Viatjar per saber: mobilitat i comunicació entre
universitats
|
Viatjar per saber:
mobilitat i comunicació a les universitats europees.
Del 5 d'octubre al 14
de novembre de 2004.
Sala Estudi General. La
Nau
Visita visual |
|
 |
|
Viatjar per saber: mobilitat acadèmica, comunicació i
viatge a Europa
La commemoració de
l’aniversari de la signatura d’un acord de col·laboració
entre dues institucions i dues comunitats, com són les
nostres universitats, en el marc de l’espai cultural
europeu, imposa d’alguna manera reflexionar sobre la
importància del viatge; el viatge dels individus
(professors i estudiants), l’experiència dels viatgers,
la comunicació científica, l’intercanvi entre cultures.
Probablement, les reflexions que van guiar els nostres
primers passos en el disseny d’aquesta exposició van ser
semblants a les que han portat el jurat del 2004 a
atorgar el premi Príncep d’Astúries de Cooperació
Internacional al programa de mobilitat universitària
Erasmus, i a afirmar que aquest programa és “un dels més
importants projectes de cooperació internacional en la
història de la Humanitat”. En certa manera, el conveni
entre la Johannes Gutenberg-Universität Mainz i la
Universitat de València és també, si no la més
important, una de les més significatives fites en la
col·laboració científica i acadèmica europea de la
història d’ambdues universitats. L’origen del programa
Erasmus es remunta al juny del 1987, i el seu objectiu
era ajudar a la construcció de la Unió Europea a través
de la recuperació de les xarxes de comunicació entre
universitats mitjançant l’intercanvi d’estudiants i
professors universitaris. Tanmateix, a València i a
Magúncia, aquest programa tenia un important precedent
en un conveni que diversos anys abans, a l’abril del
1979, havien signat les seues respectives universitats.
Tampoc no era nou per a les universitats l’esperit del
projecte europeu; la idea de la comunicació cultural i
de coneixement a Europa es trobava en el passat i en els
cinc segles d’història d’ambdues universitats.
Aquesta va ser la idea germinal que va impulsar aquest
projecte de commemoració. Es tractava de recuperar,
d’entre la història de les dues universitats
agermanades, moments i persones que van influir en el
flux de coneixements i de cultura a la vella Europa;
això ens permet constatar i recuperar allò que era ja a
l’origen mateix de les universitats a l’edat mitjana:
l’esperit europeu i viatger. És en aquest context que
cal entendre el pes que el conveni ha tingut i continua
tenint per a ambdues universitats. Després d’aquests
anys, es pot dir que un conveni que va sorgir de la mà i
en paral·lel a l’agermanament de les ciutats ha estat un
dels principals responsables de la comunicació cultural
entre València i Alemanya, i ha servit per a actualitzar
i revitalitzar un contacte que es pot remuntar cinc
segles enrere en el viatge dels impressors alemanys i
maguntins a la València del segle
xv, o en el
dels viatgers centreeuropeus que cercaven a la
Mediterrània les essències de la cultura clàssica.
Amb aquest punt de partida, l’exposició mira de revisar
i plantejar aquesta llarga història de viatges entre
universitats i entre espais de cultura a Europa a través
de personatges lligats a les universitats de Magúncia i
València. Dins d’aquest marc històric, hem situat,
reflectit en documents i en els testimonis dels mateixos
viatgers aquest període de 25 anys (1979-2004),
que ha estat, sens dubte, un dels més importants per a
l’obertura a Europa de la Johannes Gutenberg-Universität
i de la Universitat de València i que, sumat a molts
altres convenis que el van seguir, ha fet que les xarxes
de comunicació interuniversitària cresquen. Des
d’aquesta perspectiva, la idea que subjau a l’exposició
es la de ser testimonis d’aquesta curiositat que
degué moure valencians i maguntins que van decidir
superar les fronteres que troba el saber. |
|
 |
 |
|
Peregrinatio academica
Un repàs a la història de la comunicació universitària i
cultural a Europa ens porta a observar el conegut
fenomen de la peregrinatio academica, referit a
l’experiència que adquiria el viatger que errava entre
universitats, des del segle
xi, quan
apareixen les primeres universitats, fins a la primeria
del segle xv.
El fet que fins ben entrat el segle
xvii totes
les universitats ensenyaren en llatí i els títols que
s’hi impartien foren semblants i comuns a tot Europa, va
afavorir que la formació dels estudiants implicara el
pas per diverses universitats. L’afluència d’estudiants
estrangers a una universitat imposava la necessitat de
formar associacions entre els que parlaven la mateixa
llengua o tenien un mateix lloc d’origen. Emparats per
aquests grups, els estudiants afrontaven i evitaven
millor les dificultats i els problemes de la vida en
solitari lluny de la ciutat d’origen. Aquestes
associacions van acabar tenint un reconeixement
institucional a les universitats sota el nom de
nationes, i es van convertir en els pilars de
l’estructura de les primeres universitats.
Durant l’edat mitjana, i abans que Magúncia i València
fundaren les seues universitats (1477 i 1499
respectivament), les destinacions dels estudiants
d’aquestes dues ciutats fora de les seues fronteres eren
molt semblants. D’una banda, París i, d’una altra, les
universitats italianes, com ara Bolonya, Pàdua, Ferrara,
Pavia i Pisa, eren les destinacions més comunes dels
estudiants procedents del Sacre Imperi Romà o dels
regnes de la península Ibèrica per a realitzar estudis
de dret, medicina, teologia o arts. De totes les
destinacions, Bolonya va ser, amb tota seguretat, la
universitat que va acollir el nombre més gran
d’estudiants alemanys i espanyols, fonamentalment per a
l’estudi de dret. Entre els anys 1289 i 1499, 3.230
estudiants de dret apareixen registrats a la Universitat
de Bolonya com a membres de la natio germànica.
La important presència de valencians i espanyols durant
l’edat mitjana a Bolonya es reflecteix, d’una banda, en
l’existència d’una natio catalana, que agrupava
la gran quantitat d’estudiants procedents dels
territoris que parlaven aquesta llengua, i, d’una altra,
en la fundació l’any 1364 del Collegio di Spagna, que
encara avui continua en funcionament i que va servir de
model per a la creació d’uns altres de semblants en els
segles xv i
xvi.
La peregrinatio academica creuava Europa a l’edat
mitjana paral·lelament a les rutes dels pelegrins que
viatjaven cap als llocs sants. Estudiants i professors
compartien els camins junt amb els fidels i creients que
partien cap a Jerusalem, Roma o Santiago de
Compostel·la. Tant els pelegrins com els universitaris
eren un paisatge familiar als camins europeus. Encara
que la finalitat de la peregrinatio academica no
era religiosa, tenia molts paral·lelismes amb
l’experiència dels pelegrins religiosos. Tots ells,
estudiants, professors i pelegrins, viatjaven amb la
pretensió d’accedir a un coneixement intel·lectual o
religiós que donara un nou impuls a la seua vida, però
també amb l’esperança de gaudir de l’experiència
cosmopolita que suposava la visita dels llocs sants i
les ciutats universitàries. Aquesta experiència marcava
les vides dels qui realitzaven el viatge i els posava en
contacte amb noves llengües, noves relacions personals
i, en definitiva, amb altres perspectives de la
realitat. |
|
 |
 |
|
La creació de noves universitats
La creació de noves universitats a les ciutats d’Europa
entre els segles
xiv i xv,
entre les quals Magúncia (1477) i València (1499), va
determinar una clara preferència dels estudiants per
cursar estudis a les universitats més pròximes als seus
llocs d’origen. Cada estat, o cada unitat política o
eclesiàstica a Europa, tractava de fundar el seu propi
studium en el qual els seus ciutadans pogueren
formar-se sense recórrer a viatjar a altres ciutats,
lluny dels seus països d’origen, i això permetrà que la
formació universitària siga un poc més accessible. No
obstant això, darrere de l’impuls de la seua creació
també s’amaga el desig d’exercir un control
intel·lectual i ideològic més directe sobre la formació
dels joves, i la necessitat d’impedir la seua “fuga” i
l’eixida de fortes quantitats econòmiques que anaven
destinades a finançar aquests estudis. Aquesta
proliferació d’universitats va portar com a conseqüència
immediata un notable descens en el nombre d’estudiants i
professors que es desplaçaven fora de les seues ciutats
i regions; els que viatjaven ho feien per adquirir
títols en universitats de prestigi internacional o per
cursar estudis que no s’impartien als seus llocs
d’origen. |
|
 |
|
El viatge com a part de la formació humanista en el
segle xvi
La curiositat i l’afany per accedir a la cultura
clàssica i a noves formes de coneixement van impulsar
novament el viatge acadèmic i la peregrinatio
dels humanistes durant el Renaixement a partir del segle
xvi. Es pot
afirmar que les primeres dècades del segle
xvi van ser
l’edat d’or dels estudiants viatgers, que arriba al seu
punt d’inflexió en la segona meitat del segle
xvi.
En aquest sentit, l’iter italicum es converteix
en essencial per a qualsevol “aspirant a humanista”; els
joves anglesos, alemanys, holandesos, espanyols i
portuguesos realitzaven el pelegrinatge acadèmic i
intel·lectual cap a les fonts de l’humanisme a les
universitats italianes (Bolonya, Pàdua, Pavia, Siena i
Pisa, i en menor mesura Ferrara i Perusa). De fet, els
estudiants procedents dels regnes de la península
Ibèrica i el Sacre Imperi tenien un punt de trobada a
les universitats italianes i van compartir pupitres, amb
tota seguretat, en aquest iter italicum. Exemple
del que diem és el fet que a les universitats de Pisa i
Florència prop del 40% dels estudiants estrangers eren
espanyols i portuguesos, i el següent grup en
importància eren els estudiants d’origen alemany, que
representaven el 23%.
Els viatges d’estudis seguien itineraris
estandarditzats. Els estudis previs en arts es
realitzaven al lloc d’origen. Després es viatjava, a
través de França, cap a Itàlia recorrent les
universitats de referència: París, Orleans, Montpeller i
Estrasburg. Molts estudiants procedents de l’Europa
central es desplaçaven directament a Itàlia sense passar
prèviament per França. En tot cas, era molt comú
recórrer tres, quatre i fins a vuit universitats fins a
aconseguir el grau de doctor. A més, un doctorat o una
titulació en medicina per Montpeller, o en dret per una
universitat italiana, garantia prestigi i projecció
professional, i aquesta era una de la principals raons
per al viatge. |
|
 |
 |
|
Fronteres al saber: la Reforma i la Contrareforma
El model de viatge acadèmic que va suposar l’humanisme a
Europa no va tardar a trencar-se en mil bocins des de
mitjan segle xvi
com a conseqüència de les tensions polítiques que
va generar la Reforma luterana i la Contrareforma
catòlica. L’enfrontament entre luterans, calvinistes i
catòlics va afectar també les universitats europees i
això va tenir repercussions en l’elecció d’universitats
i de disciplines per part dels estudiants. Fruit
d’aquesta nova situació, els governants van promulgar
legislacions que prohibien o limitaven els viatges
d’estudi i que tractaven de mantenir els joves dins de
les fronteres de cada estat. Darrere d’aquesta mesura
s’amagava un doble objectiu; d’una banda, impedir el
contacte dels estudiants amb idees polítiques i
religioses que contaminaren el dogma imperant en els
respectius estats i, d’una altra, evitar les pèrdues
econòmiques que suposava per a les universitats i per a
les ciutats l’emigració d’estudiants. L’objectiu dels
estats era controlar les pròpies universitats i garantir
la formació dels seus clergues i professionals d’acord
amb els seus interessos polítics i religiosos
particulars. Aquesta nova política educativa va començar
a produir efecte de manera perceptible a finals del
segle xvi i
principis del xvii.
Aquestes mesures restrictives afectaven no sols els
estudiants i els professors, sinó també altres formes de
circulació de coneixement, com el viatge dels
llibres i el seu intercanvi i comerç. Els Habsburg van
ser particularment restrictius: el 1555 Carles V
promulga una llei que obliga que tots els assessors i
funcionaris del Reichskammergericht tinguen una
formació en dret de, almenys, cinc anys en una
universitat designada pel mateix emperador. El 1559, el
seu fill, Felip II, prohibeix als castellans cursar
estudis en universitats diferents de les de Castella, la
Corona d’Aragó o les de Coïmbra, Roma, Nàpols i Bolonya.
A la majoria dels estats d’Europa, protestants i
catòlics, es van promulgar legislacions semblants per
protegir les universitats locals d’ideologia afí. La
conseqüència va ser la divisió de les universitats de
l’Europa occidental i central en quatre grups
religiosos: les catòliques (com París, Lovaina,
Ingolstadt, Viena, Colònia, Magúncia, Praga i totes les
de la Corona de Castella i Aragó), les luteranes (com
Wittenberg, Marburg, Tübingen o Estrasburg), les
calvinistes (com Heidelberg, Ginebra o Herborn) i un
quart grup d’universitats que van adoptar una actitud
més tolerant amb relació a les diferències religioses i
que admetien estudiants de qualsevol procedència (com
Pàdua i Siena, Orleans, Erfurt o Montpeller).
L’existència d’aquest quart grup d’universitats farà
possible a l’edat moderna que es mantinguen un conjunt
de destinacions obertes als estudiants independentment
de la seua ideologia i de la seua condició religiosa.
Les universitats de València i Magúncia van quedar
incardinades entre les universitats marcades per la
Contrareforma, en el desenvolupament cultural i educatiu
de les quals van jugar un paper molt important els
jesuïtes, responsables de la reorganització de
l’educació universitària a la majoria dels estats
catòlics. Aquest orde va marcar molt especialment
l’evolució de la Universitat de Magúncia fins a la fi
del segle xviii,
i la seua influència es va deixar sentir a la
Universitat de València entre els anys 1720 i 1761 en el
conegut conflicte pel control de les aules de gramàtica. |
|
 |
 |
|
El viatge com a experiència formativa: el Grand Tour
A partir del 1600 les elits aristocràtiques i les
classes nobles accedeixen a les universitats, i això
obliga els centres d’ensenyament superior a adaptar-se a
aquesta nova demanda i al perfil dels nous estudiants
viatgers. Sens dubte, aquest va ser un fet determinant
en el canvi del model de viatge acadèmic i, fruit
d’aquesta especialització i adaptació, va donar lloc a
l’aparició del fenomen del Grand Tour. Mentre que al
llarg del segle xvi els estudiants que viatjaven eren fills principalment de
les classes burgeses adinerades i dels professionals
liberals, durant els segles
xvii i
xviii els
estudiants que es podien permetre el luxe d’accedir al
viatge com a experiència formativa eren, en major grau,
els joves aristòcrates i els pertanyents a les elits
socials. Aquests joves prenen al peu de la lletra el
consell humanista de completar l’educació viatjant per
Europa, i busquen en el viatge una experiència cultural
i juvenil que els permeta l’adquisició d’amistats, bones
maneres i habilitats socials que complementen la seua
formació acadèmica o professional.
Aquest fet va canviar, en part, la vida acadèmica en
algunes universitats i la seua relació amb els
estudiants estrangers. Així, moltes universitats van
modelar la seua missió per a poder captar el nombre més
gran possible d’estudiants estrangers i, per tant,
d’ingressos. D’aquesta manera, les universitats es van
adaptar a la demanda dels estudiants, amb poques
intencions de passar per un llarg procés d’aprenentatge
per a obtenir un títol, i van entrar en una competència
per oferir l’emissió de diplomes a canvi de quantitats
econòmiques variables, fet que va generar que el preu
d’un títol tinguera moltes vegades una relació directa
amb el prestigi de la universitat.
En aquest context, l’ideal d’universitari considerat com
a homo universalis va ser substituït, en un cert
sentit, pel del “perfecte cavaller”, en el qual les
bones maneres, les aparences i l’adequació a les modes
eren els valors i els coneixements que es perseguien.
Les universitats s’oferien com a atraccions turístiques
integrades en viatges acadèmics en els quals el
gaudiment cultural i ociós del viatge era l’objectiu
principal. La imatge de l’estudiant compromès amb els
seus estudis es va solapar amb la imatge de l’estudiant
preocupat per adquirir les habilitats i amistats
necessàries per a moure’s amb destresa en ambients
influents. Precisament, els joves de les classes altes
alemanyes i britàniques van ser els practicants més
fervents d’aquesta experiència viatgera. Aquest tipus de
viatge va tenir menys impacte entre els universitaris
espanyols, que van continuar amb dificultats polítiques
i socials per a trencar amb l’aïllament que s’havia
iniciat amb la Contrareforma. L’interès per obtenir un
títol universitari en una universitat estrangera entrarà
en regressió en el segle
xviii; el
Grand Tour perdrà progressivament el caràcter de
culminació del procés educatiu de la classe alta i es
prolongarà al llarg del
xix reduït
a un viatge turístic i de plaer de l’aristocràcia i
l’alta burgesia per Europa. |
|
 |
|
El viatge de la raó
En el context de la Il·lustració, es continua
considerant intel·lectualment beneficiós estudiar fora
del lloc d’origen, encara que la mobilitat s’adapta a
criteris pragmàtics de proximitat. Es viatja només si no
hi ha a la pròpia ciutat o al propi estat institucions
de formació superior. Al conjunt d’Europa es produeix
una regionalització de la formació, les àrees
d’influència de les universitats es redueixen molt i el
nombre d’estudiants estrangers descendeix
considerablement.
Tot i que a poc a poc les tensions religioses perden
importància i augmenta l’intercanvi entre les
universitats independentment de la confessió religiosa,
els estats continuen mirant d’impedir els viatges
d’estudi. La por a la contaminació ideològica i
política dels seus joves i a les copioses pèrdues
econòmiques que suposaven per a les universitats les
migracions acadèmiques provocarà que es dificulte cada
vegada més la validesa dels diplomes obtinguts en
universitats foranes.
Tant l’aristocràcia com les universitats es distancien
de les noves elits professionals vinculades a la ciència
i la tècnica que sorgeixen paral·lelament al
desenvolupament dels estats moderns. La formació de
comerciants, enginyers i científics queda, moltes
vegades, fora de l’àmbit universitari. Especialment, el
desenvolupament tecnologicomilitar exigeix un conjunt de
nous professionals i el desenvolupament d’una ciència
aplicada per al qual les universitats no estan
preparades. Enfront de les velles i anquilosades
universitats, que no acaben d’afrontar les necessàries i
profundes reformes que se’ls requereix, els estats
habiliten noves institucions de formació i investigació
per donar resposta a les necessitats, cada vegada més
complexes, de les seues administracions i participar en
la carrera tecnològica que imposen els reptes comercials
i militars i la competència pel domini i l’explotació
dels territoris allunyats d’Europa. Institucions
pioneres i model per a altres iniciatives semblants van
ser la Académie Royal des Sciences a França i la Royal
Society a la Gran Bretanya.
En el cas de la Universitat de Magúncia i de la
Universitat de València, s’hi va produir un moment
d’esplendor coincidint amb els esforços reformistes
il·lustrats de la fi del segle
xvii,
protagonitzats per l’elector Friedrich Karl von Erthal i
el rector Vicent Blasco respectivament; tots dos miraven
de traure les universitats de la inoperància i
l’aïllament científic. En aquests casos, la reforma va
implicar la incorporació de professors en la formació i
el prestigi dels quals havia influït decisivament el
viatge fora de les fronteres dels països d’origen; en
són un exemple dos insignes botànics, Georg Forster i
Antoni Josep Cavanilles. |
|
 |
|
Conflictes i esperances en el segle
xx
En la història més recent d’ambdues institucions hem
destacat dos fets com a representatius del seu esperit
europeu. Un moment carregat de sentit per a la vida
universitària de Magúncia va ser la seua reobertura
l’any 1946. La Universitat de Magúncia va romandre
tancada des del 1800, quan les guerres napoleòniques van
fer impossible continuar amb la docència, i finalment
els seus professors i alumnes es van dispersar.
Paradoxalment, la reobertura de la Universitat l’any
1946 va estar lligada al final d’un altre conflicte que,
com les guerres dels segles
xvii i
xviii, va
assolar Europa. El gest de reobrir la Universitat per
part de les tropes d’ocupació franceses en els primers
mesos posteriors al final de la guerra i gràcies a
l’impuls del general francès Dr. Raymond Schmittlein,
responsable d’educació al quarter general francès a
Baden-Baden, va ser el primer signe del que seria el
“miracle maguntí”, una petita part del conegut “miracle
alemany”. En una ciutat devastada pels bombardejos
aliats, que havia patit de manera molt contundent les
guerres al si d’Europa des de feia segles, la reobertura
de la seua universitat sota el nom de Johannes
Gutenberg-Universität significava el reconeixement del
paper que les institucions universitàries tindrien en la
recuperació de la pau i de la futura reunificació dels
pobles d’Europa.
Paral·lelament, la fi del segle
xix i el
principi del xx
suposa per a les universitats espanyoles un
moment de revitalització i recuperació, en part gràcies
a la regeneració que impulsa la Junta per a Ampliació
d’Estudis i Investigacions Científiques (JAE), la
principal eina de la qual va ser precisament la política
de beques per a facilitar la formació d’estudiants i
professors en centres d’investigació i estudi fora de
les fronteres espanyoles.
La situació de la ciència i de les universitats
espanyoles no va ser massa pròspera al llarg del segle
xix. La
falta d’inversions i les influències dogmàtiques, tant
polítiques com religioses, van provocar el manteniment
d’una situació d’aïllament que havia estat present a la
societat espanyola des de la Contrareforma i que havia
determinat nombroses mancances en el desenvolupament de
la investigació universitària i en l’obertura a Europa
de les seues institucions. Al llarg del
xix aquest aïllament s’havia intensificat i havia
portat les universitats espanyoles a una certa
decadència.
La creació de la JAE (1907-1934) en el
marc del Ministeri d’Instrucció Pública i Belles Arts
(Reial Decret d’11 de gener del 1907) representa un fita
fonamental en l’impuls de les relacions de la ciència i
les universitats espanyoles amb Europa i suposa un
esforç per incentivar i promoure els viatges acadèmics i
d’investigació a altres universitats europees. La
iniciativa de la JAE va ser continuadora de l’impuls de
regeneració educativa d’esperit krausista iniciat per la
Institución Libre de Enseñanza (1898-1936), va
significar un profund canvi en el panorama científic i
universitari i va permetre que un bon nombre de
professors i investigadors viatjaren a universitats
europees, especialment a Anglaterra i Alemanya,
mitjançant les beques d’estudi a l’estranger. Santiago
Ramón y Cajal, com a president, i el valencià Lluís
Simarro, com a vocal, van formar part de la junta
fundacional de la JAE.
L’objectiu central dels promotors de la Junta per a
Ampliació d’Estudis era la reforma cultural del sistema
educatiu superior, i amb aquest propòsit es va traçar un
pla de formació del professorat que tenia com a
instrument fonamental l’adquisició de coneixements fora
de les fronteres espanyoles. Per aquesta raó, el
principal programa de la JAE va ser el de les beques a
professors i investigadors perquè completaren la seua
formació als centres universitaris i científics mes
rellevants d’Europa.
Fins a la seua dissolució amb la Guerra Civil l’any
1939, la JAE va tenir un protagonisme central en
l’impuls de la ciència i l’obertura dels cercles
acadèmics i universitaris lligats a Europa. Va ser un
vehicle de connexió entre les universitats espanyoles i
europees i va trencar la dinàmica d’aïllament i de falta
de comunicació. Les universitats i centres
d’investigació alemanys es troben entre les destinacions
principals dels becats o pensionats per la JAE. Exemple
del que diem és el fet que, aproximadament, de les 1.700
pensions que va concedir al llarg de la seua breu
història, Alemanya va ser una de les principals
destinacions sol·licitades per professors i
investigadors, amb un 22% de les beques, només per
darrere del país més visitat, que va ser França amb un
29%. Com a exemple d’això, entre els molts valencians
que van gaudir d’aquestes beques es trobava Joan Peset
Aleixandre, que va ser pensionat per la JAE al novembre
del 1907 per a ampliar estudis en uns laboratoris en
Wiesbaden, sota la tutoria del Dr. Fresenius, a la vora
del Rin i a pocs quilòmetres de Magúncia.
Gonzalo Montiel Roig i Elena Martínez García
Universitat de València |
|
 |
 |
|
|
|
|
