és el fet seqüencial per si mateix, sinó la reflexió que subjau al dolor, a la por i la manca de llibertat, companys de viatge de la condició humana.

Finalment, l’única esperança sembla que es troba en un món oníric, especialment present en els dibuixos, de cossos abstrets i arrupits, que s’abracen i creen el seu propi món a mida. Mons abstrets i hermètics on s’evidencien clarament les absències.

El fet que aquesta exposició s’inaugure el 8 de març no és una mera anècdota, sinó una forma compromesa de prendre partit per aquells que sofreixen vexacions –en aquest cas, les dones– i amb elles tots nosaltres. 

Comissari: Joan J. Gavara